El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els liberals perdran la guerra

quetgles | 23 Octubre, 2009 09:42

                El neoliberalisme perdrà la guerra, jo crec.  

       Els neoconservadors (Indistintament, neoliberals o liberals) creuen que guanyaran la guerra ideològica contra les diverses formacions que són crítiques amb el capitalisme.

    Els neocons han erigit  una immensa maquinària de propaganda. Actualment, la major part de cadenes dels mitjans de comunicació són directament ens mans de propietaris que donen suport a l'ideari neoliberal.

    Els neocons també han creat una immensa xarxa de Fundacions, la major part de les quals incideixen en l'estratègia de la guerra ideològica  (Un exemple destacat:  En John Rockefeller, a través de la seva Fundació, als anys 1920, va tenir un paper determinant a la creació de la London School of Economics i a la seva orientació ideològica neoliberal).

    Actualment, els neocons disposen d'un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs (a la manera de Friedrich Hayek;  a Catalunya, es pot citar a Xavier Sala i Matín) els escrits dels quals inunden la premsa, en campanya permanent volent "fer veure" la bonesa del capitalisme, o, si més no, la seva inevitabilitat.

   Els neocons, situats al bell mig de les "democràcies capitalistes",  ufanosos,  han vist com els partits socialdemòcrates reconeixien la inevitabilitat de "l'economia de lliure mercat". 

   En aquesta suposada "fi de la història", els partits polítics a l'alternança de poder oscil·len entre els que postulen les tesis neoliberals i els que postulen un capitalisme més regulat per l'Administració de l'Estat. O sigui, en tots els casos, el sistema capitalista resta preservat.

    Els neocons són sempre en campanya permanent contra la política dels partits socialistes o socialdemòcrates, tot acusant-los de ser una amenaça per al "lliure mercat" i per a la llibertat (En Hayek, a "Camí de servitud", desplega una teoria segons la qual els socialistes, al combatre el liberalisme, provocaren el triomf dels comunistes i l'ascens dels nazis).

   Per posar un punt de referència, als Estats Units, els neocons donen un decidit suport al Partit Republicà i fan campanya permanent contra la política socialdemòcrata del Partit Demòcrata (En Hayek i tota la Mont Pelerin Society es van declarar a favor del règim del general Pinochet, tot dient que era preferible "un règim autoritari però respectuós amb la llibertat de mercat, que un règim socialista com el de Salvador Allende". Sembla confirmat que el president Nixon va  muntar la trama - amb N'Henry Kissinger com a agent - del cop d'Estat a Xile, així com dels altres cops d'Estat a Uruguai i a l'Argentina. Es tractava, sembla, de "salvar la llibertat del mercat").

     Així com els Estats Units tot sol disposa de més armes - i més potents - que tots els països del món en conjunt, els neocons ianquis disposen de la major maquinària de propaganda ideològica (Anècdota: En Rupert Murdoch, el propietari de la major cadena de "media", va incorporar com a conseller l'expresident En José María Aznar). A un primer moment, podria semblar que són invencibles, però haurem de veure que els neocons tenen dos greus obstacles que s'oposen al seu projecte neoconservador.

   El primer obstacle consisteix en la dificultat per desfer les tendències ideològiques espontànies de les classes treballadores. Segons això, els diversos col·lectius de treballadors ha restat fortament influenciats per les doctrines socialistes o socialdemòcrates.

   En comptes de redreçar la tendència dels treballadors cap a les doctrines "laboristes", actualment els neocons despleguen dos fronts de batalla ideològica principals:  un consisteix amb l'aliança estratègica amb les esglésies cristianes (la catòlica inclosa), de manera que es provoqui un revival del sentiments religiosos, revival religiós que aniria de la mà amb les campanyes dels neocons contra les polítiques socialdemocràtiques.  L'altre front de batalla consisteix en sembrar la divisió al si de les classes treballadores per mitjà de campanyes d'estímul dels sentiments més reaccionaris (racisme, antisemitisme, islamofòbia, xovinisme, egoisme. A destacar N'Henry Ford, com a principal difusor de l'antisemitisme als anys 1920); una altra variant utilitzada per a aquesta sembra perversa, consisteix en intensificar les campanyes a favor o en contra de modes, tendències o manies.

      O sigui, en darrer terme, la dificultat que haurien de superar els neocons és convèncer a les classes treballadores que votin a favor dels partits "liberals" i contra les formacions obreristes. Ha de convèncer els treballadors que és millor que els treballadors no intervinguin en la direcció de l'empresa;  que és preferible deixar amb total llibertat als "emprenedors";  i, encara millor, si es podria convèncer els treballadors de que cada un d'ells pot muntar la pròpia empresa i esdevenir "un emprenedor". Sense fer paròdia, la proposta neocon vindria a ésser un eslògan així com "jove de família treballadora, no et conformis amb l'estatus que t'ha correspost, espavila’t, lluita i munta la teva pròpia empresa", eslògan que és una variant del que diu "voler és poder".

    El segon gran obstacle per als plans dels neocons sembla que és insuperable. Tot i  els grans equips d'economistes que integren els consells assessors de les grans empreses, de manera continuada, el sistema capitalista pateix greus sotragades que amenacen la seva existència.

   

    Els economistes neoliberals - tot defensant les tesis d'En Hayek - entenen la llibertat de mercat com una competició entre "emprenedors", de manera que hi ha una selecció dels millors; és allò que s'entén com a darwinisme social econòmic, que era expressat pel "poema" de la "American Beauty" compost per En Rockefeller i que fa així:  "El creixement d'un gran negoci és simplement la supervivència del més apte ...  La bella rosa americana només pot aconseguir el màxim de la seva esplendor i perfum que ens encanten, si sacrifiquem les poncelles que creixen al seu voltant.  Això no és una tendència maligna en els negocis.  És simplement el resultat d'una combinació d'una llei de la natura amb una llei de Déu".

    Fan "ciència" sobre la competició entre "emprenedors", però no en diuen res sobre els hereus i les herències. Semblaria que si són tan entusiastes de la competició i de "sacrificar les poncelles" perdedores, haurien de considerar els hereus dels magnats capitalistes com un desordre del sistema;  però no és el cas; contra tot pronòstic, s'oposen ferotgement contra els impostos sobre les herències; són els socialistes els qui propugnen l'augment dels impostos sobre les herències.

    Els economistes i, en especial, els economistes filòsofs, es representen a sí mateixos com uns grans científics que disposen d'uns coneixements econòmics que no són a l'abast de les persones comunes. Però, en contra de la seva presumpció, resulta evident als ulls de les persones corrents  el fet social que la major part dels hereus conserven les propietats heretades tot i essent no gens virtuosos en relació amb l'economia o encara que siguin intel·lectualment imbècils.

     Amb el crac del 2008, les bateries dels 40.000 economistes filòsofs han restat sense munició, la qual cosa prova la bonesa de la tesi que fa:

   Tesi:  Els conflictes socials i els processos socials econòmics són el factor essencial que determina el procés ideològic. O, dit d'una altra manera, les amples masses, les persones corrents, van conformant la seva ideologia segons les experiències de la seva vida quotidiana. No és el cas que la seva formació ideològica sigui el resultat d'un adoctrinament per mitjà d'un sistema de propaganda.

   La gran maquinària ideològica queda inútil en front de la manifestació de les noves realitats socials. Cada persona acomoda la ideologia a les seves experiències personals. Els grans esdeveniments, com l'actual crisi econòmica, afecten la ideologia de les amples masses, de manera que l'experiència que perceben és que la propaganda neocon és falsa o errònia.

     Un exemple alliçonador sobre el fracàs de les estratègies ideològiques de signe totalitari el proporciona el del fracàs de l'intent de l'Església catòlica de "recristianitzar España" durant els anys més foscos del franquisme primitiu. Tot i el totalitarisme imperant als anys 1940, l'experiència social de la vida quotidiana s'encarregava de fer una radical negació de les campanyes de propaganda catòlica. En contra de la fatal presumpció de la Jerarquia eclesiàstica, el control total de l'escola i dels mitjans de comunicació no produïa les esperades fornades  de "nous creients cristians".  Per altre costat, la nova Inquisició no podia impedir la comunicació  "a cau d’orella" que sempre ha existit entre les classes populars. La Jerarquia catòlica i la Cúria romana comprovaren amargament la inconsistència del mite del retorn a l'Edat Mitjana; malgrat la nova Inquisició, les amples masses s'anaven allunyant de l'Església i feien patent que el seu desinterès pels "valors religiosos". 

       Semblantment, a l'etapa actual de la lluita ideològica, els neocons han pogut comprovar que al si de les classes treballadores s'ha intensificat el sentiment de suspicàcia respecte del sistema capitalista.

   

         

   Les lleis enunciades per En Marx, segons les quals la fi del capitalisme era imminent, no s'acompliren.

    Marx va enunciar la llei de la pauperització creixent del proletariat; és aquest frau extremat de misèria que fa del "proletariat" l'instrument especial que destruirà el domini "burgès". Ho expressava de manera contundent al "Manifest Comunista", pàgina 54, on, en referència a les condicions de l'obrer modern,  es pot llegir:

    "El treballador cau en la misèria, i el pauperisme creix més ràpidament encara que la població i la riquesa. És, doncs, evident que la burgesia... ja no és capaç de dominar, perquè no és capaç d'assegurar al seu esclau l'existència, ni tan sols dins el marc de l'esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-lo caure fins al punt de tenir que mantenir-lo en lloc d'ésser mantinguda per ell. La societat ja no pot viure sota la seva dominació; el que val a dir que l'existència de la burgesia és, en allò successiu, incompatible amb la de la societat".

    Com dic al meus escrits, En Marx, sovint, deixava de banda els fets socials que no s'acomodaven a les seves teories.  En aquesta qüestió, Marx deixava de reconèixer els èxits de les "Trade Unions" (els sindicats britànics). Les "Unions", en efecte, esdevingueren un model d'organització dels obrers industrials; les conquestes socials i polítiques de les "Unions" foren envejades pels obrers de tot Europa; i les "Unions" esdevingueren el model sindical a imitar.

  

     No és solament que la teoria de la "pauperització creixent" sigui equivocada, sinó que la dialèctica desplegada per En Marx per a enunciar la fi del capitalisme és errònia i deixa de tenir en compte els èxits de la lluita obrera i els èxits de les organitzacions socials i polítiques.

       I en contra de Hayek, des dels inicis de la Revolució industrial i en tot temps, els capitalistes no dubtaren a l'hora d'imposar els sistemes d'explotació més inhumana i més canalla (La literatura de l'època recollí el testimoni del genocidi contra els infants explotats a les fàbriques tèxtils angleses).

    En contra de Marx i Hayek, no és el cas que els empresaris ("la burgesia", diria Marx) hagin encapçalat mai una revolució democràtica.

   En contra d'En Hayek, no és el cas que "els emprenedors" (els capitalistes) fossin els qui iniciessin el camí de les llibertats democràtiques.  Els capitalistes majorment sempre s'han oposat a tot allò que signifiqués un avanç democràtic real per a les classes populars (Per a En Hayek, els sindicats obrers constitueixen una amenaça per a l'economia de mercat, i, en darrer terme, per la llibertat.

   En contra de Marx, és inconsistent la teoria de "les revolucions burgeses". És fer un joc verbal dir que els règims democràtics foren "un instrument de domini de la burgesia".  Les revolucions democràtiques, començant per la gran Revolució luterana, 1520, significaren avanços importants per a totes les classes populars, i també per als treballadors.

     En contra del discurs d'En Hayek i dels neocons, les millores socials i polítiques de les classes treballadores foren degudes a la capacitat de lluita de les organitzacions obreres, dels sindicats, principalment, i no a "una ma invisible" que establís "un meravellós ordre social". 

    Les prediccions de Marx no s'acompliren. Les organitzacions obreres i els partits d'esquerra, per tot arreu, aconseguiren  millores socials i polítiques.

   I les elits capitalistes continuen essent la classe dominant als països més declaradament capitalistes, i en especial als Estats Units, que és la primera potència mundial.

  

      Actualment, la lluita de classes (enunciada per N'Adam Smith) continua sense interrupció, i les organitzacions obreres continuen lluitant per tal arrabassar noves millores. Però la crisi mundial de 2008 ha posat de manifest una nova situació dialèctica de la lluita de classes: La nova capacitat de lluita de la classe dels capitalistes.

     Tesi: A la fase actual, les elits econòmiques i socials dels Estats Units han demostrat que durant aquests darrers 30 anys han reforçat els seus mecanismes de poder i han aconseguit blindar els seus privilegis.

   Tesi:   Les elits capitalistes han tirat endavant tot d’enèrgics programes neoliberals, a resultes dels quals ha esclatat la crisi econòmica mundial.

    Referits als Estats Units, l'augment de poder de l'elit capitalista  (posem l'1 % de la població) s'ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartime

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb