El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Haurem de produir el que consumim. Economia a l'abast.

quetgles | 09 Juny, 2010 06:30


      Haurem de produir el que consumim. Economia a l’abast.

 

 

   Proemi.

 

       Els treballadors a sou i les classes populars en conjunt disposen d’una informació econòmica immediata i contínua en tot allò relacionat al seu ambient social d’una manera espontània. En tot moment, els individus de les classes populars fan les seves valoracions al respecte i prenen les seves decisions. Vull dir – i aquesta és la tesi – que les classes treballadores en tot temps intervenen dins els  processos econòmics i, d’una o altra manera, en determinen el procés. O sigui, en són agents actius.

 

       A la fase actual del capitalisme global  (amb independència de la gran recessió mundial), el sistema de mercat fa que hi hagi una creixent sobra de treballadors. L’altíssim nivell de producció a tots el sectors de producció fa que creixi la porció de població no ocupada o subocupada.

    Als darrers trenta anys, les grans elits socials i econòmiques (l’u per cent de la població)  es queden amb el 30 % de la renta social i, per tant, objectivament, es dóna una disminució generalitzada de la renda corresponent a les classes treballadores.

     És possible que les mentalitats neoliberals consideressin viable un món capitalisme amb aquest desigual repartiment de la renda; però la realitat econòmica actual demostra la impossibilitat del somni neoliberal.  L’economia de mercat ha arribat a la seva fi.

 

 

 

 

    A la fase actual, el sistema de capitalisme global és incapaç d’ocupar a la població treballadora.

    Cada un dels components de la gran elit, com un foll, consumeix l’equivalent al consum de 10.000 obrers, posem; però, tot i així, la producció del sistema sempre és superior a la demanda.

 

     Tesi: El sistema capitalista global no sap que n’ha de fer amb la població no ocupada.

 

       Fins ara, el sistema capitalista havia multiplicat de manera contínua el sector terciari dedicat a l’oci i a l’entreteniment.  O sigui,  el resultat ha sigut que la major part de població ocupada és situada al sector terciari, i, en especial, als subsectors de l’oci i l’entreteniment.

   Però, així i tot, continua creixent de manera alarmant l’índex de població no ocupada.

 

      Hi ha territoris – i nacions senceres – on es dona com irremeiable l’atur crònic.

 

 

    Amb relació amb Catalunya (Sencera), es pot constatar que s’ha donat el desmantallament sistemàtic del seu sector industrial.  És com si el mercat mundial hagués decidit que a Catalunya li corresponia la funció de satisfer les demandes de l’oci europeu ( o mundial, fins i tot).

 

    Tesi:  Les elits capitalistes han entrat a una etapa de follia:  No trobem la manera d’assegurar les inversions del seu estimat capital. La qual cosa provoca l’aparició d’especulacions financeres de cada vegada més aberrants.

 

     O sigui, els grans aventurers del capitalisme global, com a possessos, han sembrat el món de grans empreses d’oci.

    O sigui, el gran capital financer d’Europa, Nord-Amèrica i d’Orient Pròxim, majorment, s’ha invertit en colossals i aventurades empreses d’oci.

 

      El capitalisme global ha sembrat el món de Las Vegas, de Disneylands, de Hiltons, d’estacions d’esquí, d’esports d’aventura, de clubs nàutics de luxe, de safaris fabulosos, de Burj el Arab...

 

     No és que els capitalistes ara siguin més atrevits; la veritat és que no saben on invertir les seves muntanyes de capital.

   Capitalistes d’Europa i d’Amèrica van invertir muntanyes de diners amb els projectes de ''Les mil i una nits'' del xeic de Dubai, Muhammad bin Rashid Al Maktum.

 

      Vegeu ací un resum que ofereix la Viquipèdia:

 

   Dubai vol més trencar tots els rècords. Hi ha el edifici més gran del món inaugurat el 4 de gener de 2010, l'hotel més gran del món, el centre comercial més gran del món, el parc de diversions més gran del món, el primer hotel sota l'aigua ( Hydropolis ) i el edifici residencial més gran del món, entre altres.

Els expatriats de diferents nacionalitats també han injectat capital en els últims anys a Dubai, contribuint enormement a la prosperitat de la ciutat. Només els immigrants d'origen iranià han invertit uns 200 mil milions de dòlars a Dubai.

Dubai ha adquirit així mateix importants propietats a països estrangers, en concret immobles "premium" al centre urbà de ciutats com Nova York i Londres.

La bombolla immobiliària de 2008 

Després de creixements inimaginables, tant en el nombre d'habitatges construïts com en el preu / m², el 2008 i contagiada per la crisi subprime i per les caigudes en els preus immobiliaris en tot el planeta, en el primer semestre del 2009, Dubai sembla començar a entrar en problemes realment greus. A l'estiu 2009, Dubai ja té tots els símptomes de ser la mare de totes les bombolles de la història contemporània. Es poden veure urbanitzacions i cases abandonades oa mig construir, i els preus immobiliaris cauen un 40% en només 6 mesos [2] .

El novembre de 2009, Dubai World una de les empreses semi-públiques anunciar que no podia fer front a uns venciments de deute que havia de tornar o amortitzar al desembre, provocant nervis en els mercats financers internacionals. Dubai World és la propietària de 77% de DP World, una de les empreses portuàries del món, així com de molts actius immobiliaris principalment a Nova York i Londres. Els grans creditors de Dubai World així com d'altres empreses de la regió són els bancs britànics.

 

    Per suposat,  Dubai té molts de petits imitadors, com és el cas del xeic de València, En Francesc Camps, que ha aconseguit la America’s Cup de regates i convertir la ciutat de València en circuit urbà apte per a les curses automobilístiques (Sembla que ara les caixes d’estalvi valencianes són en fallida).

 

 

 

        Els treballadors a sou i les classes populars en conjunt disposen d’una informació econòmica i social immediata i contínua respecte d’allò que els afecte directament, dèiem. En tot moment, els individus de les classes populars fan les seves valoracions al respecte i prenen les seves decisions. Vull dir – i aquesta és la tesi – que les classes treballadores en tot temps intervenen dins els  processos econòmics i, d’una o altra manera, en determinen el procés. 

   O sigui, els grans dèspotes de les finances pensen que les amples masses de gent pobre són uns simples comparses que no prenen part en el joc econòmic. Però erren; en tot temps, els treballadors hi diuen la seva respecte dels moviments econòmics que afecten les seves vides. Les classes treballadores prenen tot d’iniciatives socials i econòmiques respecte de les accions de la classe dels capitalistes.  I no és el cas que es limitin a la creació de societats obreres de socors o de sindicats de classe; també inicien grans moviments socials com les migracions, per exemple. Per posar un exemple aclaridor,  allò que explicaven aquells obrers de la gran factoria d’automòbils (A la Unió Soviètica als anys 80, on els obrers volien la desfeta del sistema): se’n adonaven d’un error de fabricació, però no ho comunicaven al capatàs; amb la qual cosa els productes de l’empresa eren defectuosos, quan no inservibles. O sigui, aquells obrers practicaven una mena de sabotatge passiu que posava en crisi l’empresa. I no és el cas que el sabotatge passiu fos exclusiu de les empreses soviètiques, sinó que el sabotatge passiu està amplament estès a les grans empreses capitalistes; precisament, aquests dies (7.6.2010), els mitjans informen de que la empresa Chrysler d’automoció  ha de revisar 600.000 automòbils defectuosos produïts a les seves factories; i, igualment, que General Motors n’ha de revisar 1.500.000.  I Un altre indicador:  als seus inicis, les màfies a Sicília, Campania i Calàbria, eren organitzacions de defensa dels jornalers contra els poderosos i contra l’Estat, de manera que restava evident per a  tothom la capacitat de resposta dels jornalers contra unes pràctiques i unes normes que ells consideraven abusives.

 

 

     Durant segles, les diverses regions de la nació catalana van desplegar una notable capacitat per a la indústria i el comerç. 

 A partir del segle XVI, al restar subordinada als interessos de Castella (als interessos de l’oligarquia castellano-andalusa), Catalunya entra en decadència i perd importància com a potència econòmica mediterrània. Però malgrat els desavantatges per causa de la dependència política, les diverses regions intentaren mantenir els seus sectors industrials i comercials. Contra els pronòstics, Catalunya Principat aconseguí tirar en davant una modesta revolució industrial. L’estancament d’Espanya, va fer més notable els avenços econòmics del Principat, però també de les altres regions catalanes de l’Estat.

     Però, dit això, no he de fer aquí una mena de resum de la història econòmica de Catalunya i d’Espanya; sinó destacar que, ben entrat el segle XX, les diverses regions mantenien encara un sòlid sector industrial que aglutinava una multitud de petites indústries tradicionals.

 

     El col·lapse econòmic causat per la guerra civil determinà un retrocés social i econòmic i una ruralització d’una població afamegada (Les ''cartilles'' de racionament es mantingueren fins a l’any 1952). I l’altre gran moviment de la població fou l’emigració.

 

     Amb la intenció d’exposar exemples concrets que serveixin d’argument a favor de l’enunciat general, faré referència a la situació econòmica de la Mallorca dels anys 1950.

    La meva idea és fer de testimoni  d’activitats industrials que eren presents en aquella època. ''Fer de testimoni'', però de testimoni corrent i comú en el sentit que la gent de la meva generació també en pot fer, de testimoni.

   

    Al 1950, la societat mallorquina continuava essent una  societat essencialment agrària; una societat agrària amb el predomini de les explotacions familiars. Únicament existien uns pocs nuclis industrials que trencaven la monotonia agrària, en el sentit que l’activitat industrial d’aquests nuclis ja no estava al servei de les necessitats del sector primari. 

   

    Fent un aclariment:  En aquella època subsistien una multitud d’activitats industrials que eren una deriva de l’època medieval. Hi havia de tot de menestrals, de petits tallers familiars, i d’indústries practicades directament pels propis pagesos, i d’altres.

    Es pot afirmar que aquella societat mallorquina mantenia l’estructura autàrquica tradicional;  la norma era que l’activitat econòmica local havia de ser capaç de satisfer les necessitats locals.

   La indústria del calçat mallorquina, tot i essent tradicional, s’havia desplegat atenint-se a les demandes del mercat extralocal. La del calçat era la de major importància respecte a les exportacions industrials. O sigui, tot i que hi havia exportacions considerables, l’estructura bàsica continuava essent d’autarquia econòmica.

    Descomptant la important indústria del calçat, l’estructura econòmica de Llucmajor es corresponia amb la de resta de pobles de Mallorca. La major part de la població continuava centrada al sector primari (amb predomini de les petites explotacions familiars). Excepte la del calçat, la indústria era d’arrels autàrquiques, en funció de satisfer les necessitats de la població local.

 

    Explicat això, passaré a fer una relació que posarà de manifest el grau notable de recursos industrials d’aquella societat. Per altra banda, la major part d’aquestes activitats industrials s’han mantingut (en procés de desaparició) fins ara mateix. O sigui, no és a un passat llunyà i oblidat a que em refereixo, sinó a unes activitats industrials que eren en ple exercici als 1950.

 

      Enterrat oficialment el bàrbar sistema de l’autarquia econòmica (''Plans de Desenvolupament Econòmic i Social'' de Laureano López Rodó), les explotacions agràries tradicionals de les terres de secà no aconseguiren acomodar-se a la modernitat. La major part de les petites explotacions familiars entraren en fallida econòmica. No era possible canviar el mul, l’arada i el carro pel tractor. Tot i que les grans finques (les ''possessions'') s’acomodaren a les exigències de la competitivitat i introduïren la mecanització de la producció, la major part d’elles entraren en declivi. 

 

     Els constructors de carros no pogueren construir automòbils.

 

     Els constructors de carros com a exemple (referits a Mallorca). Durant segles, el carro estirat per un mul era el sistema de transport (per terra) bàsic i general.  Als 1950, tot i que el tren i el camió el substituïren com a sistema de transport professional, els petits pagesos  continuaven amb el seu transport per mitjà del carro estirat pel mul.

    Allò a destacar: Als 1950,  paral·lelament, es mantenien vives una diversitat d’indústries que satisfeien les demandes relacionades amb el transport tradicional. A quasi tots els pobles hi havia tallers dedicats a la fabricació de carros. I també eren generals els tallers dedicats a la confecció de selles i de guarnicions per a les bèsties de tir. Igualment, els ferrers s’ocupaven de les ferradures i de ferrar de les bèsties.

 

       Moltes indústries tradicionals, com la dels carreters o la dels guarnicioners, estaven condemnades a l’extinció. Certament, un taller de carros no pot esdevenir una fàbrica d’automòbils. Però, en canvi, moltes altres indústries lleugeres (que no exigeixen unes grans acumulacions de màquines i capitals) eren capaces de resistir la competència dels productes procedents de fora de Mallorca.

 

    Moltes d’aquestes indústries van entrar en crisi, però hem de veure que no són poques aquelles que ha subsistit. Entre aquestes, poden destacar la indústria del calçat, de mobles, de materials de construcció, sobretot; igualment, han demostrat la seva capacitat de competició tot d’empreses mallorquines de derivats agraris: vins, begudes alcohòliques, productes lactis, formatges, embotits, ensaïmades, pastisseria, galetes, etc.

 

    Tesi: A excepció d’unes poques grans indústries pesades (com la de l’automòbil), la major part de l’activitat industrial que hi havia a la Mallorca de fa cinquanta anys és recuperable, tècnicament recuperable.

 

     Es pot veure com es mantenen actives una dotzena d’empreses dedicades a la torrefacció del cafè. Són un exemple de que es pot resistir la pressió del gran capital.

 

   Certament, sembla que seria aventurat que una companyia mallorquina volgués muntar una empresa d’automoció.

 

     La crisi sistèmica posa de relleu el desordre del sistema capitalista  que imposa una desindustrialització aberrant i una tercerització extravagant.

 

   Tesi:  És injust i irracional que un financer parisenc s’emporti 100 milions d’euros de benefici anual procedents de les grans superfícies que va muntar a Mallorca als anys 80.  Els propietaris de ''Carrefour'' i de ''El Corte Inglés'' van poder muntar les seves empreses a Mallorca perquè, prèviament,  s’havia liquidat la possibilitat de defensa econòmica de la societat mallorquina.

 

      A considerar:  Aquestes grans superfícies mantenen una política de promoció de productes que va contra els interessos de la població i és letal per a la cultura mallorquina. O sigui, els senyors de París i de Madrid imposen el que han de consumir els mallorquins.

 

    Tesi: S’ha de pensar que les poblacions autòctones es veuran obligades a socialitzar les grans empreses foranes, en especial aquelles que no requereixen una tecnologia complicada, com és el cas de les grans superfícies.

 

    Tesi: La crisi sistèmica farà que, necessàriament, la població de Mallorca hagi de recuperar la major part de les indústries tradicionals.

 

 

  

   

 

 

     

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb