El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'Afganistan i el Pakistan de cada vegada més propers.

quetgles | 24 Octubre, 2010 06:15

 

      L’Afganistan i el Pakistan de cada vegada més  propers.  

     L’Afganistan i el Pakistan de cada vegada més propers, en el sentit de que els succeïts que s’esdevenen allà tenen una particular incidència dins la societat catalana (de la Catalunya Plena), s’ha d’entendre. 

 

    Certament, es produeix una creixent informació sobre els grans esdeveniments que es donen a aquests dos països asiàtics, i els mitjans espanyols i els mitjans radicats a Catalunya transmeten i acomoden - segons els interessos dels amos d’aquests mitjans - la muntanya d’informació que arriba a les redaccions. Les diverses redaccions llancen els seus productes informatius dirigits a la societat catalana; però, com és sabut, aquesta informació sempre és manipulada d’acord amb el programa ideològic dels propietaris dels mitjans (Per entendre’ns: els mitjans propietat del magnat  Rupert Murdoch segueixen rigorosament el patró ideològic establert pel seu amo).

    Per posar un exemple proper i actual del modus operandi dels mitjans espanyols a Catalunya:  El Periódico de Catalunya, 10.10.2010, al igual que la resta de mitjans, informa amb detall sobre la mort de la dona britànica Na Linda Nordgrove, que era ostatge dels talibans. El Periódico es limita a transmetre la informació recollida majorment per les agències; la crònica enviada des de Londres no fa sinó recollir el tractament informatiu londinenc sobre el tema de la malaurada Linda Nordgrove. Home, allò propi hagués sigut fer la crònica des de Kabul, o, millor encara, des dels llocs dels succeïts. La crònica publicada per el Periódico es podia haver fet igualment des de Barcelona.

 

    Fent pinya amb els mitjans d’En Murdoch, El Periódico presenta la notícia amb el títol "Els talibans assassinen una ostatge britànica", dins un enunciat general  que deia "Jornada negra a l’Afganistan", fent referència a la destrucció dels camions de l’Otan cremats per insurgents (insurgents que, per cert, no eren afganesos ni actuaven a l’Afganistan, sinó al Pakistan. L’encapçalament hauria d’haver sigut:  "Jornada negra a l’Afganistan i al Pakistan").

    Segons la crònica, "l’ostatge fou assassinada, divendres a la nit, durant una operació de salvament"; una operació de rescat que dugueren a terme les forces especials nord-americanes.

    La crònica del Periódico no explicita que una operació de rescat és un intent de alliberar els ostatges "manu militari", és a dir, fent ús de les armes contra els segrestadors.  El diari anglès The Guardian, a diferència de El Periódico, explica que el comando dels marines va assaltar el refugi dels raptors, i en va matar set; també explica que estigueren a punt d’alliberar l'ostatge, però el guardià que la custodiava va tenir temps d’engegar la seva armilla d’explosius, amb la qual cosa el guardià s’immolà i l'ostatge restà greument ferida, morint poc temps després (Bé, posteriorment, sembla que l'ostatge va morir per causa d’una magrana llançada pels seus rescatadors. Per altra banda, ha esclatat el debat sobre l’oportunitat del rescat).

   La crònica publicada per El Periódico no és anodina, és el tipus d’informació típica que es situa premeditadament a favor d’un dels bàndols en lluita. (El Periódico de Catalunya fa de cavall de Troia; és un diari al servei d’un projecte per a espanyolitzar Catalunya des de dins, projecte realitzat amb un cert tarannà progressista i un poc catalanista, fins i tot).

    El director del Periódico dóna per suposat que els catalans del Principat o, si més no, els lectors del diari, també han pres partit a favor del bàndol de "les tropes occidentals" entre les quals hi ha les espanyoles.  Sobre els esdeveniments de l’Afganistan i el Pakistan, The Guardian dóna una informació molt més ample i precisa que la de El Periódico, però sembla que aquest diari anglès també ofereix una informació esbiaixada dels succeïts bèl·lics d’aquells dos països asiàtics. "Informació esbiaixada", en el sentit que és una informació que inclinada cap a un dels bàndols, una informació desproporcionada, rica i il·luminada per a un costat, pobra i fosca, per a l’altre.

    Al cas del segrest i mort de la hostatge, no solament s’ha informat exhaustivament sobre el cas, sinó que també els màxims mandataris del Regne Unit i dels Estats Units han fet tot de declaracions de manera que el ressò mediàtic ha sigut tremend. Mandataris, a destacar:  En Cameron, Primer Ministre britànic, el general Petraeus, la major autoritat militar ianqui a l’Afganistan i, fins i tot, En Barack Obama, el comandant en cap de l’exèrcit ianqui. En Cameron, En Petraeus i N'Obama deien que volien salvar la vida de Na Linda Nordgrove, però mentien. Sabien que amb l'assalt armat posaven en perill la vida de l’ostatge. En Petraeus, amb el consentiment de N'Obama, allò que pretenia era fer una demostració de l'extraordinari poder  de les noves tecnologies aplicades a la guerra (Certament, En Petraeus havia aconseguit seguir el rastre dels segrestadors i mantenia en vol constant de reconeixement els avions no tripulats). N'Obama i En Petraeus devien pensar, jo crec, que l'èxit del rescat de l’ostatge faria palès al món la superioritat indiscutible de l'exèrcit imperial.

  

    Certament, fou una desgràcia que l’ostatge trobés la mort. Però allò que importa és denunciar les altres desgràcies – les inacabables desgràcies -  que castiguen a l’Afganistan, país devastat per nou anys de guerra, i al Pakistan, país que s’ha vist arrossegat a la guerra i a la destrucció, com una deriva de la guerra de l’Afganistan.

 

    Allò que s’ha de denunciar, al meu parer, és el silenci i la insensibilitat dels mitjans "occidentals" respecte dels crims que quotidianament es cometen a l’Afganistan i al Pakistan.

    En Barack Obama i els seus assessors militars van pressionar al govern del Pakistan perquè fes la guerra contra les pròpies poblacions pakistaneses de les àrees tribals del Nord, autònomes, d’ètnia paixtu, l’ètnia que és majoritària a l’Afganistan. La CIA donava per suposat que els talibans d’aquestes àrees feien costat a la insurgència afganesa. L’exèrcit pakistanès va iniciar la guerra contra les àrees tribals autònomes del Waziristan,     que, suposadament, donen suport als talibans de l'Afganistan; havia de complir el compromís de "fer la guerra al terrorisme", vaga expressió amb nom de la qual el govern ianqui pretén justificar les seves intervencions armades il·legals.

   Certament, la guerra contra el règim dels talibans a l’Afganistan era beneïda per les Nacions Unides. Però els bombardejos de la CIA sobre la població civil del Pakistan  constitueixen crims contra la humanitat que no disposen de justificant diplomàtic.

    D’acord amb la plana major de l’exèrcit dels Estats Units, i amb l’autorització del seu comandant suprem, En Barack Obama, la CIA fa la guerra "secreta" a les àrees pro taliban del Pakistan (Al nord-oest del Pakistan, amb línia fronterera amb l’Afganistan). Ara, al Pakistan, la CIA, a més a més d’espiar, s’ocupa de fer la guerra directament competint amb l’exèrcit de l’aire. La CIA disposa d’una base militar secreta i il·legal a l’Afganistan (Bé, sembla que són diverses les bases i que una d'elles estaria ubicada al Pakistan, a Vagram, segons els informes de Global Research); des de l’aeròdrom d’aquesta base, els agents de la CIA engeguen els avions no tripulats a bombardejar "els terroristes" de Waziristan. Aquest ús dels avions no tripulats fou iniciat pel president Bush, però En Barack Obama ha intensificat notablement els bombardejos amb aquests avions. 

    Els "Predator" són la joia de la corona, el darrer esglaó de la tecnologia ianqui més refinada. Amb aquests avions els agents de la CIA, a més de mil quilòmetres de distància, són capaços de detectar i destruir una casa habitada per "terroristes". Deuen pensar que han aconseguit igualar els poders de Zeus, els de la CIA i el seu comandant suprem.

    Allò al que no expliquen els cronistes de la premsa "occidental":  Per a poder llançar els seus míssils contra una casa o un cotxe, prèviament, els "Predator"  han de rebre un senyal electrònic del xip col·locat a  l’objectiu (Una altra opció és establir la guia del míssil per mitjà del GPS). 

     Prèviament al inici dels bombardejos, la CIA ha hagut de crear al seu servei uns equips d’espies pakistanesos (Espies que han de saber comportar-se com a paixtus, l'ètnia que habita el Waziristan). El senyal que guia els míssils dels avions sense pilot prové d’un xip electrònic  instal·lat a un edifici o a un cotxe, o bé  per mitjà del GPS. 

    Hem de suposar que la CIA té la responsabilitat dels bombardejos amb avions no tripulats debut a que l’espionatge és essencial. Sense l’establiment d’un complex sistema d’espionatge, no es podrien fixar els objectius per als avions no tripulats.

   Per entendre'ns, els espies cristians han de subcontractar espies musulmans. És a dir, als agents de la CIA els resulta impossible fer espionatge a les àrees del Pakistan;  no és poden fer passar per individus del país. La CIA, per a poder fer espionatge al Pakistan, ha de contractar a "senyors de la guerra" locals amb l'encàrrec que investiguin on viuen els individus taliban o de Al-Qaida; a més a més, han de posar els indicadors cibernètics que orientin els avions no tripulats (Trobareu molta informació sobre el tema a Global Research, Entrevista amb la família devastada, 26.09.10, feta per En Qureshi per Asim).

          En efecte, des de l’estiu passat, es dóna una creixent matança d’innocents – homes, dones i nens – al Pakistan provocada per la intensificació del bombardejos dels avions no tripulats a càrrec de la CIA. De la mort de Na Linda Nordgrove se n’han fet ressò tots els mitjans "occidentals". La víctima era una sola. En canvi, aquests mitjans es desinteressen pels centenars de víctimes pakistaneses devastades pels bombardejos "secrets".  De la família Rahmaanir, del poblat de Miranshah, Waziristan, no en diuen res aquests mitjans; dels homes i dones vilment assassinats, no en donen els noms ni ofereixen cap referència biogràfica.

   La programació dels bombardejos es fa d’acord amb els informes que trameten els espies musulmans subcontractats. El destí d’una família al Waziristan és al albir de la decisió d’un espia. L’espia no ha de presentar proves. L’espia es limita a assenyalar al mapa Google la casa on suposa que s’amaga un "terrorista".

  

    

   Amb aquest escrit no en vull limitar a fer una denúncia de la misèria de la informació dels mitjans "occidentals" més distingits. Allò més sorprenent i que més s’ha de subratllar és el fet de la incapacitat de l’Imperi per a guanyar la guerra a l’Afganistan.

   Al cap de nou anys de guerra, l’Imperi ha hagut de comprovar que els insurgents, els denominats "talibans", han intensificat els seus atacs contra els ocupants, contra les forces dels Estats Units i les forces de les potències arrogants d’Europa.

     Allò que sembla impossible és el fet que uns pocs milers de combatents afganesos pobrament armats posi a la defensiva i en perill d’escac i mat a les arrogants forces d’ocupació.

   Per a entendre’ns: els combatents afganesos posen en crisi l’exèrcit ocupant per mitjà d’explosius que ells mateixos han de fabricar. Els insurgents fabriquen explosius (de manera artesana) utilitzant l’adob químic agrícola com a matèria prima.

    L’immens poder destructiu dels exèrcits de les potències ocupants esdevé una mena de "cacera de mosquits amb trets de canó".

    Les potències ocupants són a l’Afganistan per a "imposar" la pau, la democràcia  i la civilització. Formalment i oficialment,  els exèrcits "occidentals" ("els croats" en diuen els insurgents) són  a l’Afganistan en defensa del poble afganès contra "els terroristes talibans".

    Segons el discurs oficial s’ha de suposar que una "minoria de fanàtics" (els denominats talibans) no solament és una amenaça a la majoria afganesa sinó que, a més a més, és capaç de posar en dificultats als exèrcits "aliats" de quaranta nacions.

      Segons el raonament del discurs oficial, s’hauria d’arribar a la conclusió que "el fanatisme terrorista" dóna uns poders excepcionals a uns pobres grups rebels. L’extraordinari fenomen es podria enunciar tot dient una cosa així:  Si un grup humà aconsegueix "proveir-se de fanatisme terrorista o de terrorisme fanàtic" es pot transformar en una gran potència militar capaç de desafiar a l’Imperi i als subimperis aliats.

 

    Per al "món no occidental",  la capacitat bèl·lica dels insurgents transmet un missatge espontani el significat del qual és que els pobles oprimits són capaços de posar en crisi el domini de l’Imperi ianqui i de les potències europees, i que l’enorme blindatge dels exèrcits arrogants pot ésser esquerdat per les organitzacions d’insurgents.

    Per al "món no occidental", el poder militar dels insurgents afganesos és debut al  suport decidit de la major part de la població de l’Afganistan.

   

Comentaris

"Valenta" comunitat internacional

G. Caldentey | 24/10/2010, 07:49

El tractament informatiu de l'atac ianqui al campament va venir acompanyat de semblants mecanismes, igualment l'atac en si.
Per exemple, "El País" de dia 25 de setembre ("El Mono Jojoy cayó por una traición").
Atac "quirúrgic" amb "bombes intel·ligents" (pluja d'explosius") precedides d'infiltració d'espia amb gps (o botes que duia el mateix Jojoy amb GPS: en què quedam?) que destrossa centenars de metres quadrats de selva i òbviament tot el campament i refugi de ciment armat, que deixa la cara de líder guerriller desfigurada... "Sortosament" entre tota aquesta devastació, "se hallaron 20 ordenadores y 69 memorias USB."

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb