El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Benedicto XVI contra Locke

quetgles | 01 Octubre, 2009 15:42

 

     Benedicto XVI contra Locke i Hume.

  

     

              Benedicte XVI contra Locke i Hume      

     Com diu En Hegel, la filosofia és com l’òliba: emprèn el vol quan ja el sol ja és post. Amb aquesta frase volia significar que la filosofia era un producte social i no al revés.  O sigui, no és el cas que es creï una societat a partir de les idees d’un filòsof, a la manera que ho pretenia En Plató.

 

   Primer foren les revolucions democràtiques a les ciutats gregues, segle VI aC, i solament després, una vegada establerta la democràcia i la llibertat, els savis pogueren publicar les seves teories  sobre la democràcia i la llibertat.

 

     Les “polis” democràtiques representaren una excepció. Durant tota l’edat antiga i medieval, en un entorn de guerra universal permanent, les societats guerreres foren governades per una oligarquia, per la classe aristocràtica (la classe dels que eren els professionals de la guerra i , alhora, els grans propietaris de terres).

 

   Hagueren de transcórrer dos mil anys per a que triomfessin les primeres revolucions democràtiques modernes. Anteriorment, tots els intents de rebel·lió contra el despotisme havien fracassat.

 

   Amb l’establiment de la democràcia a les ciutats gregues, la nova ideologia dominant d’acord amb el sistema democràtic fou “l’emotivisme moral” i “el contractualisme”.  Protàgores, Pròdic, Hípies d’Elis, entre d’altres foren teòrics del “convencionalisme”. La ideologia derrotada era la conservadora del partit aristocràtic;  aquesta ideologia es sustentava amb la idea de que la societat estava ordenada de manera espontània segons les lleis de la naturalesa i segons la tradició, i entenia que es corresponia amb la voluntat dels déus.  Sócrates, Plató i Aristòtil foren els filòsofs de “l’intel·lectualisme moral” i del iusnaturalisme.

 

   Acabat el parèntesi de les “polis” democràtiques, durant dos mil·lenis, les societats històriques foren monarquies o imperis, on l’aristocràcia disposava del poder.

 

   A partir del segle IV, l’Església catòlica assumí, en exclusiva, el control moral i ideològic  de l’Imperi romà. Al primer període del despotisme catòlic, la filosofia adoptada per l’Església fou la de N’Agustí d’Hipona (Com és sabut, l’agustinisme és una acomodació de la dogmàtica cristiana al platonisme imperant a l’època).

 

  Al segon període, partir del segle XIII, sense invalidar N’Agustí, la filosofia d’En Tomàs d’Aquino esdevingué l’oficial de l’Església (O sigui, al platonisme el succeí l’aristotelisme).

 

   Amb el triomf de les revolucions democràtiques, les societats europees s’alliberaren del despotisme de Roma.

 

     En Martí Luter proclamà la llibertat de consciència. La victòria de la revolta d’En Luter trencà el monopoli de Roma. El Papa deixava de ser infal·lible, les ordres religioses eren dissoltes (Fins aleshores les ordres  es repartien les càtedres de les Universitats) i les doctrines aristotèlico-tomistes eren impugnades o posades en tela de judici (Podeu veure un tractament més ampli sobre aquesta temàtica a la meva Web La filosofia i la religió sense màscares ).

 

     La primera gran revolució política triomfant fou la britànica de 1688. I la primera República moderna fou la proclamada als Estats Units, a la revolució de 1776.

   Primer s’esdevingueren les revolucions democràtiques, i, posteriorment, tot seguit, la nova filosofia que es corresponia amb la nova societat democràtica. Amb el triomf de la revolució, En John Locke pogué tornar de l’exili i publicar els dos assaigs de “Govern civil” i “Carta sobre la tolerància”. L’obra d’En Locke donava l’estil més definit  al nou corrent filosòfic denominat “Empirisme”.

     A considerar:  Dos mil anys després, es recuperava la democràcia i amb ella les concepcions de “l’emotivisme moral” i del “convencionalisme social”. 

   Però l’Església catòlica es manté impertorbable  en la seva dogmàtica i es manté ancorada a la teologia d’En Tomàs d’Aquino.  En Benet XVI es manté ferm contra la ideologia democràtica. I argumenta contra “l’emotivisme moral” de Locke i de Hume.

 

   Situat en aquesta via immòbil, En Benet exhibeix el seu discurs aristotèlic,  com per exemple en aquest paràgraf:

 

   "Només si estan arrelats en bases objectives de la naturalesa que el Creador ha donat a l'home, els drets que se li han atribuït poden ser afirmats sense temor de ser desmentits (...) Per tant, és important que els organismes internacionals no perdin de vista el fonament natural dels drets de l'home. Això els protegiria del risc, per desgràcia sempre a present, d'anar caient cap a una interpretació merament positivista d'aquests drets."
(
Benedicte XVI. Missatge amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, 1.1.2007)

   

   

  

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb