El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Jesús, la salvació pel martiri

quetgles | 13 Març, 2009 07:30

 

                           Jesús, la salvació pel martiri   

         Preàmbul

 

     Tal vegada un hom podria pensar que no importa dedicar tant de temps al tema de la religió; que, tanmateix, com va dir En Marx, la religió és una alienació derivada de l’alienació primordial que és l’econòmica; que els estudiosos laics ja ha deixat prou clar que els llibres del Nou Testament són una arreplega  i  acomodació d’escrits de les sectes religioses dels primers segles de la nostra era, escrits que eren un oceà.

    Contra aquesta presumpció, haurem de veure que sí que importa desemmascarar les trames de les esglésies i de les elits per a crear la divisió al si de les classes populars per causa del dogma i la moral religiosa;  hi ha motiu poderosos que mouen a combatre els intents de les elits.

    La tolerància envers les creences religioses i la no discriminació per motius de religió no ha de suposar la marginació del dret a difondre la Il·lustració o a fer crítica dels dogmes i de la moral de les religions  (En aquest sentit, els Governs socialistes – de Zapatero, Montilla, Antich i d’altres – cometen un greu error al adoptar una actitud tova davant l’agressivitat de l’Església catòlica).

  Ara l’Església catòlica mou guerra  tot denunciant un suposat el laïcisme fonamentalista (ens recorda la “guerra” de Pius XI contra la segona República espanyola).

   Per altra banda, la teoria de l’alienació d’En Marx  no aguanta el sedàs de la història. La religió és un instrument ideològic primordial que utilitzen les elits del Poder, però també les classes populars en les seves lluites per la democràcia. Al llarg de la història, resta manifest que les religions han estat utilitzades de molt diverses maneres. Així, per exemple, l’Església cristiana fou una creació de Roma, de l’emperador Constantí, al segle IV. I l’Islam fou una creació dels pobles contraposats als domini de Roma i dels seus hereus (Podeu veure el meu opuscle  La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 94 i següents).

    Actualment, hi ha una maquinació de les elits per tal d’engegar una gran campanya de recristianització de les societats europees i americanes. (La conversió al catolicisme d’En Tony Blair en seria un indici, jo crec)

    Per altra banda, ara també es dona un poderós corrent filosòfic que pretén afeblir l’autoritat de la ciència i, alhora, posar l’herència de la cultura religiosa al nivell de la filosofia i de la poesia. Es poden citar com a autors més destacats En Richard Rorty i En Gianni Vattimo, que a la vegada enllacen amb En Heidegger, En Gadamer, En Lévinas, En Derrida i d’altres, l’obra dels quals intenta la construcció d’una metafísica messiànica. Navegant per Internet,  es pot comprovar com aquests filòsofs són utilitzats per una bateria de webs que són instruments de la campanya de recristianització.

  

   

    L’aplicació de la raó il·lustrada a l’anàlisi dels Evangelis mostra que estan farcits de contradiccions. 

    Igualment, puc afirmar la tesi:  Si les suposades Sagrades Escriptures són inconsistents, llavors esdevenen una prova de la inexistència de Déu.

 

   En efecte, també resulta inconsistent el Deisme, entès  a la manera dels Il·lustrats. En aquest cas, s’hauria d’admetre la imatge d’un Déu totpoderós i autèntic del Deisme paral·lel al Déu espuri que figura als  considerats Llibres Sagrats de les diverses religions (Podeu veure el meu escrit Els Evangelis, històries impossibles).

     En referència al titular d’aquest escrit, faig el següent enunciat general:

       En contra de l’eslògan de les esglésies cristianes, allò que fa el suposat Jesús, segons els Evangelis,  és més aviat amenaçar a aquells que no facin cas de la seva Paraula. Hi ha un clar predomini de les amenaces de condemnació eterna. Unes amenaces d’una inhumanitat extrema, impròpies d’un profeta de l’amor;  amenaces que sovint semblen una imitació de les de l’Antic Testament.

        En la mateixa línia, s’ha de denunciar el mite d’unes suposades comunitats cristianes primitives com a regne de la caritat i la justícia. Aquestes comunitats no han existit mai; era impossible que existissin dins la normativa política de l’Imperi romà. I quan finalment, al segle IV, l’Església catòlica mostrà el seu rostre autèntic, aquell rostre feu feredat per la seva impietat: començà el regnat del terror catòlic, que havia de durar més de mil anys. Semblantment, els llibres del Nou Testament, Els fets dels apòstols i Les epístoles de Pau, mostren unes pràctiques cristianes injustes i arbitràries.  Aquelles suposades comunitats cristianes primitives, si de cas, ho eren en el sentit de bàrbares.

     

 

            I un altre comentari previ als anàlisis dels textos evangèlics:  Els teòlegs cristians entenen aquests textos són Paraula de Déu, com a llibres inspirats directament per Déu. Però no expliquen les garanties de la bonesa d’elecció dels quatre opuscles; dels quatre evangelis respecte de 50 o 60 evangelion que circulaven entre les sectes religioses del segle III, majorment a les ciutats orientals (de predomini de la cultura grega) de l’Imperi romà. No ens expliquen perquè quatre, i no un o dotze.

 

    Sembla un acudit haver d’imaginar a Déu inspirant una història de Jesús a En Mateu, i, després, repetir la mateixa operació d’inspirar a altres escriptors, a En Marc, En Lluc o En Joan

 

   Els evangelistes se suposa que són de finals del segle I;  és a dir, no recolliren el testimoni dels qui visqueren en temps del suposat Jesús.  Per altra banda, no es disposa de cap exemplar original d’aquests suposats Evangelis. Les versions posteriors conservades sembla que són del segle III o IV.

   Els evangelistes no expliquen com s’han assabentat de les històries que narren.  Els teòlegs, d’una manera poc exigent, donen per suposat que hi havia una tradició oral molt nova  (des de feia 50 o 60 anys) i vigorosa que transmetia els fets i les doctrines de Jesús.

   A les enciclopèdies en espanyol i en català recullen, majorment, les teories i valoracions procedents del món catòlic.  Respecte dels articles – els que fan referència als Evangelis - de la Gran Enciclopèdia Catalana, tot fa pensar que foren elaborats per col·laboradors catòlics. Respecte a Internet – navegant en espanyol o en català -, hi ha un absolut predomini de les webs catòliques. Navegant per la Xarxa en llegua anglesa, la cosa canvia. Així, com a mostra, veieu la versió en català d’una web anglesa que fa: Aquests són els llibres que descriuen la vida de Jesús. La paraula "Evangeli" és una traducció del mot grec "euangelion", que significa "bones notícies". Al voltant del 50 evangelis van ser escrits en el primer i segon segle EC, cadascun es creu que es precisa per part de diversos grups dins del moviment cristià d'hora. Four of them ( Mark, Matthew, Luke and John ) were accepted by the early Christian movement as inspired by God. Quatre d'ells (Marc, Mateu, Lluc i Joan) van ser acceptades pels primers cristians com a moviment inspirat per Déu. They were approved for inclusion in the official canon during the 4th century CE, and are found today in every Bible. Que van ser aprovades per la seva inclusió en el cànon oficial durant el segle 4t CE, i es troben avui dia en cada Bíblia. Why were there only four? Per què hi ha només quatre? St. Irenaeus explained: " There are four principle winds, four pillars that hold up the sky, and four corners of the universe; therefore, it is only right that there be four gospels. " San Ireneo explicar: "Hi ha principi quatre vents, quatre pilars que sostenen el cel, i les quatre cantonades de l'univers, per tant, és just que hagi quatre evangelis."  (Aquí facilito l’accés en català a aquells lectors que els interessi la referida web The Gospels)

    Per comparació, les garanties de la autenticitat de l’Alcorà són absolutes, no presenten cap dubte. l’Alcorà s’entén que exposa les paraules d’En Mahoma, i ningú ho posa en dubte.

    En canvi, respecte als Evangelis, no es sap de quina manera es van transmetre els continguts.  Per altre costat, els relats sobre les intimitats de Jesús, de Maria o de qualsevol altre personatge evangèlic esdevenen històries impossibles. 

   Per exemple, el relat del que en diuen l’Anunciació presenta tot de dificultats d’interpretació. La primera pregunta seria: un relat tan essencial, com és possible que no se’n faci cap referència als altres evangelis ni a la resta d’escrits del Nou Testament? Al meu parer, la interpretació bona és la de Robertson, el qual explica que en aquella època hi havia centenars d’opuscles de caràcter mitològic que es representaven per tot arreu. I el relat de l’Anunciació s’acomoda perfectament al model de representacions religioses populars.

     Però els teòlegs actuals continuen sostenint el caràcter realista dels relats evangèlics. Amb la qual cosa, s’hauria d’entendre que aquella Maria era una dona real que mantenia un diàleg real amb un suposat àngel de nom Gabriel;  s’hauria de suposar que Na Maria hauria memoritzat el diàleg que havia mantingut amb l’àngel, i que, en un moment donat, per escrit o oralment, hauria transmès la seva miraculosa història a altra gent, tal vegada al seu espòs, o, qui sap, tal vegada, més tard, a altres persones o als apòstols.

    Un altre relat que s’acomoda al tipus d’escenificació religiosa és el relat de les temptacions de Jesús al desert, Lluc, 4, 1-13. En aquest, s’ha d’entendre que el denominat Jesús hauria comptat a alguns apòstols les seves vivències més íntimes, i aquests, haurien escrit el tema. Però, en aquest supòsit, els que figuren com a autors dels Evangelis sembla que de cap manera es podien saltar el copywrite, que, necessàriament, haurien d’haver fet referències a la garantia de les seves fonts.

    O sigui, que tota la base de les creences cristianes, els Evangelis, resta sotmesa a la qualificació d’obra literària.

   

   

         Fet aquest preàmbul, allò que vull fer evident que els Evangelis no són l’anunci de la joia i de l’amor, sinó del patiment i de martiri.  

     O sigui, en contra del que diuen els 40.000 teòlegs  cristians, de l’anàlisi dels textos dels Evangelis es pot constatar:

   Que hi ha una situació de malvestat universal que cau sobre el poble jueu.

   Que Jesús es declara com a sectari del judaisme.

   Que no és el cas que Jesús els hagi d’alliberar de la  submissió a Roma.

   Que Jesús, finalment,  declara que sí, que ell és el Messies promès, però de seguida avisa que la salvació que porta és una altra, que, pròpiament, és una redempció allò que ofereix.

   Que no hi ha propostes ni declaracions sobre cap tipus de reforma social.

   Que tot i que sovint  parla de l’amor i de la caritat, i repeteix que els homes s’han d’estimar uns als altres com s’estimen a si mateixos, alhora predica la bonesa del martiri i del patiment.

   Que hi ha un cultiu exaltant de d’un discurs marcadament esquizofrènic.

   Que es descriu els miracles de Jesús com a instrument de publicitat de la seva predicació.

   Que els textos també presenten un constant dualisme moral i jurídic. A un passatge, Jesús diu que s’ha de complir la Llei, i a un altre que no importa el seu compliment.

    Que també cultiva la confusió sobre quin és el Projecte de salvació.

    Que també hi ha dualitat sobre si el poble escollit continua essent Israel, o no.

  Vegem alguns textos de l’Evangeli segons Lluc on es compleixen les afirmacions de més a dalt.

   Així a Lluc, 6, 20, afirma: Sortosos els pobres, perquè és vostre el regne de Déu. 21, Sortosos els qui ara patiu fam, perquè sereu saciats. Són les benaurances, les quals segons declaren, tenen acompliment després de la mort del benaventurat.

   I segueix un text que resumeix la idea del titular, la salvació pel martiri. 22, Sortosos sou, quan els homes us odien, quan us exclouen, quan us ultratgen i rebutgen el vostre nom com a dolent a causa del Fill de l’home.

  Salvació pel martiri i patiment. Patiment, aquí en el sentit del que un mateix s’infligeix a si mateix, patiment físic o moral amb l’objectiu d’aconseguir la salvació. Per exemple, 27, Estimeu als vostres enemics, feu bé als que us avorreixen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. 29 A qui et pega a la galta, para-li encara l’altra; i qui et pren el mantell, no li neguis la túnica.

 

    A 14, 26, es diu Si ningú ve a mi i no menysprea el seu pare, la seva mare, la seva dona, els seus fills, els seus germans i les seves germanes i fins la seva vida mateixa, no pot ésser deixeble meu. 27, Qualsevol qui no porta la seva creu i no en ve darrera no pot ésser deixeble meu.

 

    Portar la creu, és a dir, el martiri i el patiment.  No és el cas que aquesta expressió sigui excepcional, sinó que és la nota distintiva dels Evangelis.

   

    Segons els Evangelis,  les innovacions religioses que proposa  Jesús :

    Van dirigides a la massa dels creients de la religió jueva.

   No proposa una nova religió, sinó el compliment de la Llei de la religió jueva.

   Constantment, va a les sinagogues i es presenta com un predicador jueu, com si fos un rabí. Repetidament, els escribes i els fariseus li diuen mestre.

  

 

    L’esquema de la Gran Innovació de Jesús seria el següent:

 

   Posat que poble escollit – els hebreus – estava en situació de malvestat, Déu fet home predica directament el nou programa. Per una banda s’ha de complir la Llei, però complir la llei no basta;  s’ha de fer molt més, s’ha de ser un autèntic heroi de la religió: s’ha d’assolir ser un màrtir. Únicament es pot aconseguir la salvació  - anar al Cel dels benaurats – a través del patiment i del martiri.  La Gran Innovació  és la intervenció directe de Déu com a persona humana. És Déu mateix que intervé com si fos un profeta i un predicador. Però això no és tot.

    S’ha de considerar: Déu fet  home, per una banda, però la formació d’una nova església, per l’altra. 

     Aquest Messies dels Evangelis no és el Messies que esperaven  els jueus. Jesús no pretén alliberar els jueus. Allò que pretén és la formació d’una nova secta jueva o d’una nova església d’arrels judaiques.  Entén Jesús que els seus deixebles han de ser uns grans herois en tot moment: Heu de ser perfectes com el vostre pare celestial és perfecte, els exigeix. 

    Segons els Evangelis, la novetat mundial d’aquesta secta jueva resideix en els superpoders que Jesús confereix als membres de la secta. Els confereix el poder d’expulsar dimonis i el de curar malalts, principalment. Així es refereix 9, 1, que fa: Havent convocat els dotze, els donà poder i autoritat sobre tots els dimonis, i de guarir malalts. I a 10, 17, es diu: Tornaren els setanta-dos (els setanta-dos deixebles) amb alegria, dient: Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten en nom teu. I ell els respongué:  19, Vet aquí que us he donat el poder de caminar damunt les serpents, escorpins i per sobre de tota potència de l’enemic, i res us damnificarà. 

    I també els ofereix uns superpoders intel·lectuals, a la manera que és escrit a 12, 11:  Quan us duran a les sinagogues, als magistrats i a les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu ni de què direu, 12, perquè l’Esperit Sant us ensenyarà en aquella hora el que cal dir.  I a 21, 12,  Jesús adverteix als seus deixebles que no s’han d’espantar dels mals que els cauran damunt perquè els donarà aquests superpoders divins, segons diu el text:  ...us posaran les mans damunt vostre, us perseguiran, us lliuraran a les sinagogues i presons, i us portaran davant reis i governadors a causa del meu nom: us serà una avinentesa de donar testimoni. Poseu-vos en cor de no premeditar la vostra defensa; jo us donaré una eloqüència i una saviesa, a la qual no podran resistir ni contradir els vostres adversaris.

  

    El títol és Jesús, la salvació pel martiri, però aquesta salvació que és la justificació del missatge evangèlic és una salvació mística, una salvació que consisteix a  viure després de la mort una vida eterna i plena de joia.   Al títol no figura una advertència que seria molt adient i prudent a l’hora d’escatir quin és l’autèntic oferiment del missatge evangèlic. 

    L’advertència hauria de dir: La salvació no és una oferta d’amor i de misericòrdia, sinó l’augment de les amenaces i de les exigències. La venguda del Regne de Déu és l’arribada dels últims dies i la destrucció de Jerusalem.

    Realment, els Evangelis no oculten la naturalesa repressora, intolerant, violenta i immissericorde del suposat profeta Jesús.   Les esglésies cristianes fan de la caritat el seu eslògan de campanya preferent. Per tot arreu afirmen Jesús és Amor o Jesús t’estima, i d’altres expressions similars. Però no especifiquen de que es tracta d’un amor místic, a la manera platònica. 

     Haurem de veure que els textos evangèlics no deixen lloc al dubtes. Comprovem-ho.

 

   Així, a Lluc, 6, 22-23, Jesús exigeix als seus deixebles una mena d’exercici de sublimació, quan diu: Sortosos sou, quan els homes us odien, quan us exclouen, quan us ultratgen i rebutgen el vostre nom com a dolent a causa del Fill de l’home. Alegreu-vos aquell dia i exulteu, perquè, mireu, la vostra recompensa serà gran al cel.

 

    És cert que els diu que siguin misericordiosos, però a la manera sublim, 6, 36, Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós.

    A 10, 10-13, fa un bull d’amenaces i condemnes que són la negació de la misericòrdia; i, així, diu: Però qualsevol ciutat on entrareu i no us acolliran, sortiu a les places i digueu: Fins la pols de la vostra ciutat que se’ns ha agafat als peus, ens la fem fora; però sàpigues que és a prop el regne de Déu. Jo us dic que aquell dia no hi haurà tant de rigor per a Sodoma com per a aqueixa ciutat. 

   I segueixen les condemnes a ciutats senceres, de manera indiscriminada, sense pietat, per causa que, segons ell, no li han prestat l’atenció deguda. I fa ús d’aquestes expressions, 10, 13: Ai de tu, Corazín! Ai de tu Betsaida!. I, tot seguit,  condemna irremissiblement i indiscriminada, la ciutat de Cafarnaüm, tot dient, 10, 15: I tu, Cafarnaüm, ¿és que seràs aixecada fins al cel? Fins a l’infern seràs enfonsada!

   I les condemnes de Jesús  van sortint fàcilment a cada ocasió que es presenta.

  Així, a 10, 29, diu: Aquesta generació és  una generació dolenta...32 Els homes de Nínive s’aixecaran al judici amb aquesta generació i la condemnaran...

 

    Els Evangelis van plens a vessar de condemnes contra els escribes i fariseus, i també fa explícites les condemnes contra les més altes autoritats religioses, 10, 37-44.  I als legistes, els diu, 10, 53: Ai de vosaltres, els legistes, perquè heu pres la clau de la ciència: vosaltres no heu entrat i heu destorbat els qui hi volen entrar.

 

   I tot referint-se a l’alt nivell de les seves exigències, no amaga la seva violència, dient, 12, 49-51: He vingut a posar foc a la terra, i, com voldria jo que fos abrandat!...¿Us penseu que m’he presentat per dur pau a la terra? No, us dic, sinó la divisió.

    La idea de l’infern i de les penes de l’infern  no fou un invent dels monjos medievals; Jesús esmenta l’Infern i les penes de l’infern sense mostrar cap sentiment de pietat. Així a la paràbola de l’home ric i el pobre Llatzer,  16,  23-25, Jesús relata: I, a l’infern, (l’home ric) enmig dels seus turments, en alçar els ulls veié Abraham des de lluny i Llatzer al seu si. Llavors cridant digué: Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llatzer a mullar la punta del seu dit a l’aigua perquè en refresqui la llengua, estic torturat en aquestes flames. Li respongué Abraham: Fill, recorda’t que has rebut el teus bens durant la teva vida, i Llatzer mentrestant els seus mals; ara ell és aquí consolat, i tu torturat.

 

    Les amenaces contra la població en conjunt són constants. Així és respecte d’una suposada segona vinguda de l’anomenat Fill de l’home;  a 17, 29: però el dia que Lot sortí de Sodoma, plogué foc i sofre del cel, que va fer morir tothom. 30 Així mateix passarà el dia que el Fill de l’home es revelarà.

 

    Tampoc són rars els anuncis de la destrucció universal. Respecte a un anunci d’un suposat Retorn del Fill de l’home, a 21, 25-28, Jesús diu: I hi haurà senyals al sol, a la lluna, als estels i, a la terra, ansietat de les nacions, desesmades pel rugir del mar i per la seva maror, els homes exhalant l’ànima de terror i d’angúnia per les coses que sobrevindran al món; les forces del cel trontollaran. I aleshores veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb poder i molta glòria. Quan aquestes coses començaran a succeir, redreceu-vos i alceu el cap; és a prop la vostra redempció.

 

     Als Evangelis no hi ha salvació terrenal, ni cap proposta de reforma social. El suposat Jesús ni tan sols fa cap denúncia de les lacres socials.  

 

La salvació promesa era mística, jo deia. La recompensa era a l’altra vida. Els Evangelis mostren una ideologia conservadora; conservadora en el sentit social i polític. I conservadora també és la ideologia que es desprèn dels llibres del Nou Testament.  (Aprofito l’avinentesa per dir que l’Alcorà proclamava la fi efectiva i immediata de l’esclavitud. No de bades  N’Anselm Turmeda proclamà la superioritat moral de l’Islam)

   La suposada existència d’unes comunitats cristianes primitives, durant els primers segles de la nostra Era, és una pura invenció, no té cap base on recolzar-se.  Es pot constatar fàcilment que als Evangelis no hi ha cap referència a cap comunitat dels deixebles de Jesús.

   Respecte a temes socials, si de cas, allò que crida l’atenció (la novetat, es podria dir) és que no solament s’accepta la pobresa com una cosa normal, sinó que es presenta la pobresa com una via cap a la salvació (Ja ho he anunciat;  això seria una variant que faria: La salvació pel patiment, o, més específicament, la salvació per la pobresa). És fàcil trobar els textos on es declara la bonesa salvífica de la pobresa. Així, a la pregunta d’un personatge que pregunta què ha de fer per aconseguir la vida eterna, 18, 18, Jesús respongué dient, 22: Encara te’n falta una altra: ven tot el que posseeixes, reparteix-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel.     I per acabar aquest escrit, convido al lector a que entengui la necessitat d’incrementar els dispositius ideològics de la gent d’esquerres  a fi de poder assaltar, finalment, la infamant ciutadella reaccionària.

  

      La filosofia a l'abast

  

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb