El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El llibertarisme capitalista

quetgles | 27 Setembre, 2009 08:25

 

             EL LLIBERTARISME CAPITALISTA

 

   

    Les elits econòmiques i socials espanyoles i catalanes han pres partit decididament a favor l’estratègia ideològica de les elits ianquis (Ja al 1989, En Jordi Pujol va concedir el Premi Internacional de Catalunya a Karl Popper. I el GrupHayek fou creat a Barcelona a 1996).

Amb matisos, han fet seva  l’estratègia ideològica del neoliberalisme nord-americà.

 

    Actualment, la lluita de classes es manifesta més confusa. Sembla com si amb la caiguda del mur de Berlín el combat contra el capitalisme s’hagués situat en una pausa d’espera; com si les classes treballadores restessin indecises respecte a l’estratègia a seguir en la seva lluita contra l’espoli i l’opressió.

 

   De totes maneres, a la guerra ideològica no es fa cap treva; continua en tota intensitat. Guerra ideològica entre els que postulen que el capitalisme – “l’economia de lliure mercat”, que diuen ells – és la millor fórmula social per a crear riquesa i assegurar la llibertat, i els que condemnen el capitalisme i fan propostes polítiques de sistemes alternatius.

    En contra de la doctrina d’En Hayek (icona dels “neocons”), no és el cas que els agents de la guerra siguin uns suposats portadors d’idees diferents. O sigui, no són les idees dels filòsofs o dels ideòlegs les que provoquen i mantenen la guerra. La causa de la guerra ideològica – com veurem – és la guerra social entre les elits i les amples masses.

 

    (Aclariment: “neocons” és una abreviatura  “neoconservadors” que s’estila als Estats Units. A Europa, té preferència la denominació de “neoliberals”;  però als Estats Units “liberal” té la significació de partidari del socialisme o socialdemòcrata. Per altra banda, “conservador”, als Estats Units significa “partidari de la tradició republicana dels Pares fundadors”; en canvi, a Catalunya “conservador” pot significar el partidari de la tradició catòlica, tradició que s’oposava als valors republicans).

 

    Els qui declararen “la fi de la història” (En Fukuyama fou un dels encarregats d’anunciar-la) donaven per suposat que havien guanyat la guerra. Però van veure que no, que la guerra continuava.

     L’estratègia del bàndol capitalista    

      Els neocons despleguen la seva estratègia a partir de l’afirmació “del principi republicà de la igualtat de tots els nord-americans”. I també del principi de la llibertat; tal com proclama la constitució de la República.

 

   Donen per indiscutible que si s’afirma que els nord-americans són lliures i iguals, llavors no és pot introduir el concepte de divisió de la societat en classes socials per motius econòmics. 

 

   Segons els neocons, el concepte de “lluita de classes”  és un invent d’En Marx que utilitzen de manera perversa els “liberals”, els comunistes i els totalitaris.

 

   Establert el postulat de que no hi ha classes socials i, per tant, tampoc lluita de classes, llavors les confrontacions ideològiques són simplement confrontació d’idees. Segons això, els nord-americans – “lliures i iguals” – s’adscriuen o no a unes determinades idees i s’adjunten o no a unes determinades organitzacions ideològiques. En conseqüència, es conformen una multitud d’organitzacions socials d’acord amb els seus objectius ideològics.

 

   Segons els neocons, els “homes lliures” promouen lliurement les seves idees i donen suport a les organitzacions que els són afins.

 

   Els neocons afirmen que el principi essencial de la llibertat és la llibertat de comerç, la lliure competència entre emprenedors en un mercat lliure. I posen com a axioma que el lliure mercat és el millor regulador possible de l’activitat econòmica.

 

    Segons els neocons, l’Estat s’ha de limitar a garantir el mercat i fer complir les lleis. Els polítics i l’Administració de l’Estat no han d’interferir el lliure mercat ni han d’emprendre cap tipus d’iniciativa econòmica.

 

    Segons els neocons, als anys 30 del segle passat, malauradament, triomfaren les idees intervencionistes de Keynes, i uns falsos progressistes duts per l’arrogància posaren en perill el sistema de vida nord-americà.

 

    Els neocons feien declaracions triomfals de que havien guanyat la guerra ideològica; però amb el crac del 2008 va entrar el desconcert a les files neoliberals. La guerra ideològica  - la qual es mantenia viva – ha fet una intensa revifada.

     De totes maneres, els neoconservadors es senten molt segurs de la seva estratègia i del poder del seu armament ideològic. Des de fa més de 100 anys, quasi des dels seus inicis podríem dir, les elits econòmiques ianquis iniciaren la seva estratègia de guerra ideològica. 

   L’estratègia de guerra ideològica dels neocons consisteix en crear un immens exèrcit molt superior als dels enemics.  I amb aquest exèrcit guanyar-se l’adhesió de les amples masses al projecte polític, social i econòmic representat per “la societat oberta del lliure mercat”.

      De bell antuvi, les elits consideraren que era essencial tenir el suport de la premsa; i s’empararen del control dels mitjans de comunicació.        Els capitalistes no solament controlaren els mitjans, sinó que en foren els seus propietaris directes, majorment.  Els mitjans de comunicació pertanyents a organitzacions socials anticapitalistes eren – i són - minoritaris.     Les noves armes ideològiques de les elits ianquis al segle XX es centraren en la creació per mitjà de les fundacions filantròpiques,  d’universitats, de centres d’investigació i de centres socials de diversa índole.      A començaments del segle, En John Rockefeller esdevingué un paradigma. L’home més ric del món fou també el major filantrop.  Però allò a destacar és la nova estratègia de Rockefeller que apostava per la creació d’Universitats on la Facultat de ciències econòmiques fou el referent. I la joia de la corona fou la fundació de la Universitat de Chicago (d’on han sorgit les màximes figures dels economistes neoliberals – o sigui, neocons – com En Milton Friedman); però també extraordinàriament significativa fou la creació de la London School of Economics, que esdevingué el nucli de la difusió de l’ideari neoconservador a la Gran Bretanya (No per casualitat, la LSE va contractar com a professors En Friedrich Hayek i En Karl Popper, personatge ambdós que foren convertits ens “fenòmens”. Podeu veure la meva web Hayek i Popper. ).     A partir de llavors, el front principal de la guerra és el de la teoria econòmica. Els neocons van crear autèntics exèrcits d’economistes neoliberals que inundaren els mitjans de comunicació.    Però, evidentment, la guerra ideològica continua. Així com En Hayek, als anys 1930, fou derrotat per En Keynes, actualment, per tot arreu, surten economistes que fan sentir la seva veu contra la estratègia reaccionària dels neocons (En són exemples destacats els Nobel d’economia En Joseph Stiglitz i En Paul  Krugman).         Tot i els seus poderosos mitjans, els neoconservadors no poden evitar que es faci evident la lluita de classes i la guerra ideològica que se’n deriva.  

    Tesi: els neoconservadors pretenen que el miratge (“la mà invisible” que que tan sàviament ordena el mercat de “la societat oberta”) és una realitat. Però, és clar, això no és possible, i, per tant, mentre es provoqui injustícia social, hi haurà lluita de classes i guerra ideològica.

     Per posar un exemple pròxim:  És el dels escrits d’En Juan Francisco Martín Seco. Aquest economista – a un article de “Publico”, 24.9.2009 – recull unes dades estadístiques que fan evident la desigual repartiment de la renda produïda (En contraposició a En Xavier Sala i Martín, neocon que condemna a aquells que s’atreveixen a fer crítica del capitalisme i de “la ma invisible”).     Les dades estadístiques recollides per En Martín Seco són de l’Oficina Pressupostària del Congrés, dels Estats Units, i mostra clarament que aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I diu que la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.       O sigui, no solament hi ha classes socials clarament diferenciades i desiguals, sinó que amb les polítiques neoliberals la desigualtat social s’ha incrementat. I aquesta desigualtat creixent és insostenible.  

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb