El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

¿Qué es filosofía?

quetgles | 01 Juny, 2009 10:48

 

                                     ¿Qué es filosofía?

  

      A manera d’introducció al tema, he inclòs un article publicat al 2008 que es titula La Filosofia i el Poder.

 

                     La Filosofia i el Poder

 

La Filosofia i el Poder. Totes les societats humanes són integrades per una ideologia dominant. A les societats antigues, més integrades, la ideologia es desprèn de la religió. És la religió la que dóna les pautes de conducte familiar i social; estableix allò que és prohibit i allò que és obligat; igualment, estableix la jerarquia de valors en tots els àmbits de l'activitat humana. L'Autoritat i les lleis s'entén que són expressió de la voluntat de Déu o dels déus. Nació i religió era una sola cosa. Igualment, les festes religioses i les cíviques eren indestriables. Amb l'aparició de les societats dividides en classes socials, la ideologia tradicional entra en crisi. La confrontació de classes es manifesta per mitjà de les dissensions ideològiques que fan crítica a l'Autoritat i a les lleis tradicionals; però la dissensió ideològica va de la mà de la religiosa. També es pot dir que el cisma religiós és conseqüència d'un conflicte de classes – o de nacions - que es resol de manera violenta. Al segle VIè aC., la lluita de classes a les ciutat-Estat gregues desencadena les revolucions democràtiques a moltes de les polis. És la revolta de les classes populars ciutadanes contra l'oligarquia – noblesa, aristocràcia, patricis, terratinents, són noms diversos de la mateixa cosa -. Per primera vegada a la història, s'establien unes societats democràtiques amb una constitució i unes lleis que eren expressió de la voluntat de la majoria de ciutadans. Per allò que ens importa: primer hi ha un sentiment de revolta contra l'opressió, els privilegis i la desigualtat; tot seguit, comença un període de debat ideològic permanent que caracteritza la vida política ciutadana. Per primera vegada a la història, la ideologia era reconeguda com a producte dels homes, i no com a inspiració dels déus. El debat ideològic i la filosofia foren coetanis. En primer lloc, es va congriar la dissidència i els sentiments democràtics, i amb ells la nova ideologia i el debat ideològic. Arribats aquí, puc fer l'enunciat de la tesi: la filosofia s'origina a partir dels sentiments i de la voluntat dels homes, i no de la pura especulació intel·lectual (vegeu l'article La filosofia i la ciència). La filosofia no és sinó un conjunt d'argumentacions que neguen la validesa d'una ideologia – la religió inclosa – i que afirmen la de la ideologia que li és pròpia. El nou ordre democràtic de les polis es correspon amb la nova ideologia democràtica dominant. És ara quan floreixen els teòrics de la convenció social i de l'emotivisme moral. En Protàgores serà el màxim exponent del pensament dominant de l'època de Pèricles. L'home és la mesura de totes les coses, és la seva coneguda expressió. Pensament dominant o filosofia dominant és la mateixa cosa. El Poder de les polis democràtiques es correspon amb la filosofia dominant. Haurem de veure en un altre apartat que la ideologia i la filosofia dominant a les ciutats democràtiques no fou vençuda per causa de l'aparició d'una nova filosofia – com pretén la història de la filosofia oficial -, sinó per la força de les armes. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment, i no dialècticament. El triomf de la filosofia de Sòcrates, de Plató i d'Aristòtil és la contraportada de la liquidació violenta de la democràcia. La filosofia dels anomenats, pejorativament,  sofistes fou aniquilada per la reacció (A l'Univers anglès hi ha molts estudiosos del tema, vb, En John D. Bernal, Història social de la Ciència). La filosofia dominant a l'Atenes democràtica fou anorreada per Esparta, i per Macedònia. Per N'Alexandre i no per N'Aristòtil. Hem de veure també, en un altre apartat, que el ressorgiment dels teòrics moderns de la convencionalitat i de l'emotivisme moral (Locke, Hume) aparegueren després de les revolucions democràtiques modernes (la revolució anglesa data de 1688).

 

  

 

   Els plans d'estudi de la filosofia són una mistificació. Els plans d'estudi de filosofia del ministeri d'educació actual no presenten diferències destacades respecte dels plans de l'època del general Franco. I, com no podia ésser d'altra manera, els plans d'estudi  catalans tenen el mateix contingut bàsic que els espanyols; si de cas, incorporen alguns modestos afegits. Vull fer veure que aquests plans   enllacen amb la ideologia tradicional de l'oligarquia espanyola (És essencial distingir entre oligarquia i allò que es diu burgesia, referit a les elits industrials, comercials i financeres. L'únic intent de trencament es donà al 1931, amb la República espanyola, intent que, com sabeu, fou avortat.

   No hauria de dir que l'Església catòlica tenia el control i quasi el monopoli sobre tot allò que feia referència a filosofia. Amb la destrucció de la República, l'Església va recuperar els seus poders tradicionals.

    I si ens situem a l'època de la denominada Transició democràtica espanyola, hem de sospitar que els demòcrates també hagueren de negociar des de la seva posició de feblesa la qüestió de la llibertat ideològica; o sigui, l'oligarquia imposà les normes atípiques que havien de regir la democràcia espanyola.

    Per altre costat, els mitjans de producció i difusió d'idees són en mans dels agents oligàrquics o dels capitalistes locals. Les organitzacions d'esquerra estan enfonsades dins un estat de pobresa escandalosa en quant a mitjans de comunicació.

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

   

       

        Haurem de veure que la filosofia no és una ciència. Que,  els primers  filòsofs no es posaven per objectiu la creació d'un sistema de ciències.

 

    Comunament, tot de teòrics fan referència a la Física de N'Aristòtil. Hi ha, en efecte, uns llibres d'aquest autor que tracten de qüestions de física, d'astronomia i de la natura. Aquesta Física és un conjunt de teories especulatives elaborades sense la més mínima metodologia científica (El món antic no fou mai sensible a la necessitat de constituir una física científica). La física aristotèlica no constituïa cap precedent de la física de Galileo o de Newton.

    Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies (a Internet, hi ha una galàxia de webs mistificadores) és que la Física de N’Aristòtil és un conjunt d'errors, de disbarats i de teories errònies sobre el món físic. D'acord amb la veritat, s'ha de dir que no hi ha cap de les teories de la Fisica que tingui consistència. Exposo aquí el comentari que vaig fer  a  la web  N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino: La física de N'Aristòtil no s'aguanta per cap costat; els seus conceptes i teories no són sinó disbarats. La pregunta que salta d'immediat és: Com així, si és tan inconsistent, la física de N'Aristòtil figura per tot arreu com una obra important que va influir en gran manera en la filosofia i la ciència? Resposta: els qui es mouen dins l'Univers espanyol i dins l'Univers catòlic segueixen l'estratègia  imposada per l'Església catòlica; és una estratègia de guerra ideològica: totes les armes són vàlides contra l'enemic, la mentida i la impostura incloses. Al moment actual, els catòlics tenen disposats milers i milers de dispositius amb l'objectiu  de mantenir el “culte” a Aristòtil.

      La geometria fou l'única disciplina vertaderament científica de la cultura grega. Consta que els geòmetres grecs feren importants aportacions per al desplegament de geometria, si bé s'ha de considerar que partiren dels coneixements geomètrics originaris de Mesopotàmia i l'Egipte.

    Els geòmetres grecs no figuraven com a filòsofs, ni hi volien figurar. Ells eren geòmetres i es declaraven com a allò que eren.

 

  Davant aquest panorama de baix nivell científic de l'Antiga Grècia, un hom pot presumir que – així com es diu a les enciclopèdies – l'obra dels filòsofs era un precedent i aplanava el camí de la futura ciència. Però tal cosa és una falsa presumpció.

 

   Ans al contrari, les filosofies de Sòcrates, Plató i Aristòtil menaren sempre una lluita frontal contra  la més petita mostra d'empirisme o materialisme.  Són filosofies reaccionàries que són denominades, indistintament, amb el nom de Idealisme, o Intel·lectualisme (que inclou l'Intel·lectualime moral); la denominació tomista és la de  realisme extremat – el d'En Plató – i Realisme o Realisme moderat – el de N'Aristòtil -.

 

   Tesi central: Tota filosofia té per objectiu destruir la ideologia contrària i reforçar la pròpia.

 

Tesi: L'estímul inicial que fa que un hom es dediqui a la filosofia és una passió, un sentiment. La filosofia no és la recerca de la veritat a partir d'una posició inicial de neutralitat.

 

   

   D'acord amb En Marx, les  societats dividides en classes socials creen antagonismes de classe que, a la vegada, donen lloc a ideologies contraposades.

 

Tesi:  L'obra filosòfica d'un autor és una conseqüència derivada de la lluita ideològica del seu temps. Però l'ús que se'n faci d'aquesta obra defuig la voluntat de l'autor.

  

    Al llibre Vides dels filòsofs il·lustres (en llengua grega), En Diògenes Laerci,   dedica una extensió modesta a l'article dedicat a N'Aristòtil (I aquest llibre és la principal font històrica sobre aquest tema).

   Durant l'Imperi romà, sembla que N'Aristòtil era quasi un desconegut, i entre els autors llatins es difícil trobar-ne cap referència.

    Fins al segle XIII, les seves obres, perdudes, no foren recuperades en versió llatina.

   O sigui, més de 1500 anys desprès de la seva aparició, la filosofia de N'Aristòtil era recuperada i utilitzada com a fonament de la filosofia d'En Tomàs d'Aquino.

 

   Durant tota l'Edat mitjana l'església catòlica continuà amb el seu monopoli del control ideològic. Al disposar del Poder ideològic absolut, la Cúria romana va impulsar  la filosofia aristotèlica-tomista com a filosofia preferent de l'Església catòlica; i l'agustinisme tradicional (el platonisme catòlic) passà a un segon terme, però mai fou impugnat.

      O sigui, fou l'Església catòlica la que va decidir que la filosofia aristotèlica constituïa la màxima autoritat científica en quant al saber purament racional. Per decisió de N'Alexandre IV, la filosofia de N'Aristòtil esdevingué la Philosophia ancilla Theologiae, la serventa de la teologia.

 

    Restava ben definida la funció de la filosofia tomista: era la que establia les regles fonamentals de la Ciència cristiana, en especial les referents a la teologia i a la moral, les dues ciències màximes (L’Orbe catòlic estava extraordinàriament jerarquitzat).

 

    O sigui, no és el cas que a l'Edat mitjana hi hagués dues o tres dotzenes de filòsofs. Els denominats filòsofs eren tots ells eclesiàstics. Es limitaven a fer comentaris o modestes aportacions a l'Autoritat intel·lectual vigent a l'època. I l'Autoritat intel·lectual era la que establia la Cúria romana.  Així, va resultar que els més savis foren distingits i recompensats per mitjà de la canonització, i adquiriren la categoria de la santedat. En canvi els qui passaven més enllà de la línia de l'ortodòxia eren marginats, o perseguits i castigats i, si convenia, condemnats fins a les màximes penes (seria el cas tan dramàtic de la condemna a mort a la foguera del frare Giordano Bruno per sentència del cardenal Roberto Bellarmino, savi suprem que fou elevat  a la categoria de sant (Vegeu el calendari: 17 de setembre)).

  

    Al llarg de la història, les organitzacions socials i polítiques  - principats, monarquies i imperis - foren creacions de les aristocràcies (de la classe dels grans propietaris de terres).

 

      Al llarg de la història l'oligarquia sempre ha recorregut a la imposició de la ideologia absolutista en defensa dels seus interessos de classe.

    El Poder (que representava els interessos de l'aristocràcia) en tot moment intentà imposar una ideologia basada en l'intel·lectualisme i l'intel·lectualisme moral  (Ideologia de la qual Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els màxims exponents). Segons aquesta ideologia,  el bé moral i la veritat només són a l'abast de l'activitat intel·lectual, i, per tant, els savis són els més adequats per a conèixer la Veritat i el Bé.  Es donava per suposat que fer qualque referència a l'opinió de la plebs no tenia cap sentit, era un disbarat. S'havia educar al poble a ser obedient i sensible als seus pastors espirituals.

 

   Com he explicat en diversos escrits, les revolucions democràtiques, al trencar el poder aristocràtic, desmuntaren també els mecanismes del poder ideològic, els quals eren monopolitzats per l'Església catòlica (La direcció, despòtica, era en mans de la Cúria romana, i, en darrer terme, del Papa).

 

    Les Constitucions de les societats democràtiques es  fonamenten sobre la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme.    Emotivisme moral, s’ha d’entendre referit a la realitat històrica, als sentiments dels quals estaven impregnades les classes populars al combatre contra l’absolutisme. Emotivisme moral, és a dir, les normes morals – la moral imperant a la societat – no són producte de les investigacions d’uns suposats savis sinó dels sentiments i emocions dels humans.  Serà bo allò que la majoria ho sent com a bo, i serà dolent allò que la majoria ho senti com a dolent. 

    Contractualisme, s’ha d’entendre a la manera d’En Rousseau, com a contracte social entre iguals, en contra del iusnaturalisme de la teologia tomista tradicional (Era allò de que el Poder polític era expressió de la voluntat de Déu).

 

      La filosofia és un indicador ideològic. Quan on diu filosofia  sempre és refereix a un determinat corrent de filosofia, és a dir, a una filosofia entre vàries filosofies.

   Una filosofia concreta – el positivisme, per exemple – serveix d'indicador per a saber distingir més fàcilment quina és la significació ideològica dels escrits d'un individu, o de les activitats culturals d'una determinada societat o organisme. 

    La filosofia és un indicador – o orientador – tan per als qui cerquen ajut ideològic com per als ideòlegs que ofereixen els seus productes ideològics.

  

    Tesi: La proposta del Positivisme lògic de reduir la filosofia al estudi del llenguatge científic  és un intent de fer valer un nou intel·lectualisme. Pretenen que la filosofia s'ocupi únicament de l'estudi del llenguatge. I estableix l'axioma que més enllà del llenguatge científic no es pot dir res.

 

  Tesi: El Pragmatisme i el Neopragmatisme pretenen, des d'una posició positivista, reforçar la ideologia cristiana, de manera que aquesta sigui perfectament adequada dins una societat moderna.

 

   D'acord amb aquesta pretensió del Pragmatisme, En Charles Peirce fou el més conseqüent i ambiciós. Pretenia la construcció d'una nova metafísica com a ciència, per mitjà de la qual es podrien demostrar la veritat del dogma de les esglésies cristianes reformades.

 

    En aquesta línia de fer compatible la religió i la ciència, l'última oferta – i la més agosarada – es manifesta als escrits d'En Richard Rorty. Per una banda, intenta demostrar que la filosofia – totes les filosofies – són inconsistents, que la pretesa situació  privilegiada del filòsofs és insostenible. Per l'altra, s'atreveix a posar al mateix nivell de jocs de llenguatges la poesia, la ciència i la religió, com dic al meu escrit sobre aquest filòsof nord-americà: En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció;  és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat.

 

     Allò que s'ofereix com a Història de la Filosofia és un producte que s'elabora des d'una determinada perspectiva filosòfica.   O sigui, com enuncià En Hegel, fer història de la filosofia és fer filosofia.

     Però, en contra del que pensava En Hegel, la història de la filosofia no és el resultat de el desplegament de l'Esperit.

     Amb el materialisme històric, En Karl Marx va iniciar un camí de crítica radical contra tot tipus de filosofia idealista. Però, al cap i a la fi, la seva negació de la filosofia entesa com una pura alienació condueix a una negació total de la història. I, en referència a l'època,  tot tipus de producció ideològica és un producte burgès i una alienació. O sigui, En Marx deixa de banda la Guerra ideològica i entén la història de la filosofia com una història de les alienacions.

    El concepte d'alienació, un dels puntals de la filosofia marxista, és una pura invenció, un joquer dialèctic, la utilització del qual, en lloc de facilitar la comprensió de la història, allò que fa és confondre; mena a la confusió universal.

      Tesi:  La filosofia de Marx és intel·lectualista. Pretén ésser una ciència. La bonesa moral seria un producte dels caps que pensessin amb materialisme dialèctic. Segons això, a un moment àlgid de la història, s’esdevindria la presa de consciència dels proletaris, i de manera estupenda dins la ment d’aquests proletaris brollaria el materialisme dialèctic d’En Marx i començarien la revolució. 

    En tot temps, els hereus d’En Marx parlen de plantejaments correctes i plantejaments incorrectes. Per suposat, el plantejament correcte sempre és el del Secretari general.

     

       Actualment, a Internet s'ofereixen milions de productes d'història de la filosofia. O sigui, com no podia ésser d’altra manera, la guerra ideològica també és molt viva en relació a la confrontació per divergència respecte a la història de la filosofia.

 

     Tesi:  La història de la filosofia és la història de les guerres ideològiques derivades de la lluita de classes (per suposat, una lluita de classes entesa a la manera marxista, en el sentit que s'origina a partir del conflicte essencial: l'apropiació dels bens de producció, dels bens materials, per part  de la classe dominant).

  

    Podria semblar raonable dir que - com fa el Neopragmatisme - no és el cas que els denominats filòsofs disposin d'una situació de privilegi a l'hora de cercar la veritat, ni tampoc disposen de cap privilegi a l'hora d'analitzar i comprendre qualsevol tipus de fenomen social.

    Igualment, sembla raonable l'argumentació que posa en dubte la utilitat de la filosofia, com es manifesta a la producció ideològica francesa de la segona meitat del segle XX. Per posar un exemple ben definit i prou conegut, citaré l'obra d'En Jean-François Revel, Pour quoi de philosophes?;  obra en la qual l'autor pretén  posar de manifest la inutilitat de la filosofia (majorment la referida a la marabunta de philosophes) i  instal·lar-se en un còmode escepticisme que combina amb una ardent defensa del neoliberalisme econonòmic i amb un furibund discurs anticomunista. Davant aquesta suposada hecatombe filosòfica, sembla que resten justificades les aventures dins àmbit de les experiències religioses (així, el fill d'En Revel es feu monge budista, sense que el seu pare es posés les mans al cap).

 

    Tesi: En Richard Rorty i En Jean-François Revel  posen la seva producció ideològica al servei de la ideologia dominant, és a  dir, al servei dels interessos de les elits capitalistes.

 

   En Rorty i En Revel presenten la filosofia i els filòsofs com un totum revolutum, com una mostra inacabable d'autors que fracassen en el seu intent de crear un mètode de coneixement segur per a trobar la veritat.

        En Rorty, En Revel, i el Pragmatisme en general, pretenen ocultar o dissimular el conflicte essencial – la lluita de classes, la injustícia social – .

 

   Tesi:  En Rorty construeix una filosofia – situada dins el corrent del Neopragmatisme – que declara inútil la filosofia en general.

 

    Conseqüent amb les seves tesis – i amb un formidable cop publicitari -, En Rorty va deixar d'impartir classes de filosofia, i va passar a fer de professor de literatura.

   En contra del Positivisme i del Pragmatisme, és vàlida la tesi següent:

  

     Tesi primordial:  Situats al segle XXI, continua la guerra ideològica iniciada a partir de les revolucions democràtiques (Els contendents que semblaven derrotats, com és el cas de l'Església catòlica, continuen en guerra i en plena cursa d'armament). 

 

   Tesi:  Les elits socials i econòmiques intenten afeblir la ideologia hegemònica establerta a partir de les revolucions democràtiques. Intenten fer confusa la significació del que és l'emotivisme moral, l'empirisme i el contractualisme.  O sigui, les elits camuflen el seu combat contra la democràcia, i tracten d'emmetzinar el món ideològic.

 

     Actualment, ha quedat clar que les elits han aconseguit acumular més riquesa, més poder i més privilegis que mai, tot i declarant que accepten de bon grat el sistema democràtic. O sigui, fins ara les elits aconsegueixen dividir i enfrontar les classes populars, les classes treballadores, de manera que aquestes no aconsegueixen trobar un camí per a l'establiment de la justícia.  De moment, les elits sembla que guanyen la partida, però podem veure:

 

   Tesi:  Per mantenir el seu poder, les elits fan recurs al més aberrant irracionalisme, la qual cosa provoca una acceleració del desordre social, desordre que ha portat al Caos  actual.

 

    Tesi: Concloure que  la filosofia és un instrument de les elits, és una conclusió errònia i precipitada. La realitat social actual és que el Poder de les elits fan present per tot arreu  els filòsofs que són al seu servei i margina als que denuncien el domini de les elits (Sovint les elits intenten  esborrar de la història a distingits pensadors demòcrates, con s'esdevingué amb En Thomas Paine o En William Godwin).

 

   Després de la revolució britànica, 1688, s'expandí la filosofia que es corresponia amb la ideologia dels revolucionaris, la filosofia que rebé la denominació de Empirisme anglès.  La filosofia d'En John Locke esdevingué hegemònica, i la filosofia tradicional restà derrotada i marginada.

     Els escrits d'En David Hume (destacant Investigació sobre l'enteniment humà) significaren la culminació de l'Empirisme.  Apostaven els arguments empiristes clàssics per demostrar la impossibilitat de la metafísica com a ciència. Així mateix, posava de manifest la inconsistència de les creences religioses.

 

   Tesi: Tot i que el Positivisme i el Pragmatisme es declaren empiristes i hereus de l'Empirisme clàssic, la realitat és que la seva posició en el camp de batalla de la guerra ideològica és més aviat confusa, quan no decididament conservadora.

 

     Vull dir que, mentre En Hume continuava fent aportacions teòriques com a laïcista combatent, els positivistes, majorment,  s'avancen a declarar que són respectuosos amb les creences;  i els pragmatistes, encara que es confessen empiristes i decidits partidaris de la ciència, no dubten en declarar que són a favor de les creences cristianes de les esglésies reformades.

 

  

      Finalment, per tancar l'escrit,  la pregunta podria ser:  I doncs quina actitud s'ha de prendre respecte de la filosofia?  La meva resposta és la tesi següent:

 

   Tesi:  Com sempre ha succeït a les revoltes populars, son les classes populars les que han d'inventar els mètodes de revolta;  son les classes treballadores, els oprimits i humiliats, els qui s'han de treure del damunt l'espoli i l'opressió.

 

    Mentre tant, els qui, d'alguna manera, participem al combat ideològic  allò que ens correspon és denunciar els enganys i les maquinacions dels ideòlegs al servei de les elits socials i econòmiques.  En darrer terme, allò que cal és assenyalar que el rei va nu.     El rei va nu perquè les elits mantenen el control de la immensa maquinària ideològica.   Les elits, de manera sistemàtica, tracten de convertir els intel·lectuals – els filòsofs, inclosos – i els artistes en servidors seus  (és a dir, tracta de fer-los econòmicament dependents).    Per entendre’ns, els periodistes saben quin és l’ideari de la seva l’empresa, i, majorment, estan disposats a complaure els desigs del propietari (A l’Estat espanyol, els diaris són en mans de les elits oligàrquiques, majorment. Els empresaris de mitjans  que no formen part de les elits oligàrquiques (totes elles compromeses amb el franquisme), tots ells, sense excepció, han hagut de plegar-se  a les normes mafioses que imposa l’oligarquia.      Tesi: Les elits són cíniques. No creuen allò que diuen. Procuren ocultar la ideologia amb la qual orienten les seves vides.      Tesi:  La funció de la filosofia última seria desemmascarar a les elits i denunciar les pràctiques canalles que usen.     Arribats aquí, m’abelleix transcriure un pensament d’En Thomas Paine, que fa així: ... Quan un home s'ha corromput i ha prostituït la castedat de la seva ment, al afirmar públicament allò que no creu, està preparat per a cometre dos tipus de delictes. Practica el comerç dels sacerdots per tal d'obtenir un benefici, i per a estar ben situat en aquest comerç, comença amb un perjuri. Podem concebre alguna cosa més destructiva que això? (L’edat de la raó, pàgina inicial).        I, en sentit contrari afirmà que la meva pròpia ment és la meva pròpia església.     

  

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb