El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els petits empresaris catalans, espècie en extinció. Economia a l'abast.

quetgles | 18 Abril, 2010 06:33


        Els petits empresaris catalans, espècie en extinció. Economia a l’abast.

 

 

    Certament, la Gran Crisi del 2008 ha accelerat el procés, però, d’antuvi, els sectors econòmics de la Catalunya sencera (Principat, País Valencià, Illes Balears i el Nord) han restat en inferioritat de condicions polítiques en relació a les grans àrees econòmiques mundials.

 

     D’antuvi, les grans empreses capitalistes d’Europa i dels Estats Units han planat sobre les àrees catalanes i, en tot moment, si els ha convingut, hi han fet inversions. 

 

   Per a fer-hi inversions, les gran empreses estrangeres havien d’aconseguir el vist i plau del Govern espanyol; és a dir, havien de negociar amb Madrid les condicions polítiques de la relació econòmica. Havien de negociar amb el Govern espanyol, però no amb el català, posat que no existia.

 

     De bell antuvi, l’oligarquia castellano-andalusa ha sigut la classe hegemònica de l’Estat, i fins el dia d’avui manté el control dels poders de l’Estat. I, per suposat, la classe dels oligarques allò que procura és augmentar les seves riqueses i blindar els seus privilegis de classe. A l’Estat francès, els catalans ja havien après la lliçó: que totes les iniciatives econòmiques venien de París, i que ells s’havien de limitar a esperar les ordres.

 

   O sigui, els catalans no han disposat d’un govern propi que vetlli pels seus interessos econòmics.

   Es pot constatar que, durant els darrers cent anys, els catalans han desplegat una infinitat d’iniciatives econòmiques en quasi tots els àmbits industrials i comercials; però, al no disposar d’Estat, han fet una política econòmica cega, han teixit a la manera de Na Penèlope: han fet un contínuum de desplegar i aplegar iniciatives econòmiques, un seguit de muntar empreses, les quals, posteriorment, entren crisi i s’han de desmuntar.

 

    Durant els darrers cinquanta anys, els catalans han hagut de patir la desfeta de la major part de petites i mitjanes indústries. Especialment dolorós  ha sigut el desmantellament de la indústria tèxtil de la Catalunya-Principat.

 

    Els governs de l’oligarquia espanyola no foren capaços de defensar el teixit industrial i comercial  català.  O no volgueren. 

 

      Als darrers temps, la crisi industrial afectà a les indústries manufactureres més resistents, com la del calçat, per exemple. I encara igual o pitjor ha sigut el destí de les petites explotacions agràries tradicionals de les terres de secà.

 

     

         Podria semblar que, dins el món gobalitzat, Catalunya (sencera) tenia el destí d’ésser una economia terciària centrada al voltant del turisme. Podria semblar que el turisme era el darrer reducte de resistència econòmica. Certament, es va donar un esplet de comerços i indústries en funció del turisme.

 

    Per quasi tot arreu de les terres catalanes, els capitalistes catalans i no catalans feien inversions en empreses relacionades amb el turisme (Per altra banda, a la resta de l’Estat, hi va haver  també la fúria inversora. Els oligarques devien pensar que, a la fi, Espanya havia trobat el camí de la modernitat i de la creació de riquesa;  semblava que, a la fi, aquells oligarques espanyols podrien esdevenir uns grans homes de les finances).

 

    Podria semblar que, a la fi, els catalans podrien confiar que havien aconseguit una economia sòlida, moderna i acomodada a la mundialització.

 

     Per suposat, la Gran Crisi segurament serà devastadora  per a les empreses turístiques. Però, el motiu d’aquest escrit no fa referència a la crisi; allò que vull fer veure és que, sense disposar d’Estat, l’economia dels Països Catalans continua indefensa enfront de l’amenaça dels grans financers mundials.

 

    Es pot constatar fàcilment:  als anys precedents a la crisi de 2008, milers i milers de petits comerços de l’alimentació tradicionals (les botigues de queviures) han hagut de tancar perquè no han pogut resistir la competència de les grans superfícies comercials.

 

    Per exemple, la gran superfície Carrefour de Ciutat de Mallorca va  significar el tancament de 200 botigues – posem -. N’hi ha que pensen que  això és el resultat de les lleis de "l’economia de lliure mercat" i que, en darrer terme, s’ha de considerar com un increment de l’oferta comercial que beneficia als consumidors.

 

      Allò que no diuen els neoliberals és que l’amo de Carrefour és de París, i que els beneficis de Carrefour-Mallorca van cap a París, i que bastir un hipermercat com Carrefour era a l’abast dels empresaris mallorquins.

 

     O sigui, segons les lleis del mercat capitalista,  el gran capital ha d’incrementar indefinidament  el seu capital i s’ha d’expandir (A l’any 2009, Carrefour tenia 15500 hipermercats distribuïts a 35 països).

 

     Tesi: Segons les lleis del mercat, les grans empreses mundialistes continuaran ampliant la seva colonització econòmica de Catalunya, i els empresaris catalans continuaran tancant empreses.

 

 

     Tesi:  Segons això, s’hauria de concloure que arribaria un moment que hauria desaparegut l’empresariat català. Els catalans, pràcticament, no produirien res. No podria haver cap iniciativa econòmica autòctona.

 

     Tesi: Segons això, en un futur, sobraria la major part de població de Catalunya. Quatre o cinc milions de persones (ara som uns 14 milions) segurament serien suficients per atendre els serveis i el manteniment dels "Paradisos  Catalans". "Els Paradisos Catalans" es mantindrien en el supòsit, és clar,  que els Grans Capitalistes ho consideressin convenient.

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb