El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El sionisme català un carreró sense sortida

quetgles | 08 Febrer, 2009 18:31

 

                        El sionisme català, un carreró sense sortida  

    Durant l'època franquista,  era majoritari el corrent de simpatia dels nacionalistes catalans envers Israel i el poble jueu.   La proclamació de l'Estat d'Israel, 1948, era considerat com la gran gesta d'un poble perseguit que a la fi podia gaudir de drets nacionals.  Que, després de dos mil anys de  la diàspora, els jueus haguessin sigut capaços d'aixecar un Estat produïa una onada d'entusiasme. A més a més, aquell procés s'havia fet sota la guia d'uns líders  – En Ben Gurion, Na Golda Meir – que tenien aurèola d'herois. S'afegia a això el fet que fossin dirigents del Partit Socialista israelià. També va tenir una gran publicitat la creació dels kibbutz (les granges autogestionàries). Per afegitó, els catalanistes s'admiraven de la capacitat d'aquell poble extraordinari que havia estat capaç de ressuscitar l'hebreu i convertir-lo en llengua vehicular.

    Als anys 1980, aquest corrent de simpatia començà a minvar. I, a l'any 1982, ja tingué lloc la primera intifada  dels palestins.  I molta gent d'esquerra començà a criticar i condemnar la política de l'Estat d'Israel respecte de Palestina. 

   Així com es feren visibles els gulags soviètics que espantaren l'esquerra,  de manera semblant es començà a fer visible el violentíssim l'apartheid  que practicaven els hebreus contra la indefensa població palestina.

     Durant dècades,  a l'Univers català hi havia un predomini abassegador de productes ideològics en suport d'Israel.  Va contribuir a la ceguesa del catalanisme el fet que es donés una confrontació entre el Règim de Franco i Israel. Israel condemnà la dictadura franquista i En Franco mai reconegué l'Estat d'Israel (Israel no fou reconegut per l'Estat espanyol fins al 1988, sota el Govern de Felipe González) . Per altra banda, el franquisme i el nacional-catolicisme no amagaven l'antisemitisme que els embargava.

     A partir dels anys 1980, la informació sobre la situació sobre l'Orient Mitjà i, en especial, sobre la de Palestina augmentava i les veus de denúncia contra la política d'Israel es feien sentir a Catalunya. I, per suposat, els artistes hi prenien part; així, En Lluís Llach, a l'any 1988, cantava El teu nom Palestina, poema que feia:

  

 El teu nom una rosa, el teu nom Palestina.
El teu nom un bell estel a l'Orient.
El teu nom esperança. el teu nom una espina,
el teu nom mirall precís que ens reflecteix.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t'arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Quan et nafren els braços, l'odi esdevé feixisme
colpejats pels qui escarneixen llur passat.
Seran les teves ales, d'un vol que veuràs lliure
si s'allunya la venjança del teu cor.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem l'esperança, el teu nom és pervindre,
el teu nom Palestina.
 

   La contestació catalana contra la política d'Israel ha anat creixent, i als darrers temps ha arribat a un gran nivell de participació ciutadana. Finalment, la massacre de Gaza ha provocat les manifestacions més multitudinàries contra el Govern d'Israel.

    Ja fa temps que l'esquerra catalana va revisar la seva posició respecte d'Israel; majorment, dóna suport a les demandes de la població Palestina i condemna la política d'apartheid del Govern israelià.

    Però actualment el catalanisme de dretes – la coalició de Convergència i Unió, en concret –, per una diversitat de motius, continua donant un suport decidit a la política agressiva d'Israel. Així, han justificat el bombardeig de la ciutat de Gaza i han fet seus els arguments de la propaganda bèl·lica hebrea.

   

    Poden saber els dirigents de CIU que han comés un greu error; un error que els ha portat a un carreró sense sortida. Un carreró la permanència dins el qual els produirà una sensació asfíxia creixent; en efecte, allà l'aire és molt tèrbol, i, de cada vegada, ho serà més.

   Un avís semblant se'ls ha de donar a alguns dirigents d'Esquerra Republicana de Catalunya que, absurdament, han expressat el seu suport al Govern hebreu. D'una manera discreta, la imatge d'En Carod-Rovira ha aparegut a TVC  durant la seva visita a Israel, com una mena d'ambaixador espontani per a reforçar els llaços d'amistat entre Israel i Catalunya, i això succeïa quan el Govern de N'Olmert ja havia iniciat el bloqueig criminal de Gaza.

    Més greu encara fou l'article d'En Bernat Joan  - el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat -, al diari digital Crònica, 28.1.2009, on es posicionava a favor de la política de N'Olmert. Desplegava una forçada teoria segons la qual els qui donen suport a Hamàs (Bé, s'ha d'entendre que es referia al manifestants contra la massacre – són, en realitat, uns antisemites com a hereus de l'antisemitisme espanyol i de la Inquisició espanyola (Per cert, aquest escrit ha desaparegut del seu blog. He suposat que li aconsellaren que el retirés). La tesi quedava molt lletja: una cosa així com si digués que els que fan crítica a Israel són un antisemites i que coincideixen amb l'antisemitisme espanyol. Bé, una desgràcia d'article. Justament, la realitat s'encarregava de mostrar la ridiculesa del bunyol d'En Joan: la premsa mostrava un José María Aznar acampat a Jerusalem, on feia una conferència en suport de la política bel·licista del Govern d'Israel i es mostrava com el líder occidental més decididament sionista contra , segons ell, l'amenaça islamista.

    ERC ha quedat descol·locat respecte de la política d'apartheid que practica Israel. I al seu si es dóna una diversitat d'opinions i punts de vista que debiliten greument l'autoritat del Partit.

     Certament, el posicionament de CIU és més clar i contundent; es mostra decididament en suport d'Israel i fa seu el discurs sionista, segons el qual les activitats de guerra del Govern hebreu són una justa resposta als desafiaments de Hamàs.

       La foto finish del sionistes catalans més destacats venia als diaris d'abans d'ahir, 5.2.2009. La fundació Catalunya Oberta, propera a CIU, va complimentar a l'ambaixador d'Israel, En Raphael Schutz, a Barcelona. Tal com diu l'agència Terra: El dinar-col·loqui, celebrat a l'Hotel Majestic, ha comptat amb la presència de l'expresident català Jordi Pujol, el candidat de CiU a les eleccions europees, Ramon Tremosa, l'ex-eurodiputat Carles Gasòliba, el conseller nacional de CDC Alfons López Tena, els diputats de CiU Joan Raventós i Jordi Cuminal, la dirigent de CDC Ima Mis, el director de la Fundació Catalanista Demòcrata, Agustí Colomines, o el 'alcaldable' per Barcelona Xavier Trias. Entre els prop de 200 comensals presents en l'acte organitzat per la fundació, el president és Joaquim Tosas, ex alt càrrec de la Generalitat amb Jordi Pujol, i el vicepresident és el també ex col·laborador de Pujol Lluís Prenafeta, es trobaven entre d'altres personalitats l' publicista Lluís Bassat, la periodista Pilar Rahola o Vicenç Villatoro, així com Jaume Renyer, d'ERC.  També hi havia En Josep Maria Espinàs, segons La Vanguardia.

    N'Schutz adoptava el paper de representant de l'Imperi i, davant el selecte auditori català, reprenia al Govern de la Generalitat per haver adoptat una actitud confusa respecte a les manifestacions antisemites; feia com si exigís disculpes a En Joan Saura i al Govern català. I seguia amb un  discurs d'extrema dreta on deia que la premsa havia fet una campanya antisemita, i que distingits intel·lectuals –  citava Saramago, Gala, Goytisolo i d'altres – havien col·laborat objectivament amb els terroristes de Hamàs.

    De cop i volta, els amics d'Israel , quasi sense adonar-se'n, s'han convertit en furiosos sionistes que coincideixen amb el discurs de la dreta hebrea. Majorment, als seus discursos, qualifiquen d'antisemites als crítics amb la política del Govern d'Israel. I a l'onada de protestes contra la massacre i l'apartheid, ells s'han d'inventar estranyes teories sobre contubernis, confabulacions, alienacions, histerisme, tradició cultural antisemita, etc.

        Els sionistes del Principat  erren intel·lectualment al intentar fer prevaldre unes argumentacions, o unes teories, per sobre de la realitat de les imatges de la devastació i de la massacre. És una situació desequilibrada la d'aquests sionistes la qual  cosa els obliga a pervertir el seu llenguatge. La gent s'ha mogut – i commogut – no pels informes dels experts, sinó pel torrent d'imatges ofertes pels mass media que mostren els cruels nivells de patiment d'una població desvalguda.  És un error pretendre invalidar el testimoni de les imatges i en lloc seu parlar d'unes suposades males intencions d'uns suposats antisemites.

    Els agents intel·lectuals sionistes tenen la guerra perduda, al meu parer. Encara que tinguin al seu abast els mitjans de comunicació de l'Imperi i de la premsa amiga dels països occidentals, els sionistes no poden ni podran ocultar o emmascarar la realitat històrica present. No podran amagar els crims de guerra, els crims contra la humanitat, el genocidi palestí, la destrucció de 50.000 habitatges, la privació d'aliment i d'aigua potable, l'apartheid.

     El crim originari dels sionistes fou l'aprovació de la creació de la Llar nacional jueva a terres de la Palestina ocupada pels britànics. El crim originari fou començar el projecte de creació de l'Estat d'Israel sense comptar per res amb la població palestina. Consideraven els palestins com uns salvatges i uns ignorants, una gent totalment prescindible. Era el començ d'un gran crim contra el poble palestí. Els sionistes eren conscients que iniciaven un procés que havia de significar l'expulsió dels habitants autòctons.  Els sionistes aprofitaven que els palestins no disposessin de drets polítics per iniciar l'apropiació de terres palestines a gran escala. El discurs sionista diu que eren expropiacions legals per mitjà de la compra legal de terres venudes pels propietaris palestins. Aquest crim no hagués estat possible sense el concurs de la potència ocupant, la Gran Bretanya. La Declaració de Balfour va constituir el contuberni original.  Segons la carta del Ministre Balfour enviada al cap de la Federació Sionista britànica, lord Rothschild, afirmava de manera expressa que no es realitzarà cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina.  Vaja!, En Balfour en lloc de citar els palestins i els drets dels palestins, fa referència a unes suposades comunitats no jueves, però la realitat històrica diu que al 1917, els palestins eren més del 90 % de la població de Palestina. A quines altres comunitats no jueves es devia referir En Balfour?, ens podem preguntar. Les organitzacions sionistes, operant des de Gran Bretanya i els Estats Units, disposant d'ingents capitals planificava tranquil·lament la compra de terres palestines en gran escala amb el beneplàcit de la potència ocupant. S'ha de dir: a cap altre lloc del món els sionistes haguessin pogut realitzar aquesta expropiació de terres criminal.

    Els sionistes catalans han fet seva la llegenda del sionisme jueu la qual, com si imités la gesta de l'origen de la nació nord-america, també ofereix la gesta espúria del Pares Fundadors sionistes,  la dels esforçats colons jueus, honrats i treballadors que superant totes les dificultats començaren a aixecar kibbutz esponerosos en aquelles inhòspites terres palestines; Pares Fundadors que culminaren la seva Eneida amb la proclamació de l'Estat d'Israel a 1948, després d'una heroica guerra victoriosa dels colons jueus contra cinc exèrcits regulars de cinc Estats àrabs. La publicitat sionista ho presenta com si fos una mena de versió contemporània de la gesta de David contra Goliat.

    Però la realitat històrica es farà de cada vegada més evident. Es descobriran les trampes i els enganys inicials.

Es va fent evident que, des de 1917, al conflicte de Palestina, Goliat va vèncer a David, i En Goliat eren els hebreus mentre que En David eren els palestins. Ara sabem que els sionistes obraven contra els palestins conscients de les seves enormes avantatges. Els sionistes sabien que els palestins eren un conjunt de poblets i llogarets que mantenien una economia agrària de subsistència, que, per tant, eren incapaços organitzar-se segons les demandes d'un Estat modern. Però, sobretot, sabien que comptaven amb el vist i plau de la potència ocupant i el suport dels Estats Units. Les organitzacions de la resistència palestina cercaven desesperadament el suport de Jordània, d'Egipte, de Síria. No hi havia color: els hebreus tenien el suport dels Estats Units.

    CIU i els sionistes catalans s'han ficat en aquest carreró pestilent. No crec que se'n surtin sense pagar un feixuc peatge. Tanmateix la veritat surarà i els ferirà. És just que paguin, jo crec.

      

  

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb