El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

S'haurà de nacionalitzar la banca. Economia a l'abast.

quetgles | 25 Abril, 2010 07:16


   S’haurà de nacionalitzar la banca. Economia a l’abast.

 

 

   (Recordatori: Penseu que els economistes estan a sou de les grans empreses – privades o públiques – i que són "la veu del seu amo";  si de cas, uns pocs, molts pocs, són independents.  Per altra banda, heu de saber que l’economia no és cap misteri teològic; que entendre l’economia és a l’abast dels ciutadans).

 

 

   Sembla que el president dels Estats Units, En Barack Obama, té dificultats a l’hora d’establir un nou sistema de regulació de Wall Street. Els banquers i els grans financers en són reticents.

    En Paul Krugman, en un article del New York Times, 22.04.2010, explicitava una vegada més quin és el mecanisme bàsic del funcionament de les finances ianquis. En Krugman usa la denominació de "indústria financera". "Indústria financera", en el sentit que aquells banquers de Nova York tenen muntada una "indústria de fer diners".

   En Krugman ho explica dient:  "Què passa amb les finances? Comenceu amb el fet que la indústria financera moderna genera enormes guanys i sous, però, ofereix pocs beneficis tangibles".

 

   I, més endavant, afegeix:  "Aquests beneficis es justifica, se'ns va dir, perquè la indústria financera està fent grans coses per a l'economia. Es canalitzar el capital a usos productius, era de diversificació del risc, era reforçar l'estabilitat financera. Cap d'aquests eren certes. Capital no es canalitza a la creació d'ocupació innovadors, sinó en una bombolla immobiliària insostenible, el risc es va concentrar, no es transmet, i quan va esclatar la bombolla de l'habitatge, el sistema financer implosionar suposadament estable, amb la pitjor recessió mundial des de la Gran Depressió com un dany col.lateral".

 

    O sigui, amb unes altres paraules, la banca utilitzant els diners dels seus clients es dedica a fer construccions financeres ("la indústria financera") no amb la intenció  de donar facilitats a les empreses sinó amb la d’aconseguir uns "beneficis financers" extraordinaris. Segons En Krugman, "En els anys previs a la crisi de 2008, el sector financer representaven un terç del total de beneficis del mercat interior - aproximadament el doble de la seva quota de dues dècades abans".

 

     A l’època del Govern de José María Aznar, la banca espanyola imità les tècniques financeres ianquis acomodades a la feble economia espanyola. Dotze anys els durà la gatera d’aquells "mags de les finances" espanyols i catalans (Això del "seny català" és una dita només).

   Els bancs espanyols i la banca catalana (de tot Catalunya) no compraren "hipoteques tòxiques" de la banca ianqui perquè ja tenien les seves pròpies "hipoteques tòxiques", hipoteques que ells mateixos, els banquers espanyols i catalans, havien elaborat. Per suposat, aquells mags de les finances també obtenien uns guanys colossals, mai vists, i s’autorecompensaven amb uns grans sous (blindats) i grans premis milionaris.

 

      Als anys de la follia de l’Aznarat, els banquers ibèrics s’endeutaven a la recerca de capital amb que poder finançar els seus grans demandants, les constructores i les promotores. Per tot arreu de les costes espanyoles i catalanes arribava la febre constructora. Aquells empresaris eren insaciables:  necessitaven muntanyes d’euros per comprar solars i terrenys, per fer urbanitzacions, per construir habitatges, segones residències, camps de golf, instal·lacions esportives (estacions d’esquí, per exemple), complexos hotelers, grans naus, oficines i d’altres.

 

    Ara, al 2010, una vegada esclatat la bombolla immobiliària, els constructors i els promotors, de fet, estan en fallida; no disposen de compradors per a les seves propietats, i no poden pagar els seus deutes als banquers. Els bancs executen judicialment les hipoteques del morosos, i es converteixen en les majors empreses immobiliàries.

   Sembla que no hi ha conciliació entre els banquers i les grans empreses immobiliàries. Sembla que no troben la manera de valorar les propietats immobiliàries.

     Sembla que els banquers i els empresaris no hi poden consentir a baixar els preus de les seves propietats immobiliàries. Baixar el preu a la meitat del valor que tenia al 2007 significaria la declaració de fallida dels bancs i de les immobiliàries. Es veu que no poden dir la veritat de la seva situació. En canvi, sí que la pot dir i la diu el catedràtic d’economia, En Niño Becerra, com ho expressa a "La Carta de la Bolsa", 22.04.10, dient:  "En els últims anys s'han construït en el regne edificis i naus industrials a dojo, edificis i naus industrials que estan acabats però que no es venen ni es lloguen, és a dir, que no s'utilitzen absolutament per a res. (I això sense considerar el munt d'esquelets de construccions a mig acabar que jalonen carrers i carreteres)".

 

      Al meu parer, els bancs i immobiliàries no se’n podran sortir, i hauran d’ésser administrades per l’Estat;  és a dir, s’hauran de nacionalitzar. Esdevindran grans empreses socialitzades. Seguiran el procés invers del que volien N’Aznar i els neoliberals (Com En Jordi Pujol, per exemple).

   

    

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb