El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Ortega y Gasset i el racisme 2.

quetgles | 23 Maig, 2009 16:05

 

 

                                 Ortega y Gasset i el racisme 2.  

   Sembla clar que N’Ortega defensa una tesi segons la qual el procés històric vendria fortament determinat per la conjunció d’elements racistes. Diu el filòsof etnòleg que Espanya posseeix una estructura específica idèntica a les de França, Anglaterra i Itàlia. Al meu parer, no és possible saber què significa “estructura específica”, però sí que ho carrega amb el concepte de raça, de raça humana i que aquest esdevé una categoria per a explicar la història.

    El catedràtic es declara racista; però, com és sabut, els teòrics del racisme són germanistes. I N’Ortega també; és a dir, fa seves les teories dels ideòlegs germànics segons les quals una suposada raça germànica seria superior a altres suposades races no germàniques.

    Fonamentat sobre aquests postulats racistes, el professor afirmà  que els germànics són l’element decisiu. Hem d’assenyalar la manera extraordinàriament difusa amb la que presenta una molt imprecisa comparació de suposades nacions de no es sap l’època exacta. Segons l’etnòleg, l’estructura específica és idèntica a les quatre denominades nacions (Idèntica!, quan solament en lògica o matemàtiques es pot usar identitat de manera pròpia. N’Ortega y Gasset és més Gran Capitan del germanisme que els propis germanistes racistes).

  

    La España visigoda. En contra del que donava per suposat el filòsof de Madrid, i en contra dels llibres de text i les enciclopèdies espanyoles, la utilització del terme España aplicat a èpoques històriques anteriors a 1714 és incorrecte. El terme España en sentit d’àrea geogràfica, si bé no és un disbarat, és imprecís. I utilitzar el terme España, en sentit de nació és fer un ús aberrant que s’allunya de la historiografia científica.

    N’Ortega fa seus els prejudicis de l’oligarquia. La literatura espanyola en dóna fe. Els tractadistes espanyols i N’Ortega només estan interessats pels visigots en quant  els visigots intervenen en la història d’una suposada “nació espanyola” que era inexistent. L’autèntica i detallada història dels visigots no els ha interessat mai, ni tampoc interessà a N’Ortega.

   Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies – i N’Ortega – parlen de la “Invasió dels bàrbars” per referir-se a la fi de l’Imperi romà; la invasió dels bàrbars, com si fos una mena de terratrèmol de la història, un fenomen imprevisible, un accident. 

   La realitat històrica de l’Imperi romà és que, des del segle II, va començar un procés de feudalització indeturable. S’ha d’entendre que aquests procés significava que Roma ja no podia garantir la seguretat i la satisfacció de les necessitats dels territoris de l’Imperi (Des de finals del segle II, les ciutats començaren a emmurallar-se). D’aquí que, a la major part d’àrees de l’Imperi els representants de l’Imperi hagueren de tirar en davant iniciatives pròpies, o sigui, actuar com si Roma fos un símbol llunyà, actuar pel propi compte; o sigui, establir-se com a senyors feudals;  uns senyors feudals que juraven fidelitat a l’emperador de Roma i a les lleis de Roma, però que fàcilment entraven en guerra contra l’emperador. Havien de jurar fidelitat i pagar impostos a Roma, però alhora havien d’organitzar la defensa militar pròpia, així com intentar resoldre el creixent desordre econòmic.

 

     La denominada invasió dels bàrbars no fou tal cosa. No hi va haver invasió, pròpiament. La realitat històrica és que diversos pobles germànics feien incursions dins les fronteres de l’Imperi des del segle I; i, més endavant, s’havien anat instal·lant a diverses regions de l’Imperi romà, sobre tot a partir del segle III. Els emperadors romans – o sigui, l’oligarquia romana, el patriciat – anaven aplicant noves fórmules a l’hora de fer front a uns  pressupostos  de guerra que buidaven les arques de l’Estat. I una de les fórmules – com a troballa beneïda – consistí en contractar a pobles bàrbars com a aliats de l’Imperi; es tractava d’unes negociacions polítiques de poder a poder;  aquests pobles germànics – com era el cas dels visigots – rebien terres i altres beneficis per part de Roma;  es feia un pacte, per mitjà del qual aquests figuraven com a pobles federats a Roma.

De fet, els visigots intervenien en la major part de conflictes externs i interns – guerres civils, lluita pel poder – de l’Imperi.

   Al segle V, allò que s’esdevingué no fou la invasió dels bàrbars sinó que els pobles germànics federats – i d’altres, menors – decidiren apoderar-se de l’Imperi romà. Com explico en un escrit meu: Al segle V, els dirigents – l'aristocràcia guerrera – de diversos pobles germànics decidiren apropiar-se de grans àrees de l'Imperi romà. Però no simplement per aconseguir unes terres on establir-se com a pobles. La nova idea, el nou projecte, del cabdills germànics consistia en apoderar-se de l'Imperi romà mateix, en establir-se com a administradors de l'Imperi en substitució dels romans.   Durant segles, els ostrogots i els visigots feren de pobles que deambulaven: deixaven uns territoris i n'ocupaven uns altres, una i altra vegada, com si complissin una mena de mite de Sísif; així, feren una deriva que avui ens sembla increïble. Els visigots fins i tot aconseguiren nous territoris dins l'Imperi, com a resultat de les negociacions amb Roma. És a dir, la gran estratègia política dels pobles germànics ja va començar a ser desplegada abans de la caiguda de l'Imperi romà. No és el cas que Roma assimilés els germànics, sinó que els germànics s'anaven apoderant de l'Imperi, per graus, per mitjà de contínues negociacions amb els emperadors de Roma.

  La novetat, el nou gran projecte, va consistir en establir-se  com administradors de l'Imperi, de la porció de l'Imperi romà que pogueren ocupar militarment. Els ostrogots, els visigots, els francs i d'altres pobles germànics passaren a ser els nous administradors de l'Imperi romà. Conformaren uns nous imperis  on la població d'ètnia germànica era minoritària respecte a la població total. Per exemple: 200.000 visigots enfront de sis milions de hispani (Per cert, hispani fou el nom que aplicaren els romans per referir-se a la vintena de nacions o pobles que habitaven a la península ibèrica) . En tot moment, els nous administradors mantingueren les institucions de l'antic Imperi.  Fins i tot, arribaren a adoptar el nom d'Imperi romà, com fou el cas de la denominació de "Imperi Romà Germànic". El manteniment de l'administració romana i de la llengua llatina fou una necessitat; sense administració romana, els resultava impossible construir i mantenir els seus imperis (La filosofia i la religió sense màscara, pàgina 27).

     N’Ortega y Gasset usa el concepte de raça a la manera de Gran Capitán. No era etnòleg ni va emprendre cap tipus d’investigació etnològica que abastés tot Europa; senzillament, no era al seu abast. Únicament un gran equip  ben dotat econòmicament  podria pretendre una investigació d’aquest tipus. Per altra banda, la major part de les afirmacions del filòsof no són verificables.  Així, continua fent ús d’aquest pangermanisme desfermat, i en un opuscle sobre Kant, de 1924, escrigué:

 

     Però, ultra això, l’home modern és un europeu occidental, i això vol dir que és més o menys germànic. Amb això li hem donat una qualificació etnològica. A l’Europa meridional el germànic ha rebut dintre seu una contenció mediterrània.  A França, una compensació celta. Kant és un germànic sense compensacions  - no se li adverteix cap símptoma d’eslavisme que a vegades apunta al prussià -, és un alemany (Tríptico, pàgina 77).

  

   A considerar: Es veu que els europeus no occidentals no so deuen ésser homes moderns, i ens quedem sense saber perquè no són moderns els altres homes moderns. Segons això, hauríem de suposar que els andalusos, per exemple, són més o menys germànics.

      El mestre etnòleg no explica com va això de les compensacions. Si els celtes eren germànics, llavors queden sense saber que vol dir una conpensació celta. També ens quedem sense saber com són i com es manifesten els símptomes d’eslavisme quan afecten a un home germànic.

    Kant és un alemany, diu rotund; però va resultar que els pares d’Immanuel Kant – oh, ironia del destí! – eren escocesos emigrats a Koenigsberg. El pare de Kant, guarnicioner de professió, encara signava com a Cant, el cognom escocès originari.

   De la suposició de que En Kant sigui un germànic pur, N’Ortega en treu la conclusió que un destí misteriós el portarà a escriure la Crítica de la raó pura.

    Seguint dins aquesta línia de determinisme per causa de la raça,  el Gran Capitán anirà acumulant afirmacions, sense que es molesti a fer una modesta argumentació o una referència. Així, arriba a l’extrem d’afirmar que la diferent modulació filosòfica entre En Descartes i En Kant es deu al factor raça, tot dient:

 

   La conseüència és que la “pensée” d’En Descartes queda tenyida d’una certa materialitat meridional  (Tríptico, pàgina 87).

 

    N’Ortega no hagués superat un examen fet en un mínim de rigor. En Descartes era de família aristocràtica, del Nord,  però  N’Ortega va trobar convenient considerar En Descartes com a subjecte que no era de raça totalment pura, donant a entendre que tenia sang no germànica, que estava un poc tenyit d’una certa materialitat meridional.

 

     En aquesta línia de descobriments panracistes, el Capitán arriba a un nivell que s’ha de considerar pròxim a l’apoteosi filosòfica (Deu ésser per això que la Universitat espanyola el situa a un dels llocs més alts de la història de la filosofia universal. Déu ésser que la Universitat espanyola continua menada pels Grans Capitans).

     Amb una revolada, el gran etnòleg s’exclamà:

 

   Perquè, en veritat, tota la filosofia moderna és idealisme. No hi ha més que dues notables excepcions: Spinoza, que no era europeu, i el materialisme, que no era filosofia (Tríptico, pàgina 88).

 

   Segons l’etnòleg, N’Spinoza és una excepció perquè era jueu. Entén que els jueus no són de la suposada raça europea, la qual és més o menys germànica. Dóna per suposat que hi ha una raça jueva i una sang jueva, si bé seria més propi referir-se a raça hebraica, posat que els jueus són aquells que són membres d’una societat religiosa  (Un hom català ha de sentir vergonya aliena pels Grandes Capitanes).  De seguir la deriva panracista-bastant-estúpida, resultaria que els jueus europeus no serien europeus perquè no són de raça germànica, i que, en canvi, la major part d’individus descendents de les antigues ètnies europees de sang no germànica serien considerats més o menys germànics.  O sigui, un europeu descendent dels antics fenicis - un poble semita - és un europeu modern, però si és un europeu descendent – se suposa – dels antics hebreus, en aquest cas, misteriosament, no és un homes germànic, no és un europeu modern.

     El Gran Capitan, ja posat, també es decideix a tallar els nus gordià de la filosofia materialista. El savi de Madrid declara que el materialisme no és una filosofia, amb la qual cosa dóna per resolt el problema.

 

    Seguint l’anàlisi de textos de l’autor,  faré referència a La rebelión de las masas, publicat a 1929,  una de les obres d’Ortega de major difusió, i, alhora, una de les més arbitràries, irracionalistes, racistes i precipitades; amb la qual cosa quedà demostrat que els Grandes Capitanes de l’oligarquia continuaven mantenint sotmeses les masses clientelars, és a dir, aquelles masses constituïdes pels clients del senyor, de l’oligarca.

   Amb la teoria social i política continguda dins La rebelión de las massas, l’oligarquia veié satisfets dos dels seus principals anhels: per una banda, veié teoritzat el menyspreu que sentia per les masses proletàries, i, per l’altra, satisfeu el rancor contra la burgesia moderna, la classe que amenaçava els seus privilegis.

 

   On diu que N’Ortega va retornar d’Alemanya imbuït de kantisme, i ell, en efecte, fa moltes referències a Kant i a l’idealisme alemany. Però N’Ortega mai fou un kantià.  El jove filòsof, després d’unes breus estades a Alemanya, va tornar a Madrid amb el mateix esperit amb que havia partit: amb un decidit ideari d’ideòleg de l’oligarquia espanyola, d’esdevenir un Gran Capitán. A  la seva estada a Alemanya va recollir molt de material que li seria útil;  va recollir majorment tot de material de l’irracionalisme alemany, material que impregnava bona part la societat alemanya de l’època (Una part de la societat només, perquè l’altra part votava socialista i comunista, és a dir era majorment materialista).

   Ortega y Gasset no basa els seus escrits en plantejaments kantians, ni parteix dels pressupostos de la filosofia de Kant, ni defensa les tesis centrals d’aquesta filosofia idealista. Es pot dir que En Kant i N’Ortega no s’assemblen, com no s’assemblen les seves literatures filosòfiques. En Kant era de família humil, de fortes conviccions religioses, d’esperit pietista. Aquest filòsof portà una vida modesta i retirada,  de professor universitari d’una petita ciutat prussiana, d’esperit luterà,  i de pensador centrat en la seva labor;  un personatge absolutament contraposat al del Gran Capitán.

    El savi de Madrid no amaga la seva admiració per En Nietzsche i pels autors irracionalistes més de moda en Alemanya.

    N’Ortega y Gasset representà un intent de construir una ideologia oligàrquica que es presentés amb un cert aire de modernitat, però de modernitat a la manera que el feixisme era modern. El filòsof  proposava una renovació ideològica, però amb l’objectiu d’enfortir el poder de les elits oligàrquiques.  Era un intent de promoure un moviment capaç d’arrossegar al darrera seu a segments de la població castellano-andalusa, majorment.

   És difícil comptabilitzar l’abast real que va aconseguir el projecte d’Ortega, però no hi ha dubte de que, sigui quin sigui l’èxit que aconseguí,  el resultat fou sempre positiu per a l’oligarquia, tot i que els sectors més reaccionaris blasmaven la línia ideològica de N’Ortega.  Les classes mitjanes de l’Estat – en especial, les de l’Espanya estricta -, es deixaven temptar per les noves ideologies irracionalistes que confluïen cap al feixisme o el reaccionarisme (S’ha de considerar que la dreta espanyola, la CEDA,  a les eleccions del 36, va aconseguir quasi la meitat dels vots emesos).

     Referent a això, és bo assenyalar que l’anomenada Generació del 98 començà – segons diu el tòpic – proclamant la necessitat d’europeïtzar Espanya per acabar dient els reaccionaris que allò que calia era espanyolitzar Europa. Ortega, per suposat, era al cap davant dels espanyolitzadors d’Europa. Aquest salt mortal cap a l’irracionalisme venia palesament expressat – amb la misèria intel·lectual que comportava – amb la frase de Miguel de Unamuno que digué allò de que inventen ellos.

   Els intel·lectuals desclassats i que no estaven al servei de l’oligarquia, que cercaven una solució a la problemàtica espanyola, majorment, acabaren servint els interessos de l’oligarquia i de la reacció.  Es podria dir que l’intel·lectual castellà es trobava en la dramàtica situació d’estar cercant unes classes populars  a qui poder servir, i que, a la fi, molts d’ells traïren el projecte renovador, pel motiu que les classes populars castellanes en tot moment es mostraren proclives a seguir els projectes de l’oligarquia. Per citar uns exemples, Azorín i Miguel de Unamuno, de joves tingueren marcades vel·leïtats amb l’anarquisme llibertari i amb el socialisme, respectivament . Azorín col·laborà als diaris àcrates i Unamuno durant un cert temps es declarà socialista i col·laborà en diaris d’aquesta tendència. Allò que m’interessa subratllar és que aquests dos personatges – com molts d’altres de l’època -, sense passar-se expressament a la dreta, àdhuc topant amb la dreta, participaren en els moviments irracionalistes, quan no decididament reaccionaris. Unamuno es declarà decidit combatent espanyolista contra els drets nacionals i culturals dels bascos i dels catalans, sobre tot dels catalans. I contra una Europa dels burgesos clama a favor d’una Castella noble, mística i guerrera (O sigui, l’aparell de propaganda actual de l’Univers espanyol amaga el reaccionarisme de N’Unamuno)

   

   M’he referit a l’estat il·lusori de l’oligarquia espanyola de principi del segle XX; aquesta il·lusió consistia, bàsicament, en confiar que es donés una renovació nacional o renaixement espiritual o regeneració espiritual, expressions totes elles que comporten la impotència real de l’oligarquia terrera castellana per superar l’Estat de prostració de la nació – la de la Espanya estricta -. És una contradicció comuna que es dóna a les societats dominades per l’aristocràcia terrera, com en el cas de l’Estat espanyol. L’oligarquia és suficientment forta per a mantenir sotmeses a les classes mitjanes tradicionals – inclosa la seva burgesia tradicional – i per fer fracassar els intents d’aquestes classes de participar del poder polític monopolitzat per l’oligarquia.

   Per altra banda, els oligarques comproven, amb sentiment d’horror, que ells passen a dependre de cada vegada més de les elits dels Estats moderns, Estats en el quals l’aristocràcia va deixar de ser la classe dirigent. El sector més conservador de l’oligarquia castellana, el que no volia ni sentir-ne parlar de regeneració va haver de comprovar la ridiculesa de la seva postura en el desastre del 98. Davant l’opinió pública mundial,  els dirigents espanyols aparegueren tal com eren,  com uns  il·lusos i uns ridículs: la marina de guerra ianqui enfonsà les esquadres espanyoles, sense despentinar-se, sense que cap dels seus vaixells tingués el més petit dany (Davant la probabilitat que els Estats Units declarés la guerra a Espanya, el govern espanyol i les elits estaven espantats, puix que sabien que els Estats Units els superava de molt militarment. Però mostraven una actitud altiva respecte de les exigències dels ianquis, com si no tinguessin por a una guerra. Feia mesos que els diaris espanyols – és a dir, els diaris d’oligarquia – feien campanyes d’intimidació amenaçant els ianquis i exalçant la capacitat guerrera dels espanyols i de l’esquadra espanyola. Quan a la fi els Estats Units declararen la guerra, les masses de Madrid esclataren en grandioses manifestacions patriòtiques; estaven convençudes que esclafarien els ianquis com si fossin cuques molles. Aquells governants enardien a les masses sabent que la marina de guerra anava cap al desastre).

    Al 1898, la literatura regeneracionista ja havia donat els fruits més madurs:  Giner de los Rios, Picavea, i, sobretot,  Costa. Cal tenir en compte que En Joaquín Costa estigué present als esperits reformadors de les primeres dècades de segle. Ara bé, ha de quedar clar que el regeneracionisme, àdhuc el més radical,  no deixava d’estar d’acord amb la línia renovadora de l’oligarquia.  El regeneracionisme, com a ideologia que convenia a l’oligarquia, no podia fer canviar la situació de punt mort en que es trobava la societat castellano-andalusa. Així mateix, l’oligarquia es mostrà incapaç de superar aquesta literatura i es mantingué en aquesta posició fins que esclatà la guerra civil.

   Les diverses capes socials castellanes foren incapaces d’iniciar una revolució estructural a la manera dels països desenvolupats d’Europa,  i, en canvi, la revolució industrial  es desplegava ràpidament a Catalunya i al País Basc. Quan arribaren els anys 1930, Catalunya i el País Basc presentaven un panorama econòmic, social i polític que tenia poc a veure amb l’Espanya estricta.

    A l’Espanya estricta, la ideologia dels propietaris mitjans i petits – de la societat agrària tradicional –  fou incapaç de desplegar una opció política pròpia. Les classes populars tradicionals es mantingueren més aviat aferrades a la ideologia conservadora. I l’Església catòlica continuava essent el principal instrument de domini ideològic de l’oligarquia.

   Després de cinquanta anys de predicació de krausisme i regeneracionisme,  el balanç era catastròfic: el poder continuava en les mans ineptes de l’oligarquia; el país continuava en fase minvant. L’amargor d’aquest fracàs era recollit per En Joaquín Costa a un discurs pronunciat a Saragossa a l’any 1906, que feia:

 

   Al midar el grau de mentalitat i l’estatura moral dels qui ens tenen posat el peu al coll, i veure que nosaltres ho sofrim com a miserables vençuts d’imperi asiàtic...al contemplar-nos corpresos per una tremenda crisi de la fam, deguda en gran part a la inèpcia, a la deixadesa i al desgovern d’aquells anomenats governants...al saber  que sempre que el titulat rei ens crida a les urenes, hi acudim com a xots ...que amb un pressupost  bàrbar de 1.000 milions de pessetes no tenim exèrcit, ni marina, ni escoles, ni camins, ni llibertats, ni tribunals, ni comicis, ni higiene, ni policia...que la nació encara es troba per  constituir...que tot l’edifici social està podrit...(Oligarquia i caciquismo, pàgina 64).

 

   Mentre En Costa parlava de regeneració, N’Ortega anà perfilant una regeneració específica que fes a les masses dòcils a les minories excel·lents. Sigui quina sigui la impressió que Alemanya causà a N’Ortega, del que no hi ha dubte és de que el germanisme, les teories irracionalistes i racistes li serviren per a bastir el seu ideari propi. No és de neokantisme que carregà el professor, sinó de vitalisme, d’intuicionisme, de relativisme de la ciència, de racisme, de darwinisme social, de voluntarisme, i d’altres. Aquestes eren les autèntiques tendències filosòfiques que li feien patxoca  i de les quals  fou un esforçat divulgador. Era la seva manera de fer europeisme.

   Així, entre els filòsofs irracionalistes i/o racistes de qui  N’Ortega feu més manlleus, podríem citar els següents: Schopenhauer, Nietzsche, Schlegel, Gobineau, Bergson, Vaihinger, Chamberlain, Spengler, Klages, Sombart, Rosenberg, Dilthey i Heidegger.

    D’entre tots aquests autors, En Nietzsche és el filòsof més encobeït de l’Ortega jove, i no tan jove, si bé va moderar el seu entusiasme primer.  A partir de 1912, el savi germanista expressa sense reserva el seu entusiasme per En Nietzsche, fins que a una etapa més madura va fer més  moderades les seves cites de l’autor alemany.

 

   Així, a El tema de nuestro tiempo, de 1923,  l’autor fa una exaltació del profetisme,  citant al romàntic Schlegel:

  

   En història hi cap la profecia. Més encara, la història és solament labor científica  en la mesura que sigui possible la profecia. Quan Schlegel digué que l’historiador és un profeta al revés, expressà una idea tan profunda com exacta (El tema de nuestro tiempo, pàgina 22).

 

   Al mateix llibre,  a la pàgina 24, N’Ortega fa una explicació sobre les diferències que hi ha entre el seu profetisme – el profetisme de N’Ortega y Gasset – i el que atribueix a N’Oswald Spengler, l’autor de La decadència d’Occident, 1916-1920, llibre de gran difusió en especial dins els ambients pro-nazis.

   Encara al 1941, el pensador del racio-vitalismo feia una argumentació a favor de l’irracionalisme i d’un especial relativisme irracionalista. I feia una crítica al racionalisme (Començava per En Descartes i N’Spinoza, seguia per Kant i acabava incloent a la ciència moderna).

     Veurem alguns textos que posen en evidència la posició anticientífica de N’Ortega i, alhora, el baix nivell de rigor de les seves argumentacions.

   El filòsof historicista comença per considerar que totes les novetats espirituals a partir del Renaixement – les que van marcades amb la idea de progrés, s’entén – són el resultat d’un esperit racionalista produït per una ànima racionalista; i que aquest racionalisme  - en el qual també la ciència queda inclosa – va ésser una moda capriciosa, provocada per un determinat tipus humà. A partir d’aquí, sosté que la ciència és producte d’una moda, d’una afecció, i arriba a afirmar que és una fe i un misticisme! Arribat a aquest punt, el pensador racio-vitalista resumeix la història europea com a producte de dues ànimes, la medieval que produeix el feudalisme – que és vitalisme -  i el racionalisme que produeix geometries, ciència, amb una paraula, revolucions.

   Després de fer saber que l’europeu actual es sent avui sense fe viva en la ciència per haver entrat en crisi aquesta fe (Historia como  sistema, pàgina 52), el profeta de Madrid ens anuncia que l’home necessita una nova revelació...així com la raó física fou, a la seva hora, una revelació (Ibídem, pàgina 58). És interessant de notar que Historia como sistema fou publicada en anglès a 1935, i en espanyol a 1941, i que és, per tant, una obra de plena maduresa.

   Bàsicament, l’argumentació orteguiana contra la ciència es desplega en dos fronts principals: per un costat, extrema les seves afirmacions relativistes, en el sentit de que la ciència – les ciències – no és gaire diferent a una fe, a una moda, a un caprici, a una tendència; i de l’altre costat, en unes piruetes de pretesa epistemologia, sosté que la ciència no ens proporciona la realitat radical, que és arbitrària, que és un pur joc de l’enteniment.

    De l’aparició de les noves teories de la física – la de N’Einstein, especialment -  i de noves geometries no euclidianes – és a dir, allò que era un important salt de la ciència –, els irracionalistes, en bloc,  ridículament,  en van fer festa grossa, proclamaren que la ciència era en crisi i consideraren justificades les seves tesis relativistes. N’Ortega ho expressà dient:

 

    Per a mi és raó (es refereix a raó filosòfica contraposada a raó de la ciència), en el vertader i rigorós sentit, tota acció intel·lectual que ens posa en contacte amb la realitat, per mitjà de la qual ens topem amb el que és transcendent. La resta no és sinó...intel·lecte; mer joc casolà i sense conseqüències, que primer diverteix a l’home, després el desgasta i, a la fi, el desespera i el fa desesperar de sí mateix (Ibídem, pàgina 60).

 

    I tocant al futur de la ciència i dels científics, va escriure:

 

   D’aquí que calgui, en la situació actual de la humanitat, deixar al darrera, com a fauna arcaica, els anomenats “intel·lectuals”i orientar-se de bell nou cap els homes de la raó (Ibídem, pàgina 61).

 

     Sense donar explicacions detallades, el profeta proclama la necessitat d’una nova revelació, cosa que no li pot donar la ciència, i així es troba escrit:

    Entenem de la física l’operació d’anàlisi que executa al reduir els fets complexes a un repertori de fets més simples. Però aquests fets elementals i bàsics de la física són inintel·ligibles...la raó històrica, en canvi, no accepta res com a mer fet sinó que fluidifica tot fet en el

“fieri” d’on prové: veu com es fa el fet (Ibídem, pàgina 66).

 

      Poc temps després, a Apuntes sobre el pensamiento,  el savi insistí en afirmar el caràcter utòpic de la ciència, però introduí una novetat: deixa de banda la raó històrica i anuncia una nova profecia, segons la qual – i coincidint amb En Heidegger –  la raó retornarà a l’escena inicial de la filosofia, és a dir al pensament d’En Plató. Afirma que l’activitat pròpia de d’aquesta nova intel·ligència és la contemplació en solitari; en paraules seves:

    

     Convé que la intel·ligència deixi de ser una qüestió pública i torni a ser un exercici privat del qual se’n ocupen unes persones espontàniament afins (Apuntes sobre el pensamiento, pàgnia, 70)

 

     Les paraules finals de la seva dissertació fan pensar que el filòsof profeta s’hauria acostat cap a una mena de misticisme;  segons els text:

     Contra aquest “servilisme” de la intel·ligència a la falsa vida (referint-se a l’activitat dels científics),  el seu ús autèntic adquirí ja entre els grecs el caràcter “inutilitari” de pura contemplació.

   Quan l’home queda sol descobreix que la seva intel·ligència comença a rutllar per a ell, al servei de la seva vida solitària...Llavors se’n adona que “la pura intel·ligència” és també pràctica i tècnica, tècnica de i per a la vida autèntica, que és la “soledad sonora” de la vida, com deia San Juan de la Cruz. Aquesta serà la reforma radical de la intel·ligència (Ibídem, pàgina, 72).

  

    A mitjans del segle XIX, En Marx deia:  És evident que l’arma de la crítica no pot suplir la crítica de les armes, que el poder material ha d’ésser enderrocat pel poder material, però també la teoria esdevé un poder material, sempre i quan es faci seves a les masses.

   Per la part que em pertoca, he de dir que l’Estat espanyol – l’Univers espanyol – és un dels Estats on les ideologies han jugat un paper decisiu en la lluita de classes, i en la confrontació per causa del ressorgiment de les reivindicacions nacionals de Catalunya i el País Basc – i Galícia -.  En tot moment, la classe dominant, l’oligarquia castellana,  s’ha esforçat en sembrar la confusió ideològica a fi de confondre les amples masses castellano-andaluses, considerades com a castes inferiors. Actualment, la mateixa oligarquia, invicta, continua amb la mateixa estratègia confusionària. I l’Església catòlica continua essent el seu principal instrument ideològic.

      Malgrat el seu immens poder, el Goliat espanyol té el peus de fang.  El seu Univers ideològic és insostenible, és una aberració, i, a un moment o l’altre, s’esfondrarà. Hem de contribuir a accelerar aquest esfondrament, jo crec (Sobre Universos i Goliats podeu veure La filosofia i la religó sense màscara, pàgines 2-14).

     Per a tornar, podeu prémer  La filosofia a l'abast.

 

Comentaris

Perill pseudo-il·lustrat

Maceo | 02/06/2009, 20:13

En referència a la última part: el problema es que no només son les masses castellano-andaluses les confoses, una part considerable de catalans (també bascos i gallecs)resten en estat de confusió i no només això, una part del mon intel·lectual del Principat s'ha pres com a missió l'espanyolització definitiva de les nacions no assimilades, es podria dir que no ho aconseguiran, però el cert es que el seu discurs podria arribar a guanyar-se bona part dels catalans, ja no usen el discurs patrioter d'altres temps, aquests fan ús d'un discurs molt més subtil, un discurs espanyolista fet a mida d'ingenus progressistes, i fet a mida de l'ingenuitat catalana, aquests maquillen l'espanyolisme d'idees il·lustrades, d'humanisme, d'antiracisme, de cosmopolitisme,d'escepticisme, de mijes veritats, també se'm dirà que això no és nou i jo respondré que el lerrouxisme ja va trionfar a Catalunya i no va ser fàcil de foragitar, doncs el discurs d'aquests "il·lustrats" es bàsicament el mateix però utilitzant un to i unes paraules més adecuades a l'ambient, aquest moviment ja ha aconseguit articular dos tipus de discursos, el discurs fet per els intel·lectuals, fi, irònic, "analitic" i un altre de més populista i groller, fet per les masses populars, un discurs simplista i demagog que fins i tot te la seva variant àcrata.
El que vull dir es que l'esquerra independentista ha de fer feina, ha d'articular un discurs intel·ligent que desarticuli aquest discurs espanyolista pseudo-progre que va guanyant terreny, del contrari dos grups perillosos en surtiran beneficiats, els mateixos espanyolistes i els "sobiranistes" neocon que comencen a engruixir les seves files a base de desanganyats de l'esquerra catalanista i emprenyats amb l'esquerra espanyolista

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb