El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El premi Nobel de la Pau mou guerra a mig món.

quetgles | 27 Agost, 2010 10:56

   El premi Nobel de la Pau mou guerra a mig món.

 

 

     En Barack Obama va rebre el premi Nobel de la Pau tot just iniciada la seva presidència, al 1909. Tot i que els president no havia tingut temps de fer mèrits per a l’obtenció del premi, aquells distingits barons del jurat d’Oslo degueren considerar, jo pens, que, amb la concessió del premi el president nord-americà, aquest  quedaria més compromès amb la seva anunciada política a favor de la pau i la distensió mundial.

 

   El president Barack Obama va acceptar el premi; va declarar que promouria la pau, però el seu discurs era inspirat en la ideologia continguda en el ''Si vis pacem para bellum'', és a dir, una proclama militarista.

    El president Obama intenta tirar endavant el seu programa social de tendència socialdemòcrata, però alhora és el responsable de l’estratègia de guerra de l’exèrcit dels Estats Units; no de bades és el comandant en cap.

    Com a comandant de l’exèrcit, En Barack Obama s’ha trobat amb la responsabilitat de dues guerres, la de l’Iraq i la de l’Afganistan. Dues guerres oficials, però n’hi ha unes altres que tot i que no són tractades com a guerres pròpies de l’Imperi pels mitjans ''occidentals'', els Estats Units hi intervé molt decididament, com la guerra de Somàlia, per exemple.

    En Barack Obama s’ha trobat amb un allau de guerres en les que els Estats Units hi participa d’una manera decisiva.

    S’ha de suposar que En Barack Obama tenia i té el projecte de ser un gran president nord-americà, però, al igual que la resta de presidents ianquis, d’immediat s’ha vist obligat a fer de comandant dels exèrcits. Sembla que el president Obama també vol passar a la història com un gran comandant en cap i com un gran estrateg de l’Imperi.

    En Barack Obama s’ha trobat hereu de l’estratègia de guerra de l’Imperi, i, com s’ha fet evident, no és el cas que N’Obama hagi renunciat a l’herència o a una part de l’herència. Ben al contrari, N’Obama ha intensificat l’esforç de guerra a tots els fronts.

  

     Actualment, el pressupost de guerra  dels Estats Units quasi iguala la suma dels pressupostos de guerra de la resta de països del món. A considerar: a més a més del pressupost oficial, figuren tot de partides econòmiques que també responen a una estratègia de guerra, com és el cas de la venda d’armes als països ''amics''.

   

    La ''Guerra freda'' acabà abruptament al 1990 amb esfondrament de la Unió Soviètica. Però el frenesí ianqui per mantenir la seva cursa d’armaments no minvà. Als darrers temps, els Estats Units mantenen uns pressuposts de guerra semblants als de l’època de la guerra freda.

 

     Els Estats Units, esdevinguts Imperi mundial, va desplegar tot d’organismes per tal d’assegurar i ampliar el seu domini imperial. El president Obama va aprovar els immensos pressuposts de les guerres secretes de l’Imperi; va aprovar els pressuposts de les disset ''agències d’intel·ligència'', agències entre les quals destaca la CIA. A considerar: el personal d’aquestes agències assoleix la xifra al voltant dels 200.000 individus.

 

      Les disset agències d’intel·ligència ianquis són el ''panoptikon'' imaginat per En Bentham; vigilen permanentment tots els països del món.

 

    Es pot afirmar, sense por a errar, que actualment l’administració ianqui intervé, de diversa manera,  a totes les guerres i conflictes del món.

 

    Acabada la guerra freda, l’Imperi ha continuat la cavalcada militarista. L’Imperi ianqui en tot moment es mostra intolerant i agressiu. L’Imperi ianqui amenaça als països que s’oposen al seu domini imperial; i amenaça amb la guerra a aquells països que denuncien i condemnen la política imperialista ianqui, com és el cas respecte de l’Iran.

 

      D’immediat, En Barack Obama ha mostrat que vol ésser un bon comandant en cap: ha mantingut – quan no ampliat – el pressupost de guerra, ha mantingut les 700 bases militars exteriors, ha fet un acord amb Colòmbia per a establir set bases militars, ha intensificat l’esforç de guerra secreta dels agents ianquis, ha aprovat l’augment del contingent ianqui a l’Afganistan amb 30.000 soldats (Sembla que la idea del comandant Obama era la de sortir de l’Afganistan però després d’infligir una derrota decisiva als denominats ''talibans''.  

 

     Al llarg del 2010, el president Obama ha decidit incrementar la guerra il·legal que fa la CIA  al Pakistan.

   La CIA a l’Afganistan ha mostrat la seva versió d’exèrcit; un exèrcit que fa accions de guerra il·legals.  El president Bush aprovà els atacs de la CIA contra objectius talibans al Pakistan.

   

  La CIA al Pakistan, en primer lloc, espia; espia tota la població. Produeix milers i milers d’informes sobre tot allò que pugui influir en el suport dels talibans o d’Al-Qaida.  Però el que va estrenar la CIA a l’època d’En Bush fou la seva capacitat militar pròpia,  prenguent part directament a la guerra.

   La CIA disposa d’una base militar il·legal i secreta a Shamsi, al Pakistan, una base que disposa d’aeròdrom. Quan l’agència creu saber on es refugien suposats membres dels talibans o d’Al-Qaida, llavors des de Shamsi envia els ''abellots'' – els avions sense pilot – per a bombardejar els refugis dels enemics (Podeu veure l’article de la investigació que feu el Times sobre aquest tema baixant La CIA al Pakistan).

 

     Els vols dels avions de la CIA al Pakistan atempten contra la legislació internacional. Són accions bèl·liques il·legals, però, a més a més, són accions criminals que maten persones que no tenen cap relació amb la guerra, dones i criatures incloses.

    Els agents de la CIA i el president Obama saben que  les cases que son bombardejades pels ''abellots'' són habitatges familiars, amb dones i nens; però, tot i saber-ho, decideixen cometre els assassinats d’innocents.

   Els governs dels Estats Units i del Pakistan han negat reiteradament l’existència d’aquests bombardejos criminals. A considerar:  si la negació dels fets criminals fos en fals (i ho és, sens dubte), llavors En Barack Obama podria ésser incriminat com  a criminal de guerra.

   Amb la intensificació de la guerra freda, els Estats Units desplegaren tot de mètodes il·legals, secrets, en comptes d’aconseguir objectius en política internacional, sobretot.  

    Bàsicament, el mètode general consisteix en moure guerres brutes contra aquells governs que es mostren hostils als designis de la política exterior ianqui. Guerres brutes, és a dir, manipulacions per a crear una crisi econòmica,  subvencions als partits opositors, suport tècnic i econòmic a grups que promouen un cop d’Estat, orquestració de campanyes de premsa contra el govern insubmís,   i d’altres.  La CIA és l’agència principal i més coneguda que s’ocupa majorment d’aquests  encàrrecs de guerra bruta.

    Particularment criminal fou la política de guerra bruta que feu el president Richard Nixon contra els règims sud-americans esquerranosos considerats com un perill potencial per als Estats Units. Com és sabut, En Nixon promogué el cop d’Estat a  Xile i l’assassinat del president Salvador Allende.  Per cert, l’encarregat de promoure el cop d’Estat, N’Henry Kissinger, havia sigut guardonat amb el premi Nobel de la pau. Respecte d’aquest personatge, el Viquièdia informa que '' Avui dia s'admet la seva participació, sinó activa si passiva, l'any 1973 en el cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende a Xile, així com el cop d'estat a Uruguai, quan tot feia preveure la victòria de l'esquerra uruguaiana.

Amb la dimissió de Nixon l'any 1974 en motiu de l'escàndol Watergate continuà la seva tasca de Secretari d'Estat sota la presidència de Gerald Ford. Així mateix també ha rebut diverses acusacions d'haver organitzat el cop d'estat de 1976 a Argentina, organitzant la Junta Militar, així com l'Operació Còndor, un pla sistemàtic basat en el terrorisme d'estat per combatre el comunisme a Llatinoamèrica''.

   Recentment, ja a l’època de N’Obama, s’ha intensificat la guerra bruta al Pakistan, Somàlia, el Iemen, el Sudan, Mauritània, Mali i d’altres.

    Amb la presidència d’En Barack Obama s’ha fet més evident al món l’ús del doble llenguatge moral. Per una banda,  N’Obama i els administradors de l’Imperi es proclamen campions en defensa de la democràcia i dels drets humans, però, alhora, estenen les activitats antidemocràtiques i inhumanes a nombrosos punts de la geografia universal.

    Es presenten valedors de la legalitat internacional, però ells incompleixen contínuament aquesta legalitat.

    Quan es produí el cop d’Estat d’Hondures, 28 de juny de 2009,  l’Administració ianqui no va intervenir oficialment en l’assumpte; va fer com si l’esdeveniment els agafés per sorpresa. Les declaracions de Na Hillary Clinton  al·legant que ignorava la preparació del cop d’Estat són poc creïbles.  Hem de suposar que és més al costat de la veritat la denúncia del president de Veneçuela, N’Hugo Chávez,  segons la qual el govern nord-americà fou l’inductor del cop d’Estat.

     El fet de d’arranar l’Iraq i transportar-lo a l’Edat de Pedra fou denominat ''la Llibertat Duradora'' pel president Bush (A destacar:  la manca d’aliments i les condicions insalubres afecten molt negativament als infants iraquians). En Barack Obama ha declarat que feia moralment seves les iniciatives bèl·liques a l’Iraq del seu predecessor.

    Respecte a l’assalt de l’exèrcit israelià a la ''Flota de la Llibertat'' en aigües internacionals, 30.05.2010, N’Obama primer no va condemnar el crim,  posteriorment va fer seu l’argument israelià, i, amb la boca petita, afirmà que Israel tenia dret a defensar-se. 

     La retòrica dels Estats Units i la dels seus ''aliats'' europeus fa temps que està esgotada. El discurs oficial de l’Imperi – ara, el discurs d’En Barack Obama – afirma que el poder  dels Estats Units intervé al món en defensa de la democràcia i dels drets humans; segons això, la fi de la història seria la d’incorporar els països del món a la ''civilització occidental''. Els països d’Amèrica, d’Àsia i d’Àfrica que van patir – i pateixen – l’opressió colonial rebutgen frontalment aquesta retòrica. Aquesta retòrica ha sigut útil fins ara en funció d’aconseguir el suport de les amples masses dels Estats Units. A Europa, tot i la feblesa de les formacions d’esquerra, la retòrica imperialista topa amb greus dificultats, com ha quedat demostrat amb l’ample rebuig popular contra la política agressiva d’Israel.

 

   Després de la Segona Guerra, els Estats Units va desplegar al llarg de l’Imperi tota una immensa maquinària de producció ideològica. L’Estat espanyol pot servir d’exemple de l’eficàcia d’aquesta maquinària: a la cartellera dels cinemes i a la programació televisiva hi ha un predomini absolut de pel·lícules nord-americanes.

 

    Amb l’esfondrament de l’URSS i dels partits comunistes, semblava que els altaveus de l’Imperi disposaven de l’exclusiva de la propaganda ideològica; però, benauradament, no ha sigut així.  Durant les darreres dècades, el creixement econòmic mundial, i, en especial,  el creixement econòmic dels països emergents, ha fet que es reduís la diferència entre l’economia dels Estats Units i la de la resta del món. Semblantment, els sub-imperis (Regne Unit, França, vg.) han vist de quina manera s’esvaïa la seva superioritat econòmica i política.

      Es pot constatar fàcilment que els països no sotmesos a l’Imperi han desplegat uns poderosos mitjans contraposats als de ''l’Occident''. Aljaseera (el mitjà islàmic de major difusió) i Al Arabya emeten en àrab, però també en anglès). Semblantment, PressTV, el mitjà iranià, també té una edició en llengua anglesa. L’agència xinesa, Xinhuanews, a més a més de l’edició en anglès, n’ha iniciat una en llengua àrab. El diari Pravda de Moscou també disposa de l’edició en anglès. Tots aquests mitjans són a l’abast a la Xarxa.

 

    Així com les grans potències emergents, la Xina, en especial, han fet grans avenços en el terreny de l’economia, paral·lelament han incrementat considerablement els seus pressupostos de defensa. La cursa d’armaments va a tota. L’Imperi veu, inquiet, que la seva superioritat militar resta contrastada.

    A destacar: L’Iran ha demostrat que és possible resistir les envestides de l’Imperi (Els Estats Units propiciaren la guerra de l’Irak contra l’Iran, 1980-88; embargaren la venda d’armes a l’Iran. Sorprenentment, l’Iran ha aconseguit crear una poderosa indústria d’armaments de disseny propi. Actualment, Israel i les nombroses bases ianquis de la zona són a l’abast dels míssils iranians. 

     L’Iran ha derrotat totes les sancions imposades per l’imperi; les sancions no han castigat l’economia de l’Iran, ans al contrari, l’Iran és un dels pocs països l’economia del qual no s’ha vist afectada per la Crisi de Wall Street.

    (Pot ésser d’interès del lector saber que el ''farsi'', la llengua persa actual de l’Iran, també és oficial al Tadjikistan i a l’Afganistan, i és la llengua més parlada a les regions xiïtes de l’Iraq).

 

   I encara més remarcable:  Sembla que l’Imperi està perdent la guerra a l’Afganistan. Al cap de nou anys de guerra, l’exèrcit dels Estats Units (el que disposa de l’armament més poderós i sofisticat del món) i divuit exèrcits dels ''aliats'' no han aconseguit trencar la resistència dels denominats ''talibans'' (Per cert, també entren en combat els mercenaris de les quaranta agències privades de seguretat, majorment ianquis).

   El discurs de la premsa ''occidental'' de cada vegada és més poc creïble.  Si amb nou anys no han pogut ''alliberar'' el poble afganès de la violència dels talibans, la pregunta és: i d’on surten aquests talibans?  S’ha d’acceptar que els talibans són afganesos, que són una organització nascuda al si del poble afganès. Segons l’esquema ''occidental'', una minoria fanàtica, els talibans, es voldria imposar militarment a la majoria de la població.

 

   La ''prestigiosa'' revista ianqui Times posava en portada la foto de la dona afganesa a qui el seu marit li havia tallat el nas. L’editorial de Times es lamentava amargament: deia que ''occident'' havia fracassat, que la mutilació infame s’havia produït a una ''àrea alliberada de talibans'', de què servia tant de patiment i tants anys de guerra si a la fi les coses havien de continuar iguals a l’Afganistan quan es retiressin les tropes ''occidentals''.

 

    Sembla que l’editorial de Times, espontàniament, feia el resum del fracàs de l’Imperi.

 

    

 

     

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb