El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Moore o el "moviment" immòbil

quetgles | 01 Març, 2010 07:49


George Edward Moore o el "moviment"immòbil.

 

 

 

 

  

 

    En Moore i En Russell serveixen com a mostres o exemples del pseudomoviment que afecta a la filosofia; "pseudomoviment", en el sentit que el suposat corrent filosòfic és un miratge; en realitat no hi ha moviment. Els dos autors eren reconeguts com a filòsofs destacats, però la seva filosofia no anava molt més enllà dels plantejaments de Locke i de Hume.

 

   

 

   En George Edward Moore va publicar "Principia Ethica",  a 1903; i En Bertrand Russell, "Principia Mathemàtica",  a 1910.

 

    "Principia Ethica" era el títol, en llatí, donant la impressió que es pretenia una ciència ètica, un estudi científic de la moral, establir la moral sobre unes bases fermes i segures.

 

     En Moore i En Russell  iniciaren la seva cursa filosòfica a partir d’una profunda ideologia idealista i conservadora, la qual  emanava de la Universitat de Cambridge. 

 

   A destacar:  Els catedràtics de Moral, a diferència dels de Física, ensenyen una matèria – denominada Moral o Ètica – sense cos de doctrina universal. Als catedràtics de Moral els és lícit afirmar una teoria moral o la seva contrària.  No hi ha una "ciència moral" reconeguda universalment com a la manera de la Física.

    Noteu:  És inimaginable que un catedràtic de Física, un bon dia, es declarés seguidor de la Física de N’Aristòtil i afirmés que hi ha dos móns físics. Les càtedres de Moral, pel contrari, sovint, són  ocupades per individus que sostenen la "cientificitat" de la Moral de Plató, per exemple.

   

 

 

   Tornant 200 anys enrere:  Amb el triomf de la revolució britànica ("la Gloriosa"), 1688, els principis democràtics inspiradors foren recollits i proclamats a la Constitució.  Es declarava que el Poble era el sobirà, i que les lleis eren expressió de la voluntat popular, de la voluntat de la majoria.  Es declarà solemnement que s’establia un règim democràtic en substitució d’un règim absolutista i catòlic (Els aliats del Papa de Roma foren desposseïts dels seus càrrecs de poder). 

 

    Però, alhora, es mantenia la monarquia i els privilegis de la classe aristocràtica (els grans propietaris de terra i de quasi el monopoli dels grans càrrecs de l’Administració); aquella monarquia fou denominada "monarquia constitucional" o "monarquia democràtica".

 

    A destacar: En Marx sempre parla de "les revolucions burgeses", però la revolució de 1688 era encapçalada per una part de l’aristocràcia (L’aristocràcia estava dividida en dos bàndols:  el partidari de l’absolutisme i el catolicisme, i el bàndol que era a favor de la monarquia constitucional) .  És a dir, era una democràcia limitada.

 

    Establerta la democràcia, En John Locke pogué tornar de l’exili holandès i publicar "Carta sobre la tolerància".

I, a l’època posterior, amb la publicació de "Investigació sobre l’enteniment humà", 1751,  d’En David Hume, semblava definitiva la derrota de la metafísica tradicional  (Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs d’Aquino).  Semblava que l’Empirisme havia esdevingut la filosofia dominant a la societat britànica.

 

     Tot i l’establiment d’un règim formalment democràtic,  dins la societat britànica del segle XVIII subsistien poderosos elements no democràtics. L’aristocràcia es mantenia aferrada a idees elitistes conservadores; l’Església anglicana també mantenia la seva ideologia conservadora. 

 

   Aquestes dues faccions socials continuaren disposant de grans poders i de nombrosos privilegis (El monarca és el cap de l’Església anglicana).  Per tenir una idea aproximada del poder de l’Església anglicana s’ha de considerar que els calvinistes se sentien oprimits fins al punt que els més fonamentalistes intentaren crear colònies a Holanda i, després, a Nova Anglaterra.

 

    La revolució democràtica britànica no transformà l’estructura bàsica de les Universitats ni de les escoles de l’Església anglicana. A començament del segle XX, a l’època d’En Moore, les Universitats continuaven essent molt elitistes; elitistes, en el sentit que els estudiants de famílies aristocràtiques tenien una forta presència i influència a les Universitats més distingides, les d’Oxford i de Cambridge, notablement. 

 

     En Moore era de família humil, de classe treballadora;  però no fou el cas que el jove Moore fes cap tipus de reivindicació social o democràtica; ans al contrari, procurà que no es conegués el seu orien social. En Moore, al igual de molts de joves d’origen humil, es desclassà d’immediat i adoptà els usos i costums de la classe aristocràtica dominant a Cambridge.

 

     Vull subratllar:  En contra del que expliquen els llibres de text i les enciclopèdies, no és el cas que hi hagi un procés de desplegament de la filosofia. La suposada cadena del desplegament, Empirisme, Positivisme i Positivisme lògic o Filosofia analítica, és una simplificació que mistifica la realitat històrica per motius ideològics.

 

      Tesi: A diferència de les ciències positives, això que es diu "filosofia" és un producte ideològic; és el resultat de la voluntat d’una persona (el filòsof) que es mou impulsada pels sentiments. La filosofia és sempre, sense excepcions, un instrument al servei de la guerra ideològica (o guerres) permanent entre la classe dominant i les classes oprimides.

 

     Tesi:  S’ha d’entendre l’Empirisme com expressió del gran canvi històric que afectava a tota la humanitat. Es restablia la ideologia democràtica de l’època de les polis gregues del segle V. Els conceptes de "emotivisme moral” i de "contracte social" tornaren a ser hegemònics, en el sentit que guiaven  l’ordenació de les institucions democràtiques.

 

    Tesi: L’empirisme fou expressió del gran canvi, però el desplegament del Positivisme i el del Positivisme lògic no es corresponen amb un determinat canvi o salt qualitatiu del procés històric. Per primera vegada a Europa, En Hume donava els arguments segons els quals la metafísica no era possible com a ciència; En Moore no fa cap desplegament de la teoria moral d’En Hume; no fa cap avançament; si de cas, s’inventa arguments irracionalistes que contediuen l’escepticisme de Hume.

 

    El sistema de control ideològic de les Universitats britàniques continuava en mans de les elits acadèmiques tradicionals. Era una administració majorment al servei dels interessos ideològics de l’aristocràcia vencedora  i de la jerarquia eclesiàstica anglicana.

      Aquells estudiants del Trinity College eren cofois del seu domini de les llengües clàssiques. Era com una marca de distinció que els aïllava de les amples masses "vulgars". En Moore es va llicenciar en llengües clàssiques.

 

       El seguiment d’En GE Moore ens serveix de referent  per entendre qualques mecanismes de la guerra ideològica en relació a la filosofia.

 

    A destacar:  A finals del segle XIX i a principis de segle XX, tot i que podria semblar que les idees de Locke i Hume eren predominants dins els àmbits intel·lectuals, la realitat incontestable era que a les Universitats britàniques hi predominava l’Idealisme, un idealisme pur i dur.

 

     A Cambridge, En Moore es mostrà entusiasta d’En Bradley, líder de l’Idealisme britànic; i seguí amb els cursos de filosofia d’En McTaggart,  també gran exponent de l’Idealisme (És a dir, defensaven tesis platòniques).

 

   Posteriorment, En Moore s’allunyà de la filosofia de Mc Taggart i abandonà l’Idealisme, i iniciava l’exposició de la seva concepció filosòfica.  Així, a 1903, publicà "Principia Ethica", l’obra que definiria la seva filosofia.

 

   Majorment, on diu que En Moore, juntament amb Bertrand Russell, fou un dels iniciadors de la Filosofia analítica. Amb reforç d’aquesta classificació, s’assenyala que, als anys 1930, a Cambridge, Moore, Russell i Wittgenstein mantingueren una intensa relació intel·lectual.

 

      En Moore, en efecte, com expliquen els llibres de text, arribà a la conclusió que la metafísica no era possible  com a ciència, que els filòsofs  havien fet un mal ús del llenguatge. En Moore refutà l’Idealisme per mitjà d’una crítica de l’apriorisme de Kant.

 

    Però les enciclopèdies no especifiquen el perquè del mèrit d’En Moore si En Hume, amb "Investigació sobre l’enteniment humà", a 1751, ja havia fet l’argumentació clàssica empirista per a demostrar  que la metafísica no és possible com a ciència. Foren els arguments d’En Hume els que provocaren la crisi l’idealisme dogmàtic de Kant.

 

    Semblantment, les tesis centrals de Moore sobre la impossibilitat de definir el bé (la "trampa naturalista", que diu ell) són una mena de repetició de l’argumentació que havia fet En Hume.

 

     Tesi:  En Moore no anà més enllà que En Hume. No fa una superació de l’argumentació empirista, ans al contrari, a les seves teories sobre la moral, torna a fer valer elements teòrics que són de fàbrica idealista o irracionalista.

 

      En Moore fa seva  l’argumentació de Hume segons la qual la raó no pot demostrar la bonesa de les normes morals, i que les normes morals es basen en els sentiments dels humans.  Però, En Moore,  una vegada acceptat l’emotivisme moral, tot seguit el nega intentant fer valer teories irracionalistes.

 

    Amb la teoria del "sentit comú" (en una mena de revival de "l’escola escocesa") ,  En Moore pretén fer valer com a "veritat" idees o sentiments que no poden ser demostrats per mitjà de la raó. Basat en aquest "sentit comú", afirma que podem intuir com a “veritablement bons" qualques valors morals, com per exemple el sentiment de l’amistat o l’emoció estètica provocada per una obra d’art o de la naturalesa (un paisatge bonic, per exemple).

 

    Tesi: es pot constatar que, a fi de trajecte, En Kant i En Moore, van al mateix vagó del tren; tot dos tenen "intuïcions de les veritats morals".

            "Principia Ethica" fou el títol escollit per En Moore. Pretenia fer un tractament "científic" de les qüestions de moral. Afirmava que per aconseguir la "veritat moral" s’havia de fer ús d’un llenguatge de gran rigor. 

 

      El rendiment d’aquesta "ciència moral" de Moore és bastant miserable:  En virtut de la "intuïció moral", podem afirmar amb garantia de veritat la bonesa del sentiments d’amistat i dels sentiments estètics. Tota una vida i tot una "ciència moral" per acabar dient que l’amistat i l’art són "bons".  Per aquest viatge no feien falta tantes alforges.

 

    En resum, la tesi capital del meu escrit faria així:

 

   Tesi: Respecte a les teories morals, allò que calia a l’època d’En Moore, era fer la denúncia dels privilegis de l’aristocràcia i de l’Església anglicana; i encara més, fer la denúncia de l’explotació de la classe obrera, i fer la denúncia de l’imperialisme britànic.

 

   Però En Moore no les podia fer a aquestes denúncies; ell devia pensar que havia tocat amb un dit al cel. Es devia sentir un triomfador.  Formava part dels cercles més distingits de Londres. I, per fer curull l’èxit, era col·lega i amic de Sir Bertrand Russell, un dels grans de l’aristocràcia britànica.

 

    Podeu anar a la web  La filosofia a l'abast

      

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb