El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Juli César desvela el joc

quetgles | 19 Març, 2009 07:31

 

                                

                                       Juli César desvela el joc  

    La ideologia conservadora descriu la història com a res gestae, com a resultat de les  accions dels grans homes; accions que són la conseqüència de les idees i projectes d'aquests homes. Els ideòlegs conservadors a l'hora d'explicar les causes de la formació de l'Imperi romà sempre segueixen una línia indeterminista; és a dir, es refereixen a unes causes que són uns purs accidents, i que no expliquen res. Segons això, la història és un cúmul d'accidents i casualitats. L'Eneida d'En Virgili en seria un paradigma clàssic. El poema fou un encàrrec de l'emperador August com a projecte ideològic de crear una gran epopeia nacional romana a imitació de la Ilíada. El poema és un càntic a un Enees rocambolesc, suposat supervivent de la destrucció de Troia, que deambula per la Mediterrània i, després d'unes grans aventures, desembarca a Itàlia i funda Roma.

    Els llibres d'història i les enciclopèdies de l'Univers espanyol continuen essent majoritàriament d'ideologia conservadora, amb un clar predomini de la narració de les grans gestes.

   

    Els escrits d'En Juli César són una excepció a la regla;  demostra que ell sabia i comprenia quina era la dinàmica essencial de la història en aquella època.  La guerra de les Gàl·lies no solament descriu en rigor tota la complexitat dels elements que intervenen a la guerra; va més enllà i descriu quina és, al seu parer, la causa per la qual Roma fa la guerra a les Gàl·lies i per la qual les Gàl·lies passaren a formar part de l'Imperi romà. En César descriu quins són els principals mecanismes de Poder que fan moure la política de la Gàl·lia en relació al Poder de Roma.  En alguns paràgrafs deixà la senyal de la seva soberga intel·ligència, com és el del llibre VI, XII, on explica el perquè la Gàl·lia estava dividida en dues faccions i de com en aquell temps la situació era de guerra permanent a un nivell de violència ja insuportable. Diu que les dues faccions – els eduus i els sequans – estaven enfrontades i que els sequans, sentint-se inferiors, es coalitzaren amb els germànics i Amb això, guanyades vàries victòries i degollada  tota la noblesa dels eduus, esdevingueren tan poderosos que els llevaren gran part dels vassalls  i els obligaren a donar com a penyora els fills dels principals...Aquesta fou la causa que obligà a Diviciaco (el cabdill eduu) a anar a Roma a demanar auxili al Senat, si bé no l'obtingué. Es canvià la sort amb l'arribada de César: es restituïren als eduus els seus hostatges, recobraren els antics vassalls i n'adquiriren de nous gràcies a En César, puix que veien que els que s'aliaven amb ells milloraven de condició i de govern. En César  assenyalava la contradicció històrica essencial: La guerra universal – la guerra eterna de tots contra tots – llençava els més amenaçats als braços de Roma. En paraules d'En César, aquesta fou la causa que obligà a Diviciano a anar a Roma a demanar auxili alSenat. En César va copsar allò contradictori de la situació: resultava que una facció de la nació gal·la cercava l'ajut militar de Roma  per moure guerra contra una altra facció de la mateixa nació. És aquesta contradicció que explica que una sola ciutat, Roma, pogués sotmetre una nació tan gran, la Gàl·lia, la qual tenia una població vint vegades superior a la de Roma.

   El punt culminant del pensament gran romà fou l'invent de l'estratègia per mantenir sotmesos els pobles vençuts. La idea consistia en que les terres del poble vençut en guerra esdevenien ager publicus, terres propietat de l'Imperi, de manera que la classe aristocràtica del poble vençut perdia la base del seu poder i es veia obligada a fer pactes de submissió i de fidelitat a Roma; a una segona fase, l'aristocràcia indígena s'esforçava per aconseguir la ciutadania romana. D'aquesta manera, les revoltes dels indígenes sempre eren molt localistes i no significaven una amenaça greu contra l'Imperi; localistes, perquè allò que mantenia viva la consciència de nació era la classe aristocràtica. Sense una classe dirigent activa políticament, les nacions sotmeses perdien la consciència nacional, la qual era substituïda per la idea de pertinença a una regió. Les masses pageses de la nació, sense dirigents polítics, restaven sepultades al seu petit lloc de supervivència, i la nació desapareixia de la història.

       

 La filosofia a l'abast

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb