El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Hegel i la Il·lustració

quetgles | 15 Març, 2009 08:22

                                              HEGEL

      (És una separata de   La filosofia i la religió sense màscares )  

    Georg Wilhelm Friedrich Hegel representà la culminació de l'Idealisme alemany. A partir de 1812, les idees d'En Hegel començaren a resplendir a l'esfera celeste  alemanya. La cursa hegeliana fou una fascinació col·lectiva del món acadèmic alemany. L'entusiasme que provocà En Hegel també abastava els cercles ideològics i els seminaris de l'Església luterana (En Hegel mateix va estudiar teologia al seminari de la Universitat de Tubinga). I allò més significatiu, també el Poder polític donava el vist i plau a la seva obra i l'ascendia com un meteor cap a la càtedra de la Universitat de Berlín.  L'èxit esclatant de l'ideari d'En Hegel abastà també els cercles ideològics més radicals; d'aquí que, ben aviat, hom parlà de hegelianisme d'esquerre per a distingir-lo del dels cercles conservadors que eren el més pròpiament hegelians. La filosofia d'En Hegel  venia com anell al dit per al projecte polític de gran abast del governants prussians. El regne de Prússia menà el gran projecte de constituir l'Estat alemany, projecte que arribà al seu compliment a l'any 1871, amb la proclamació del Reich alemany, de l'Estat alemany (A l'Europa de començaments de segle, la Germània era un conglomerat de formacions polítiques molt diverses, continuació de l'antic Imperi germànic. Amb el Reich, s'establia un Estat federal alemany nacional modern).

   Per primera vegada apareixia una filosofia que no negava la veritat dels sistemes filosòfics precedents. A

La Fenomenologia de l'Esperit, la filosofia era explicada com a resultat del desplegament de l'Esperit Absolut ( que vendria a ser Déu), de manera que la diversitat de sistemes filosòfics eren entesos com a formant part d'un desplegament ideològic únic que abraçava les religions, els sistemes de filosofia i les concepcions científiques. L'Esperit es desplegava dins la història, o, també, els esdeveniments històrics eren manifestació de l'Esperit. L'Esperit es desplegava per mitjà de l'acció dels homes, de totes les accions dels homes. La història deixava de ser una col·lecció de res gestae i l'objectiu de l'estudi de la història era entendre les lleis racionals que determinen els processos històrics. Era la famosa expressió que diu que allò real és racional i allò racional és real. En Hegel donava resposta a les inquietuds dels seminaristes luterans i dels universitaris inquiets; semblava il·luminar amb una nova llum les qüestions més fosques; ara els luterans més beats podrien trobar justificació al Mal; el Terror jacobí era explicat com un moment necessari del procés de la Revolució francesa. Els luterans podien acceptar  la idea de la Revolució francesa que els oferia En Hegel; la Revolució francesa era considerada un moment necessari del desplegament de l'Esperit, però no era la fi de la història; la fi de la història universal era la creació de l'Estat alemany com a fruit del cristianisme  germànic. En Hegel els explicava que els quatre grans esdeveniments de la història universal que eren: l'aparició del cristianisme, la Reforma luterana, la Revolució francesa i la Il·lustració alemanya. Els estudiants luterans quedaven entusiasmats amb aquesta literatura. Per als governants de Prússia l'obra d'En Hegel era una magnífica resposta a la literatura antimonàrquica de la Il·lustració francesa, i una resposta des de la modernitat; feien d'En Hegel un modern que recollia i superava la Il·lustració francesa.  Segons En Hegel, la moral i la llibertat  autèntiques  haurien de ser les que s'estaven construint a l'Estat prussià luterà ; solament l'Estat pot ésser garant  de la moral i de la llibertat. Per altra banda, de bell antuvi, la monarquia prussiana havia practicat un magnífic despotisme il·lustrat.

    L'entusiasme pel pensament d'En Hegel no es traduí en cap tipus de moviment social de manera que pogués ésser qualificat de hegelià. Els hegelians, de dreta i d'esquerra, es limitaren a donar suport – o a fer crítica – als diversos moviments; però de manera individual, sense arribar a formar cap tipus de partit o d'organització específicament hegeliana. Si de cas, eren l'església luterana i l'Administradors de l'Estat prussià  els principals realitzadors de l'ideari hegelià.

    L'apoteosi obtinguda per la filosofia d'En Hegel seria el principi del seu ràpid esfondrament. A la mort d'En Hegel, els hegelians s'esvaeixen; el gran campió cultivador i hereu de la dialèctica fou En Carl Marx, és a dir, un que feia negació de la idea d'Esperit, el teòric del materialisme dialèctic. Després d'En Hegel, no hi hagué cap gran pensador estrictament hegelià ni tampoc societats que es declaressin hegelianes. Pel contrari, a la segona meitat dels nou-cents aparegueren poderosos moviment filosòfics que expressaven el seva crítica a l'obra d'En Hegel; En Schopenhauer fou un dels més apassionats en el rebuig; no s'estava de qualificar-la  de pseudofilosofia. En Marx declarà que la seva Dialèctica materialista era la dialèctica hegeliana posada cap per avall.  Lenin i els marxistes posteriors tornaren despertar l'interès pel pensament d'En Hegel; En Lenin estimulà en gran manera l'interès per aquest autor al afirmar que sense conèixer l'obra d'En Hegel no es podia entendre Marx; N'Herbert Marcuse, el més influent dels filòsofs de l'Escola de Frankfurt, fou sens dubte el qui més va reivindicar la validesa del pensament  d'En Hegel (No deixa de sorprendre que En Marcuse fos deixeble d'En Heidegger i que a

Raó i Revolució no en faci cap referència). 

   La dialèctica és usada per En Hegel com a mètode per mostrar el desplegament de l'Esperit – com fa en l'obra

Fenomenologia de l'Esperit -. Amb la  lògica dialèctica aplicada a la història, En Hegel esdevé el prestidigitador de la història universal. Qualsevol procés històric sotmès a l'anàlisi de la seva lògica mostra el que En Hegel volia demostrar per endavant. Totes les prediccions que fa s'acompleixen (En Marx també exhibirà les seves extraordinàries dots de malabarista de la història). 

     Tot i l'extraordinària difusió del pensament d'En Hegel, no se'n derivà cap moviment social que es declarés hegelià. Però alguns dels seus conceptes es troben a diferents discursos d'ideologia conservadora. És de notar que l'expressió i el concepte de l'esperit del poble va tenir fortuna entre les modernes formacions de signe feixista; la denominada

Formación del espíritu nacional de les escoles franquistes era una deriva  popular de l'iceberg hegelià originari; allò que s'explicava a les classes de FEN sobre la diversitat d'esperits nacionals i que cada poble té un destí històric era teoria hegeliana; el magnífic destí històric del poble espanyol – del qual En José Antonio havia sigut el profeta – en un text que duia la marca hegeliana i feia eixí: Espanya és una unitat de destí en l'universal. Cada poble, cada nació té una missió i la missió d'Espanya era la d'espargir i defensar els valors espirituals i principalment els catòlics (Un hom es podria sorprendre de que José Antonio hagués pogut accedir al pensament d'Hegel, però no es va donar tal cosa; el Fen i la literatura d'En Primo de Rivera van beure de l'abundant literatura feixista mussoliniana (En Giovani Gentile, expressió italiana del  hegelianisme, fou un destacat  intel·lectual del règim de Mussolini).

   Jo pens que la crítica positivista a la filosofia d'En Hegel és superficial. Certament, moltes de les afirmacions essencials del pensament d'En Hegel són fàcilment impugnades; les que fan referència al món físic, serien impugnades pel les ciències físiques; quant a les seves prediccions històriques més planament enunciades, es pot constatar que no s'acompliren. Es podria dir que els esdeveniments històrics han posat al descobert la inconsistència de les seves prediccions (Bé, semblantment passà amb les prediccions d'En Marx).

   La fascinació que provocà l'obra d'En Hegel no fou  casual. Es pot afirmar – i jo hi convinc – que algunes de les grans idees del pensador alemany han impregnat tot el pensament i la cultura posterior; o sigui, no és que només hagi tingut influència en alguns grans filòsofs posteriors; es més: algunes de les idees contribuïren a la formació del panorama intel·lectual modern i continuen en ple ús. Posaré un exemple: el concepte hegelià de la història com a desplegament i com a raó. La novetat que oferia En Hegel era, certament, irresistible: per primera vegada es podria intentar comprendre els processos històrics; la història deixaria d'ésser una acumulació de rerum gestae. Amb la seva formidable literatura, En Hegel, a les seves conferències sobre

La Raó a la història, diu – hi ho repetirà moltes vegades -:  ...perquè no és el desig d'acumular sabers, sinó el de comprensió racional, el de coneixement, allò que constitueix la necessitat subjectiva que impulsa a l'estudi de les ciències (pàg. 47).  La proposta d'En Hegel era fer ciència històrica en el sentit de descobrir, d'entendre la raó de la història; era la història d'un procés; i l'agent era un poble històric – en el sentit de nació – determinat; eren els pobles els protagonistes. Eren protagonistes com a instruments del desplegament de l'Esperit; els pobles realitzaven una idea; cada poble tenia una vocació històrica i duia a terme una missió que coincidia amb el desplegament de l'Esperit. Dins aquesta història hegeliana, cada poble té un únic moment de glòria; passat aquest moment, mai més tornarà a ressorgir.

   En Hegel trencava la historiografia conservadora; la qual presentava la història com una font d'exemples útils per a la formació moral de la joventut; fornia d'exemples plens de bonesa moral o, pel contrari, d'exemples de desastres la causa dels quals era la maldat dels homes (Encara ara no és rar el discurs beat que postula fer avinent als joves el coneixement de la malvestat d'un determinat fet històric, a fi de que no es torni a repetir, diuen els beats de dreta i d'esquerra).  En Hegel, en canvi, utilitzava un llenguatge demolidor contra les hagiografies civils, i intenta fer nova llum sobre les idees que realment mouen la història. Un bon exemple es troba al paràgraf on diu:

En César tenia la idea més exacta del que responia al nom de República romana. Sabia que les lleis de l'auctoritas  i de la dignitas, que havien de ser supremes, eren de fet burlades i estaven lliurades a l'arbitri dels particulars...D'haver escoltat a En Ciceró, res hagués succeït. En César sabia que la República era una mentida; que En Ciceró es limitava a pronunciar discursos buits; que una nova forma havia de substituir aquell buit edifici (La Raó de la història, pàg. 135).

   En Hegel fornia un formidable instrument ideològic al Poder conservador alemany i a l'Església luterana; un instrument nou que feia  miques la tradició. És el gran innovador, però al servei del interessos conservadors. En darrer terme, per a En Hegel la fi de la història universal és el cristianisme germànic. És per això que a la seva obra es dóna un dualisme entre la denúncia de la beateria per una banda, i l'intent absurd de  racionalitzar l'irracional.

   

   Amb En Hegel la filosofia i l'estudi de la història entraven en una nova dimensió. La beateria conservadora era escombrada, però també la il·lustrada. Hi havia una tradició de fer literatura d'exaltació de l'Imperi romà, de manera que els crims de Roma eren presentats com a accidents de la història; l'Imperi romà era valorat com un de les grans construccions de la història universal; i l'estudi de la llengua llatina continuava essent considerat imprescindible. La novetat del discurs hegelià era que intentava posar de manifest la dialèctica del procés històric, retirant les caretes i mostrant la cara horrible de la realitat històrica. La història deixava de ser un jardí esplendorós on es cultivaven les virtuts cíviques i mostrava la seva faç horrible. Així En Hegel desplegarà la teoria de dialèctica del senyor i el serf en base al sistema esclavista de l'Imperi romà. I la filosofia antiga deixava de ser una col·lecció de fórmules gratuïtes de veritat i de virtut.  Així,  amb En Hegel, l'estoïcisme esdevenia un moment necessari de la història; no era el cas que hi hagués un senyors distingits que haguessin escrit llibres d'idees estoiques, sinó el desplegament de la Idea era universal. Aclaridor és el que diu:

...com a forma universal de l'esperit del món, l'estoïcisme sols podia sorgir en una època de temor i servitud universals, però també de cultura universal...(Fenomenologia de l'Esperit, pàg. 123).

    En alguns passatges de la seva revisió  de la història universal, mostra la tremenda capacitat de penetració i la declaració de la seva independència; no dubta en invalidar en un sol cop mil anys de tradició beata; en uns breus paràgrafs engegava una definició del que havia significat l'Imperi romà dins el curs de la història universal. Així, en un apèndix sobre

El món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

    L'obra d'En Hegel tingué un èxit fulgurant, però el seu pensament només afectava als cercles universitaris i als dels teòlegs luterans; i, com ja he dit, no tingué conseqüències socials immediates. L'Administració prussiana – és a dir, el Poder - no introduí reformes significatives que fossin una deriva del pensament hegelià. Els plans d'estudi de les administracions de les diverses àrees germàniques, a la pràctica, tampoc quedaren afectades per la filosofia hegeliana.  A la mort de Hegel, les càtedres de filosofia i de teologia no mostraren les senyes d'identitat hegeliana, ans al contrari, hi hagué una explosió de línies filosòfiques de signe divers o contraposat: continuadors de l'idealisme hegelià o kantià, hegelians d'esquerra, l'empirisme alemany i la línia de pensament inaugurada per En Schopenhauer i En Nietzsche, i d'altres línies.  Torneu a La filosofia a l'abast

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb