El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Ortega y Gasset i el racisme.

quetgles | 19 Maig, 2009 06:25

 

                     Ortega y Gasset i el racisme.     

    Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies exalcen l’obra i la figura de N’Ortega y Gasset com si aquest fos un pensador comparable als més grans d’Europa, dèiem. 

      Però En Vicenç Vives deixava dit que la interpretació de la història d’Espanya que feia N’Ortega y Gasset era inconsistent ja que els elements científics en què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi.

 

    En aquest apartat haurem de veure que no és solament la interpretació de la història d’Espanya que és inconsistent, sinó que és el mètode filosòfic de N’Ortega el que no resisteix la més lleugera anàlisi. 

    Els administradors de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola tenen un problema insoluble. El problema no és si el filòsof de Madrid és poc conegut a Europa i als Estats Units (Els administradors tenen in mente fer tot de campanyes grandioses als Estats Units); el problema és que les teories del catedràtic de metafísica no resisteixen la més lleugera crítica. Aquesta és la feblesa de l’Univers ideològic espanyol.  El Goliat espanyol resta tarat i inconsistent perquè està supeditat a l’oligarquia espanyola, mai vençuda encara ( oligarquia, que no s’ha de confondre amb la denominada burgesia, la classe dels industrials i dels comerciants).

      Haurem de veure que la metodologia utilitzada pel filòsof de Madrid té connotacions amb la manera aristocràtica amb que el Gran Capitán va presentar  els seus famosos comptes de despeses bèl·liques que el rei li havia reclamat, diuen. Hi ha un recull llegendari que diu així: per pics i pales, cent milions de ducats, per almoines per a que monjos i monges preguessin pels espanyols, cent cinquanta mil ducats; per guants perfumats per a que els soldats no oloressin la fortor de la batalla, dos-cents mil ducats...

   Haurem de veure alguns exemples dels recursos dialèctics de N’Ortega on el filòsof adopta un aire de rendir comptes a la manera del Gran Capitán.

 

    Una dels recursos arbitraris que més ús en fa el filòsof consisteix en un pretès experiment mental – que ell diu -, el qual consisteix en una invitació a imaginar que un hom participa amb la imaginació en una determinada situació  social o històrica. L’experiment mental ve a ser un succedani del que seria una aportació de dades verificables o fiables.  Amb aquest sorprenent recurs, intenta donar validesa científica a l’exercici de la imaginació. Així, al presentar arguments sobre una determinada teoria per a explicar un procés històric, N’Ortega proposa un experiment mental.  Així per demostrar la bonesa de la seva teoria sobre la crisi del Renaixement, el catedràtic diu als seus alumnes:

     Intentem, com l’altre dia, reviure pel nostre compte aquella situació – començaments del segle XV -...Per a nosaltres que som imaginàriament homes de començament del segle XV, la realitat és molt més complicada (Obras Completas, V, pàgina 158).

    El professor convida els seus alumnes – aquests textos fan referència a un curs de 1933 – a que facin un esforç d’imaginació, i, d’aquesta manera, tot seguit, passa a descriure’ls el que s’esdevindria si visquessin en aquella època, el que veurien, el que pensarien i sentirien, les diverses situacions en què es trobarien, i acaba exalçant la fecunditat del seu original mètode, tot dient: Vegin vostès com aquesta emigració imaginària, aquesta experiència mental que fem al suposar-nos tenint que existir cap al 1440, ens posa enèrgicament de manifest la diferència radical de la realitat històrica de llavors i la d’ara (Obras Completas, V, pàgina 161).

     Dut per l’entusiasme d’aquestes vivències històriques, el Gran Capián de la filosofia digué: I heus ací que en aquest principi del segle XV hem de viure a un món ja massa sabut, vell, recorregut per tots els seus racons, d’una complicació pul·lulant que aclapara i ofega. Res no té la gràcia incitant de la novetat; tot és el que fou i el que serà, sense remei, sense esperança. L’Església, l’Estat, la Universitat amb la seva ciència, la vida social, els usos domèstics, els jocs, tot estarà  ritualitzat, tot són fórmules com a sacramentals (Obras Completas, V, pàgina 161).

    El filòsof no explica d’on ha tret aquest mètode tan còmode y productiu; tampoc precisa de quina manera és vàlida una vivència històrica;  tampoc diu res de què s’ha de fer si es dóna una diversitat de resultats de l’experiment mental, segons sigui la imaginació de cada experimentador. El catedràtic utilitzà  aquestes pràctiques imaginatives també a les obres de maduresa.

    A la transcripció que segueix, l’autor donava unes estranyes indicacions sobre l’ús de l’experiment mental en qüestions socials y polítiques:  Senzillament, prengui nota el lector del que passa quan, davant els grans problemes polítics actuals, vol adoptar una actitud. Primer s’aixeca dins la seva ment una certa figura de possible governació, per exemple: l’autoritarisme...Això fa que el lector rebutgi aquesta solució i n’asagi mentalment una altra en la qual s’evitin els inconvenients de l’autoritarisme. Però amb aquesta torna a succeir el mateix, i així successivament fins que esgota totes les figures de governació que són òbvies perquè ja eren aquí...(Obras Completas, VI, pàgina 38).

   Sembla com si N’Ortega s’hagués muntat pel seu compte una mena de fenomenologia, però a l’espanyola, aristocràtica i imaginativa, de manera que té poc a veure amb la d’En Husserl.

    Si apliquéssim una simple anàlisi a aquest tipus de pseudo-fenomenologia, arribarien a la conclusió que, més que falsa, allò que s’ha de dir és que no té per on agafar, que no té sentit. En efecte, quan N’Ortega diu que, en determinades circumstàncies – quan una persona vol adoptar una actitud davant els grans problemes polítics actuals -, s’aixeca dins la seva ment una certa figura de possible governació, aquesta afirmació no és verificable. I més encara: jo, si de cas, afirmaria  que les persones, davant els problemes polítics, allò que fan és donar suport  al programa polític – o partit o líder polític – que defensi millor els seus interessos. Però, si ens hem d’atendre a la fenomenologia, direm que no sabem el que passa dins la ment de les persones.

    Poso com a condició sine qua non  per a la dialèctica entre les persones que els humans no sabem, no podem saber, per endavant el que passarà dins la ment de les altres persones. Tampoc N’Ortega ho podia saber;  no podia saber el que pensava i sentia un determinat lector d’un llibre seu.

      Tampoc és verificable – i no té sentit – això de l’experiment mental de la figura de governació de l’autoritarisme. Cal assenyalar que N’Ortega fa com si no en sabés res de la metodologia corrent dels estudis de sociologia.

 

         Puc dir que la metodologia orteguiana és una mena de cuentas del Gran Capitán. Com si fos el tsar espanyol de la filosofia, el catedràtic de metafísica feu ús de recursos il·lícits  de tot tipus així com li venia en gana. No havia de donar explicacions a ningú. Ungit pels déus, la tècnica d’introspecció li era més que suficient per entendre els grans problemes de la humanitat.  Ell, com a profeta i salvador,  no havia de fer altra cosa que fer partícips de la seva veritat superior als seus súbdits lectors.

   

     Tot  i que he seleccionat uns textos – que veurem tot seguit -, puc dir que aquests no són gens recercats, sinó molt típics de la literatura del filòsof.

 

     Una fórmula usada com a recurs dialèctic consisteix en afirmar que el lector o l’oient  estaran d’acord amb allò que va anunciar, utilitzant expressions com el lector sap, vosaltres sabeu, tots sabem, heu comprovat i d’altres semblants. I així, el text diu:  El lector sap, per haver-hi assistit o per referències, que hi ha hagut monarquies absolutes, cesarisme...i sap també que tots aquests autoritarismes, si resolen algunes dificultats, no les resolen totes; ans al contrari, en porten de noves (Obras Completas, VI, pàgina 38).

    Aquest paràgraf de N’Ortega no pot ésser més desgraciat: No és possible verificar el grau de coneixement d’uns lectors desconeguts respecte als sabers que els suposa N’Ortega. L’expressió “resol algunes dificultats, però no totes” és d’una imprecisió tan extrema que respecte de la qual no és possible intentar afirmar o negar la veritat.

    I, semblantment, quan escrigué:  Tot europeu actual sap, amb una certesa molt més vigorosa que la de totes les seves “idees” i “opinions” expresses, que l’europeu actual ha de ser liberal  (Obras Completas, VI, 39). 

    Anàlisi del text:  No es pot definir quina cosa sigui tot europeu actual; tampoc  es pot saber que vol dir una certesa més vigorosa. Respecte a la idea que  s’havia de ser liberal, deixant de banda la raresa de l’expressió, el sí es pot dir és que solament un gran institut d’enquestes i d’estadístiques – el Gallup, per exemple – hagués pogut verificar aproximadament si els europeus (deixant de banda quins europeus) de l’època eren més o menys liberals o partidaris del liberalisme.  I hagués resultat impossible als enquestadors verificar si els europeus tenien o no una certesa molt més vigorosa que la de totes les seves “idees” i “opinions” expresses, que l’europeu actual ha de ser liberal .

   En aquesta mateixa línia metodològica es troben nombrosos textos, com aquest:

    L’europeu actual es sent avui sense fe viva amb la ciència, precisament perquè fa cinquanta anys hi creia a fons (Historia como sistema, pàgina 52). Es podia deduir, doncs, que els espanyols no eren europeus actuals, posat que, com declara el professor, els espanyols no s’havien dedicat al cultiu de la ciència.

     I, en un altre text, deia:

    Tots “saben”que més enllà de les justes crítiques amb que es combat les manifestacions del liberalisme queda la irrevocable veritat d’aquest, una veritat que no és teòrica, científica, intel·lectual, sinó d’un ordre radicalment distint...(La rebelión de las massas, pàgina 157).

 

   De l’anàlisi del text, veiem que no és possible: definir l’extensió del concepte tots; saber quines són les justes crítiques; saber a quines manifestacions del liberalisme es refereix; saber la irrevocable veritat del liberalisme. Ja posat en èxtasi metafísic,  el filòsof deixa al lector in albis:  es treu de la mànega una nova variant de veritat que no és teòrica, científica, intel·lectual.

    Allò que sí sabem és que N’Ortega y Gasset, al 1912, formà part amb En Melquíades Àlvarez del grup promotor d’un partit liberal, el Partido Reformista  que fracassà a la contesa electoral (Era un partit de dretes. I com a detall orientador:  Esdevingut l’aixecament militar del 36, d’immediat, N’Ortega y Gasset s’autoexilià, i En Melquíades Alvarez fou detingut per les autoritats republicanes com sospitós de formar part dels facciosos i fou afusellat pels milicians anti-feixistes a l’agost del 36). 

 

     I un altre text especialment “descatxarrant” fa:

   Els racionalistes de l’hora present perceben d’una manera més o menys confusa que ja no tenen raó (El tema de nuestro tiempo, pàgina 45).

      Una altra mina de la dialèctica orteguiana és el recurs a l’experiència personal. Com per exemple la d’aquest text: 

   Sempre que a França o Alemanya he assistit a una reunió on es trobava qualque persona d’egrègia intel·ligència, he notat que les demés s’esforçaven per aixecar-se fins al nivell d’aquella...En canvi sense he advertit amb paor que a les tertúlies espanyoles ...succeïa el contrari (España invertebrada, pàgina 156).

 

   I un altre exemple, amb un to ampul·lós, fa:

    Durant quinze anys de càtedra he pogut adquirir la més ampla experiència de l’enorme dificultat d’un cap espanyol per a arribar a comprendre aquest concepte (El de saber-se a sí mateix). En canvi, en sorprengué moltes vegades, als seminaris filosòfics alemanys, la facilitat amb que  el principiant hi penetra. Era l’ànec recent nat que es llença recte a la llacuna, el seu element (Tríptico, pàgina 84).

   S’entén: un cap espanyol de raça mediterrània no liva l’aigua de la llacuna.

 

     N’Ortega y Gasset, en tot moment, com a Gran Capitán, tendeix a la desmesura i veurem que arriba a extrems que provoquen astorament. Vegeu aquest text:

 

   El meu pensament...tendeix a recollir en una forta integració tota l’herència familiar. La meva ànima és oriunda de pare coneguts: jo no soc solament mediterrani. No estic disposat a confinar-me al racó iber de mi mateix...Bolquen les meves pupil·les dinttre la meva ànima les visions lluminoses; però de llur fons s’aixequen a la vegada enèrgiques meditacions.¿ Qui ha posat en el meu pit aquestes reminiscències sonores, on – com en un cargol els vents oceànics – perviuen les veus íntimes que dóna el vent als sins de les selves germàniques?...No m’obligueu a ésser solament espanyol, si espanyol tan sols significa per a vosaltres home de la costa reverberant. No, no fiqueu dins les meves entranyes  guerres civils; no afueu l’iber que va dintre meu amb les seves aspres , esquerpes, passions contra el blonde germànic, meditatiu i sentimental, que alena a la zona crepuscular de la meva ànima. Jo aspiro a posar pau entre els meus homes interiors i els empenyo cap a una col·laboració ( Meditaciones del Quijote, pàgina 85).

 

    S’entén:  l’autor ha heretat vincles de sang visigoda – i es sent visigot – i de sang d’iber – i es sent mediterrani i reverberant -.

    En aquest text, el catedràtic ha ficat mà a una mitòmana introspecció interior  prefabricada on se li revela tot el que volia que li fos revelat. Amb aquestes veus interiors que diu sentir, s’acompleixen, justament, les teories racistes de Houston Chamberlain (Un dels grans teòrics del racisme). En unes pàgines anteriors,  N’Ortega pontificava sobre les qualitats de les races i de la mescla de races, i afirmava que les races hispàniques són races essencialment impures; per les nostre venes flueix una tràgica contradicció fisiològica. Houston Chamberlain ha pogut parlar de races caos.

   

     Dintre d’aquest rosari de vicis de mètode,  cal situar el recurs del professor  a la falsa analogia, que consisteix en aplicar les propietats pròpies d’un ens a un altre ens que era objecte d’investigació. Així, per exemple, N’Ortega sosté  que d’una nació, d’una raça o d’una entitat, de la qual es predica que és jove es pot concedir sense més preàmbuls els atributs que són propis d’un home jove; i en paraules seves:

  

    La vida és una sèrie de fets regida  per una llei. Quan sembrem la llavor d’un arbre preveiem el curs normal de la seva existència. No podem preveure si el llamp vindrà o no a segar-lo amb el sabre de foc penjat del núvol; però sabem que la llavor de cirerer no portarà fullatge de pollancre. De la mateixa manera, el poble romà és un cert repertori de tendències  vitals que es van desplegant dins el temps passa a passa. A cada estadi d’aquest desplegament, es troba preformat el subsegüent (El tema de nuestro tiempo, pàgina 22).

 

        O, també en aquest altre text:

 

      Europa és vella, no pot aspirar a tenir les virtuts  dels joves. La seva virtut està en ésser vella; és a dir a tenir una llarga memòria, una llarga història (Historia como sistema, 1941, pàgina 71).

  

      La falsa analogia està feta : jove, vella  predicat d’Europa queda analogat a jove, vella predicat d’una persona. Per suposat, N’Ortega es guarda molt bé d’explicar quines són les garanties científiques del mètode analògic.

      La meva posició és absolutament crítica envers l’intuicionisme orteguià. M’ha satisfet trobar un text d’En Hegel crític amb l’intuicionisme del seu temps;  el text fa:

   

    De la pretensió del “saber immediat” d’ésser el criteri de la veritat es segueix...que es declari com a veritat tota superstició i tota idolatria i es justifiqui el contingut més il·legítim i més immoral de la voluntat...les apetències i les inclinacions naturals ...s’encarreguen per sí mateixes de dipositar els seus interessos  dins la consciència, i els fins immorals es descobreixen molt directament  dins ella (Enciclopèdia de les ciències filosòfiques, paràgraf 72).

   

      Haurem de veure que  N’Ortega y Gasset, de bell antuvi, es declarà racista i convertí les races humanes en una categoria essencial del seu mètode. En José Luis  Abellán  - distingit estudiós oficial de l’bra de N’Ortega y Gasset – argumenta que N’Ortega no era pròpiament un racista, en el sentit clàssic de la paraula, però reconeix que es donen mostres clares de confessions racistes; ara bé, N’Abellán es dóna pressa a atribuir-les a la precipitació i a la manca de ponderació del jove Ortega; diu N’Abellán:

    No volem dir diferències de raça, perquè creiem que les idees que en certa ocasió expressà N’Ortega sobre aquest punt no eren sincerament sentides, ni hi havia reflexionat detingudament, com es desprèn al ser opinions posades en boca del seu apòcrif Rubín de Cendoya. Bona prova del que diem: el que mai tornés insistir en aquestes afirmacions, encara que alguns han pretès un feixisme orteguià basa en aqueixa i en altres expressions no gens explícites (Ortega y Gasset en la filosofia española, pàgina 37).

   

     Els intel·lectuals espanyols, majorment, pretenen amagar o diluir les mostres de racisme que suren per tot arreu a la història i a la cultura espanyola.

      El text de N’Ortega a que feia referència N’Abellán diu:

 

   Les races no solament són distintes, sinó que tenen un valor substancial divers. Fóra poca cosa la varietat en el color dels rostres, en la capacitat dels cranis, en la posició dels ulls; tampoc és molt important el que els antropòlegs anomenen esteatopígia...La cosa greu és que unes races es mostren totalment ineptes per a les tasques de la cultura, que d’altres aconsegueixen un desenvolupament espiritual considerable, i que una sola sembla capaç de desenvolupament indefinit: la indoeuropea (Obras Completas, I, pàgina 494).

 

     O sigui, el jove Ortega d’una teoria lingüística que suposava que existí una llengua indoeuropea, mare de les posteriors llengües germàniques, afirmava, sense més, que hi havia una raça indoeuropea. O sigui, hi hauria la deessa indoeuropea i el seu profeta Ortega y Gasset.  

    Certament, d’aquestes declaracions i d’altres de semblants no es pot afirmar que N’Ortega fos un autor conscientment feixista o pre-feixista; però sí que es pot afirmar que  l’ús i abús de categories racistes que fa N’Ortega contaminen gran part de la seva obra.

   El racisme declarat d’En Rubín de Cendoya és el primer anunci de la salvació per la raça. Veurem que les declaracions racistes són extraordinàriament abundants. Però allò més greu és que el filòsof de Madrid declara explícitament que és d’acord amb els grans teòrics del racisme, Gobinau, Chanberlain; i fou un introductor de les teories feixistes de N’Oswald Spengler (autor del llibre La decadència d’Occident i enaltidor d’En Mussolini). Fins i tot es poden trobar referències d’escrits de N’Ortega a personatges nazi com fou el cas de N’Alfred Rosenberg, gran propagandista del racisme nazi (condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg, i executat).

    N’Ortega recull a mans plenes el racisme germànic, però, a més a més, ens trobem amb una mena de panracisme orteguià original, molt peculiar i ben manifest. Amb la denominació de panracisme orteguià vull donar a entendre que hi ha una constant reformulació en sentit racista de conceptes i teories, fenomen dialèctic que l’autor utilitza de la manera més impensable i anodina.

 

    Ja en un dels seus primers escrits importants, Meditaciones del Quijote, de 1914, es troben unes mostres clares de panracisme orteguià:

  

   Quan es parla d’una cultura específica no podem menys que pensar en el subjecte que l’ha produïda, en la raça; no hi ha dubte que la diversitat de genis culturals argüeix al cap i a la fi una diferència fisiològica de la qual aquella en una o altra forma en pervé. Però convindria fer constar que, encara que una cosa porti a l’altra, són, en rigor, dues coses molt distintes la d’establir tipus específics de productes històrics – tipus de ciències, arts, costums, etc. – i la de cercar, una vegada fet això, per a cada un d’ells, l’esquema anatòmic o, en general, biològic que li correspongui (Meditaciones del Quijote, pàgina 66).

 

   He d’assenyalar que el filòsof introduí la categoria raça sense elaborar protocols explicatius, i sense preàmbuls. Com ja he comentat en altres anàlisis, N’Ortega no defineix els elements de les seves proposicions, de manera que presenten greus dificultats d’interpretació.

   Al paràgraf transcrit, es troba la mateixa metodologia viciosa que ja hem analitzat en altres escrits, però aquesta presenta un detall molt especial que és la categoria raça.

El propi pensador li dóna una càrrega transcendent al afirmar que la cultura és un producte de la raça.

    Al meu parer, aquestes afirmacions deixen fora de dubte que el filòsof participa del racisme, al menys, en el sentit irracionalista del concepte, com es pot comprovar en aquest altre text:

 

   La resposta és obvia : la cultura mediterrània no pot oposar a la ciència germànica – filosofia, mecànica, biologia -, productes propis. Mentre fou pura – és a dir, des de N’Alexandre fins a la invasió bàrbara -, que la cosa no ofereix dubte. Després, amb quina seguretat podem parlar de llatins o mediterranis? Itàlia, França, Espanya estan negades dins sang germànica. Som races essencialment impures; per les nostres venes  flueix una tràgica contradicció fisiològica. Houston Chamberlain ha pogut parlar de races caos (Meditaciones del Quijote, pàgina 67).

 

      I, unes pàgines abans, havia dit:

 

    Els pensaments nascuts a Grècia  prenen la tornada cap a Germània. Després d’un llarg somni, les idees platòniques desperten sota els cranis de Galileu, Descartes, Leibniz i Kant, germànics (Meditaciones del Quijote, pàgina 65).

 

    Si apliquéssim la metodologia de N’Ortega y Gasset a aquests dos breus textos  transcrits, llavors ens seria possible desfermar una tremenda marabunta. Vegem-ho.

 

La cultura mediterrània, diu, i es refereix a l’època actual;  o sigui que s’ha d’entendre com una sola cultura el conjunt de cultures dels pobles mediterranis. Però sembla que N’Ortega no hi deu incloure els països musulmans;  o sigui, hi hauria uns pobles mediterranis de cultura musulmana – Turquia, Egipte, el Marroc...- que serien i no serien de cultura mediterrània. Sembla que l’autor es vol referir – per això els anomena – a Itàlia, França i Espanya, bàsicament.  L’Espanya de 1914, en efecte, no podia oposar productes propis a la ciència germànica, però no es pot dir el mateix de la França de 1914, la qual competia amb Alemanya per l’hegemonia  europea.

   Mentre fou pura, diu l’etnòleg de Madrid.  Es refereix a la divisió de les races humanes en races pures i races impures (segons la proposta d’En Houston Chambelain,  sense base científica, és clar).  Diu que la raça – la mediterrània - fou pura des d’Alexandre; s’entén que es refereix a Alexandre el Gran. Es veu que el professor s’havia descomptat. Si els grecs eren de raça germànica, llavors s’ha d’entendre que ho eren abans i després de N’Alexandre.

    N’Ortega no especifica de quina manera han de ser considerades les poblacions no germàniques de l’època de l’Imperi romà.

  N’Ortega no aclareix de quin tipus era la puresa racial mediterrània, si es donaven una diversitat d’ètnies d’orígens diversos. Dóna a entendre que amb la caiguda de l’Imperi, amb les invasions germàniques, Itàlia, França i Espanya quedaren negades amb sang germànica. La cosa queda un poc complicada; vegem-ho:  les ètnies de la península Ibèrica – allò que N’Ortega anomena impròpiament Espanya – eren diverses, i, entre aquestes, es suposa n’havia de celtes, és a dir, germàniques. Per altra banda els llibres de text d’història de l’època de N’Ortega – com els d’ara – afirmaven que hi hagué una mescla de celtes i d’ibers, mescla de la qual sorgiren uns suposats celtibers. De ser així, llavors sembla que per tot arreu hi hauria races impures.  Els pobles de la península itàlica també eren d’ètnies diverses, i  tota l’àrea del Nord,  la conca del Po, era habitada pels gals, que són considerats germànics. I si ens referim als pobladors de la Gal·lia,  eren majorment gals.  Per tant, quan el catedràtic parla d’Itàlia. França i Espanya negades dins sang germànica no té en compte que aquestes tres àrees ja feia segles que estaven negades dins sang germànica.

 

    Els pensaments nascuts a Grècia prenen la tornada cap a la Germània,  diu l’autor. Segons això sembla que s’ha d’entendre que la filosofia grega era un producte d’un poble de raça germànica, com si hi hagués una sola filosofia, un sol producte cultural.  Tan és si és la filosofia d’En Protàgores o la d’En Plató. Aquells homes grecs, de raça germànica, pensaven i el seu pensament era un producte germànic. Per això, tornen a la Germània dos mil anys després.

   Posat que En Plató era de raça germànica, les seves idees  dos mil anys després desperten sota els cranis de Galileu, Descartes, Leibniz i Kant.  N’Ortega ens convida a suposar que un cap de pensador germànic pensa idees germàniques i que aquestes desperten a uns altres caps pensants germànics.  Però salten tot de preguntes i de dubtes;  Descartes, Leibniz i Kant eren idealistes com ho era En Plató, però es fa difícil haver d’acceptar que En Galileu fos platònic. En Galileu no era filòsof, era físic. En Leibniz i En Kant eren alemanys, però no seria gens segur afirmar que En Galileu era un home germànic.  Aquests autors que cita N’Ortega no es declaraven seguidors de les idees d’En Plató. La pregunta que salta és:  i què dir dels filòsofs idealistes que no eren de raça germànica, com, per exemple, En Baruch Spinoza el qual era de raça jueva (segons diuen)?

Per altra banda, què passa amb els grans filòsofs materialistes alemanys com a En Haeckel? Tal vegada han de ser considerats no germànics els de pensament materialista?  I de quina raça seria En Demòcrit, l’atomisme del qual era tan rebutjat per En Plató?

    Els pensaments nascuts a Grècia prenen la tornada cap a la Germània, diu l’autor.  Si els pobles grecs – jonis, doris i eolis – eren de raça germànica, no té sentit parlar de la tornada a la Germània. Per altra banda, què passava la Germània a l’època d’En Plató? Perquè la Germània no produí ciència germànica ni de cap altre tipus durant segles? I perquè les idees entren en estat de somni? I perquè les idees es estat de somni un bon dia desperten?  I perquè les idees d’En Plató no havien de despertar a la Grècia moderna?

 

     Llançat pel gran camí de l’irracionalisme, N’Ortega y Gasset  fa del racisme un sac on hi cap tot, de manera que amb aquest sac es pot donar les més variades respostes a una qüestió plantejada.  Hem vist que posava En Descartes al costat de Leibniz i de Kant; doncs, bé, unes pàgines més avall, amb no menys rotunditat, sosté la idea contrària, i diu que En Descartes no és germànic:

 

   ...i admetent la producció ideològica duita a terme a les nostres terres des de l’Edat Mitjana fins avui com a relativament mediterrània, tan sols trobem dos cims ideològics capaços d’emular els magnífics cimadals de Germània: el pensament renaixentista italià i Descartes (Meditaciones del Quijote, pàgina 67).

 

   I, a continuació, afegeix:

 

    Leibniz o Kant o Hegel són difícils, però són clars com un matí de primavera; Giordano Bruno i Descartes tal vegada no siguin igualment difícils, però, en canvi, són confusos.

  

   En l’espai d’unes pàgines, En Descartes, de cim de la Germània, esdevé un dels rars exemplars de la confusa cultura mediterrània. Queda clar que el catedràtic de metafísica podia fer qualsevol tipus d’afirmació sense que ningú digués res.  Les elits oligàrquiques  continuaven amb un domini ideològic abassegador, fins al punt que el professor anava amb les calces desfetes, podia afirmar o negar el que li vingués de gust.

   

      A N’Ortega y Gasset li encantava utilitzar les categories racistes per a l’elaboració de la seva florida literatura filosòfica. Va fer ús d’aquests recursos al llarg de tota la seva obra.  En aquest aspecte, són especialment significatives les seves obres més populars, España invertebrada, de 1921, i La rebelión de la masas, de 1933. Al text que segueix, es pot constatar el grau insofrible de manipulació que feia el filòsof:

 

   Espanya és un organisme social, per dir-ho així, un animal històric que pertany a una espècie determinada, a un tipus de societats o “nacions” germinades en el centre i occident d’Europa quan l’Imperi romà sucumbeix. Això vol dir que Espanya posseeix una estructura específica idèntica a les de França, Anglaterra i Itàlia. Les quatre nacions es formen per conjunció  de tres elements, dos dels quals són comuns a totes i solament un varia. Aquests tres elements són: la raça relativament autòctona, el sediment civilatori romà i la immigració germànica. El factor romà, idèntic a totes parts, representa un element neutre dins l’evolució de les nacions europees. A primera vista sembla lògic cercar el principi decisiu que les diferencia en la base autòctona, de manera que França es diferencià d’Espanya el que la raça gal·la es diferenciés de la ibèrica. Però això fou un error. No pretenc, està clar, negar la influència diferenciadora de gals i ibers al desplegament de França i d’Espanya; el que nego és que sigui ella la decisiva. I no ho és per una raó senzilla...els germànics conqueridors no es fonen amb els autòctons vençuts...són el poder plasmant i organitzador; són la “forma” mentre que els autòctons són la “matèria”. Són l’ingredient decisiu; són els qui “decideixen”...la diferència entre França i Espanya, no tant de la diferència entre gals i ibers com de la diferent qualitat dels pobles germànics invasors. Va de França a Espanya el que va del franc al visigot (España invertebrada, pàgina 129).

    (Ha de seguir una segona part de Ortega y Gasset i el racisme) 

   Per a tornar, premeu  La filosofia a l'abast

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb