El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El marxisme és un intel·lectualisme

quetgles | 08 Juny, 2009 16:44

 

 

                       El marxisme és un intel·lectualisme   

        Preàmbul.

 

   Abans de passar a exposar els arguments per a demostrar que el marxisme és un intel·lectualisme, he de  presentar alguns enunciats que faran explícita, jo crec, la meva posició ideològica.

     Uso el mot intel·lectualisme en el sentit que s’aplica normalment a la filosofia d’En Plató i de N’Aristòtil; en el sentit que aquests autors distingeixen entre doxa  i episteme, on doxa significa la via del coneixement vulgar i episteme és entesa com a coneixement científic (Episteme, segons l’Enciclopèdia Catalana, coneixement que hom assumeix mitjançant l’intel·lecte i que aspira a ésser cert i veritable). El meu enunciat és que aquells intel·lectualistes primers no aconseguiren definir el mètode de l’episteme (És clar, va resultar que tots els pensadors donaren per suposat que els seus propis coneixements eren certs i veritables).

       Sòcrates, Plató i Aristòtil desplegaren l’intel·lectualisme moral, segons el qual, hi ha unes veritats morals – eternes - que únicament són a l’abast del savi autèntic, i no, de cap manera, de les persones vulgars.

    Certament, aquests filòsofs de l’antiguitat eren idealistes, i En Marx, en canvi, era materialista; i tant que ho era, fins al punt que denominà materialisme històric a la seva filosofia. Però, una vegada dit això, repeteixo l’enunciat del títol de l’escrit: La filosofia d’En Marx és intel·lectualista;  i he d’afegir que conté els elements bàsics d’allò que és l’intel·lectualisme moral.

   Per distingir d’immediat  i clarament el meu punt de partida ideològic, escric la següent expressió:  Ni Karl Marx ni Karl Popper.  Faig crítica als dos autors, en efecte; però distingeixo clarament entre un Marx que fustigava als seus escrits la malvestat del capitalisme, que promovia el comunisme, i que negava  l’ordre social del seu temps, i un Popper que posà el seu positivisme lògic al servei de la societat oberta, de la democràcia, en defensa de les societats regides pel sistema capitalista, d’economia de lliure mercat, que diuen ells (Podeu veure la meva web   En Popper i els neoconservadors). En Marx restà exiliat, marginat i amb greus dificultats econòmiques; En Popper, en canvi, una vegada que fugí del règim nazi,  esdevingué un pensador emblemàtic a la Gran Bretanya,  i   la seva vida fou un camí de roses i de premis (els premis, de les autoritats conservadores, majorment).

    Ni Marx ni Popper.  En Marx serà que no, perquè el sistema social que ideà portava a l’empitjorament de les condicions de les classes treballadores.  I En Popper serà que no, perquè justifica el sistema de domini de les elits socials i econòmiques, o sigui, del capitalisme més bàrbar.

    Al meu parer, la filosofia de Karl Marx és una filosofia doblement fracassada. És un fracàs com a producte ideològic, en el sentit que la major part de les tesis essencials són errònies o inconsistents.

   La presa del poder per part de Lenin a 1917 va provocar  un gran entusiasme entre les formacions obreristes d’Europa. Havia de seguir, es deia, una llarga etapa de la construcció del socialisme. Als anys 1970, amb la guerra del Vietnam al panorama mundial, semblava que les espases encara estaven alçades; era, segons deien els dirigents comunistes, la darrera lluita contra l’imperialisme nord-americà (En Lenin escriví L’imperialisme, fase superior del capitalisme). Però, contra tot pronòstic, a l’any 1990, la URSS s’esfondrà. 

    La referència és per dir que l’experiment social basat formalment en el marxisme fou un immens fracàs. Durant 70 anys el poble rus i les nacions sotmeses a l’imperi rus, així com les nacions dels Estats satèl·lits – a partir de 1945 -, fou un continuum  d’arxipèlags Gulag. Foren 70 anys d’explotació, submissió i patiment de la població d’aquestes àrees.  La dictadura del proletariat fou una nova fórmula de dictadura sobre el proletariat.

   Als 1960, per posar un referent, els intel·lectuals marxistes dels països d’Europa occidental tot i coneixent la realitat social de la URSS no la denunciaven, ans al contrari se’n feien còmplices al fer públic el seu suport al règim soviètic.

  

 

    L’esfondrament de la URSS, 1990, provocà la crisi definitiva del corrent marxista. Tot i així, actualment, resten tot de potents dispositius de l’aparell de propaganda dels col·lectius marxistes supervivents. 

    Els pensadors marxistes últims, seguint les propostes de l’Escola de Frankfurt,  intenten mantenir com a vàlid el pensament d’En Marx, tot i intentant deslligar-lo de tota responsabilitat respecte a les nefastes polítiques que practicaren els partits  comunistes històrics.

    

   Certament, no s’ha de fer cap crítica a Marx per causa del comportament social i polític dels qui s’autodenominaren marxistes. Però haurem de veure  que els escrits d’En Karl Marx contenen tot de declaracions que són poc respectuoses amb l’esperit democràtic i els drets humans. També haurem de veure quines són les conseqüències que es deriven de l’intel·lectualisme d’aquest pensador.  Intentaré aportar proves clares de la tendència del filòsof a fabricar  teories ad hoc, tendència perniciosa que fou heretada amb entusiasme pels qui es declararen marxistes (Com En Lenin, per exemple).

     I una altra consideració:  També és el cas que els marxistes actuals, en especial els qui formen part de qualque església marxista,  mostren clarament les seves fortes tendències d’intel·lectualisme, reprodueixen al seus escrits els vicis intel·lectualistes  posats   en pràctica per En Marx.

 

 

      

      El marxisme és un intel·lectualisme, vegem-ho.

 

   A un moment donat, En Marx és trobà amb un problema aparentment insoluble. Per una banda, afirmava que el seu socialisme era científic, a diferència del d’altres autors als qui denominava socialistes utòpics; però, per l’altra, els proletaris, per la seva condició social, no tenien accés als llibres d’En Marx, ni al pensament d’aquest pensador. La pràctica social no acomplia els seus designis, en el sentit que les formacions obreres del seu temps no es declaraven seguidores de les seves propostes polítiques, ni tampoc  ho feien els líders dels moviments revolucionaris. Els partits obreristes – el Labour Party, vg. - tampoc feien seves les tesis marxistes. 

    Els intents personals del filòsof per construir un partit comunista marxista  foren ridículs: Exiliat a París, esclatada la revolució de 1948,  En Marx no participà per a res en aquesta revolució; ni ell ni el seu partit comunista;  ell a París es reunia amb un petit grup de sastres  alemanys; formalment, es constituïren en Partit Comunista. Tots eren alemanys (no sé si hi havia qualque excepció), l’alemany era la llengua utilitzada a les reunions, i en alemany es feien les publicacions (Així s’explica el misteri de perquè el Manifest del Partit Comunista aparegués publicat en llengua alemanya a Londres, a 1948).

   Hem de veure que En Marx, de bell antuvi, era un decidit manipulador del llenguatge.  Aquesta manca d’escrúpols es manifesta a tota l’obra del pensador. Els partits comunistes històrics foren els grans campions de la manipulació i de la mentida.  I sembla que els ideòlegs de les darreres organitzacions marxistes no han fet esmenes significatives en relació a l’escrupulositat de llenguatge.

    Tornant a la situació del Marx al París de 1948, vegem les manipulacions més escandaloses:

   Denominar Partit Comunista a aquella agrupació de sastres era una superxeria, jo crec.

    Es pot constatar que En Marx era un burgès atípic de família burgesa que es va casar amb una aristòcrata (No entraré a fer comentaris dels aspectes sòrdids de la vida d’En Marx, però sí assenyalaré que En Karl Marx i la seva família, de bell antuvi, va disposar de criada durant tota la vida (Ho podeu trobar a la Xarxa, cercant Helena Demuth, l’esclava de Marx). 

   Els sastres del Partit Comunista també haurien d’ésser classificats com a petits burgesos.

  

   L’esquema d’En Marx quedava clar:  per al triomf de la revolució resultava imprescindible que el proletariat fos conduït pel Partit Comunista.

    El problema teòric a resoldre consistia en discernir de quina manera els proletaris es deixarien guiar pel Partit Comunista marxista. A la fi, En Marx, després de donar-li mil voltes, va trobar una solució apoteòsica:  els obrers industrials de les grans empreses capitalistes, com a resultat del desplegament de la dialèctica social i econòmica, els obrers de manera espontània anirien fornint una ideologia revolucionària que coincidiria amb els plantejaments bàsics del marxisme. O sigui, arribada l’hora, el marxisme brotaria de la ment dels proletaris de manera espontània, com els bolets amb les pluges de la tardor. Seria com una mena de vinguda de l’Esperit Sant, però en versió laica.

 

   Tesi:  No és el cas que En Marx enunciés la seva ciència a partir de l’estudi empíric  (és a dir, sociològic) sobre les manifestacions ideològiques – morals, socials i polítiques -  de conjunts d’obrers de les grans indústries. No, en absolut. El filòsof mai va establir cap tipus de relacions personals amb obrers de carn i ossos. Tot allò més, amb aquells sastres petitburgesos interessats  amb la idea del comunisme.

  

   Tesi:  El concepte marxista de el proletariat fou una pura creació a partir de la teoria general del materialisme històric d’En Karl Marx.

 

     Com diu En Marx mateix, el materialisme històric és En Hegel posat cap per avall. En Marx en tot temps és hegelià: la història de la humanitat és un procés necessari, i és un desplegament;  però en lloc d’ésser el desplegament de l’Esperit, allò veritable descobert per ell, és el desplegament de la Matèria, el desplegament dels modes de producció i de la lluita de classes com a motor determinant.

   Els dos suposats desplegaments són inconsistents, una pura creació de la imaginació ardent dels dos homes; però el d’En Hegel és més ric i coherent. El d’En Hegel, en efecte, és una exhibició de nova intel·ligència per a intentar comprendre la història; és un autèntic desplegament en el sentit de que es descriuen societats històriques a través de les quals l’Esperit es manifesta;  o sigui, les creacions espirituals dels pobles històrics concrets són manifestacions de l’Esperit. Que un Esperit es manifesti és en principi més consistent que si és la matèria la que ha de fer estranyes manifestacions teleològiques.

    El Desplegament  proposat per En Marx és la història d’una alienació. Segons això, la història de la humanitat és una negació continuada, una successió inacabable de societats on es manifesta l’eterna explotació de l’home per l’home;  totes les societats són societats alienades i les creacions espirituals, productes alienats. Llavors, més que un desplegament la història seria una successió de representacions dramàtiques en la que canviarien els personatges però la trama sempre seria la mateixa. O sigui, el Desplegament de Marx, ben mirat, no és cap desplegament; en rigor, la suposada dialèctica no es veuria per en lloc. No té per on agafar dir que la societat feudal  és un desplegament a partir de la societat de l’Imperi romà.

 

         Malgrat tot, En Marx està dotat de gràcia.  La seva gràcia  és que denúncia les malvestats  del sistema capitalista.

 

     El concepte fonamental del materialisme històric, segons el qual es dóna una universal explotació de l’home per l’home resulta de difícil impugnació. Però no és aquesta la qüestió. En Thomas Hobbes ja havia anunciat sonorament el seu homo homini lupus a la seva obra Leviatán, si bé sembla ésser que En Plaute, autor llatí del segle II aC, fou l’autor original. 

    Vull dir: són molts els autors que al llarg de la història  ha afirmat la idea de la maldat de l’home envers l’home, i innombrables els autors que reclamen justícia. A l’Alcorà , la promesa de justícia  - de justícia social – és la columna central de l’edifici mahometà. Tot el discurs gira al voltant de dos aforismes;  El món és maleït, n’és un (i es podria interpretar com a explotació de l’home per l’home), i El món tot ell és una mesquita. Els dos aforismes es poden interpretar com ho fa el savi  En Halil Bárcena, el qual diu:  Viure en el record, reconeixement i presència de la rahma o força creadora de la vida que s’expressa a través dels signes, comporta un obrar amorós i solidari en el món a favor de la vida, la pau i la justícia donat que l’amor i la solidaritat deriven del sentit de la unitat subjacent a tota l’existència.

  

     La pregunta que es pot fer a aquest determinisme del materialisme històric és:  si sempre al llarg de la història s’ha donat la dominació d’una classe social sobre les altres i l’explotació de l’home per l’home, perquè no a l’època del capitalisme?

     En Marx necessitava un cavall de Troia i el va inventar: el proletariat. Segons aquest concepte, el proletariat és el conjunt dels obrers – tots els obrers – que treballen a les fàbriques modernes capitalistes. A manera de definició de  proletariat, serviria aquest paràgraf: Les condicions d’existència de la vella societat ja estan destruïdes dins les condicions d’existència del proletariat. El proletariat no té propietat; les seves relacions envers la dona i els fills no tenen res de comú amb les relacions familiars burgeses; el treball industrial modern, la seva moderna submissió al jou del capital, tant a Anglaterra, com a França, a Amèrica, a Alemanya, li ha llevat tot caràcter nacional. Les lleis, la moral, la religió són per a ell altres tants prejudicis burgesos, darrera els quals s’amaguen altres tants interessos burgesos (Manifest del Partit Comunista, pàgina 36). 

      O, també, quan diu:  ...d’obrers assalariats, la força de treball dels quals es converteix en creixent força d’explotació al servei del creixent capital, la qual cosa els obliga a eternitzar la seva “supeditació” al propi producte del seu treball, personificat en el capitalista (El Capital, I, pàgina 519).

 

El concepte de proletariat fou creat a partir d’una sèrie de suposicions que En Marx establia com a axiomes. 

 

   Suposicions arbitràries d’En Marx respecte al proletariat:

 

  Que es donaria un creixement constant del nombre de proletaris. D’aquí en deduïa la llei de la proletarització creixent de la població. Certament, resultava evident a tothom que es donava un augment continuat de nous nuclis fabrils, però En Marx dóna per suposat la minva de totes les altres classes socials. El filòsof social no en diu res de l’augment extraordinari del sector terciari i, en especial, dels funcionaris de l’Estat. 

 

    Tesi:  Una vegada que En Marx hagué descobert el materialisme dialèctic, considerà que allò era la clau que obria totes les portes, la clau per a elaborar una nova filosofia, una filosofia que havia de transformar al món.

 

   Tesi:  Convençut d’haver trobat la pedra filosofal, En Març deixà de banda, majorment, els fets socials, econòmics i històrics que contradiguessin la seva teoria.

 

    Que es dóna un augment constant de l’explotació del proletaris. Així, diu:

  

    Més encara, quan més es desenvolupen el maquinisme i la divisió del treball, més augmenta la quantitat de treball, bé per mitjà de la prolongació de la jornada, bé per l’augment del treball exigit  en un temps donat,  accelerant el moviment de les màquines, etc. (El Manifest, pàgina, 31).

    

 Però, unes pàgines més avall, no té inconvenient en afirmar que es donen moviments socials en sentit contrari, i així diu:  Aquesta organització del proletariat...Aprofita les dissensions intestines dels burgesos per a obligar-los a reconèixer per llei alguns interessos de la classe obrera; per exemple, la llei de la jornada de les deu hores a Anglaterra 

      Que a la indústria moderna el treball dels homes és suplantat pel de les dones i els infants (Els escrits d’En Marx traspuen sempre masclisme espontani no teoritzat. Per exemple, estava enutjat del naixement de les seves filles, quan ell el que volia era un fill, un mascle).

 

     També  precipitades - i sense haver estudiat la qüestió - semblen les seves declaracions sobre el que ell anomena lumpenproletariat. Així diu:  El lumpenproletariat, aquest producte passiu de la putrefacció de les capes més baixes de la vella societat, pot a vegades ésser arrossegat al moviment per una revolució proletària; de totes maneres, debut a totes les seves condicions de vida més aviat està disposat a vendre’s a la reacció al servei de les seves maniobres (El Manifest, pàgina 36).

 

    O, també, quan escrigué:  Deixant de banda els vagabunds, els criminals i les prostitutes, en una paraula, al proletariat esparracat (“lumpenproletariat”)...(El Capital, I, pàgina 545).

 

      , En Marx declarà que el lumpenproletariat constituïa  l’exèrcit secret de voluntaris que haia reclutat En Bonaparte per pegar el cop d’Estat:  Sota el pretext de crear una societat de beneficència, es va organitzar al lumpemproletariat de París en seccions secretes, cadascuna d'elles dirigida per agents de Bonaparte i el general Bonaparte al capdavant de totes. Juntament amb brètols arruïnats, amb equívocs mitjans de vida i de equívoca procedència, al costat de plançons degenerats i aventurers de la burgesia, vagabunds, llicenciats de tropa, llicenciats de presidi, fugits de galeres, timadors, saltimbanquis, lazzaroni, carteristes i lladregots, jugadors, alcavota, amos de bordells, mossos de corda, escriptorets, organistes, drapaires, esmoladors, calderers, captaires, en una paraula, tot és una massa informe, difusa i errant que els francesos anomenen la bohème: amb aquests elements, tan afins a ell, va formar Bonaparte la solera de la Societat del 10 de Desembre , «Societat de beneficència» en tant que tots els seus components sentien, igual que Bonaparte, la necessitat de beneficiar-se a costa de la nació treballadora (El 18 brumari de Lluís Bonaparte, capítol V).

 

     També es coneguda la famosa llei d’En Marx sobre el pauperisme creixent  que afectava al proletariat. Amb el desplegament posterior del capitalisme restava clar que  la llei del pauperisme no s’acomplia. I així, escrivia: L’obrer modern, pel contrari, lluny d’elevar-se amb el progrés de la indústria, descendeix sempre més i més per davall de les condicions de vida de la seva pròpia classe. El treballador cau en la misèria, i el pauperisme creix més ràpidament encara que la població i la riquesa (El Manifest, pàgina 37). Pel contrari, resultava que el nivell de vida dels treballadors industrials dels països de capitalisme més avançat gaudien d’un nivell de vida més elevat que el dels treballadors de països més endarrerits. Els deixebles de Marx de seguida solucionaren la contradicció fent ús d’un recurs molt utilitzat pel mestre: la teoria adhoc per explicar perquè no s’acompleix una llei enunciada;  en aquest cas, la teoria adhoc pretenia demostrar que el nivell de benestar aconseguit pels  treballadors era, de fet, un empobriment amb aparença de benestar; o sigui, per aquells teòrics la veritat científica era que el sou tan alt d’aquells treballadors era per causa que els capitalistes els extreien una plusvàlua més elevada.

 

     En Marx presenta la seva teoria social com a socialisme científic. L’instrument que fa possible aquesta ciència és el denominat materialisme dialèctic o lògica dialèctica, un instrument que fou creat per En Hegel. En Marx mateix reconegué el manlleu, però afirmà que el netejà de vicis idealistes i l’aplicà al materialisme.

     Als seus inicis, En Marx es reconeixia com a formant part del hegelianisme d’esquerra. Però En Marx – i els marxistes – va donar per suposat que havia superat àmpliament el seu mestre i que l’havia posat cap per avall. En efecte, hem d’entendre que el materialisme dialèctic és un hegelianisme ( i un intel·lectualisme); un hegelianisme materialista, però hegelianisme.

    En aquest sentit, En Hegel i En Marx cometen el mateix pecat. Primer de tot elaboren un suposat mètode científic (el qual més aviat és la negació de la ciència), la denominada dialèctica, i, amb aquest instrument comencen a fer una Ciència que ha de transformar el món.

     O sigui, no és el cas que els dos filòsofs iniciïn la seva investigació a partir  d’una recollida de dades empíriques, sinó, al revés, primer fan la construcció d’una colossal estructura filosòfica – la seva Ciència - , i, tot seguit, van demostrant la bonesa d’aquesta ciència aplicada a l’estudi de la història.

    Hegel i Marx van agafant els llençols de la història que més els agraden, els revisen i els acomoden a la seva construcció filosòfica. Els llençols que no encaixen en el puzzle de la Dialèctica són llençats, queden fora de la història, com si no haguessin existit (Per exemple, ambdós autors desnonaren l’Islam de la seva història universal. Es veu que l’Islam era una peça difícil de fer encaixar).

 

  En Marx no deixà cap obra de divulgació de la Dialèctica. En Lenin en feu referència dient: Si Marx no deixà cap 'Lògica' (amb majúscula), deixà la lògica del Capital, i això cal emprar-ho fins al màxim. Al Capital Marx aplicà una única ciència lògica, la dialèctica i la teoria del coneixement del materialisme (no calen tres paraules, tot és el mateix) que prengué de les coses valuoses d'Hegel i que desenvolupà.

 

  

    En Marx estableix com a axioma que allò denominat el proletariat (el conjunt de tots els obrers de la indústria moderna), necessàriament, farà una revolució i enderrocarà la classe dels capitalistes; amb les seves paraules: al esbossar les fases més generals més generals del desenvolupament del proletariat, hem seguit el curs de la guerra civil més o menys oculta que es desplega al si de la societat existent, fins al moment que es transforma en una revolució oberta i el proletariat, enderrocant per la violència a la burgesia, implanta la seva dominació (El Manifest, pàgina 37).

 

   Certament, a l’hora de convocar els seus seguidors a la revolta, els líders feien proclames per a enardir-los, i, sovint, donaven per segura la victòria, però tots sabien que allò era una proclama i que el resultat de la lluita era incert. La novetat de l’enunciat d’En Marx consistia en introduir el concepte de necessitat i de veritat històrica. I, a més a més, aquest saber sobre la revolució proletària es declarava saber científic; havia nascut el socialisme científic.

 

    No és el cas que En Marx aporti – o vulgui aportar – dades empíriques que reforcin la teoria de la necessitat de la revolució del proletariat.

 

    El cas és que el pensador de Tréveris, en tot temps, es limità a fer unes poques argumentacions per a provar la bonesa de la seva teoria, argumentacions que, majorment, foren negades pel procés de la història. Vegem-les.

   Va predir l’augment constant del nombre de proletaris i va donar per suposat el capitalisme faria desaparèixer  les classes mitjanes. I les seves prediccions no s’acompliren

(Per cert, per molt que s’hi entestin els últims marxistes, els funcionaris de l’administració pública difícilment podran ésser inclosos el concepte de proletariat).

    Va afirmar que el gran nombre de proletaris  constituïa gran força revolucionària.

   Certament, En Marx degué constatar que els esclaus a l’edat antiga o els servs de la gleva a l’edat mitjana molt rarament s’aixecaren en armes. De qualque manera, es devia sentir obligat a trobar un argument que servís de reforç a la profecia de la vinguda del proletariat armat que prendria el poder a la burgesia i establiria la seva dictadura.

    Els diversos poc textos on tracta sobre la tendència a la revolta per part del proletariat són textos escarits on el lector es queda amb les ganes d’aconseguir més informació. Així, podem llegir:  Més per a oprimir a una classe, es precís assegurar-li unes condicions que li permetin, al menys, arrossegar la seva existència d’esclavatge. El serv...esdevingué membre de la comuna, i igualment el petitburgès arribà a elevar-se a la categoria de burgès sota el jou de l’absolutisme feudal. L’obrer modern, pel contrari, lluny d’elevar-se amb el progrés de la indústria, descendeix sempre més i més per davall de les condicions de vida de la seva pròpia classe. El treballador cau dins la misèria, i el pauperisme creix més ràpidament encara que la població i la riquesa. És, doncs, evident que la burgesia ja no és capaç...d’assegurar al seu esclau l’existència...( El Manifest, pàgina 37).

 

   I, també: ...Degradats, despulles, incapaços per al treball. Es tracta d’éssers condemnats a morir per la immobilitat que els condemna la divisió del treball...El pauperisme és l’asil dels invàlids del exèrcit obrer en actiu i el pes mort de l’exèrcit industrial de reserva (El Capital, I, pàgina 545).

 

  

   I,  de l’època madura és aquest altre text, que fa: Conforme minva progressivament el nombre de magnats capitalistes que usurpen i monopolitzen aquest procés de transformació, creix la massa de la misèria, de l’opressió, de l’esclavatge, de la degeneració, de l’explotació; però creix també la rebel·lia de la classe obrera, cada vegada més nombrosa i més disciplinada, més unida i més organitzada pel mecanisme del mateix procés capitalista de producció...La centralització dels mitjans de producció i la socialització del treball arriben a un punt en que es fan incompatibles amb el seu embolcall capitalista. Aquest salta fet  miques. Ha sonat l’hora final de la propietat privada capitalista. Els expropiadors són expropiats (El Capital, I, pàgina 649).

 

    En tot temps, En Marx demostrava la bonesa de la seva filosofia. És en aquest sentit que elaborà la coneguda tesi XI sobre Feuerbach:  Els filòsofs s’han dedicat a interpretar el món de diverses maneres; ara allò que importa és transformar-lo. Era una confessió del profund intel·lectualisme que acompanyà al pensador renà durant tota la seva vida. Era concebre la filosofia – és a dir, l’intel·lecte – com una potència quasi infinita capaç de transformar el món.

  

     Esdevingudes ciències, el Materialisme històric i el Materialisme dialèctic, ja només calia fer conèixer les noves ciències  i constituir partits obrers  - els Partits Comunistes – on cultivar i aplicar els coneixements científics. I, en efecte, els partits comunistes de signe marxista esdevingueren centres de científics de la revolució proletària.

 

    En Plató és el màxim exponent de l’intel·lectualisme extrem. Per això, els qui han de regir la república platònica han de ser els filòsofs (Oh, una república comunista! a vegades s’exclama un hom. Sí, era comunista, però a manera de somni d’un dèspota, on els treballadors s’ha de limitar a treballar i a seguir les normes dels dirigents filòsofs). En Plató no explica qui ha de ser el qui nomeni els governants filòsofs.

  

     Aquells científics de la revolució proletària, a la manera platònica, establiren que el més savi – el millor científic – havia de ser el qui portés la direcció del partit; i, també a la manera platònica, els savis majors havien de constituir el comitè central, l’òrgan de direcció política i de tot tipus de temes.  Per a la cosa pràctica, el sistema directiu anava en ordre invers;  o sigui, el Secretari General passava a ser considerat el científic suprem, i els camarades  del comitè central, els científics majors.  Els treballadors, també al mode platònic, s’havien d’ocupar de treballar i seguir la línia correcta que els hi indicava el camarada comissari.

 

    Segons En Marx, encara és una sort que s’hagi donat aquest accelerat desenvolupament del capitalisme, posat que, paral·lelament al creixement del capital, han fet créixer el proletariat. A la fi la humanitat podrà sortir de la caverna d’En Plató. En Marx és el guia per a trobar la sortida de la caverna (Bé, En Marx i el proletariat).

   El proletariat  no solament trencarà les seves cadenes, sinó que alliberarà a totes les classes de l’estat d’alienació universal.  No solament es posarà fi a l’explotació de l’home per l’home, sinó que – oh, meravella – la humanitat haurà trobat la veritat, sortirà de la caverna alienant.

    O sigui, les propostes d’En Marx – seguint la senda de Hegel – són clarament intel·lectualistes.

 

   Qualque lector podria pensar que l’intel·lectualisme potser és una mena de mania dels filòsofs, però la realitat històrica ens mostra que l’aplicació de programes intel·lectualistes té conseqüències funestes per a la societat.

   

   L’intel·lectualisme mortal de Sòcrates, Plató i Aristòtil era en funció dels interessos del partit aristocràtic; combatia incansable contra l’emotivisme moral establert per les revolucions democràtiques a les ciutats gregues. Emotivisme, és a dir, allò que era el fonament de les normes de la ciutat (el nomos) era la voluntat dels ciutadans. A les assemblees polítiques, els ciutadans intervenien lliurament i exposaven les seves raons; certament eren racionals, però es donava per inqüestionable que la raó era moguda pels sentiments, per les emocions i pels desigs. I moral, entesa en el sentit que avarca totes les activitats socials dels homes.

 

   En Sòcrates (El personatge creat per Plató) no dona validesa als jutges que l’estan jutjant. Entén que ell és més savi que els jutges i que sap més de moral que els jutges; que la veritat moral no depèn de si és pensada per un o per cinc-cents (cinc-cents era el nombre de ciutadans que exercien de jutges en els processos greus, a l’Atenes democràtica)

    En Sòcrates-Plató combatia la democràcia atenenca; rebutjava l’emotivisme moral.

    He d’assenyalar que l’Església catòlica rebutjà i rebutja l’emotivisme moral. De bell antuvi, feu seves les tesis d’En Plató, i, més tard, al segle XIII, les de N’Aristòtil (Sobre aquesta temàtica, podeu veure la meva web La filosofia i la religió sense màscares). 

 

   El pecat més gran de Marx i els marxistes és el seu menyspreu per les conquestes democràtiques de les classes populars. En tot moment, el filòsof de Tréveris qualifica de burgeses les revolucions democràtiques; explica que la burgesia establí la democràcia parlamentària al servei dels interessos del capital.  I entén que la resta de classes no burgeses foren enganyades per la burgesia.  Però la realitat històrica era una altra.

  

      En un proper escrit, haurem de comprovar que En Marx s’equivoca respecte de les primeres revolucions democràtiques modernes. He de sospitar que el pensador alemany tenia voluntat d’amagar la realitat social d’aquestes revolucions.  Haurem de constatar que la New Army de N’Oliver Cromwell era formada majorment per gent de les classes treballadores de la ciutat, gent que en cap cas podria ésser qualificada de capitalista. Haurem de veure que al 1642 la Revolució industrial  encara no havia fet la seva aparició. I que aquella revolució democràtica establí les bases del que avui és la democràcia britànica. I que, en contra del diu En Marx i els marxistes, els capitalistes mai han tingut cap interès en fomentar les revolucions democràtiques;  si de cas, al contrari.

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb