El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Espanya, Catalunya (Plena) i Internet. L'igualitarisme triomfant.

quetgles | 13 Maig, 2010 06:18


    Espanya, Catalunya (Plena) i Internet. L’igualitarisme triomfant.

 

 

     D’antuvi, l’oligarquia espanyola va construir una ciutadella ideològica a fi de que no entressin idees perilloses als seus dominis.

 

   En Felip II, per tal d’evitar el contagi ideològic, va tirar pel dret:  va prohibir l’entrada de llibres forans.

 

   S’ha d’entendre que, en aquella època, l’oligarquia és  equivalent a l’aristocràcia, la classe dels grans propietaris de terra.

 

   L’oligarquia espanyola mantenia el seu poder per mitjà de la monarquia absoluta i de l’Església catòlica.

 

    D’antuvi, l’Església catòlica era l’organització encarregada del control ideològic de la població de l’imperi.

 

   Amb  l’objectiu de controlar les ànimes,  l’Església catòlica s’emparà del Sant Ofici o Inquisició. Però, a més a més, es reservà en exclusiva la fundació de les Universitats. Tant a Castella com a Catalunya (amb una Corona d’Aragó amb plena decadència) les Universitats estaven sota l’autoritat del bisbe de la diòcesi, i les càtedres universitàries  eren monopoli de les diverses ordres religioses, dels dominics i dels franciscans, en especial.  

 

    Tot i que al segle XIX, al regnat d’Isabel II, figurava superat l’antic règim, de fet, la classe oligàrquica mantenia intactes les seves propietats. Figurava que s’havien abolit els privilegis de la noblesa, però, de fet, l’oligarquia continuava mantenint el control del poder econòmic, polític i militar.

 

    En cap moment i fins avui, l’oligarquia espanyola - i l’Església – ha sigut derrotada, i no és el cas hagi perdut el domini de l’Estat espanyol.

 

    Dels meus escrits sobre aquest tema, faig una selecció d’un fragment de La filosofia i la religió sense màscares, i fa així: ''Amb l'establiment de la monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes. No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al "nou ordre democràtic" de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats'' (Fi del fragment).

 

 

   Actualment, 2010, els espanyols i els catalans  (les classes treballadores) porten la marca del domini oligàrquic.

 

   L’únic intent de democratitzar l’Estat, la proclamació de la República espanyola al 1931, com sabeu, va fracassar.

 

   Els espanyols i els catalans (i els bascos i els gallecs) porten la marca dels quaranta anys de franquisme, però, també, la marca de trenta-cinc anys de monarquia borbònica. La unitat de l’Estat, la monarquia, l’Església catòlica, l’exèrcit, l’alta magistratura, són temes tabú per als mitjans de comunicació.

 

    Anant al tema de referència del títol d’aquest escrit, els espanyols i els catalans són a la cua d’Europa en relació a l’aprenentatge de llengües estrangeres, i, concretament, a la cua d’Europa respecte del domini de l’anglès.  Porten la marca d’En Felip II.  Es podria suposar que, a la fi,  el govern espanyol i el català van ser capaços d’elaborar uns programes d’educació de manera que els estudiants tinguin un ple accés al domini de la llengua anglesa; però seria una suposició equivocada; la major part d’alumnes (més del 90 %, posen) són incapaços de mantenir una conversa fluida en llengua anglesa.

    L’ensenyament de l’anglès es fa a la manera espanyola: per escrit i no oralment. El Ministeri – i la Conselleria – certifiquen que els alumnes han aprovat els estudis de l’anglès, però no que sàpiguen parlar anglès (De manera semblant, molts d’alumnes castellano-parlants obtenen l’acreditació dels seus estudis de llengua catalana sense saber expressar-se en català de manera fluïda).

   L’Estat espanyol fa bloc amb els països d’Europa que dediquen més pressupost al doblatge de cinema i de televisió. Igualment destaca entre els països que més llibres tradueixen.

    Es pot constatar fàcilment que les llibreries molt rarament disposen de secció de llengua anglesa (Per altra banda, les llibreries especialitzades en anglès i altres llengües estrangeres ho són en funció de la seva clientela majorment estrangera.

 

   Podria semblar que l’auge editorial de les traduccions, sobretot a partir de la instauració de la monarquia, havia de significar la fi dels designis d’En Felip II i de l’Església catòlica.  Però es pot veure que hi ha signes inquietants en aquesta democràcia a l’espanyola.

 

    Hem de suposar que  la ''Transició democràtica espanyola'' degué incloure un seguit de clàusules secretes, les quals havien de suposar – i suposen – el blindatge de la voluntat franquista i l’herència nacional-catòlica.

  Per posar un avís:  L’Església catòlica espanyola, a partir del 39, va establir de fet una Inquisició no declarada, de manera que va  dur a terme una terrorífica onada de depuracions amb l’objectiu d’eliminar la més mínima mostra de la ideologia dels vençuts, dels ''rojos''.  Totes les biblioteques – incloses les privades – foren ''depurades'', és a dir, es van segrestar els llibres considerats no d’acord amb el nacional-catolicisme espanyol.

 

     Com a prova de la iniquitat de la Jerarquia catòlica: ''La Bíblia explicada per Voltaire'', continua segrestada. O sigui, no és a l’abast a les biblioteques.

 

     Al meu parer, el fet que aquesta obra tan famosa d’En Voltaire, ''La Bíblia explicada'', no figuri a cap fons editorial espanyol o català és una prova de l’existència de pactes d’Estat secrets. En un post meu sobre aquesta obra vaig escriure:  '' La Bible enfin expliquée: par Voltaire. Aquest llibre d'En Voltaire, en traducció a l'espanyol, desaparegué de les biblioteques com a conseqüència de la gran depuració (de llibres i de persones) que  dugué a terme la Nova Inquisició no declarada, a partir de 1939.  Allò inquietant - que mostra el miserable nivell democràtic de la monarquia espanyola del rei Juan Carlos I - és que La Bíblia explicada por Voltaire continua absent de les biblioteques (Per exemple, no figura al fons de la Biblioteca de l'Ateneu de Barcelona). I encara més inquietud: sembla que cap editorial espanyola s'ha atrevit a fer una nova edició de l'obra que esment (A conseqüència dels ''pactes secrests''?).

 

    Es podria pensar que l’oligarquia espanyola (la castellano-andalusa) havia aconseguit tots els seus objectius.  El fet que hi hagués un partit nacional espanyol  ''formalment d’esquerres'' que s’emparés  del govern de l’Estat no significà cap amenaça per als privilegis blindats de l’oligarquia.

 

 

 

    Certament, podria semblar que els franquistes i l’Església catòlica ho tenien ''atado y bien atado'', però, és clar, ells no podien preveure les tremendes esquerdes que Internet provocaria a la seva ciutadella ideològica.

 

   

   Vegem qualcunes de les incidències més remarcables que ha provocat el fenomen ''Internet'': 

 

      Ha accelerat la mundialització incidint especialment en la crisi dels Universos ideològics (Crisi provocada pel trencament dels monopolis ideològics).

 

    La Xarxa ha imposat  l’igualitarisme radical. És a dir, avui, qualsevol escrit o vídeo penjat a la Xarxa és en igualtat de condicions respecte de la resta de posts.

 

     I, allò més extraordinari:  Al establir un servei general de traducció automàtica, fa que els posts (la gran majoria) siguin a l’abast dels navegadors de la Xarxa.

 

    Referits a la navegació catalana, es pot veure que les  publicacions en les diverses llengües amb un simple clic  són a l’abast en llengua catalana (Fins i tot, el servei de traducció automàtica fa possible la versió en català d’escrits en llengües tradicionalment poc conegudes pels catalans, com són els escrits en xinès o en àrab). Així, qualsevol diari amb servei online, majorment, pot ésser llegit en català. 

 

    Ha significat la desfeta del sistema de privilegi de la llengua i de la cultura espanyoles (de l’Univers espanyol) respecte a la llengua i a la cultura catalanes.

   La falsa democràcia espanyola ha mantingut l’estratègia d’ofec i de marginació de la llengua catalana. 

 

   Per suposat, respecte a les edicions online, la premsa en català també és inferior a l’espanyola, però la diferència s’ha reduït considerablement.  I la publicació de posts en català ha tingut un creixement extraordinari, de manera que s’acosta a la igualació.

 

   L’accés universal a Internet (com a consumidors i com a productors) ha anorreat el monopoli dels mitjans per part dels capitalistes i de les Esglésies. 

 

   Hem de pensar que uns dels ''pactes secrets'' de la monarquia borbònica degué consistir en impedir, de fet, el ressorgiment de les publicacions obreres de l’època republicana.

 

    Ara, la premsa ''progressista'' ( El País, El Periódico de Catalunya), hi hagi o no ''pactes secrets'', es mostra poc crítica amb els ''poders fàctics'':  la monarquia, l’exèrcit, el Poder judicial, l’oligarquia i l’Església catòlica.

 

     (L’aparició del diari ''Público'' sembla que trenca el pacte de silenci, que dèiem. I l’auge d’aquest diari fa pensar que la ciutadella franquista és en crisi).

 

 

   Els Rupert Murdoch, els Rockefellers i les Esglésies han vist que Internet  esdevenia una greu amenaça per al seu imperi mediàtic.

 

    Tesi:  A la Xarxa, els catalans són en condicions de provocar la crisi del domini de l’Univers ideològic espanyol.

 

     Així, els catalans tenen a l’abast una immensa producció ideològica, principalment en llengua anglesa, que és contraposada la ideologia reaccionària de l’Església catòlica i de l’Església catòlica espanyola.

 

    Aquests materials ideològics mostren clarament que la denominada ''Leyenda Negra española'' no era cap llegenda, sinó que mostren la llarga cursa de crims contra la humanitat causats per la monarquia espanyola i per l’Església catòlica (I per l’Església catòlica espanyola). De fet, a la Xarxa, abunden les pàgines en espanyol procedents d’Amèrica llatina, pàgines on es descriuen les malvestats dels conqueridors espanyols i de l’Església catòlica.

 

  Tot i que els grans capitalistes disposen de grans equips d’economistes que difonen discursos d’acord amb els interessos del gran capital, això no impedeix que els blogs dels economistes crítics siguin els més visitats. I, per posar un exemple significatiu:  el blog d’En Santiago Niño Becerra, catedràtic d’economia de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, és un dels blogs que té més lectors (Es troba a  La Carta de la Bolsa - Santiago Niño Becerra).

 

     I un altre exemple que mostra els extraordinaris recursos d’Internet:  és el cas de ''Al Jazeera'', canal de notícies en llengua aràbiga. Editat per una empresa de Qatar, un petit emirat del Golf Pèrsic, el canal ha esdevingut el més popular del món àrab. Però el fet que iniciés una edició en anglès, l’ha convertit en un gran canal d’àmbit mundial, cosa que preocupa al govern dels Estats Units (Govern que té muntat un Panocticon mundial amb centenars de milers d’espies).

Podeu baixar aquest canal (que es pot traduir al català amb un clic) prement Al Jazeera English - AJE.

 

   

    El Govern espanyol actual manté actives les trames franquistes ocultes, disposades a fi anorrear la llengua catalana. A conseqüència d’això, la premsa escrita en català a Catalunya (Sencera) és quasi insignificant. Per altra banda, la premsa obrera que hi havia al 36 mai més ha pogut reaparèixer.

   Podria semblar que l’edició en català del diari El Periódico de Catalunya és una excepció. Però s’ha de considerar que la capçalera d’aquest diari és espanyola, que el seu propietari és espanyol (forma part de l’oligarquia espanyola) i que l’objectiu essencial del diari és fer una premsa espanyola progressista (en aparença només) i tolerant que accepta el fet diferencial català;  és a dir, es tracta de fer un diari espanyol fet a Barcelona per a lectors (de diversa nacionalitat) que viuen a Catalunya.

      Internet és radicalment igualitari: qualsevol post editat a la xarxa, majorment, en troba en igualtat de condicions respecte a la resta de posts.  Es pot pensar que els posts publicats en català tenen una difusió menor que la d’aquells que circulen en espanyol o anglès, per exemple. I, certament, de manera espontània, així és; però s’ha de veure el poder igualitarista d’Internet que fa que qualsevol post en qualsevol llengua minoritària pot navegar per la xarxa de manera que estigui a l’abast dels lectors de llengua anglesa, per exemple;  aconseguir-ho és molt fàcil: basta editar el post amb el títol – només el títol – traduït a l’anglès.

    O sigui, es pot fer arribar un post en català als navegants de la major part de llengües del món (El servidor Google en tot moment ofereix la traducció automàtica del català a la major part de llengües, l’àrab, el japonès i el xinès, incloses). 

 

   La ciutadella de l’Imperi espanyol edificada per En Felip II, i reedificada posteriorment pel general Franco i per l’Església catòlica espanyola, és plena d’esquerdes, com dèiem.

 

    A l’actualitat, els catalans de classe treballadora tenen al seu abast els instruments igualitaris que els ofereix Internet.  I no solament per a combatre la ciutadella espanyola; també disposen de noves possibilitats per denunciar les estratègies reaccionàries i anti-obreres dels capitalistes catalans i de l’Església catòlica catalana (Sotmesa, és clar, a l’autoritat de Roma, a En Benet XVI).

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb