El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El humo de Santiago Niño Becerra

quetgles | 05 Novembre, 2010 07:19

 

          El fum  d'En Santiago Niño Becerra

 

    En Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, va afirmar que la crisi mundial iniciada al 2007 era en realitat una pre-crisi, i va augurar que el Crac – l'autèntica crisi – esclataria a mitjans del 2010, que seria mundial i duraria deu anys.

    A principis d'enguany, 2010, En Niño Becerra va fer tot de declaracions on reafirmava els seus auguris. En concret, ens podem referir a l'article que va publicar al diari El País, 16.02.10,  2010, l'any del Crac, on especifica que el Crac tindrà lloc al juny o juliol i que serà mundial. En paraules seves, digué: "Bé, com explico en el meu llibre El crac del 2010, el que ha passat és només l'avantsala del que està per arribar, els fets ha estat la precrisi de la crisi sistèmica que, entenc, esclatarà a mitjans de l'any en curs".

      Certament, tot i que la situació de crisi econòmica continua a molts de països, entre els quals Espanya i Catalunya, es pot veure que el super Crac pronosticat no ha esclatat. Som a finals d'octubre del 2010 i el mega-Crac augurat pel professor Niño Becerra no ha comparegut.

    Actualment, a l'Estat espanyol segurament la crisi empitjora, però no tan sols no s'ha vist el Crac anunciat sinó que, a més a més, la Borsa espanyola ha millorat l'índex de la cotització respecte de la de l'any 2009. I més significativament, segons les estadístiques, al 2010, s'ha donat un augment del nombre de turistes a l'Estat espanyol; i, al mes de setembre, Catalunya-Principat i les  Balears van registrar – juntament amb les Canàries – el major increment de turistes. Segons publicava El Periódico, 22.10.10:  "Les principals comunitats turístiques espanyoles van registrar increment al setembre, sobretot les Canàries (12,9%), les Balears (9,4%), Catalunya (8,9%) i Andalusia (5,3%), mentre que la Comunitat de Madrid va tancar el mes amb una caiguda del 8,1%. Pel que fa als acumulats dels nou primers mesos, Catalunya suma 8,1 milions de turistes (3,7% més), seguida de les Balears, amb 8,1 milions (1,9%); les Canàries, amb 6,1 milions (4,7%), i Andalusia, amb 6,06 milions (0,9%)".    Altres noves estadístiques socials i econòmiques contradiuen el Crac niñobecerrista anunciat. Així ho fan les dades publicades pel mitjans al 29.10.10. L'edició de l'AVUI digital ho expressa dient:  "Catalunya ha rebaixat la seva xifra d'aturats en 6.700 persones en el tercer trimestre de l'any, de manera que la xifra total de desocupats s'ha situat en 669.400 persones, i ha liderat la creació de llocs de treball en l'esmentat període.De fet, Catalunya encapçala la incorporació de nous actius al mercat laboral de l'Estat, assolint xifres que no es registraven des del primer trimestre del 2009. En total, s'han recuperat 34.500 llocs de treball, fet que situa la població ocupada per sobre dels 3,17 milions de persones i fixa la taxa d'activitat en el 63,27%, quatre dècimes més respecte la registrada el trimestre anterior.Així, i segons les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) feta pública per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), el descens de l'atur a Catalunya és del 0,99% respecte al trimestre passat, i la taxa de desocupació se situa en 17,41%. És el segon trimestre consecutiu que es redueix l'atur a Catalunya.En el conjunt de l'Estat, el nombre d'aturats ha baixat en 70.800 persones entre juliol i setembre, un 1,52% respecte al trimestre passat, de manera que la taxa de desocupació ha caigut més de tres dècimes fins a situar-se al 19,79% i el total d'aturats puja a 4.574.700 persones".    Amb aquest escrit, al igual que amb la resta d'articles on critico En Niño Becerra, no pretenc entrar en competició   amb el catedràtic sobre temes d'economia. Perquè si fos així, els lectors, justificadament, podrien posar en dubte la meva autoritat en matèria d'economia; no pretenc ésser una autoritat en ciència econòmica. Emperò puc avisar els lectors que sí disposo d'autoritat inicial suficient, com a professor de filosofia, per a analitzar i valorar el component ideològic dels escrits d'En Niño Becerra.     Ben segur que el catedràtic ha aconseguit atreure l'atenció del públic per les seves declaracions amb les que denunciava les males pràctiques econòmiques dels diversos agents que intervenen en l'economia.     Però hem de veure que, al costat del component crític del seu discurs – en especial referent a l'Estat espanyol -, En Niño Becerra introdueix tot de conceptes que segurament són producte de les seves fantasies, conceptes que introdueixen l'absurd i la irracionalitat a les seves anàlisis. Diàriament, a la Carta de la Bolsa, l'economista fa un bombardeig continu i inacabable dels seus conceptes fantasiosos, segons jo entenc.    Com ja he explicat al post  La invasió dels astròlegs. Santiago Niño Becerra.,  no ens hem d'estranyar del component fantasiós de les teories del catedràtic d'economia; hem de considerar que és un astròleg en exercici i que fa ús de les seves investigacions astrològiques per a preveure el futur.     Però la clau per entendre el discurs erràtic d'En Niño Becerra, al meu parer, es troba en els components fortament neoconservadors de la seva concepció del procés econòmic mundial.     L'economista repeteix fins a l'afartament que el "Reino de España" (desconeix l'existència de la nació catalana, sembla) té una estructura econòmica fatal perquè aporta poc valor afegit als seus productes. I es refereix  al turisme, la construcció, l'automoció i  l'agricultura.     Al meu parer, és evident la valoració esbiaixada que fa En Niño Becerra del turisme. En contra d'aquesta valoració, es pot constatar que el turisme a Espanya és semblant al del països més desenvolupats d'Europa. Vull dir que la "indústria" del turisme és una activitat econòmica altament valorada  a tot Europa.  I que no és el cas que les empreses hoteleres espanyoles i catalanes siguin diferents o inferiors a les de les empreses europees.    Constantment, el catedràtic parla de la baixa productivitat espanyola i de l'ús massiu del "factor treball" espanyol ("factor treball", per dir "els treballadors"). Però, en contra de les seves apreciacions, allò que mostra la realitat social i econòmica és que les empreses espanyoles i catalanes es veuen obligades a competir entre les empreses estrangeres. I més encara:  Les multinacionals que operen dins l'Estat espanyol per suposat munten les fàbriques segons l'estàndard de cada empresa; o sigui: fan ús del "factor treball espanyol" o del "factor treball català" d'igual manera que fan ús del "factor treball francès" o del "factor treball alemany".  Vull dir: no és el cas que la productivitat de les empreses multinacionals instal·lades a l’Estat espanyol sigui inferior a la de les estrangeres.        Un dels fums més reaccionaris d'En Niño Becerra és la teoria segons la qual tots  - rics i pobres - hem participat a la formació i esclat de la gran crisi sistèmica per mitjà de l'endeutament, que la causa de la crisi és l'endeutament generalitzat.   Vegem un text típic de l'autor: "Penseu-hi l'origen remot de tot el que està succeint es troba en els deutes hipercrecientes de famílies, empreses, estats, ajuntaments, entitats financeres, regions, ..., cada un al seu nivell va pensar: 'Puc', i es va posar a consumir ( com sempre: la inversió també és un consum). 'Puc comprar aquest habitatge', va dir un dia la família que dos mesos abans dubtava si podria anar aquell any de vacances; 'Puc adquirir aquest mesclador cuatrifuncional hiperbòlic amb control de subplasma nanomètric i així exportaré a Pernambuco', va dir al següent la companyia que fabricava caramels de menta i que portava mesos dubtant de si arribaria al següent; 'Puc construir un pavelló d'esports amb pista antigravitatoria', va dir l'altre l'ajuntament que mesos abans gairebé ni podia pagar la llum. Va ser així perquè un bon dia algú va exclamar: 'Poble: tot el que necessiteu, voleu, voleu, podeu obtenir-lo: Somieu i el aconseguireu', i aquest poble que sospirava per habitatges amb jacuzzi, per equips industrials galàctics, per felicitacions de votants agraïts , es va trobar amb que tot això podia obtenir, i durant un temps al poble se li va donar accés al material amb el que ahir estaven fets els somnis: el crèdit, i el poble va aconseguir els seus somnis. El problema rau en què els somnis del poble duren poc: tan sols el temps durant el qual el poble se li permet assolir: repassin la història, ¿durant quant temps el poble ha gaudit dels seus somnis ".     Oh, sí, els treballadors també s’endeutaven, i, durant l’època de la misèria franquista, les famílies treballadores sovint s’endeutaven per a comprar pa.       En contra dels enunciats niñobecerristes,  allò que ha posat de manifest el procés social i econòmic dels països capitalistes és una creixent apropiació de la renda econòmica per part de les elits capitalistes.     Per a esbargir el fum provocat per En Niño Becerra, es poden fer tot d’enunciats més d’acord amb la realitat històrica.  Exposats breument, farien així:     Les elits capitalistes van imposar la doctrina econòmica neoliberal, de manera que s’afeblí la regulació dels mercats, amb la qual  cosa es donava via lliure i s’estimulava les pràctiques d’alt risc i l'especulació.    Des dels anys 1970, van quedar estancats els sous dels treballadors dels Estats Units, mentre que les elits incrementaven la seva porció de la renda social.    Les elits espanyoles i les catalanes de l’època de l’aznarat (1996-2004) no és el cas que es dediquessin a satisfer les necessitats de les classes treballadores. Amb la Llei del Sòl, ultraliberal, es donava via lliure per a la creació de la bombolla immobiliària més gran d’Europa. En Niño Becerra, sense citar N’Aznar, parla dient  que "l’endeutament era necessari per a créixer",  que "no hi ha culpables de la Crisi",  que "tots ens vam beneficiar quan les coses anaven bé".    Els Estats Units, tot i ésser la primera economia del món, és l’economia més endeutada.  Des dels anys 1960, els Estats Units gasta més del que produeix; s’endeuta. I amb la política neocon, ultraliberal, iniciada per En George Bush, 2001-2008, l’endeutament va arribar a nivells insuportables. En Niño Becerra no en parla tampoc del deute de l’Imperi.    Els exorbitants pressupostos de guerra és una de les causes determinants de la ruïna econòmica de l'Imperi. Tot i que la URSS es va enfonsar a l’any 1990, els Estats Units va continuar incrementant els seus pressupostos militars.    El president Barack Obama ha aprovat un pressupost de guerra que supera en despesa  als de l’època d’En George Bush. És un pressupost de guerra astrònomic únicament comparable als pressupostos de l’època de la II Guerra.    L’Imperi està arruïnat. L’Imperi carrega el deute a la resta de països sota la seva dependència. El deute de l’Imperi és la causa de la Crisi.     Segons la idea reaccionària d’En Niño Becerra, el nou ordre mundial serà aconseguit no pels polítics sinó pels dirigents de les grans corporacions capitalistes. Als seus articles confessa la seva admiració pels grans magnats;  magnats que, com el president de la Shell, tenen línia telefònica directa amb el president Obama, segons diu En Niño; magnats que, com diu del seu admirat Soros, "amb un simple petar de dits fan moure milions de dòlars".     Segons En Niño Becerra aquests grans magnats són els qui disposen de la vertadera informació sobre economia i són els qui realment dirigeixen l’economia mundial. Amb paraules seves: "Qualcú, qualcuns que tenen molt clar el que ens està venint a sobre i que són els qui, dia a dia, fan l’economia...els qui amb un simple petar dels seus dits...són capaços de moure 100.000 milions de dòlars, són els qui, de veritat, fan l’economia." (Crisi sistèmica, La Carta de la Bolsa, 29.01.2008).   Segons aquesta teoria, els caps de les grans corporacions capitalistes apartarien els polítics i col·locarien els científics, els experts, com a planificadors de la societat. Constantment, En Niño Becerra afirma que “la democràcia està acabada”, que la democràcia és un invent del capitalisme, que la classe mitja fou creada a partir de la II Guerra.         La continuació del creixement econòmic de les denominades "economies emergents" contradiuen als teòrics catastrofistes, entre els quals es situa En Niño Becerra (De fet, En Niño Becerra és un desconegut fora de l’Estat espanyol. Mundialment, entre els teòrics catastrofistes, destaca Nouriel Roubini).      El catedràtic de la catàstrofe respon de manera precipitada per fer front a les dades que confirmen la continuació del creixement entre els principals països emergents, i del de la Xina, particularment. En paraules seves, escrigué:     "Coneixen també el que penso que passarà amb la Xina: una economia el PIB és generat en un 40% per les exportacions no és sostenible, i no ho és perquè la dependència respecte a l'exterior és monstruosa. Tampoc, segueixo pensant, ho és perquè la seva productivitat és més que baixíssima, i això: una elevada productivitat, serà megafundamental. Ni és sostenible, ni imaginable que l'economia xinesa hagi de créixer com a mínim al 6% anual simplement per absorbir el creixement vegetatiu anual de la població activa. A això afegim les històries de por que circulen (a la Xina, no aquí) en relació al seu sistema financer: multitud empreses trencades artificialment sostingudes, muntanyes de crèdits incobrables concedits a empreses que ja no existeixen, desaparicions de raons socials de la nit al matí, ..., encara que només fos cert el 10% d'aquestes històries seria per preocupar molt molt." (La Carta de la Bolsa, 26.10.10).         Hem de veure que les afirmacions  del catedràtic són una munió de disbarats (O sigui, En Niño Becerra és un exemplar típic de "gran teòric", el qual, en un moment determinat, fa negació de la realitat econòmica més evident. Vegem-ho.    Diu que "una economia el PIB (de la qual) és generat en un 40% per les exportacions no és sostenible". L’afirmació contradiu la realitat. La realitat econòmica allò que ens mostra és l’existència de països altament industrilitzats, el PIB dels quals es basa en les exportacions; el Japó i Alemanya són els exemples de referència. Fins enguany, Alemanya era la primera potència mundial en exportació de bens, abans que la Xina s’avancés al primer lloc de la cursa.    També diu que "Tampoc, segueixo pensant, ho és perquè la seva productivitat és més que baixíssima, i això: una elevada productivitat, serà megafundamental". La realitat contradiu escandalosament l’afirmació d'En Niño Becerra. La Xina ha esdevingut el primer exportador mundial degut, precisament, a la seva alta productivitat. En contra del mite popular, els productes industrials xinesos són de superior qualitat que els nord-americans, per posar un referent. Per entendre’ns:  els trens de gran velocitat xinesos tenen el rècord mundial de velocitat. I són les planxes d’acer xineses les que envaeixen el mercat ianqui, i no a l’inrevés. I, en la mateixa línia, els mitjans de comunicació han destacat que la Xina lidera la producció mundial d’acer.     Fer referència als "baixos sous" dels treballadors xinesos és un mal argument per a explicar l’èxit de l’economia xinesa. De donar per bo aquest argument dels "baixos sous" suposaria haver d’admetre que els països més pobres – com Haití o el Txad – són els més ben situats per atreure inversions industrials, suposició que és absurda, certament.       Amb gran atreviment,  l’augur afirma que  "Ni és sostenible, ni imaginable que l'economia xinesa hagi de créixer com a mínim al 6% anual simplement per absorbir el creixement vegetatiu anual de la població activa". Però es sabut que l’economia xinesa, des de fa dues dècades, és la de major creixement mundial, amb un índex que oscil·la entre un 9 i un 10 % anual.     Tot i l’aparició de la Crisi, la Xina ha continuat amb el seu altíssim ritme de creixement; la Xina ha semblat immune al Crac. I, enguany, està previst un índex de creixement al voltant del 10 %.

   Al mes d’octubre passat, els mitjans especialitzats han destacat el paper de locomotora econòmica de la Xina, i han assenyalat la seva especial incidència en l’economia de l’Àfrica i de l’Amèrica llatina. Per citar un referent típic, vegeu el que publicà Actualitat:

    "La Xina preveu que el seu comerç amb Àfrica superi els 100.000 milions de dòlars el 2010.

   El Ministeri xinès de Comerç preveu que el comerç bilateral Xina-Àfrica superi els 100.000 milions de dòlars el 2010 i va comunicar que a la primera meitat de l'any els intercanvis van augmentar un 65%, fins als 61.200 milions de dòlars. Si es compleix el pronòstic, el comerç bilateral tornaria al nivell de 2008, l'últim any en què es van sobrepassar els 100.000 milions de dòlars, el que multiplica per deu la quantitat registrada l'any 2000 (10.500 milions de dòlars). Segons dades del Govern xinès, més de 1.600 empreses xineses operen a Àfrica, en negocis en tots els sectors: infraestructures, energia, mineria, agricultura i manufactura, entre els més significatius.   En el cas de Llatinoamèrica , l'intercanvi comercial total amb la Xina va sumar 139.895.000 de dòlars el 2008 i 118.226.000 de dòlars el 2009." (Actualidad, observatorio iberoamericano de Asia-Pacífico, 4.10.10).   Els teòrics catastrofistes, a la manera d’En Niño Becerra, viuen i publiquen a les àrees de l’Imperi. De la seva visió de l’esfondrament de l’Imperi, en fan una valoració universal, en el sentit que, en realitat, allò que fan és una "història de l’Imperi ianqui". Són catastrofistes "occidentals" incapaços de veure que ara ja, a l’any 2010, el món és pruripolar, i que la Xina és el pol principal que contraresta el poder de l’Imperi (i dels subimperis europeus). Incapaços de veure tota la munió de nacions l’economia de les quals ha seguit un creixement independent al de l’àrea imperial. Els grans nous pols econòmics mundials serien: La Xina, a l'avantguarda, l’Índia,  el Brasil i Rússia.  Una gran part de països de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica llatina han desplegat tot de concerts  econòmics i polítics amb les grans potències emergents afeblint així la seva dependència respecte de l'Imperi.     Des de finals del segle XIX, els teòrics  del capitalisme (amb base a l'utilitarisme i al pragmatisme) han afirmat la superioritat del capitalisme sobre el socialisme amb base al seu èxit econòmic. D'acord amb la seva ideologia pragmatista, els teòrics catastrofistes, d'ésser conseqüents, haurien d'arribar a la conclusió de que el model de producció xinès és clarament superior al nord-americà.    La Xina, des de 1988, ha tingut el major índex d'increment de la producció mundial. L'economia xinesa està totalment regulada pel Partit Comunista Xinès. El PCX, a partir de la reforma de 1978, va planificar una producció a la manera capitalista. Però és un capitalisme regulat i dirigit pel PCX. Les grans entitats financeres, la gran banca i les grans empreses industrials i comercials estan socialitzades, són propietat de l'Estat, i els dirigents d'aquestes corporacions són, quasi sempre, persones membres del PCX.       En igualtat de condicions, una empresa xinesa sempre té les de guanyar respecte de les empreses ianquis o europees. El secret de l'avantatge xinesa:  mentre els directius de les empreses  ianquis s'autorecompensen amb uns supersous  i amb bons extraordinaris, els directius xinesos obtenen uns ingressos més moderats, de molt;  per aquest motiu, en igualtat de condicions, les empreses xineses tenen uns beneficis molt més elevats (Podeu veure l'informe sobre els sous dels executius de les grans empreses nord-americanes  al post  Conegui els sous dels executius ianquis).         De seguir l'economia com aquests darrers anys, allò més previsible és que es consolidi un món multipolar on la Xina serà la primera economia. Més difícil és predir la deriva que seguirà l'economia ianqui.        

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb