El blog d'En Joan Quetgles

Stiglitz i Krugman, el paper de la ideologia

quetgles | 07 Gener, 2009 12:55

La crisi financera encén el debat ideològic Després de la Segona Guerra mundial, la URSS imposà el seu model social als països de l'Est d'Europa, països que havia ocupat l'exèrcit roig durant el seu avanç cap a Berlín. A la mateixa època, al 1949, el partit comunista xinès prenia el poder a la Xina, el país més poblat del món. Per tot arreu planava l'amenaça comunista. Els partits comunistes i les formacions que es declaraven anticapitalistes i antiimperialistes eren presents al tercer món i posaven en crisi el sistema de domini dels denominats països capitalistes. Paral·lelament, els moviments independentistes de l'Àsia i de l'Àfrica eren reconeguts i els nombrosos nous Estats canviaven el mapa polític mundial. A més a més, majorment els governs d'aquests nous països es declaraven formalment neutrals respecte de la pugna entre el capitalisme i el comunisme. Així mateix, els partits comunistes de molts de països d'Europa occidental esdevenien hegemònics al si de les forces d'esquerra i semblaven disposats a prendre el poder, particularment, a França i a Itàlia.

Amb motiu evident, els governs dels països d'economia de lliure mercat entraren en guerra ideològica contra l'amenaça comunista. Els Estats Units esdevingué el guardià de la llibertat i la seva influència es deixà sentir a tot el món. S'inicià la denominada guerra freda, la qual, entre alts i baixos, va durar fins a l'esfondrament de l'URSS, al 1990.

Abans de passar a tractar el tema enunciat al títol d'aquest escrit, vull fer un seguit de breus aclariments a manera d'orientació entre la immensitat de material ideològic que ofereix la temàtica de la confrontació entre el capitalisme i el comunisme.

Que, de bell antuvi, al si de les crisis socials, sorgiren moviments que propugnaven qualque tipus d'igualitarisme. Així, a la Revolució francesa aparegueren les Égaux (els iguals) de Gracus Babeuf que intentaren una insurrecció amb l'objectiu d'establir la col·lectivització de les terres i dels mitjans de producció. A la seva Declaració dels Iguals està escrit: "Ens cal no solament aquesta igualtat transcrita dins la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, la volem en mig de nosaltres, sota el sòtil de les nostres cases..."; és a dir, volien la igualtat real i efectiva, i no la pura declaració verbal del dret a la igualtat.

Que, a la Revolució nord-americana (1776), es posà de manifest un poderós sentiment igualitarista, el qual, majorment, fou recollit als escrits d'En Thomas Paine. En Paine propugnava el control social d'aquells ciutadans que havien aconseguit l'acumulació de riqueses, control que impedís la formació d'elits econòmiques i d'una nova aristocràcia (Podeu veure el meu escrit a la web Thomas Paine, una perspectiva catalana).

Que En Paine fou marginat, i que el seu pensament patí una violenta repressió. En especial, les poderoses esglésies protestants de la Gran Bretanya i dels Estats Units intentaren esborrar de la història En Paine i la seva obra.

Que a l'Europa del segle XIX, per tot arreu, esclataven conflictes socials. Sorgien poderosos moviments obrers en demanda de justícia social. I, paral·lelament, sortiren a la llum tot de teories de reforma social de signe socialista.

Que, a la fi, feu l'aparició l'anunciada revolució social. La insurrecció dels obrers de París a 1971, donà lloc a la proclamació de la Commune de París, en la qual s'establí un sistema de significació anarquista i socialista. Però la Comuna fou com un foc d'encenalls, només durà dos mesos i acabà en desastre.

Que la revolució russa de 1917 despertà una expectació arreu del món. I, així mateix, un gran entusiasme entre les organitzacions obreres.

Que, a partir de la constitució de l'URSS, hi hagué un esclat d'organitzacions comunistes i anarquistes que proclamaven obertament les seves intencions de revolta social.

Que a la Gran Bretanya i als Estats Units - els majors exponents del sistema capitalista - la ideologia comunista no aconseguí penetrar al si de les classes treballadores.

Que, als Estats Units - que havien esdevingut la primera potència capitalista del món -, el partit socialista mai va ésser una alternativa política als partits tradicionals ianquis. I que molt menys significació tingueren els petits nuclis d'ideologia clarament revolucionària, de caràcter anarquista o comunista.

Després de la Segona Guerra, els Estats Units - i el Regne Unit - semblava immune al contagi comunista que s'estenia arreu del món.

El comunisme certament planava com una greu amenaça i s'iniciava el període de la Guerra freda. Però aquesta amenaça comunista sempre fou un fenomen extern, aliè a la societat nord-americana.

Els grans centres de poder ideològic ianquis desfermaren una autèntica croada contra tota mena de producte que fes olor d'esquerranisme. Els simpatitzants del comunisme foren sotmesos a la inquisició maccartista, organisme de repressió insuportable fins al punt que grans creadors, com en Charlie Chaplin, preferiren exiliar-se. Molt fàcilment, els que feien crítica al sistema social ianqui podien esser considerats radicals. Dins l'ardor de la guerra ideològica, els comunistes i simpatitzants del comunisme foren catalogats amb l'estigma de unamericans.

Semblava que aquesta guerra ideològica no havia de tenir fi, però, al 1990, contra tot pronòstic, sobtadament, l'URSS s'enfonsà. I amb ella tots els països comunistes de l'Est d'Europa.

L'URSS s'enfonsà no per causa de la guerra ideològica, sinó perquè el sistema del gran magma rus estava en una situació d'anguniosa asfíxia econòmica. Els dirigents del partit comunista rus feia temps que estaven convençuts que el sistema era inviable i irrecuperable. Alhora, els partits comunistes d'Europa s'autodissolgueren com a mostra de la magnitud de la tragèdia.

Després de la guerra, al 1946, En Carl Popper, va escriure La societat oberta i els seus enemic, on la societat oberta significava els països democràtics - especialment, el Regne Unit i els Estats Units -, i els seus enemics eren els nazis i els comunistes. O sigui, era la història dels bons contra els dolents. En Popper ja donava a entendre que a l'època actual hi havia una única via que era la de l'economia de lliure mercat.

Cinquanta anys després, En Fukuyama es va atrevir a anunciar que havíem arribat a la fi de la història, en el sentit que el sistema capitalista - la societat democràtica d'economia de lliure mercat - restava com a model social definitiu i únic.

Però va resultar palès que els Fukuyames es precipitaven i es es deixaven dur per l'entusiasme que els provocava el col·lapse soviètic.

De manera paral·lela, sobtadament, un altre tsunami ha commogut el suposat sistema definitiu - el d'economia capitalista - i amenaça de destruir-lo. Sembla que el final de la història encara no sabem quin serà, si és que realment n'hi ha d'haver un de final.

Al setembre del 2008, esclatava la crisi econòmica mundial la qual es considerada la més greu des de la gran depressió dels anys 30 del segle passat (Havia estat anunciada, però no es suposava que tingués tanta virulència).

La crisi avança i per tot fa estralls, i ningú sap quin serà el final. Però així com la crisi afecta violentament l'economia real, semblantment provoca també un terrabastall als dominis de la ideologia dominant. Certament, és a la vista de tothom que la crisi financera encén el debat.

Semblà com a tret de sortida de l'inici del Gran Debat la concessió del premi Nobel d'economia a En Paul Krugman. En Krugman ja tenia un gran prestigi i era conegut per les seves severes crítiques a la política econòmica d'En George Bush. Igualment, En Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia de 2001, denunciava la política econòmica i social del govern Bush.

El debat ideològic sobre política econòmica i social ja era present al l'Univers ianqui, però els economistes crítics com N'Stiglitz o En Krugman formaven part de la minoria. Als Estats Units - i encara més a Europa - tenia un clar predomini la ideologia neoconservadora, segons la qual el mercat s'autoregulava i l'administració de l'Estat havia d'intervenir el menys possible dins els processos econòmics

Esclatada la crisi, el procés de recessió dels Estats Units i de la resta del món ha confirmat les teories i les prediccions econòmiques que havia fet N'Stiglitz. Es feia evident el fracàs de la política econòmica del Govern d'En Bush, el qual seguia sense cap fre les propostes dels neocon, dels fonamentalistes de l'economia de lliure mercat. L'enfonsament de l'economia ianqui ha fet que tot el món hagi girat els ulls cap al discurs dels economistes crítics del sistema.

N'Stiglitz posa de relleu la inconsistència de les teories neoclàssiques de l'escola de Chicago. En contra del que pensava N'Adam Smith, no hi ha una mà invisible que faci de regulador magnífic del mercat.

N'Stiglitz ha explicat amb un llenguatge a l'abast de la gent corrent quines són les causes que han provocat la crisi financera. Ha explicat que la crisi no és per causa d'un error o accident, sinó que el sistema d'economia de mercat sense regulació és econòmicament inviable. Va dir: La caiguda de Wall Street és a l'economia de mercat el que la caiguda del mur de Berlín fou pel comunisme. La famosa frase donà la volta al món i aparegué a tots els mitjans.

Per citar unes altres frases de N'Stiglitz que també tingueren amplíssima difusió:

Els financers han inventat productes que no gestionaven el risc sinó que el produïen. Si no haguéssim disseminat el risc per tot el món, la crisi encara seria pitjor als Estats Units. Si el sector financer està en un estat deplorable, l'economia està en un estat deplorable. Els mercats financers...van suposar en els darrers anys el 30 % dels beneficis empresarials. Els dirigents dels mercats financers ha recollit aquests beneficis amb l'argument de que ajudaven a gestionar el risc i a assignar el capital amb eficàcia...S'ha demostrat que no és cert. Ho ha gestionat tot malament. Ara el tret els ha sortit per la culata, i la resta de l'economia ho pagarà perquè les rodes del comerç es posen al ralenti debut a la fallida del crèdit.

Cap economia moderna pot funcionar bé sense un sector financer vibrant.

N'Stiglitz va destacar que els efectes del mal funcionament de l'economia nord-americana ja eren evidents observant el creixement de les desigualtats socials, l'estancament dels salaris dels treballadors, el creixement de la pobresa i la major acumulació de la riquesa en mans de les elits.

La crisi financera ha posat contra les cordes als apologistes de l'economia de lliure mercat. Les explicacions i propostes dels economistes crítics semblen imposar-se arreu del món. Ara tothom - i sobre tot els capitalistes - parla de refundar el sistema capitalista.

La coincidència de l'esclat de la crisi amb la victòria electoral d'En Barack Obama ha fet més intensa la sensació d'urgència pel canvi, per a l'establiment d'un nou ordre econòmic mundial.

L'objectiu del meu escrit és fer veure que un discurs purament basat en una suposada ciència econòmica, de fet, intenta salvar el sistema de domini de les elits ianquis, és a dir, el sistema de domini imperial dels Estats Units d'Amèrica. Per suposat, els economistes són imprescindibles per a les societats modernes, però hem de veure que les elits dominants tenen al seu servei vertaders exèrcits d'economistes i d'advocats.

El discurs econòmic és necessari, però no és autònom. Vull dir que un discurs que pretén justificar la política econòmica d'una societat forma part d'una ideologia prèvia, d'un tot ideològic més ample. O sigui, com veurem més endavant, la pretesa ciència econòmica queda afectada per la ideologia - pels sentiments - dels teòrics de la ciència econòmica.

Economistes nord-americans, com N'Stiglitz i En Krugman, es mouen a partir d'una ideologia socialdemòcrata típica del Partit Demòcrata ianqui. Els podríem definir de progressistes moderats - de fet, han participat en equips del Govern demòcrata -, però els mitjans neoconservadors els qualifiquen d'extremistes d'esquerra (En realitat, els neocons són gent d'extrema dreta pura i dura).

N'Stiglitz explica de quina manera els financers van crear una verinosa bombolla immobiliària (ho explica, i el ciutadà corrent ho entén perfectament). Aquells experts aconseguien vendre cases a persones que no les podien pagar; fabricaven centenars de mils d'hipoteques escombraria, hipoteques d'alt risc que tenien uns interessos més elevats. Aquells experts eren esplèndidament recompensats per haver aconseguit repartir per tot el món aquelles hipoteques emmetzinades (Les quals tenien una gran demanda perquè oferien una major taxa d'interès).

Ara fins i tot En Bush renega explícitament del capitalisme salvatge (salvatge, diuen; com si n'hi hagués un de domesticat, de capitalisme) . Es veu que els neocons - l'extremadreta - estan disposats a participar en la refundació capitalista o a fer la seva pròpia refundació capitalista.

Com subratlla N'Stiglitz, no és el cas que la crisi financera sigui un rar accident, a manera d'un imprevist desordre dins un procés ordenat. La realitat és que no hi ha autoregulació del mercat, que no hi ha mà invisible, que els propis agents financers són els que desregulen el mercat contínuament.

La crisi ha encès el debat; i les aportacions intel·lectuals dels economistes crítics amb el sistema d'economia de lliure mercat han estat una gran ajuda per a divulgar el coneixement dels processos econòmics. Sens dubte, N'Stiglitz, En Krugman i d'altres famosos economistes crítics indiquen quin ha de ser el camí de les reformes.

Podria semblar, doncs, que les propostes per a la superació de la crisi econòmica mundial ja són clarament anunciades, i que amb la nova era anunciada pel triomf d'Obama es començarien a resoldre els grans problemes. Però haurem de veure - aquesta és la meva intenció - que el debat és molt més ample i complicat, que resten moltes qüestions per escatir.

N'Stiglitz i En Krugman formen part de les elits ianquis. Ambdós són reconeguts com a autoritats científiques pel món universitari i intel·lectual. Ambdós són columnistes de grans diaris i revistes. Però, també, ambdós han format part dels equips d'assessors dels diversos governs. I En Krugman va treballar per Enron, una gran empresa privada. Ambdós són un pou de ciència, i són d'agrair les seves aportacions i divulgacions sobre les grans contradiccions del capitalisme fonamentalista, al meu parer. Però ambdós són presoners de la violentíssima ideologia dominant nord-americana.

N'Stiglitz i En Krugman, en darrer terme, són al servei de la ideologia dominant, posat que no la denuncien ni s'atreveixen a plantejar les alienacions del sistema ni les seves aberracions. Ambdós es situen dins una còmoda posició ideològica molt pròxima a la del Partit Demòcrata. Ambdós són columnistes estrella del New York Times. Ambdós donen un decidit suport al programa de reformes econòmiques i socials d'En Barack Obama. Ambdós són homes que han triomfat, que ham acomplert el somni americà.

Aquells que se situen a l'esquerra del Partit Demòcrata són considerats radicals. Radical, als Estats Units, té una significació d'exclusió del joc intel·lectual del sistema. Radicals eren considerats els comunistes; i, molt fàcilment, els radicals poden passar a esser catalogats com a unamericans. Denunciar el mites de la ideologia ianqui és ser radical, proposar alternatives al capitalisme és ser radical, denunciar els mites de les esglésies protestants és ser radical, i així són catalogats els qui fan crítica alternativa al sistema. L'exclusió per causa de la ideologia pot arribar a tenir conseqüències extremadament violentes, com fou en el cas de Na Madalyn O'Hair, la dona més odiada d'Amèrica per causa del seu ateisme combatiu; posteriorment, Na Madalyn fou assassinada, juntament amb el seu fill i la seva neta, com si hagués de servir d'inspiració per al guió d'una pel·lícula d'horror.

N'Stiglitz i En Krugman no saben o no poden enfrontar-se als mites de la ideologia ianqui.

La ideologia ianqui dominant fins avui es recolza amb la religió, la religió cristiana protestant, i de signe calvinista (purità), majorment. I més encara he de dir: Els orígens de la nació nord-americana formen un tot indissoluble amb l'establiment de les colònies calvinistes a partir de l'expedició del Mayflower, a l'any 1620. Aquells pares fundadors volien establir repúbliques cristianes, seguint l'ideari d'En Calví, segons el qual, església i societat havia de ser una sola cosa (Podeu veure el meu opuscle La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 117 i següents).

N'Stiglitz i En Krugman bé que se'n guarden de denunciar els vicis de la ideologia ianqui. N'Obama mateix bé que va testimoniar la bonesa de la seva fe protestant al llarg de tota la campanya electoral; i al seu discurs del triomf electoral no va faltar la referència als Pares Fundadors, els pelegrins del Mayflower que havien d'edificar una nova Jerusalem cristiana (Referent a aquest tema, les cròniques recullen el fet que, a la campanya electoral de N'Abraham Lincoln, el seu equip electoral el va obligar a prometre que en cap cas manifestaria la seva posició agnòstica en matèria de religió, perquè entenien que era una qüestió sine qua non per a guanyar les eleccions).

Un hom podria considerar que els processos econòmics poc tenen que veure amb la religió, que fora absurd cercar motivacions ideològiques a la crisi financera. Però, pel contrari, haurem de veure que la ideologia intervé de manera decisiva als processos socials i econòmics.

Al meu opuscle, feia veure que les noves colònies de Nova Anglaterra es desplegaven segons la ideologia d'aquells beats calvinistes fundadors, i que el desplegament de l'economia a aquelles colònies no tenia parió al món. I que per aquesta causa els Estats Units, molt ràpidament, esdevingueren una gran potència econòmica, i, a partir de 1918, la primera potència mundial.

No hi havia dubte que aquella ideologia puritana republicana havia resultat molt favorable per al desenvolupament econòmic. Però tampoc hi hagué dubte de que aquella societat que creixia ten ràpidament portava al seu si el virus de l'autodestrucció.

La Gran Depressió dels anys 1930 s'inicià, com a la crisi mundial d'ara, als Estats Units; fou el virus que infectava el sistema econòmic nord-americà el que provocà la crisi financera mundial. Restà evident que no hi havia la famosa mà invisible.

Després de la seva estada a Europa, el president En Jefferson deixà escrit la seva valoració sobre la superioritat social i política de la jove república nord-americana respecte dels països europeus. Aquest sentiment de superioritat passà a formar part del nucli de la ideologia ianqui. La Gran Depressió també posava en crisi la ideologia dominant ianqui.

Des dels inicis, des de l'època dels Pares fundadors, el calvinisme ha sigut el fonament de la ideologia dominant. La fe religiosa i el puritanisme van marcar la societat ianqui, i aquesta marca es manté fins al dia d'avui.

De bell antuvi, la ideologia dominant fou un factor determinant del desenvolupament econòmic ianqui. Les elits que dirigien l'economia a començament de segle XX eren declaradament religioses i patriotes. I, per altre costat, els líders agnòstics i poc patriotes no és el cas que en cap moment arribessin a formar associacions que incidissin dins la societat de manera considerable. Les organitzacions liberals, progressistes es corresponen ideològicament amb del Partit Demòcrata actual, i totes elles reafirmen el seu entusiasme per la religió i pel patriotisme.

Allò més notable de la ideologia republicana conservadora és que fa una campanya permanent en l'afirmació de la llibertat i de la igualtat. Allò més sorprenent de molts dels escrits de divulgació de l'ideari conservador rau en que combina el conservadorisme amb una exaltació dels cants a la llibertat. Molts de fragments d'aquesta propaganda contra la burocràcia i contra l'Estat podrien passar perfectament per literatura anarquista.

Però, de fet, les seves campanyes ideològiques són clarament conservadores i repressores. En nom de la llibertat, persegueixen i oprimeixen; i arriben a l'extrem d'imposar la llibertat, la seva llibertat, és clar; és una llibertat que serveix de justificació del sistema de lliure empresa; i, en nom de la igualtat, es fa una transmutació dels valors de manera que aquells que són crítics amb el sistema - els agnòstics, posem per cas - són considerats com a elitistes, com a uns enemics de la igualtat. Aquests conservadors es presenten com a paladins de la igualtat, però resta evident que des de els anys 1970 la desigualtat social no s'ha aturat de créixer, i el nombre de pobres i marginats és sempre creixent.

N'Stiglitz i En Krugman denuncien sense embuts el desordre social del sistema; en tot moment, fan crítica de la política del Partit Republicà; es pot dir que ambdós es situen a l'ala esquerra de la línia política del Partit Demòcrata. Ja he dit que ambdós van col·laborar amb el Govern d'En Clinton.

N'Stiglitz i En Krugman - i la immensa majoria dels economistes nord-americans crítics - fan un discurs econòmic que s'acomoda a la ideologia dominant ianqui. Ambdós fan escrits que tracten temes socials a la mera que ho faria un filòsof. La pregunta que ens hauríem de fer és si aquests teòrics de la ciència econòmica representen el més alt valor intel·lectual.

Hi ha teòrics de l'economia que es situen a l'esquerra de N'Stiglitz i En Krugman. Però aquests teòrics, als Estats Units, queden marginats, resten fora del sistema convertits en radicals, en comunistes, en ateus (Com si ser ateu fos un estigma infamant). Aquests radicals no tenen cap opció per a accedir a les càtedres universitàries, i en cap cas poden disposar d'una columna d'un gran diari. Tampoc disposen d'accés per a la difusió de les seves idees econòmiques radicals.

Ni N'Stiglitz ni En Krugman s'atreveixen a fer la denúncia de les nefastes conseqüències del fonamentalisme religiós de les esglésies ianquis protestants.

Sembla que no hi ha dubte de que el puritanisme republicà va afavorir el desplegament del capitalisme als Estats Units. Més encara: la ideologia dominant dona per inqüestionable que l'iniciativa privada i l'economia de lliure mercat - és a dir, el capitalisme - als Estats Units fou una conseqüència natural de la fructificació de l'esperit dels Pares Fundadors.

El creixement econòmic dels Estats Units, a finals del segle XIX i principis del segle XX, fou el més gran del món. Els mecanismes del Poder ideològic - de les elits socials i de les esglésies luteranes - proclamaven sense descans la bonesa incomparable de la nació nord-americana. Proclamaven que, de totes les nacions del món, la República dels Estats Units d'Amèrica era la més democràtica, la més lliure, la més rica, la més justa i la més il·lustrada.

El Poder va ofegar totes les veus crítiques contra el sistema (La d'En Thomas Paine, la més notable). Tots els grans crims dels Governs ianquis foren reconvertits per la màquina de propaganda i exhibits públicament com a grans gestes nacionals. Així ho fan amb el tractament del genocidi de les nacions autòctones de Nord-amèrica. Els teòlegs calvinistes trobaren les fórmules magistrals per a santificar el crim.

Tot i proclamar ufanós l'abolició de l'esclavitud, el Poder es va desentendre del nou esclavatge encobert que se'n derivava. Els teòlegs puritans, si de cas, obrien boca no per a denunciar el racisme i l'explotació, sinó per a fer campanyes dels exèrcits de salvació amb l'objectiu de dur pel bon camí aquelles multituds d'africans lliurades a la misèria més absoluta i a la marginació. Dins aquelles societats de propietaris blancs feia l'aparició una casta de no propietaris que tenien el distintiu del color de la seva pell. Aquelles masses de persones de pell negra a més a més eren analfabetes.

Allò que han mantingut ocult el Poder i els teòlegs puritans són els virus socials i econòmics que produïa el sistema. Inquiets pels desordres morals iniciaren tot de campanyes ideològiques que tingueren nefandes conseqüències. En lloc d'intentar rectificar el mal funcionament del seu sistema capitalista, proposaren portar a terme reformes morals, és a dir, endurir el sistema d'explotació dels treballadors assalariats.

La moral calvinista és puritana; per tot arreu veu tendències pecaminoses dels humans. Parteix de considerar que l'home és dolent per naturalesa, i que únicament la intervenció de la bondat de Déu pot salvar l'home. En tot temps, el puritanisme de la societat ianqui es va mostrar dur i sense pietat contra el pecat i contra tot allò que signifiqués una amenaça per a la seva Jerusalem que estaven bastint.

Als Estats Units, a començaments del segle XX, el desenvolupament capitalista havia provocat les grans concentracions urbanes i proletàries. L'oferta de treball provocava onades de treballadors immigrants procedents de tot Europa. El Poder i les esglésies puritanes consideraven que la majoria dels nous immigrants no pertanyien a les esglésies protestants i no s'acomodaven correctament al model de vida nord-americà. Debut a aquesta alarma van començar les campanyes puritanes (s'han de considerar d'extrema dreta pura i dura) per a aconseguir la integració dels immigrants però també dels nombrosos grups humans que introduïen tot de pràctiques socials pernicioses.

Un dels punts àlgids d'aquestes campanyes fou la croada contra el consum d'alcohol. El conservadors aconseguiren imposar la llei seca com a llei federal al 1919. Des de 1919 fins al 1933 , amb la prohibició del consum d'alcohol, es desfermà una increïble cacera de pecadors, dels qui incomplien la llei, de manera que la situació esdevingué altament criminògena. De cop i volta aparegué una munió de nous criminals per causa de la seva relació amb l'alcohol: industrials, transportistes, botiguers, venedors i consumidors. Milions de persones infringien la llei i, com a conseqüència, s'hagué d'ampliar el sistema policial, penitenciari i judicial.

El sistema no pogué suportar un nivell de criminalitat tan alt, de manera que la llei seca fou abolida d'immediat.

Les elits econòmiques i socials - els capitalistes, que en diria En Marx - crearen una gran boira ideològica introduint la confusió al voltant de la lluita de classes, fins al punt que les classes treballadores no aconseguiren tirar en davant un partit polític de classe a la manera del Partit Laborista de la Gran Bretanya. Aquest estat de confusió ideològica s'ha mantingut fins el dia d'avui.

Les elits establiren una santa aliança amb les esglésies reformades. Les elits donarien suport a les esglésies, i les esglésies esdevindrien el mecanisme essencial del sistema de propaganda ideològica de les elits.

Els conceptes de llibertat i d'igualtat republicanes dels Pares fundadors, convenientment manipulats, esdevindrien el gran instrument decisiu per a controlar i dirigir a les amples masses treballadores.

Als temps moderns, mentre per una banda es continuava proclamant la bonesa de la llibertat republicana, alhora s'entronitzava la idea de llibertat de mercat. I a la idea primera d'igualtat republicana se li feien uns afegits de signe reaccionari; en nom de la igualtat, els reaccionaris - i les esglésies - anirien creant una xarxa invisible d'inquisicions ideològiques.

La nova inquisició ianqui començava una cacera de bruixes que no ha tingut aturall fins al dia d'avui. Aqueixa inquisició traspassa a la justícia ordinària l'execució dels càstigs imposats a aquells que han comés faltes greus contra la moral.

Als Estats Units, les elits i les esglésies cristianes aconseguiren ocultar la lluita de classes. Però a un cost que a ores d'ara resulta econòmicament insuportable. Per causa de la repressió moral els Estats Units han esdevingut el país que té, de molt, proporcionalment, la major població reclusa del món. A l'any 2008, els presidiaris havien superat la xifra de 2.500.000 reclusos; i, amb les persones que complien penes alternatives, el nombre de condemnats quasi abastava la xifra de tres milions de persones. El nombre de presidiaris nord-americans és set vegades superior al dels del Canadà, cinc vegades superior al dels britànics, segons l'estudi població reclusa d'Amèrica.

Són les elits ianquis les que fan possible el manteniment de la ideologia puritana reaccionària.

Els ideòlegs funcionaris al servei de la ideologia dominant per una banda s'omplen la boca tot parlant de la bonesa de la democràcia ianqui, i, per l'altra, fan increïbles i sorolloses campanyes per a conservar i refermar el llegat moral dels Pares fundadors (Llegat moral, que bé es va cuidar de fer explícit En Barack Obama al seu discurs a la nit de la victòria electoral). O sigui, s'aferma alhora la llibertat de l'individu i la negació d'aquesta llibertat. La realitat social s'encarrega de resoldre la contradicció: en realitat, es tracta d'una falsa contradicció; en realitat es tracta de la representació d'una farsa.

Aquests reaccionaris es presenten a si mateixos com a campions de les llibertats, quan, en realitat d'allò que són els batidors és de la repressió i de la violència contra tots aquells que s'oposen al seu ideari.

Vist superficialment, semblaria que no hi havia d'haver motius suficients pels quals les elits fessin pinya al voltant de les esglésies. Però la realitat és que els grans capitalistes que cauen dins l'heterodòxia ideològica no han aconseguit fins ara formar una elit alternativa a la recerca d'un nou sistema social. Els rics heterodoxos es limiten a donar suport a iniciatives progressistes relacionades amb el Partit Demòcrata i no es mostren capaços d'anar més enllà, a la manera que sí hi va anar N'Engels, fill de papà capitalista.

Ben aviat N'Henry Ford va esdevenir una de les grans icones de l'Univers ianqui, de l'American way of life. I un perfecte model del somni americà. Per tot arreu, el mitjans del sistema de propaganda destaquen que N'Henry Ford, de fer de pagès a la granja familiar, i de simple treballador mecànic a jornal, va passar a ser el creador de l'empresa automobilística més gran del món; empresa summament innovadora que era imitada per la resta d'empreses del país. Posen de relleu que el triomf d'En Ford també significava l'augment del benestar no solament dels seus obrers sinó de tota la societat nord-americana.

Per suposat, també s'assenyala que En Ford era un home religiós i un gran filantrop, però sovint es deixen un poc al marge la seva ideologia d'extrema dreta i les seves escandaloses iniciatives reaccionàries. Com es prou sabut, En Ford promovia extremes campanyes antisemites i fou l'editor del llibre Els savis de Sió; fou distingit per En Hitler amb la gran creu de l'àliga, la màxima distinció a les personalitats estrangeres.

En Ford feia grans campanyes antisemites, però també era promotor d'altres iniciatives morals i socials de caràcter reaccionari. En aquest sentit, va ser un dels principals valedors de la campanya per a la prohibició del consum d'alcohol.

Intensificava la seva línia repressiva tot adoptant maneres paternalistes respecte dels seus propis obrers. Així, va crear tot una gestoria de control moral dels treballadors, per la qual cosa fou denunciat pels sindicats acusat d'interferir en la vida privada dels obrers. Com era de preveure, va xocar frontalment amb els sindicats. En Ford no reconeixia els drets sindicals; la seva proposta era l'eliminació dels sindicats de classe.

El fordisme moral va resultar insuportable; provocava un augment indeturable de l'índex de criminalitat. Per això, la llei seca fou derogada a l'any 1933.