El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Hayek, Friedman, Popper, Henry Ford, Hitler, Cambó, Franco.

quetgles | 04 Octubre, 2009 17:30

 

    (És un experiment sobre les possibilitats de difusió del text a altres àrees idiomàtiques, anglesa, alemanya, espanyola, francesa i d'altres, de manera automàtica)

 

    

         Les mentides dels neoliberals, destapades. Mises, Hayek, Friedman, Popper.  

    A la situació actual de la crisi econòmica mundial, els neoliberals (o “neocons”,  com se’ls coneix als Estats Units) intensifiquen la seva campanya en suport de la bonesa del capitalisme ( de “l’economia de lliure mercat” , que en diuen ells).

 

    Els neocons fan seva la tesi d’En Friedrich Hayek, segons la qual allò real és “el conflicte d’idees” entre els partidaris del socialisme i els partidaris de la llibertat (s’ha d’entendre “partidaris de la llibertat de mercat” o “partidaris de la llibertat dels capitalistes”).

   Aclariment: En Friedrich Hayek és una de les màximes icones dels neocons (A Catalunya  els “liberals” van crear el GrupHayek a l’any 1996).

 

    En Hayek – convertit en economista-filòsof – sosté que allò que cal és guanyar la guerra ideològica contra els progressistes, els quals, majorment, fan costat al socialisme o a les propostes socialdemocràtiques.

 

   Guanyar la guerra ideològica s’ha d’entendre “convèncer als amples sectors de la població, els treballadors inclosos”. I la ideologia del “bàndol de la llibertat” s’ha d’entendre que és la que recull el conjunt de les principals tesis del neoconservadorisme.

 

    Els capitalistes majorment fan costat al “bàndol de la llibertat”.

 

    Els neocons creuen que guanyaran la guerra. Basen la seva convicció en el fet que el seu armament és molt superior als dels contraris. I, en efecte, són els propietaris de la major part dels mitjans de comunicació. I, a més a més, disposen d’un exèrcit de 40.000 economistes-filòsofs en campanya permanent.

    Ells creuen que guanyaran la guerra en base a la seva superioritat d’armament. Però a una guerra ideològica, les idees tenen una importància decisiva, jo pens;  i les idees centrals dels neoliberals són falses,  i més aviat són mentides.  Al meu parer, és il·lusori considerar que es pot controlar un procés social per mitjà de les mentides.

    Tesi central contra els neocons:  La guerra ideològica no depèn de la potencialitat de l’armament material del bàndols en lluita (En Martí Luter amb “les 95 tesis” penjades a la porta de l’església de Wittenberg va derrotar l’exèrcit dels 40.000 teòlegs d’En Lleó X). No és el cas que les idees sorgeixin a la manera d’una moda casual i imprevista.  La dialèctica essencial és entre les idees i la realitat social (Vg: La desafecció a la filosofia marxista fou una conseqüència del fracàs econòmic i social de la Unió Soviètica, i no deguda a les crítiques dels teòrics).

                       La teoria neocon dels “homes emprenedors”

              

 

   Els neocons afirmen que hi ha homes emprenedors (comerciants, industrials, inventors i d’altres) que es fan rics i alhora creen riquesa. Igualment sostenen que hi ha grups socials emprenedors gràcies als quals es donen avanços de la humanitat (En Hayek posa l’exemple dels “pobles emprenedors que van iniciar l’agricultura”).

 

    Si ens hem d’atendre a la realitat històrica, podem constatar que hi ha un absolut predomini d’exemples que mostren tots de pobles que basaren el seu èxit a la seva capacitat militar. Es pot constatar que les ciutats comercials i industrioses de l’antiguitat grega – Atenes, al segle V aC, per exemple – , foren derrotades pel projecte imperial militarista de l’aristocràcia de Macedònia.

 

    En referència a l’època actual, en que el capitalisme és universal, afirmar que els “homes emprenedors “ creen riquesa no passa de ser una tautologia. L’afirmació es podria aplicar a la major part d’homes i de dones; es podria afirmar  que “tot home que treballa crea riquesa”.

 

        El mite de les virtuts dels emprenedors.

 

     Els neoliberals fan un ús molt extens del seu concepte de ’’l’home emprenedor”  - de l’home que té èxit dins la societat d’economia lliure -.  Donen per suposat que hi ha unes “virtuts” que són pròpies dels homes emprenedors dins el lliure mercat i que, gràcies al seu virtuosisme, triomfen econòmicament i social (les suposades virtuts serien del tipus:  esperit emprenedor, força de voluntat, perseverança, intel·ligència, capacitat innovadora, i així). Segons això, els capitalistes haurien aconseguit les seves riqueses gràcies al seu virtuosisme capitalista.

 

    Els “economistes-filòsofs” neoconservadors falsegen la realitat social.

 

      Menteixen. Fan una falsa classificació dels homes entre “emprenedors” i “no emprenedors”.

 

      Menteixen. Pretenen fer desaparèixer l’existència de condicions socials, l’existència de classes socials d’interessos contraposats.

 

      Fan referència a N’Adam Smith, com si fos “un dels seus”. Però és una falsa pretensió: Ans al contrari de la seva suposició, N’Adam Smith posà de relleu la confrontació essencial entre els capitalistes i els obrers industrials.

 

    Mistifiquen. Pretenen que es suposi que en el mercat de la competència es dona una mena de darwinisme social en virtut del qual els més capacitats triomfen.

 

   Mitifiquen.  En contra de la seva suposició essencial, no és el cas que hi hagi una igualtat d’oportunitats inicial. La veritat que pretenen ocultar és que, dins el sistema capitalista, la immensa majoria de població no pot participar en aquesta suposada “cursa capitalista”

 

   Amaguen la veritat. Fan desaparèixer el capital. Fan teories sobre el capitalisme sense parlar del capital.

 

   Menteixen, i intenten amagar hipòcritament tota la bateria de “vicis” que han sigut determinants per a la creació de les grans fortunes. No esmenten els grans crims que feren possible les acumulacions capitalistes; oculten la relació entre la pràctica del comerç d’esclaus i la formació de grans fortunes; tampoc diuen res sobre la despossessió de les terres dels pobles sotmesos militarment, ni de les guerres colonials, ni del colonialisme, i així.

 

    Mitifiquen, i fan campanya ideològica posant com a exemple de la bonesa del mercat a figures com N’Henry Ford.  Certament, N’Henry Ford, des de la seva condició de simple treballador, esdevingué un dels empresaris més rics i poderosos. Però no en diuen res dels centenars de milers de treballadors que fracassen i queden arruïnats al perseguint un somni fordià.

 

      Tampoc és del seu interès fer estudis i valoracions de les condicions de servitud dels obrers de les fàbriques del tipus fordià o taylorista. Tampoc fan referències a l’actitud reaccionària d’En Ford que mantingué constants enfrontaments amb els sindicats dels metal·lúrgics, que l’acusaven d’infringir els drets dels treballadors.

 

    Emportats per l’entusiasme que exhibeixen en el seu discurs sobre la llibertat, En Hayek i els seus eviten exposar la seva valoració respecte de l’ideal fordià d’eliminar els sindicats de classe.

 

    En Hayek i els economistes-filòsofs neocons callen com a morts a l’hora d’analitzar i valorar el fet que N’Henry Ford rebés la Gran Creu de l’Àliga alemanya a l’any 1938.

No en diuen res del fet que N’Henry Ford esdevingués el màxim impulsor de l’antisemitisme als Estats Units (Es pot constatar fàcilment que N’Henry Ford fou el principal agent difusor de l’antisemitisme i del nazisme, que va difondre centenars de milers d’exemplars del pamflet “Protocols dels savis de Sión”. Diuen les cròniques que l’entusiasme d’En Ford era correspost per N’Hitler).

  

   Mistifiquen la història.

  

   

      A tot temps parlen de la llibertat, com si fossin uns grans llibertaris; i afirmen com axioma que les societats democràtiques sorgiren amb el mercat lliure.

   ( Com una qüestió prèvia, he de subratllar que el concepte de Marx sobre “les revolucions burgeses” i “la democràcia burgesa” coincideix amb els postulats neoliberals. En aquest punt, marxistes i neocons no s’atenen a la realitat històrica).

 

    Es pot constatar sense especials dificultats que, a totes les situacions revolucionàries contra el despotisme, els banquers, els grans comerciants i els grans empresaris, majorment, s’oposaren a la revolució o, en tot cas, es mantingueren al marge.

   Així va succeir quan s’establí la república calvinista a Ginebra. De manera semblant, les revolucions democràtiques a Alemanya, Holanda, Anglaterra i Escòcia foren interclassistes (i en contra de la concepció marxista, no fou “la burgesia” la qui encapçalà la revolta; tampoc fou el cas que “els burgesos” aprofitessin la revolta popular per a establir una “democràcia burgesa”. A totes aquestes revolucions, una part important de la noblesa prengué partit a favor de la revolta, i, encara més, l’encapçalà, com fou el cas Holanda i a Anglaterra.

    Els marxistes insisteixen a mostrar la Revolució francesa com a paradigma de “revolució burgesa”.  Però s’ha de dir que durant els trienni revolucionari (del 92 al 94) els grans empresaris, espantats, procuraren allunyar-se i cercar qualque refugi segur. Per altra banda, es pot constatar que els grans capitalistes francesos s’esforçaren per impedir l’establiment del sufragi universal i recolzaren tot de formacions polítiques antidemocràtiques.

 

   De totes les revolucions, la més democràtica fou la nord-americana que establí la primera gran república moderna (I la democràcia més estable i ampla del món).

   A 1776, la major part dels habitants dels Estats Units  -    deixant de banda els Estats del Sud, esclavistes - eren grangers que cultivaven les seves propietats  en règim familiar. No  hi havia classe aristocràtica, però sí ja hi havia grans propietaris de terra, banquers i grans comerciants, els quals ja constituïen una elit social.

   Aquelles elits econòmiques no encapçalaren la revolució, ans al contrari, fins al darrer moment, proposaren  negociar amb el rei i evitar la guerra. I començada la guerra, les elits desconfiaren sempre de les assemblees de ciutadans i de les iniciatives populars.

 

   I si ens referim a l’àmbit català, es pot constatar sense cap mena de dubte que els empresaris catalans en lloc de ser uns “portadors de la llibertat”, allò que feren en tot temps fou frenar els avanços democràtics que impulsaven les classes treballadores. Al desembre de 1936, En Francesc Cambó, el líder de la dreta catalana, des de l’exili, feia públic el seu suport a Franco. I no solament suport moral: En Cambó era un financer, un dels homes més rics de Catalunya, i feu aportacions econòmiques als sublevats contra la República. I no hi ha cap dubte que la major part dels empresaris catalans participaven de la ideologia del líder de la Lliga.

   

     En Hayek i els neoliberals estableixen com a tesi fonamental que “les virtuts emprenedores” d’uns homes fan que aquests tinguin l’èxit econòmic i social. Però no expliquen ni fan cap referència respecte del “triomf dels viciosos”, del triomf d’aquells homes que no tenen “les virtuts dels emprenedors”.  En aquesta qüestió, En Karl Popper, el filòsof preferit dels neoliberals, no va intervenir per tal de fer valer la seva famosa regla de la “falsabilitat”.

Si hagués aplicat la seva regla de veritat, En Popper hagués demostrat que la tesi central dels seus amics neoliberals és falsa, i que les seves pròpies tesis neoliberals eren falses.

 

      Així com En Carlos II, el Hechizado, no va ser desnonat per a accedir al tron - i va mantenir la corona -, tot i que presentava uns clars símptomes de deficiència física i mental, de manera semblant succeeix entre els hereus dels empresaris. O sigui, fent un enunciat general:

 

      Resta evident que hereus dels grans propietaris de terra, majorment, conserven les terres heretades tot i essent poc virtuosos o, fins i tot, essent defectuosos o molt defectuosos. I que:

 

   Resta igualment evident que els hereus dels grans empresaris conserven les empreses heretades tot i no disposar de “les virtuts dels emprenedors” o, àdhuc, tot i essent viciosos o molt viciosos.

 

   En Popper hagués pogut demostrar que els pressupost teòric de la teoria de “la igualtat d’oportunitats” és absolutament inconsistent (Per cert, sorprenentment, els socialdemòcrates fan seva aquesta aberrant “igualtat d’oportunitats).  En Popper hagués pogut demostrar que solament es pot donar “igualtat d’oportunitats” si es suprimien les herències del capital, cosa que ja va proposar En Thomas Paine. Això, en el cas que hi hagués competicions o curses capitalistes. En Popper hagués pogut preguntar: a què treu lloc aquesta obsessió letal per la competitivitat? Si som tan rics i poderosos, perquè no fem una societat més amable i solidària, sense competicions nocives?

 

  

 

  

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb