El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El capitalisme virtual. L'economia a l'abast.

quetgles | 19 Maig, 2010 06:41


            El capitalisme virtual. L'economia a l’abast.

 

      Proemi:

 

  Com dic sovint, l’economia no és un gran misteri; l’economia és a l’abast de la gent corrent, dels treballadors. 

    També dic que les veus dels economistes (és a dir, les d’aquells economistes teòrics que fan discursos públics a través dels mitjans), majorment, són al servei dels interessos dels qui els han contractat, són ''la veu del seu amo''. (Fi del proemi).

 

   Aquells banquers van esgotar el seu estoc de diners, i van veure obligats a demanar préstecs a les grans empreses financeres. Estaven descapitalitzats.

   Per suposat, la seva principal funció consistia en fer  préstecs. Concedien un crèdit per a la compra d’un bé amb una garantia hipotecària.

  Les companyies constructores necessitaven uns crèdits multimilionaris per a poder portar a terme els seus ambiciosos plans. Necessitaven capital per a la compra de solars i per a l’aixecament  d’edificis.

   Aquell banquer es va trobar amb que el constructor de la urbanització  no li tornava el crèdit  que li havia concedit.

   El banquer va procedir a executar la hipoteca; a la seva cartera, el banquer valorava  aquells actius immobiliaris segons els preus ficticis anteriors al procediment d’embargament. El banquer no s’atenia a la baixada de preus dels bens immobiliaris embargats.

    Semblantment, el banquer també mantingué la valoració primera dels solars embargats formant part de l’actiu bancari, de la cartera de valors.

 

  

   Ara el banc no té diners. És propietari de solars i d’edificis, però no disposa de diners.

Ara el banc no pot concedir crèdit perquè no disposa de capital.

   Els beneficis del banc es basaven en els interessos dels crèdits concedits.  Ara el negoci bancari és una ruïna; quasi no concedeix crèdits. És una indústria quasi paralitzada; li sobren treballadors i oficines.

   Segons les estadístiques, en aquests darrers 30 anys,  les elits capitalistes han incrementat la seva porció de la renda social, alhora que els salaris de les classes treballadores ha restat pràcticament immòbils. O sigui, la porció de la renda social dels treballadors ha anat minvant paral·lelament.

No és el cas que ara (amb la Crisi) els banquers, o els financers, siguin més deshonestos o més incapaços que en èpoques anteriors. Sinó que el sistema capitalista ha arribat a la seva fi, sembla.

    Llevant el vel: El sistema capitalista engendra una realitat capitalista virtual (és a dir, irreal) paral·lela a la realitat capitalista autèntica, la de les empreses productives.

   Els grans financers ''obliguen'' a produir interessos als seus capitals tot i que el ''capital real'' – les empreses - no produeix ni pot produir aquests interessos.

    L’elit financera de Wall Street  crea ''el capital virtual'' per mitjà d’un exèrcit d’economistes, d’advocats, de periodistes, i d’agents ''amb llicència per actuar fora de la llei''.  Amb aquest exèrcit, l’elit financera sempre aconsegueix burlar els organismes encarregats de regular el mercat (el mercat capitalista), quan no corrompre’ls.

   Per suposat, les elits financeres dels altres Estats també segueixen la deriva ianqui.

   No es tracta de distingir entre capitalistes ''bons'' i ''dolents''. El president dels Estats Units, En Barack Obama, al discurs d’investidura, va exposar la ''teoria dels empresaris bons i dolents'', dient:  ''La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns''.  El President s’afanyà a proclamar la bonesa del capitalisme, i digué: '' El seu poder (el de l'economia de mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant gaire temps si afavoreix només els rics''. 

   I no, la realitat del capitalisme no és aquesta. No és el cas que el Crac del 2007, fos a conseqüència de la ''malícia de qualcuns''. El capitalisme real produeix inevitablement el capitalisme virtual. Tan bon punt les grans empreses es troben en crisi, de manera espontània, provoquen l’aparició del capitalisme virtual.

    Per posar un exemple: Donada una baixada de vendes, les grans empreses d’automòbils ianquis estimularen l’aparició d’ofertes extres de crèdit, ofertes que posaven els nous models a l’abast de gent mancada de recursos econòmics.

 

 

  En un primer moment, aparentment, sembla com si les elits capitalistes guanyessin la batalla a les classes treballadores; però la realitat social i econòmica s’encarrega de demostrar la malvestat del capitalisme. Ho puc enunciar dient:

 

   Tesi:  En contra de les previsions d’En Marx, la revolució tecnològica permanent, implicada amb el desplegament del capitalisme i amb la competitivitat capitalista,   té com a conseqüència la disminució constant del nombre d’obrers industrials.

 

 

     O sigui, com a conseqüència d’aquest procés, a un moment determinat, esclata la Gran Crisi sistèmica irreversible:  a la major part de països, un percentatge de treballadors queda sense feina de manera permanent.

 

     Fent l’enunciat d’una altra manera:  La descomunal eficiència tecnològica redueix dràsticament el nombre de treballadors als tres sectors (primari, secundari i terciari) i no només al sector industrial, per la qual cosa el sistema entra en contradicció; és la crisi sistèmica.

 

      En el període precedent a la Gran Crisi, es dóna un creixement accelerat del sector terciari com a intent de compensar les enormes pèrdues de llocs de treball que provoca la revolució tecnològica continuada.

 

     Des de fa dues dècades, la major part de països del món són llençats fora dels sectors de producció industrial. O sigui, milers i milers d’àrees de tots els països del món que tenien una arrelada tradició industrial es veuen abocades al desmantallament i al no res econòmic.  No poden competir amb les grans potències industrials.

 

   Follia i frenesí: Tancada la via d’inversió al sector industrial,  les elits capitalistes (els ''empresaris emprenedors'', que deia En Hayek) intenten desesperadament muntar empreses del sector terciari, empreses de gran risc, forassenyades i que són una greu amenaça per al sistema financer mundial.

 

    O sigui, amb paraules planeres, els grans ''emprenedors'' inverteixen el seu capital en projectes ''Disneyland''.

 

       A les àrees afectades per la desindustrialització, no és rar veure que els governs i els capitalistes locals emprenguin l’aventura terciària (I, sovint, aliats amb el gran capital internacional). 

 

    Catalunya-Principat en seria un exemple destacat. El que era el principal nucli industrial de l’Estat espanyol (Un dels ''quatre motors'' d’Europa, deia la propaganda del líder neoliberal, En Jordi Pujol), a partir dels anys 1980, va iniciar el procés de desindustrialització a gran escala (Per tot arreu queden restes de les ''colònies'', els grans nuclis de la indústria tèxtil catalana).  A partir de llavors, el Govern, la banca i els financers catalans, com a possessos, van seguir la deriva mundial, i iniciaren la brutal reconversió  econòmica: el ''motor industrial d’Europa'' s’havia de convertir en una gran Disneyland europea, en un dels principals centres turístics. La Barcelona industrial es transformà en la Barcelona turística. La fúria inversora de la elit capitalista no tenia aturador; la febre creadora de paradisos de diversió i d’esplai afectà a tot el territori; l’activitat dels constructor es feia patent al llarg de tota la costa catalana. Els Pirineus fou colonitzat pels empresaris del turisme de la neu. Els empresaris catalans demostraven la seva capacitat d’iniciativa: turisme clàssic de sol i platja, turisme de la neu, turisme d’aventura colonitzant les capçaleres dels rius, turisme rural, senderisme, alpinisme, ciclisme,  turisme de diversió ciutadana, turisme sexual, turisme gay, turisme selectiu, i tot tipus de centres d’atracció turística destacant Port Aventura i el circuit automobilístic de Montmeló, com a grans inversions amb participació de les financeres internacionals.

 

 

    Certament, es pot dir que Catalunya Plena és una gran potència de la ''indústria turística''.  Però el que tracto d’explicitar en aquest escrit és  que l’auge universal de la ''indústria turística'' és provocada per la crisi sistèmica del capitalisme.

 

 

      A nivell planetari, es dóna una concentració espontània, no regulada,  de la producció dels sectors primaris i secundaris. I, com a conseqüència, la resta d’àrees del món queda en desavantatge per poder entrar en la cursa competitiva. O sigui:

 

    Al no poder competir dins l’economia productiva (sectors primari i secundari), les àrees ineptes es veuen abocades a desplegar activitats econòmiques terciàries, majorment relacionades amb el turisme. 

 

   Tesi: El capitalisme internacional impulsa una expansió descontrolada de la ''indústria turística'', expansió que descansa sobre una immens endeutament universal.  O sigui, hi ha una immensa bombolla turística que ja ha explotat (i que les autoritats tracten d’amagar, absurdament).

 

 

     Als anys 80, les diverses nacions de l’Estat espanyol (i la Catalunya Nord) es veieren abocades al desplegament de l’economia terciària, especialment en empreses relacionades amb el turisme.

   Durant l’època de ''l’Aznarat'' (1996-2004), totes les regions de l’Estat espanyol, es llençaren al ''boom'' turístic; per tot arreu, creixien els ''Disneyland'' i les ''Marina d’Or''. La construcció immobiliària a Catalunya i Espanya superava la de Gran Bretanya, Alemanya i França, juntes.  N’Aznar proclamava ufanós que Espanya era la vuitena potència econòmica mundial. Però s’errava: aquell suposat potencial econòmic era només una bombolla immobiliària (i una bombolla de grans projectes turístics).

 

  

 

    Els bancs i les caixes havien finançat el ''boom''. Més encara: els bancs i caixes s’havien endeutat per tal de poder satisfer les demandes insaciables dels seus clients de la indústria de la construcció.  ''S’havien endeutat'', en el sentit que les grans financeres mundials donaren els crèdits a la follia turística dels espanyols i dels catalans.

 

    Ara, els bancs i les caixes no poden retornar els capitals que els havien prestat les grans financeres. Els bancs i les caixes en lloc de capitals allò que tenen majorment són propietats immobiliàries procedents dels deutes contrets per les companyes constructores.

 

   S’esdevé la convergència catastròfica: per una banda, de cada vegada són més les àrees del món excloses del procés de producció, i, per l’altra, creix el nombre de grups financers que es veuen impel·lits a invertir els capitals en projectes  terciaris majorment de caràcter turístic.

 

    Referits a Catalunya (Sencera), és ben visible el procés de desmantellament que afecten a indústries tradicionals com és la tèxtil o la del calçat. Igualment, la major part d’indústries mecàniques són abocades al tancament.

   A la resta de l’Estat espanyol, el panorama industrial és igualment de liquidació d’empreses industrials, com són les empreses carboníferes, les drassanes, les tèxtils, les metal·lúrgiques i d’altres (Les indústries automobilístiques s’han de veure tal com són: empreses estrangeres que ven decidir muntar una filial a l’Estat espanyol per conveni amb el govern de l’Estat. Que quedi clar: sense la intervenció del govern, les empreses automobilístiques haguessin muntat centres comercials, no indústries).

 

 

     Abocats a la catàstrofe: El cas més connotatiu, al meu parer, ve donat pel paroxisme econòmic de l’emirat de Dubai. A Dubai,  l’emir i els magnats financers dubaitins van iniciar el desplegament del més extremat gran projecte turístic mundial, una mena de ''Les mil i una nits'' turística. Follia i frenesí: Tot havia d’ésser únic, suprem i extremat. Així, han aixecat l’edifici mel alt dels món, l’hotel més gran, el més luxós, amb aixetes d’or. De cada vegada el megaprojecte dubaití ha cobrat més volada; aquells magnats van decidir que Dubai fos el més exclusiu i luxós centre turístic del món.

    El somni dels creadors del Burj Khalifa va esdevenir malson al novembre del 2009. Com informava ''El País'':  '' Dubai fa tremolar les borses mundials

L'Ibex retrocedeix un 2,58%, la seva major caiguda en tres mesos .

Pistes d'esquí a ple Golf Pèrsic. Illes artificials en forma de mapamundi, de palmera, de qualsevol cosa. Gratacels de disseny ficats en aquesta cursa absurda per posseir l'edifici més alt del món. Turisme de superluxe a un pas del desert. Aspiracions d'esdevenir un centre financer mundial. L'economia de Dubai està en caiguda lliure i tots aquests deliris de grandesa de l'emirat han inflat una bombolla enorme que està en plena rebentada.

Dubai va anunciar dimecres la seva incapacitat per pagar els deutes i va demanar una moratòria per a la joia de la corona de la seva economia, Dubai World, amb interessos immobiliaris i en infraestructures portuàries de tot el món. La notícia i el temor que l'emirat sencer no pagui els seus deutes deslligar el faig en els mercats, que van patir una jornada de malson''.

 

 

     Certament, per tot arreu plogueren les crítiques contra ''els excessos'' dels responsables del Burj Khalifa.

     Els financers de Wall Street pretenen continuar amagant que ells mateixos han impulsat la creació de Burj Khalifa  i Disneywold arreu del món.

    

     No és el cas que aquests financers d’ara siguin més incompetents o més cobdiciosos. La realitat és que els financers han esgotat les possibilitats ''serioses''  per a les grans inversions als territoris que els són més propis (Estats Units i Europa). 

 

    Podria semblar que la Xina hagués aconseguit un nou mètode de control més segur del capitalisme. Certament,  el capitalisme dirigit i controlat pel partit comunista xinès és el de major rendiment econòmic i el de més regularitat.

 

   Però, una vegada dit això, haurem de creure que la Xina tampoc pot defugir de la crisi del sistema; hem de pensar que el govern xinès no sabrà que fer amb els 500 milions de pagesos d’economia de supervivència, no capitalista. Vull explicar:  Aplicat el sistema de producció capitalista a les explotacions agràries com es fa als Estats Units, llavors sobrarien centenars de milions de persones a les quals la indústria no podria absorbir.

 

    Posant punt:  La fantasia futurista dibuixa necessàriament, jo crec, un món on la banca i les grans empreses estarien socialitzades. Un món en el que els treballadors tindrien unes jornades laborals reduïdes (de  vint hores setmanals, per exemple), a fi de mantenir a tota la població ocupada. No faria res que el creixement fos més lent.

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb