El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Ratzinger, Rorty, Nietzsche, Heidegger 2.

quetgles | 19 Gener, 2010 18:12


   

     Ratzinger,  Rorty,  Nietzsche, Heidegger 2. La santa aliança.

      Amb la intenció de donar una orientació general, he de dir que els quatre cavalquen junts perquè participen d’un afany conservador, quan no clarament reaccionari.

       “Cavalquen junts”, com per exemple, quan els quatre autors prenen unes posicions molt radicals – reaccionàries, podríem dir – en contra l’autoritat de la Ciència.

     “Cavalquen junts”, en el sentit que a la Xarxa hi ha desenes de milers de posts on els quatre genets figuren inscrits a la cursa. Vull dir, que els quatre autors figuren relacionats a la temàtica dels posts.

    “Cavalquen junts”, en un sentit encara més profund; en el sentit que En Nietzsche és utilitzat com a “company de viatge” combatent als enemics de la croada catòlica.

  “Cavalquen junts”, en el sentit que l’obra de Heidegger, de Nietzsche i de Rorty és projectada al món per mitjà de grans mecanismes de propaganda catòlica.

     Amb aquest post pretenc aclarir un poc el misteri d’aquesta Santa Aliança. A un primer moment, sembla com si En Nietzsche i En Ratzinger fossin incompatibles. 

      No són poques les opinions segons les quals  En Benet XVI duu a terme una campanya ideològica de signe declaradament conservador; també s’assenyala que el tarannà conservador ja ve  d’abans, que En Joseph Ratzinger era el cardenal  prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, nomenat per l’anterior Papa, En Joan Pau II, a l’any 1981. Durant 25 anys, En Ratzinger fou el prefecte d’una institució que abans havia tingut el nom de “Sant Ofici” o de “Santa Inquisició”.  Com a mostra d’En Ratzinger inquisidor, es pot indicar que processà a Leonardo Boff  i el condemnà al silenci i a la marginació;  d’aquesta manera la “teologia de l’alliberament” quedà escapçada. 

    Per suposat que En Ratzinger i els teòlegs catòlics declaren errònia la filosofia d’En Nietzsche, i, en especial, els seus escrits contra el cristianisme i  l’Església catòlica.

    La pista que duu  a l’aprofitament de l’obra de Nietzsche per part de la propaganda catòlica és a través de l’obra de Heidegger i de Rorty.

     En Ratzinger combat contra el relativisme moral postmodern, dins el qual es mou el pensament de Rorty, certament; però, alhora, autoritza que la gran maquinària de propaganda catòlica divulgui la filosofia de Rorty.

    Tesi:   En Ratzinger  aprova  - i en fa ús – la concepció rortyana de la ciència, segons la qual la ciència és un joc de llenguatge que es correspon amb els interessos de cada època històrica.

  

    S’ha de tenir present que els quatre genets coincideixen a l’hora de considerar insuficient – quan no negativa – la ciència moderna. En Rorty, tranquil·lament,  com exemple del joc de llenguatge científic, diu que a l’època clàssica grega era útil la física de N’Aristòtil així com a l’època moderna  ho és la d’En Newton.

     El punt de partida del segon curs que ha fet la filosofia de Nietzsche a l’època contemporània es troba en la tasca de promoció i salvament que feu En Heidegger.

     Les concepcions de Nietzsche foren utilitzades de diversa manera per organitzacions i individus. Així, per exemple, a principis del segle XX, N’Ortega y Gasset es declarava nietzschià, i, alhora, també ho feia en Salvat-Papasseit. També ens serveix d’orientació saber que l’obra de Nietzsche era àmpliament divulgada dins les publicacions de signe anarquista espanyol i català (Es pot citar la famosa “Revista Blanca” editada per Federico Urales, pseudònim de Federic Montseny).

    Però la imatge d’un Nietzsche àcrata de la Catalunya dels anys 1910 i 1920 fou eclipsada per la del Nietzsche nazi a Alemanya i a la resta d’Europa als anys 1930.

      Després de la I Guerra, les formacions d’extrema dreta alemanyes s’empararen de la filosofia de Nietzsche; i, a la l’arribada del nacional-socialisme al Poder, En Nietzsche fou declarat el gran filòsof del Reich i l’enaltiment del filòsof fou “Kolossal” (Per ordre de N’Hitler, es dipositaren les obres completes de Nietzsche a la cerimònia de la col·locació de la primera pedra del nou edifici del partit nazi de Munic, al 1933).

     Durant l’època nazi, de 1933 a 1945, En Heidegger es va dedicar a l’estudi i a la significació del pensament de Nietzsche.  En Heidegger enalteix En Nietzsche  en quant l’obra d’aquest és una denúncia del fracàs de la filosofia europea;  en quant és el gran nihilista dels falsos valors “d’Occident”.

    

    Acabat abruptament el “mil·leni” nazi, semblava que el curs de l’obra de Nietzsche havia arribat a la fi. També semblava que no eren bons temps per la filosofia d’En Heidegger.

    Però no fou així; la filosofia d’ambdós autors ha sigut utilitzada per nous agents de la història.

   Per altra banda, En Heidegger va mantenir el discurs d’enaltiment de Nietzsche fins al final de la seva vida, 1976. Insistí a valorar la filosofia de Nietzsche com a la culminació del pensament “occidental”.

     Els nazis havien desaparegut de la història, però restaven, ocults,  altres grans poders reaccionaris interessats en rellançar el pensament d’ambdós autors a que ens referim.

    Amb la intenció  d’oferir uns indicadors útils als lectors, reprodueixo uns paràgrafs d’un post meu, Martin Heidegger, el corruptor, que fa així: Tesi: A partir de la postguerra i fins avui, s'utilitza la filosofia d'En Heidegger al front de la guerra ideològica mundial. S'ha convertit en polvorí ideològic on es rearmen tot de Poders reaccionaris, com el catòlic.     Entre els Poders reaccionaris, destaca l'Església catòlica a l'hora de fer ús d'En Heidegger. Les grans propostes estratègiques del filòsof van en línia amb els objectius de l'Església. Ambdós, l'Església i el pensador, rebutgen els valors de la modernitat i el pensament il·lustrat en general. Nega la validesa a la ciència i a la tècnica, al entendre que han perdut l'arrel originària. El retorn a "l'origen" és tornar al pensament d'En Plató i de N'Aristòtil, tot dos autors reconeguts com a propis del pensament catòlic.      En Heidegger ha esdevingut una icona de les línies de pensament idealista. És utilitzat pels que lluiten contra la filosofia positivista amb l'intent de d'instal·lar el culte a una nova metafísica. Al voltant de la filosofia d'aquest autor, s'han anat situant professionals del pensament de diverses corrents; el vincle que els uneix és el rebuig al progrés i a la modernitat. Tots ells van, plens d'ànim, darrere el comandant Heidegger, el qui proclama que la metafísica és més rigorosa que les matemàtiques i el qui diu que la ciència - un invent d'Occident - ha de tornar al seu lloc originari integrada dins el conjunt de la filosofia i ha de recuperar el sentit humà d'Occident. El filòsof entén que hi ha un sentit humà propi d'Occident, però alhora continua considerant molt negativament la cultura americana i la ciència i la tecnologia americana, és a dir, la tecnologia sensu estricto. En línies generals sembla que va mantenir una visió panoràmica mundial que, a grans trets, coincidia amb la del nacionalsocialisme: considerava que les dues grans amenaces per a Occident eren l'URSS i els Estats Units.   Al terreny del debat ideològic que afecta les amples masses, aquest front promou tot de campanyes reaccionàries i neoconservadores, en contra del nihilisme i l'escepticisme moral.  

   Tesi: La dita fenomenologia d'En Heidegger  va ser adoptada d'una o altra manera per diverses escoles filosòfiques, i, en especial va contaminar la major part de la producció filosòfica francesa. L'obra d'En Sartre en seria una mostra.  

   Tesi: La dita fenomenologia heideggeriana és basa en dos recursos que són inadmissibles per a la ciència. Un consisteix en donar validesa científica a la introspecció psicològica i a l'anàlisi dels records de les emocions. El segon es basa en una suposada "investigació" - espúria - de la significació oculta de les paraules i del llenguatge.”  Fins aquí la separata. 

     També considero que pot servir d’indicador aquest altre paràgraf, que fa: “No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta - no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta.     En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.     Tesi: La filosofia d'En Heidegger és un reducte formal on, en cap moment, es fa referència de manera concreta a un fet personal, social o polític. Extremadament formal fins al punt que no hi ha valoracions sobre el nacional-socialisme, tot i que ell  fou membre del partit. El discurs filosòfic d'En Heidegger és el del no compromís en cap proposta concreta personal o social o política.   En Nietzsche expressa un rebuig radical contra la modernitat i fa una negació expressa del cristianisme i de la filosofia d'En Hegel; és per això que En Heidegger el fa, a En Nietzsche, el seu gran aliat contra el món i a la recerca dels orígens essencials. Considera que el món actual - l'Occident, que diu ell - és la conseqüència d'una pèrdua d'orientació i d'una caiguda. No explica en concret en que consistí aquesta caiguda. Afirma que la bona orientació venia donada pel pensament d'En Plató. La proposta generalista d'En Heidegger consistiria en anar als orígens, en un retorn a la metafísica platònica. Una vegada que ha arribat al final de la seva investigació essencial, l'autor no posa en pràctica la seva proposta, no es posa en moviment. On va de misteri en misteri fins al tipus de proposta que es troba a l'última pàgina  del seu opuscle “Què és metafísica?”, on diu “I la filosofia sols es posa en moviment per una peculiar manera de posar en joc la pròpia existència al mig de les possibilitats radicals de l'existència en total...quedar suspesos per a que ressoni constantment la "qüestió fonamental" de la metafísica, a la qual ens impel·leix  el no-res mateix: "Perquè hi ha ésser i no més aviat  no-res?"    Em sembla que no sabrem mai si dins l'estratègia oculta d'En Heidegger, per ell personalment, d'allò que es tractava era de quedar suspès a l'espera de no se sap ben bé què.” Fins aquí la separata.

   En Nietzsche feia el un rebuig cridaner de tots els valors procedents de “ la corrupció judeo-cristiana”; és a dir, de tota la cultura “occidental”.

   En Heidegger, amb un llenguatge més acadèmic, sosté també, ell tot sol, que tot “el pensament occidental” segueix un camí erroni al haver perdut l’objectiu d’abastar “l’ésser”.

    Segons En Heidegger, cal desfer el camí i retornar al plantejament filosòfic essencial que és el d’En Plató.

   Ambdòs,  Nietzsche i Heidegger, fan una negació total de la modernitat: filosofia, religió, Il·lustració, revolucions democràtiques, ciència i tecnologia, socialisme...

    Oh, vaja, aquest Heidegger, amb tanta negació i amb tanta recerca de “l’ésser”; i, llavors, al 1933, va i, sense més explicacions, es treu el carnet de membre del partit nazi i fa un discurs abrandat de fidelitat al Führer.

  

   Tesi: En Ratzinger i la Cúria romana promouen la fosca filosofia de Heidegger, en quan aquest els fa de cavall de Troia per a atacar la modernitat.

    En Heidegger es va criar al si d’una família menestral (el seu pare era boter), pobre, catòlica, i molt piadosa. Va seguir estudis gràcies a l’ajut de l’Església catòlica. Va fer qualques cursos de teologia. Es va casar segons el ritual catòlic. Tot i que, a partir dels anys vint, es va fer enfora de l’Església, mai no feu declaració expressa de negació del catolicisme. I, més encara: feu expressa la seva voluntat d’ésser enterrat segons el ritual catòlic.

    Com a creient catòlic típic, el professor Heidegger va caure en la temptació: i va mantenir relacions adúlteres amb una alumna (alumna que, per donar més morbo a la cosa, era jueva. Quines històries! Aquesta alumna era la que seria famosa filòsofa N’Hannah Harendt. Sembla que l’adulteri li resultava  una temptació irresistible)

    En Heidegger mai va adjurar del catolicisme, i, durant tota la seva vida va pagar l’impost religiós (l’excomunió de Heidegger sembla que fou deguda a que va batejar el seu fill segons el ritual protestant).

 

  

    Si fins el dia d’avui es dóna una gran promoció dels pensaments de Nietzsche i de Heidegger, la pregunta és: quins són els promotors?

    No se m’acut altre possibilitat que pensar en l’Església catòlica com a agent principal interessat en difondre l’obra d’ambdós autors.

    Sigui quin sigui el nivell d’intervenció directa de la Cúria en relació a aquest assumpte, el qui sí es pot constatar és el alt nivell de coincidències dels interessos ideològics defensats per En Ratzinger amb la ideologia dels dos filòsofs esmentats. I més encara, atenint-nos als interessos ideològics que manté ocults. Ocults, com ho indico en el següent enunciat.

    Tesi: Nietzsche i Heidegger li resulten molt útils a Ratzinger per causa de que fan tot d’afirmacions reaccionàries que encanten a Ratzinger, pensaments i sentiments que comparteix amb ambdós filòsofs però que ell, com a Pontifex Maximus, no pot expressar per motius estratègics i ha de mantenir ocults en zona fosca.

 En Ratzinger, tot i que considera útil la ciència, afirma que resulta negativa quan s’allunya de la fe religiosa. Sosté que la ciència ha de col·laborar amb la religió, i que una ciència que no és oberta cap a Déu cau dins la supèrbia i s’allunya de la veritat. Nietzsche i Heidegger fan tot  d’argumentacions contra la ciència i la tècnica (Per a Heidegger, la ciència i la tècnica “bones” devien ésser les de l’Alemanya nacional-socialista). En Heidegger declarà que feia una valoració negativa de la cibernètica.

   A En Ratzinger a vegades se li escapa el prec de la tradició catòlica en que es demana la conversió dels jueus, però als seus discursos oficials sempre es declara respectuós amb el judaisme. L’obra de Nietzsche, en canvi, és un devessall de denúncies contra “la pesta judaica” i contra els valors morals del judaisme. En Heidegger, tot i la pressió que li feren a la postguerra, mai pronuncià una paraula de condemna contra la política racista del règim nazi. 

    Seguint la tradició catòlica,  En Ratzinger fa de les qüestions morals relacionades amb sexualitat un dels temes centrals de les seves declaracions, però no amaga la seva misogínia.  En Nietzsche, en canvi, feu una exhibició del seu cultiu de prejudicis contra la dona, sovint de manera bastant grollera.

   Ratzinger, Nietzsche i Pau de Tars no s’estan de proposar una sexualitat humana superior. En Pau de Tars, segons el Nou Testament, diu que prescindeix de la sexualitat i que fora bo que tothom en prescindís. En Nietzsche proposà el seu superhome sortint de l’estat de misèria sexual en que viu l’home corrent.

    L’amor i el sexe no figuren a la filosofia d’En Wittgenstein, però finalment s’ha fet pública la passió secreta del filòsof; ha sortit a la llum la llarga llista d’amants i el seu confessionari eròtic. S’ha destapat que el filòsof era un “fogonet encès” (segons expressió  que Wittgenstein s’aplicà a sí mateix)   i la seva vida esdevé una novel·la d’intriga eròtica, d’erotisme retorçut.

    Respecte a En Ratzinger i la sexualitat, allò que es sap de cert és que a la seva etapa de cardenal prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, En Ratzinger va prendre tot de mesures per evitar que es fessin públics els delictes de pederàstia dels clergues catòlics.

  

    De Ratzinger, Nietzsche i Heidegger, de tot tres es por dir que eren dretans, políticament de dretes. I, al meu parer, els seus discursos socials són conservadors. En Ratzinger, de família catòlica i dretana, va ingressar a les joventuts hitlerianes;  al 1945, amb 17 anys, feia de jove hitlerià.  Acabada la guerra, entrà al seminari i no se’n parlà més de política. Però, com a cardenal i com a Papa, la seva activitat i els seus discursos són marcadament conservadors, jo els qualifico de  reaccionaris.

   

   En Nietzsche es manifestà clarament contra la Il·lustració, les revolucions democràtiques i el socialisme.

    En quant a En Heidegger, allò que puc afirmar sense dubtes és que es declarà entusiasta del Führer (És coneguda la frase publicada a una revista escolar de Friburg al 1933, que fa “El poble alemany ha d’escollir el seu futur, i aquest futur està lligat al Führer”), que fins al final, 1945, va ser membre del partit nazi, que durant aquells anys mai va manifestar ni el menor desacord respecte de les activitats criminals del règim, que, posteriorment mai s’excusà pel seu compromís amb el règim nacional-socialista; també puc dir que en tot temps ha esquivat fer declaracions compromeses de caràcter social o polític.

  En Richard Rorty és el quart genet del grup. Haurem de veure que és un dels filòsofs contemporanis més apreciats pels centres catòlics - i protestants - de difusió ideològica. A un primer moment, podria semblar que l’agnosticisme i el relativisme de Rorty no s’adeqüen al projecte ideològic d’En Ratzinger.  Però hem de considerar que el curs filosòfic d’En Rorty ha resultat enlluernador per a una ment catòlica inquieta.

   Per a fer un acostament a aquest tema, podeu veure el fragment d’un escrit meu,  Rorty, el neopragmatisme i la confusió., que fa: En Rorty argumenta i mostra la inconsistència de totes aquelles filosofies que pretenen "aportar la veritat", com si la "veritat" fos una cosa, un objecte que s'aconsegueix gràcies a l'esforç de la ment privilegiada d'un filòsof. Reafirma el plantejament pragmatista, segons el qual allò que importa és fomentar les pràctiques socials que són beneficioses  per a la comunitat humana. Però haurem de veure que En Rorty trenca les regles bàsiques del pensament pragmatista, i inicia una cursa filosòfica tot fent manlleus a filòsofs "continentals"; fent manlleus - diu ell - d'En Nietzsche, d'En Heidegger i d'En Wittgenstein. En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció;  és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat (El pragmatisme clàssic - James, Dewey - és expressió de la ideologia fortament hegemònica de la societat nord-americana). En Rorty, mentre mostra la inconsistència dels filòsofs "occidentals", alhora, sense donar explicacions, sorprenentment, comença a fer importants manlleus de la filosofia d'En Nietzsche i de la d'En Heidegger, així diu: "...la tradició filosòfica occidental concep la vida humana com un triomf en la mesura que transmuta el món del temps de l'aparença i de l'opinió individual en un altre món: el món de la veritat perdurable. Nietzsche, en canvi, creu que el límit que és important travessar no és el que separa el temps de l'intemporal, sinó el que divideix el vell del nou. Pensa que la vida humana triomfa en la mesura que escapa de les descripcions heretades de la contingència de l'existència i troba noves descripcions. És aquesta la diferència que separa la voluntat de veritat de la voluntat d'autosuperació. És la diferència entre concebre la redempció com el contacte amb una mica més ampli i més durador que un, i la redempció com En Nietzsche la descriu: Recrear-ho tot  per a convertir-lo en un així ho vaig voler", del llibre "Contingència, ironia, solidaritat", pàgina 49. Podeu veure que En Rorty no fa de pragmatista, sinó que ens proposa "trobar el camí de la salvació" en el pensament d'En Nietzsche. En Rorty no justifica aquesta aproximació a En Nietzsche, un autor que s'hauria de considerar a les antípodes del pragmatisme. En Rorty no explica perquè alhora que es declara un continuador d'En Dewey intenta fer valer la filosofia d'un autor tan atípic com és En Nietzsche (Als llibres de text del segle passat, En Nietzsche figurava com a màxim exponent de l'irracionalisme. A la meva web, explico que En Nietzsche era considerat el filòsof màxim pel règim nazi; ho podeu veure a  Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu). Semblantment,   En Rorty també declara la seva admiració pel pensament d'En Heidegger. No fa cap tipus de comentari sobre la posició radicalment antinord-americana d'En Heidegger, en relació a la cultura, la ideologia, la ciència. Tampoc fa referència al passat nazi d'En Heidegger. En Rorty es declara pragmatista i seguidor del pensament d'En John Dewey, però les seves declaracions són un pur formulisme. Els escrits d'En Rorty, les seves exposicions sobre temes de filosofia, mai semblen tenir la més remota referència al pragmatisme nord-americà  ni amb la filosofia d'En Dewey. En Rorty no segueix la proposta del pragmatisme de defugir de l'intel·lectualisme i de dedicar-se a coses pràctiques, útils i immediates. En comptes de seguir les propostes pragmatistes, En Rorty fa un intel·lectualisme duríssim, a la manera dels filòsofs francesos. Al seu llibre "Heidegger, contingència i pragmatisme",  mostra que l'atreviment d'En Rorty no té límits, tocant a fer teories filosòfiques. En Rorty es mostra com una mena de segon Heidegger, de deixeble avantatjat que recull els preciosos tresors del mestre i els junta als seus.  El qui havia de ser pragmatista - es a dir, pragmàtic - esdevé una cosa portentosa, com una mena de circ de la filosofia "més profunda de totes les filosofies possibles". El llibre sembla un llibre d'un "philosophe", com si fos En Derrida, per exemple. En Rorty es mostra tan savi i tan intel·lectualista que En Heidegger. En Rorty exposa el seu discurs a la manera d'un gran expert sobre En Heidegger. I tots els temes que fan referència a En Heidegger els recull com si li fossin molt familiars i molt acceptables, i com si no haguessin de despertar cap alarma per a un lector pragmatista. En Rorty, com si no passés res, fa seus tot de termes i expressions heideggerianes que són abusius; i, més encara, fa ús de termes que converteixen un escrit en una cosa semblant a una obra poètica o religiosa;  així, per exemple, fa ús "els grecs" i "el pensament dels grecs" per referir-se a la filosofia d'En Plató; i també usa "Occident" i "filosofia occidental" com si fos tot una unitat de pensament filosòfic;  i també usa "els moderns", "nosaltres", "el pensament modern" per fer un tot u d'allò que és divers”.

     I acabava dient:  “El discurs d'En Rorty no fa sinó crear confusió, amb la intenció, jo crec, de desplegar una estratègia de llarg abast amb l'objectiu de reintroduir la metafísica i el "pensament religiós", a la manera que ho fan els de la campanya del "disseny intel·ligent". Però al darrera, jo crec, no només hi ha les esglésies cristianes; també les elits econòmiques nord-americanes estan interessades en el projecte.”

    Afegeixo ara que el curs filosòfic de Rorty va com anell al dit per als plans d’En Ratzinger, segons els quals “la ciència s’ha d’obrir a les veritats de la religió”. Plans que contemplen també la perspectiva de “recuperar la teologia i la moral”  com a ciències supremes.

      

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb