El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Hume, Popper, Wittgenstein, Hayek. La fal·làcia positivista.

quetgles | 24 Abril, 2010 06:49

   

            Hume, Popper, Wittgentein, Hayek. La fal·làcia positivista.

 

 

 

    Proemi.

 

      Faig referència a aquest filòsof, En Hume  per a retornar al debat que s’encetà sobre el fonament de la Moral, al segle XVIII. És un retorn al debat sobre l’origen de la moral fet des del segle XXI.

 

    S’ha de saber: una tesi primordial d’En Hume fou la de "L’emotivisme moral" i la impossibilitat de l’Ètica com a ciència (Bé, l’enunciat més general afirma la impossibilitat de la metafísica com a ciència). Segons En Hume, l’origen de la moral rau en el sentiments i no en la raó, i les normes morals que imperen en una societat venen determinades per la voluntat de la majoria. La voluntat de l’individu és moguda per  l’egoisme;  la persona  humana en tot moment es mou per tal d’aconseguir el plaer i evitar el dolor.

 

    Dit això, es pot constatar que la teoria moral d’En Hume es manté com a ideologia hegemònica fins al dia d’avui. La filosofia empirista, primer, i, després, les filosofies positivistes i neopositivistes han mantingut la teoria moral d’En Hume.

 

     Com explico a molts dels meus escrits, "l’emotivisme moral" és propi de les societats democràtiques i que aparegué per primera vegada a les polis al segle VI aC.

 

    Tesi:  Primer fou el triomf de la revolució democràtica a Escòcia i a Anglaterra, a 1688, i tot seguit s’imposà la ideologia democràtica, els valors de la qual eren expressió del que després En Hume denominaria "emotivisme moral".

 

   O sigui, tesi:  Primer, es desplega una nova ideologia, i, posteriorment, els filòsofs fan un intent de racionalitzar i justificar la bonesa de la nova ideologia.

 

 

 

   

  

 

 

 

­­­

    En primer lloc, hem d’establir com a  fals i inconsistent "l’intel·lectualisme moral", hegemònic durant dos mil anys, i que patí la primera gran derrota per causa de la Revolució luterana.

 

 

     Revisant la teoria de Hume sobre l’origen de la Moral, faig els següents enunciats.

 

    En Hume diu que els homes procuren aconseguir allò que els dóna plaer i evitar allò que els causa dolor.

 

   Tesi:    No és el cas que la persona humana com a individu hagi d’inventar les normes morals. Els filòsofs britànics, seguint la tradició empirista, majorment, fan un plantejament antropològic de la moral; és a dir, parlen del comportament moral de "l’home genèric", com si no s’hagués donat un procés històric, i com si les societats no estiguessin dividides en classes socials antagòniques.

 

    Tesi:  La teoria de l’egoisme com a primer motor per explicar la gènesi de la moral de l’individu i de les normes morals de la societat és una mena de tautologia que no aporta avenços del coneixement.

 

 

    Tesi: L’individu, des del  moment del néixer, es troba immers dins una potent dinàmica de relacions de tot tipus amb els membres de la seva família.

 

     Tesi:  Per causa d’això, l’individu va aprenent un codi complex de normes de comportament ("comportament", en el sentit que els teòrics podran considerar amb relació a les qüestions morals que són objecte del seu estudi).

 

   Tesi:  A les societats molt integrades (com ho han sigut fins ara les societats de cultura primitiva acomodada a la naturalesa, com ho eren les cultures paleolítiques), els individus tenen un comportament moral molt igualitari;

      Pel contrari,  des de l’època neolítica, les societats són dividides en classes socials que manifesten conflicte d’interessos. I l’origen del conflicte de classes ve provocat per el desigual repartiment de la renda econòmica. Són societats on una minoria social manté les grans propietats i el poder, i una majoria més o menys desposseïda és sotmesa a la voluntat de la classe minoritària dominant.

 

 

    Tesi:  En relació al tema que ens ocupa, s’ha de veure clarament que a les societats dividides en classes es dóna igualment una divisió respecte a la formació moral dels individus. El conflicte de classes es manifesta en conflicte ideològic. És a dir, es dóna una diversitat de normes de comportament segons sigui la classe social a la que pertany l’individu.

 

   Tesi: Es pot constatar que les societats actuals són afectades d’un procés de desintegració moral, en el sentit que hi ha un augment constant dels grups d’individus amb morals diferenciades quan no contraposades.

 

      Per posar un exemple aclaridor:  Les societats de cultura naturalista a la manera del Paleolític que encara perviuen són "societats felices" fortament integrades;  no hi ha crims en aquestes societats recol·lectores; i, en conseqüència, no tenen policies ni presons.

 

    En contraposició, la societat dels Estats Units és la més criminògena del món. Percentualment, la població reclusa ianqui és cinc vegades més alta que la d’Anglaterra o Catalunya, i dotze vegades més alta que la del Japó. Per suposat, el nombre de policies, vigilants, controladors, revisors i guardes de seguretat també és el més elevat del món.

 

 

    Tesi:  La investigació d’En Hume sobre l’origen de la moral no s’até a la realitat social de la divisió de la societat en classes antagòniques, ni s’até a la diversa moralitat derivada del conflicte de classes.

    

    Aclariment:  He de dir que, al meu parer, En Hume feu un plantejament revolucionari respecte a la funció de la religió i de les esglésies dins les societats. O sigui, alhora que "demostra" la impossibilitat de la metafísica com a ciència i que, conseqüentment, no es pot demostrar l’existència de Déu (ni tampoc negar), tot i així "mostra" el funcionament irracional i fatal de les esglésies (No de bades, l’Església anglicana d’Escòcia pretengué processar a En Hume acusant-lo de crim d’heretgia. Benauradament, se’ls va fer veure a aquells ardorosos teòlegs que En Hume no era creient, que no podia ser acusat d’heretgia).

 

   Tesi: Majorment, els autors del Positivisme i del Positivisme lògic no fan sinó repetir el plantejament d’En Hume sobre la impossibilitat de la metafísica com a ciència, considerant la Moral com a disciplina metafísica.

 

   Tesi: Respecte de la Moral, els positivistes  fan un plantejament erroni i inútil: deixen de banda els conflictes morals reals i es dediquen a fer investigacions i anàlisis de tipus formal pretesament cientifista, com si ells, com a filòsofs, estiguessin lliures del sentimentalisme.

 

   Tesi: En contra dels positivistes, s’ha d’entendre que allò que on denomina "la moral" se’ns presenta com a conflicte ideològic, conflicte que ens afecta directament i del qual en participem. L’individu humà, tan bon punt comença la seva vida adulta, es veu obligat a fer-se responsable de la seva conducta, es veu obligat a prendre decisions existencials, decisions existencials a les quals denominem "morals".  L’individu actua socialment segons les  normes de conducta que ha après de l’ambient familiar, però, d’immediat es veu obligat a prendre responsabilitats morals pròpies, personals. L’individu es veu obligat a "pensar" sobre els problemes morals que es deriven de les seves relacions socials.

 

   Tesi: L’individu humà, majorment,  es troba en una  situació existencial en la qual ha de patir una doble negació de la seva conducta personal, doble negació que és provocada per individus o col·lectius amb els qui té unes relacions socials.

 

 

     Doble negació moral:  L’individu humà, majorment, es troba amb uns altres individus que mostren un comportament moral contraposat al seu. Però aquesta primera negació de fet, expressada "conductualment", generalment, va acompanyada  d’un discurs teòric que justifica la negació "conductual".

 

   Així, per posar un cas succeït, per a una alumna mahometana a qui si se li prohibeix l’ús del vel, significa una negació de la seva moral, però aquesta negació va acompanyada d’un discurs que pretén justificar la negació exercida.

 

    Per posar un referent històric que van viure molts de catalans:  El Règim franquista va instaurar el regne del terror de manera que les normes morals progressistes que  s’havien desplegat entre les classes treballadores durant la República espanyola foren violentament reprimides.  Era la negació de la moral republicana. Però, alhora, el Règim inundava tots els espais socials amb el seva "segona negació moral";  és a dir, el nacional-catolicisme destruí físicament el discurs moral progressista  (seguint els mètodes tradicionals de l’Església  catòlica, establint una mena de nova Inquisició no declarada oficialment); impedien la manifestació del discurs moral progressista i, alhora, el seu discurs moral reaccionari era present per tot arreu.

 

    Seguint amb l’exemple:  Les classes populars d’ideologia republicana no podien fer públic el seu discurs moral, però no per això desapareixien les seves conviccions morals.

   

    Tot i l’ominós període de la "recristianització d’Espanya", resultava evident que amples sectors de la població no eren "afectos al Règimen" ni s’havien "convertit al catolicisme". Aquells individus esquerranosos no podien fer públic el seu discurs moral, però per la seva conducta quotidiana restava clar que eren dissidents, moralment dissidents.

 

    Els individus de "moral progressista" (valgui l’expressió) que intentessin fer públiques les seves idees eren perseguits per la justícia del Règim (La justícia perseguia la propaganda clandestina); però, és clar, el Règim no pogué impedir la difusió de la ideologia moral progressista a cau d’orella. Eren milions de petites veus que contradeien les manipulacions informatives del Règim i que feien " la segona negació" del discurs moral oficial.

 

 

        Terroritzats, els progressistes no s’atrevien a desafiar públicament al Règim. Així, a l’època més ominosa,  els pares, tot i essent ateus o agnòstics, per por, practicaven els rituals catòlics més públics i socials; per por, aquells pares republicans complien amb la festa social del bateig dels fills o amb la festassa de la primera comunió dels fills.

 

 

    Majorment, aquells pares esquerrans, per por, s’abstenien d’adoctrinar al fills a l’època de la infància, perquè temien que els nens podrien fer declaracions ideològiques comprometedores.

 

 

      Aquells nens de les famílies esquerranes, com si no passés res, seguien  el curset de catecisme catòlic que els impartia un mossèn. Aquells nens de famílies esquerranes seguien el catecisme passivament, però amb la seva poderosa raó que acabaven d’estrenar se’n adonaven, majorment, que la propaganda ideologica que els era impartida no es corresponia amb el seu medi familiar i social. La raó dels infants descobria la feblesa – o la mentida – del discurs oficial. Aquells nens, d’immediat, se’n adonaven de la divergència ideològica; se’n adonaven que els seus pares i la major part de gent del seu barri no creien en allò que els explicava el mossèn o els mestres de moral i de FEN. Se’n adonaven que els pares no en volien parlar de la ideologia oficial;  veien que els pares no anaven a missa, per exemple. Per suposat, hi havia pares atemorits que feien com si fossin catòlics;  però, tot i així, els infants, amb la seva clara intel·ligència, descobrien que allò era un frau, que els pares tenien una gran por, sense entendre ben bé de què, de tot d’una;  més endavant ho aclarien).

 

 

 

 

     Tesi:  Vivim en unes societats on els individus són en un contínuum d’enfrontaments morals; i en unes societats que han desplegat unes grans maquinàries de productes ideològics, productes que, majorment, són de caràcter moral o estan relacionats amb la moral.

    Les societats actuals (on la classe dels capitalistes és la classe dominant) estan en permanent guerra ideològica; per tot arreu esclaten debats sobre qüestions morals.

 

    Arriba a un punt que la repetida cantinela dels filòsofs positivistes es mostra inútil i falsa.

 

 

      Una vegada aprovada i acceptada la filosofia positivista, aquesta esdevingué oficialment hegemònica.  I s’entrava a l’era del doble llenguatge filosòfic  permanent.

    La cantinela positivista és que la  metafísica no és possible com a ciència i que la moral és originada pels sentiments i no per la raó. I que la funció de la filosofia consistiria  en fer veure que a les proposicions de caràcter moral  no se’ls pot aplicar valors de veritat.

 

    El doble llenguatge moral:  Es proclama la irracionalitat de la moral, i, alhora, s’inicia una tremenda cursa de rearmament ideològic moral.

 

    Sobre aquest doble llenguatge, passo a reproduir uns paràgrafs d’un escrit meu intitulat  Wittgenstein, filosofia, mística., i que fan així: 

   

     "En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein  tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes - els filòsofs - es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.     En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.    Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica?  No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica  (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes.  Necessàriament hem de suposar - jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de  tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública,  de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada".

 

 

       

    En contra del pressupost cabdal dels positivistes lògics,  podem donar per vàlid el següent enunciat, al meu parer:

 

   Tesi:  Els filòsofs positivistes i els filòsofs no positivistes, i, en darrer terme, la major part dels humans es veuen impel·lits a raonar intentant trobar solucions respecta a problemes morals que els afecten.  O sigui, els homes tot i que es mouen moralment per impulsos sentimentals, aquests impulsos recorren a la intel·ligència per tal d’assegurar la seva validesa, per tal de trobar arguments al seu favor.

 

 

   Tesi:  El Positivisme, l’Utilitarisme, el Pragmatisme i la Filosofia analítica, objectivament, són corrents filosòfics que afavoreixen els interessos de la classe dels capitalistes. Aquestes filosofies, en darrer terme, pretenen desactivar els intents de denúncia del sistema capitalista; s’oposen als intents de racionalització del sistema de producció capitalista. En darrer terme, postulen que l’irracionalisme del sistema capitalista és preferible a un sistema de regulació racional del sistema de producció.

 

     Certament, hi ha autors positivistes que eviten entrar en el debat sobre el capitalisme o el socialisme (En Wittgenstein en seria el model), però els qui entren al debat social s’apunten d’immediat a favor de "la societat oberta" (En Karl Popper escrigué "La societat oberta i els seus enemics”) o de "l’economia de lliure mercat".  El cas més extrem el representa l’economista-filòsof, En Friedrich Hayek, icona dels neocons, el qual postula el llibertarisme dels "emprenedors" capitalistes, i considera malignes els intents de regular el capitalisme, com es pot llegir al seu llibret "El camí de la servitud". Segons En Hayek, allò irracional – el capitalisme - és racional, i allò racional – el socialisme – és irracional.

     

 

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb