El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Protàgores i la Il·lustració grega

quetgles | 19 Març, 2009 05:39

  

                           Protàgores i la Il·lustració grega     Els homes pensen i pensen intensament impulsats per les emocions i les passions. Sense emoció no hi hauria pensament. És una la imatge mistificadora la que comunament es presenta

d'un pensador que es dedica a pensar i no res més. No és el cas que el pensar sigui una activitat específica pròpia d'uns denominats pensadors, amb correlació amb que la matemàtica és específica dels matemàtics. L'ús de les paraules filosofar i filòsof no fa canviar la situació plantejada. Comunament, es presenta   la filosofia com un pensar específic propi i exclusiu dels filòsofs. Aquest plantejament és el resultat d'una manipulació que van iniciar els ideòlegs de la reacció a l'antiga Grècia: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil. Bé, de fet – com veurem -, fou l'aristocràcia macedònica la qui imposà la ideologia reaccionària, antidemocràtica.

   Aclariment: tot un seguit de referències al món antic entenc que són necessàries per a comprendre el món modern. En efecte, haurem de veure que les polis gregues són l'únic referent de l'antiguitat en el debat sobre la democràcia.

   I encara més: els debats actuals majorment enllacen en qüestions de filosofia o de religió que tingueren el seu origen a l'època antiga.

  Els poders reaccionaris en tot temps intenten presentar batalla proveïts de materials teològics que tenen a veure amb En Plató i amb les denominades Sagrades Escriptures.

   S'ha d'especificar que foren individus pertanyents a les classes populars els qui

pensaren, proposaren i portaren a terme les revolucions democràtiques a les polis gregues. S'ha d'entendre que primer es feren les reformes democràtiques i que, més endavant, els savis debateren els fonaments teòrics de la convencionalitat social. No fou el cas que uns savis il·lustrats inspiressin a les masses amb el seu discurs social; foren les masses amb els seus líders les que dugueren a terme la revolució democràtica; foren les masses amb els seus líders les que es donaren a si mateixes el nomos democràtic després de llargs debats. Foren les masses les que imposaren la democràcia directa a les ciutats. El creixement social i econòmic de les polis fou la causa determinant de les revolucions democràtiques al segle VI aC. Hem d'entendre que les classes populars de les polis se sentien oprimides i que va anar creixent un sentiment de revolta contra l'aristocràcia que monopolitzava el poder. Aquells homes sentien i pensaven; i pensaven en les reformes democràtiques. Ben segur que hi va haver herois i màrtirs revolucionaris pertanyents a les classes socials més humils; i ben segur que el seu nom fou conegut i enaltit; però no és d'estranyar que no en quedin testimonis(Per posar un referent pròxim, vegeu El blog d'En Joan Quetgles | Nas de xot ) ; hem de concloure que al llarg dels segles de poder de les oligarquies aristocràtiques, aquestes esborraren qualsevol rastre de testimoni democràtic.

   L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El

nomos de les polis democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans.  Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.  Els reaccionaris donaren un sentit pejoratiu a la paraula sofista; sentit pejoratiu que va prevaler al llarg dels segles.  I encara ara, la major part de llibres d'història de la filosofia i les enciclopèdies donen a entendre que el relativisme i l'escepticisme dels  savis il·lustrats – Protàgores, Gòrgies, Pròdic, Hípies d'Helis, Licofró i d'altres – és una mena de filosofia menor. O sigui, la majoria de grans enciclopèdies adopten les posicions teòriques que elaborà la reacció antidemocràtica; donen a entendre que els teòrics de l'emotivisme moral elaboraven un pensament inferior, de molt, als del l'intel·lectualisme moral. Per tot arreu, s'exalten les figures de Sòcrates, Plató i Aristòtil com a grans filòsofs de la humanitat. Fa temps que als Universos luterans començaren a trencar llances contra aquests filòsofs. En Luter mateix no s'estigué de dir que odiava N'Aristòtil. Actualment, no són rars els historiadors que fan una crítica revisió històrica sobre el tema que ens ocupa; en aquesta línia destaca l'obra Història social de la ciència, de John D. Bernal; En Bernal dedica un capítol a la que anomena La tríada reaccionària: Sòcrates, Plató i Aristòtil.

   Tesi:  El combat ideològic gira al voltant de la moral en el sentit més ample de la paraula. A un costat hi ha els teòrics de l'emotivisme moral, a l'altre els de l'intel·lectualisme moral i els que afirmen la moral en base a la religió o a la tradició.

  (L'emotivisme moral estableix el principi que les normes morals són una conseqüència dels sentiments).

    Primer fou la derrota militar de les polis democràtiques; tot seguit, l'emotivisme moral fou substituït per l'intel·lectualisme moral o per la moral

tradicional de les societats aristocràtiques. I el pensament il·lustrat dels sofistes, per la ideologia reaccionària.  La reacció establí els patrons i les normes de la ideologia de l'època imperial que s'iniciava. Amb la qual cosa, el grans pensadors grecs anteriors i els grans il·lustrats quedaren reduïts a la condició inferior de pensadors "presocràtics" o de "sofistes" en sentit pejoratiu, platònic, significant "aquells que especulen amb la veritat". Al mateix temps, la major part dels escrits dels dits sofistes es perderen.

   Les

polis democràtiques representaren un breu parèntesi dins la història universal; foren com una excepció al sistema de les societats aristocràtiques imperant en tot temps. A l'època de les ciutats-Estat, seguí la dels grans imperis regits per oligarquies aristocràtiques.  Al llarg de la història, tots els intents de canviar l'ordre aristocràtic acabaren en fracàs. Totes les revoltes armades foren esclafades sense més conseqüències. Igualment, tots els intents de defugir de l'opressió l'Església catòlica fracassaren i foren objecte de cruel repressió.

 

    

 La filosofia a l'abast

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb