El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Haurem de produir el que consumim (Segona part). Economia a l'abast.

quetgles | 12 Juny, 2010 05:26


 
         Haurem de produir el que consumim  (Segona part).  Economia a l’abast.

 

 

    Dèiem que la crisi sistèmica farà que Mallorca es vegi obligada a recuperar les indústries tradicionals.

   Per suposat, l’enunciat és igualment vàlid per a la resta de regions catalanes.

    I més encara:  al moment actual,  arreu del món, molts de grups humans es veuen empesos a recuperar pràctiques econòmiques que havien entrar en decadència i, alhora, iniciar nous projectes econòmics que els alliberin de la marginació a que el sotmet el sistema capitalista actual.

 

     Aclariment respecte a la tesi:  No és el cas que jo propugni una mena de retorn rousseaunià a la Mallorca agrària del segle passat.  El que jo pens és que, en una situació de col·lapse capitalista, Mallorca (i les altres àrees de la nació) es veurà obligada a desplegar l’autosuficiència econòmica.

 

     A considerar:   Per suposat que no es tracta de tornar al mul i al carro.  

    Moltes petites empreses industrials tradicionals han resistit fins avui l’escomesa de les grans empreses multinacionals; i això demostra que l’autarquia econòmica en termes de modernitat és possible.

    

    Tesi: Si moltes petites empreses industrials mallorquines han subsistit fins avui, tot i no disposant d’instruments polítics de suport, això significa que la producció d’aquestes indústries pot créixer fins al punt d’eliminar la competència estrangera (per exemple, per mitjà d’aranzels creixents).

 

    Vegem qualques exemples referits al tema.

 

    La indústria del calçat destaca entre les que han resistit la competència de les empreses foranes. Hem de suposar que aquesta indústria recuperaria la quasi totalitat de la quota del mercat mallorquí, però que, alhora, també  perdria els mercats forans.

 

      Les grans multinacionals de les begudes no alcohòliques (la companyia Coca Cola com a paradigma), a un moment determinat (posem cap als anys 1970), decidiren assaltar el mercat de begudes de Mallorca. Els centenars de petites empreses mallorquines de begudes entraren en crisi profunda. 

   Seixanta anys enrera, els productes locals eren presents per tot:  les gasoses, la ''pinya'' mallorquina, les taronjades, les llimonades; i el ''sifó'' era omnipresent a les llars i als llocs públics.

    Unes poques empreses de begudes  han sobreviscut fins avui, però mantenen la seva activitat en unes condicions adverses.

 

   La tesi fa:  En determinades circumstancies excepcionals, la societat mallorquina seria capaç de recuperar d’immediat l’autarquia en matèria de begudes no alcohòliques.

 

      S’ha de suposar que la dotzena de multinacionals del sector desapareixerien del panorama mallorquí (Podem imaginar la situació: una ''pinya'' valdria 50 pessetes mentre que una coca cola en valdria 500, de pessetes, posem per cas).

 

    El vi mallorquí, un cas extraordinari.

 

   Als anys 1950, el consum de vi estava molt generalitzat. D’antuvi, Mallorca era terra de vinyes i els pagesos elaboraven vi i misteles. Als 50 hi havia tot de grans cellers i d’empreses vinícoles que abastaven el mercat del vi; a més a més, tot de petits cellers dels pagesos també feien l’oferta del seu vi. Molts de pagesos elaboraven vi per l’autoconsum, i, amb freqüència, posaven el ''ram de pi'' per a indicar que havien obert el seu celler al públic.

   Convé saber que el comerç i transport del vi es feia per mitjà de botes; que el vi es venia l’engròs; que a les botigues de queviures molt rarament es podia veure una ampolla de vi d’una marca comercial; la gent feia la compra de vi portant sempre ampolla pròpia o barral propi (Majorment, ampolla, a les botigues, i barral, als cellers).

    

    Per suposat, el desplegament capitalista també va incidir molt negativament per als productors de vi; pagesos, cooperatives i empreses locals veren amenaçada la seva producció de vi. La producció de vi també esdevenia pell de sapa; el vi mallorquí perdia quota de mercat de manera constant; i els vins espanyols es feien omnipresents al mercat i als restaurants.

 

       A diferència dels altres subsectors mallorquins de transformats agraris, la indústria del vi va experimentar una notable revifalla a partir dels anys 1980. Molts de nous cellers mallorquins recuperaren mercat tot i aplicant les tècniques capitalistes de mercat.

   Actualment, dues dotzenes de vins mallorquins tenen presència al mercat i als restaurants; però, per suposat, la seva quota de mercat és esquifida, i el seu creixement és lent (Perquè el lector es faci una idea més precisa: a molts de supermercats i restaurants no  hi ha presència de vins de la terra).  A més a més, els vins mallorquins són cars, majorment.  Però s’ha de considerar que un litre de vi de Ca’n Xenoi (Porreres) a l’engròs es venia per un preu inferior a un euro, i, ara, en canvi, els continuadors de l’empresa, fan un vi de marca selecte,  ''Mesquida'', que  es ven a un preu que oscil·la entre els 7  i els 19 euros l’ampolla de 75 cl. 

 

    En el cas que s’acomplís el col·lapse financer anunciat, les empreses mallorquines del vi es veurien impel·lides a multiplicar i abaratir la seva producció. 

   Per altra banda, s’hauria d’atendre d’immediat les necessitats de matèria prima de les empreses vinateres; d’immediat s’haurien de multiplicar també els conreus de noves vinyes que produïssin raïm que abastés la indústria. 

 

     Allò a destacar:  Amb la crisi sistèmica afectant a Mallorca,  s’hauria d’accelerar la reconversió dels treballadors del turisme (i els de la construcció). I referits a la vinya i al vi, s’ha de considerar, jo crec, que els dos sectors farien una forta demanda de mà d’obra. O sigui, farien falta treballadors per a la indústria del vi i per al cultiu de les noves vinyes.

 

     Insistint amb la tesi cabdal, i posant Mallorca com a referent:  Si s’esdevé el col·lapse del sistema, llavors Mallorca en serà molt sensible degut a la seva extrema terciarització aberrant.  Per una banda, es donarà una crisi brutal del sector turístic (una baixada del 40 % d’estades turístiques, posem) amb la qual cosa l’atur abastarà unes cotes mai vistes (el 30 % o el 40 % dels treballadors, per exemple); però, per l’altra banda, la població treballadora sobrant no podrà trobar ofertes  de treball al continent; o sigui,  la crisi sistèmica afectarà tots els països (o quasi) de manera que els treballadors sense feina a Mallorca difícilment  trobaran opcions de feina a fora de Mallorca.

 

 

     Un altre exemple que demostra les possibilitats d’una ràpida recuperació del sectors industrials tradicionals és el de les empreses mallorquines de torrefacció de cafè. Tot i la tremenda competència de les grans empreses foranes, devers una desena de torrefactores mallorquines mantenen la seva presència el mercat.

 

 

     A la fase actual, el capitalisme arriba a l’esgotament del seu sistema, jo deia.  Les grans multinacionals regiren tots els racons del planeta amb l’objectiu d’aconseguir unes taxes d’interès ''acceptables'' per als seus accionistes.

Les multinacionals (Pepsi, per exemple) per tal d’ampliar la seva quota de mercat arriben a l’extrem d’entrar en competència amb la ''indústria'' familiar: és allò de d’oferir suc de taronja embotellat com a alternativa al suc de taronja de les taronges espremudes a casa.

 

    A la fase actual, el sistema capitalista es fa de cada vegada més aberrant, fins al punt que, de seguir la seva lògica, la major part de la població mundial estaria ocupada o subocupada dins un immens sector terciari.

    El sector industrial de cada vegada és mes eficient; el desplegament tecnològic provoca una constant disminució de treballadors de la indústria. I la producció agrària a grans àrees explotades per empreses capitalistes ha esdevingut una mena d’indústria agrària.

 

     Sembla que no poden superar la contradicció. Sembla que els Estats Units és la l’Estat més endeutat del món. Aquest Estat és la primera potència econòmica, però té 40 milions de pobres (per cert, les cambreres de les hamburgueseries cobren uns cinc dòlars a l’hora). Sembla que no aconsegueix sortir de la recessió. Sembla que l’amenaça de crisi sistèmica és real.

 

     Haurem de concloure, doncs, que els catalans (els insulars i els continentals) es veuran obligats a recuperar  les indústries tradicionals, i a intensificar la producció del sector primari.  I també es veuran obligats a socialitzar les empreses foranes; semblantment, s’hauran d’expropiar les terres en mans dels estrangers (Seguint el model d'Estònia).

  

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb