El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La ideologia nord-americana 3

quetgles | 12 Octubre, 2008 05:47

        

          La ideologia nord-americana 3

    

                 

      El pragmatisme i el positivisme són el dos corrents que dominaren l'espai filosòfic als Estats Units al llarga del segle XX. Els filòsofs dels dos corrents han aportat tot d'arguments, teories i informacions en suport dels principis de la ideologia hegemònica nord-americana; i, en sentit contrari, desplegaren tot de materials per negar validesa les ideologies contraposades o dissidents.       D'antuvi, aparegueren línies ideològiques crítiques respecte de la ideologia dominant. El pensament d'En Thomas Paine és la mostra més notable de dissidència contra la ideologia hegemònica a l'emergent República nord-americana.  El pensament d'En Paine era una amenaça per a les elits econòmiques i polítiques; per això, En Paine fou marginat i el seu pensament fou declarat "radical",extremista, en el sentit de ser considerat com una mena d'amenaça social, quasi un "enemic del poble".   Fugitiu de la repressió anglesa, En Paine fou rebut  com a "amic del poble"; participà molt activament en la preparació de la revolta de les colònies. I el seus pamflets polítics contra la monarquia i el poder de l'aristocràcia tingueren una difusió extraordinària. El seu opuscle "El sentit comú", 1776, (On diu que se'n editaren mig milió d'exemplars) establia els principis i l'argumentació per a l'establiment de la República; l'escrit no només escalfava els ànims de les amples masses, sinó que els ideòlegs – com En Jefferson, per exemple – els feien seu i inspirava el text de la Declaració d'independència. Així mateix on diu que En George Washington  va fer llegir a tots els soldats el pamflet d'En Paine "La crisi americana".   Com explico sovint als meus escrits, la història veritable de les idees desplegades pels humans no es correspon amb la història de la filosofia dels llibres de text. En Thomas Paine no figura en aquests llibres de text espanyols, però tampoc als nord-americans.       Als escrits d'En Thomas Paine s'exposà per primera vegada la concepció de la república com a incompatible amb la monarquia  i amb l'aristocràcia.    Les obres d'En Paine foren l'expressió filosòfica d'una ideologia amplament sentida per amples masses de la Gran Bretanya i dels Estats Units, ideologia que s'ha mantingut viva fins avui; ideologia, emperò, que no ha aconseguit ésser hegemònica.       Mentre En Locke – i els il·lustrats francesos - justificava la denominada "monarquia parlamentària", En Paine exposava els arguments basats amb la raó i amb la naturalesa humana segons els quals la democràcia era incompatible amb la monarquia. Assenyalà que en el sistema polític britànic la parafernàlia monàrquica era una mostra de la feblesa de la democràcia; explicà que la permanència del rei i dels aristòcrates britànics era el resultat no d'un pacte entre iguals, sinó d'una imposició, d'una violència, del partit aristocràtic; violència que constituïa de fet una negació de la democràcia.       Ningú com En Paine va saber veure les conseqüències que havia de tenir per a la història universal la Revolució nord-americana. Mentre En Hegel, amb superba ignorància, anunciava que els Estats Units "encara no estava preparat per a establir una monarquia", En Paine anunciava l'arribada de la independència dels Estats Units com a la possibilitat real d'una nova era mundial sense opressors i oprimits. En Paine parlava de “la gran Revolució americana”. A ''El sentit comú'', es pot llegir "...tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura  de la Terra.  Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d'En Noè fins ara. L'aniversari d'un món nou és a la mà, i una raça d'homes... ha de rebre la seva porció de llibertat de l'esdeveniment d'aquí a uns quants mesos".           Es pot dir que l'obra d'En Paine fou dividida per la història en dues parts, cada una de les quals tingué un destí ben diferent. Per una banda, "El sentit comú" i "La crisi americana" ocuparen un lloc distingit entre els escrits que configuraven la ideologia nord-americana. Però els escrits posteriors, en especial "L'edat de la raó", foren la causa del trencament d'En Paine amb  les elits dominants nord-americanes i de la seva marginació social i política. En Paine passaria a ser considerat un "radical thinker" (un pensador radical), denominació aquesta que té una valoració negativa a la societat nord-americana (Allà s'entén que els "pensador radicals" queden exclosos de la ideologia americana, que la seva obra ha de ser valorada negativament, que no són convenients per a la cultura nord-americana. Durant el període maccarthista, a molts "radical thinkers" se'ls va posar l'etiqueta violenta de "unamericans").    Aquells que li havien donat suport, com En Thomas Jefferson i En Benjamin Franklin,  degueren pensar que ja havia complert la seva missió històrica i que ja es podia retirar de l'activitat política. En aquest sentit, el Congrés, en reconeixement dels serveis acomplerts per En Paine, li regalà una granja per a que s'entretingués fent de pagès.  En Jefferson i els dirigents demòcrates es volgueren assegurar el suport de les elits conservadores, és a dir, dels grans propietaris, temorosos dels moviments de les amples masses revolucionàries; i, per això, s'apartaren d'En Paine i el marginaren.    En Paine és considerat com un nunci de la ideologia de signe anarquista. Entén l'Estat com un mal necessari i propugna reduir els poders de l'Estat fins a la supressió definitiva. Semblantment, denuncia tots els mecanismes socials perversos que permeten els privilegis i l'herència de la gran propietat. En aquesta línia de denúncia social, també explica l'aparició de les esglésies com a "institucions per aterrir i esclavitzar la humanitat".    La ideologia hegemònica ianqui, fins al dia d'avui, ve marcada pel component religiós.  Els conservadors i les esglésies consideraren En Thomas Paine com una amenaça i, en conseqüència, procuraren esborrar-lo  de la història.     A "L'edat de la raó", En Paine mostra les inconsistència dels relats bíblics a la manera dels il·lustrats francesos. El seu llibre recorda al de la crítica d'En Voltaire a la Bíblia. En Paine a més d'assenyalar les contradiccions, li interessa destacar els conflictes morals dels relats bíblics; denúncia la inconsistència de la Bíblia no tant per contradicció amb la física, com en contradicció amb la moral. En Paine va més enllà del discurs crític dels il·lustrats: explica i argumenta les causes de l'origen de les esglésies. Deixa de considerar la teoria il·lustrada de la motivació de la religió. Segons els il·lustrats, el fenomen religiós era per causa de la ignorància, de la superstició, del temor  a la natura i d'altres semblants. En Paine, en canvi, es centra en les esglésies com a instrument criminal de domini contra les classes treballadores. No és als creients a qui critica; entén que cadascú té dret a creure segons la seva consciència. Però En Paine manifestarà el seu dret – i el dret dels qui pensin com ell – a no creure en els dogmes de les esglésies. I així afirmarà "La meva pròpia ment és la meva pròpia església". En aquest sentit exposa la base de la seva teoria moral segons la qual "la felicitat de l'home consisteix en ser mentalment fidel a si mateix...La infidelitat no consisteix en creure o no creure; consisteix en afirmar que es creu amb allò que no creu...Quan un home s'ha corromput i ha prostituït la castedat de la seva ment, al afirmar públicament allò que no creu, està preparat per a cometre dos tipus de delictes. Practica el comerç dels sacerdots per tal d'obtenir un benefici, i per a estar ben situat en aquest comerç, comença amb un perjuri. Podem concebre alguna cosa més destructiva que això?" ("L'edat de la raó", capítol I, pàgina 1).      L'heroi revolucionari, primer, fou marginat – o traït? – als Estats Units, i per segona vegada va caure en desgràcia a la França revolucionària. Prengué part de manera decisiva a la revolució francesa, fins al punt d’ésser elegit diputat a la Convenció Nacional Francesa (D’aquella època, 1791, data la seva obra, Els drets de l'home); però fou considerat un enemic pels jacobins i fou empresonat per En Robespierre a 1793. Els jacobins consideraren – i no erraven – que En Paine donava arguments als girondins (La tradició espanyola i catalana dóna per bona la versió jacobina dels fets històrics). En Paine, en canvi, denunciava la deriva jacobina com un assalt als drets dels homes de les àrees girondines ( homes, entre els quals hi havia els occitans i els catalans).       La meva intenció no és fer un recordatori que reivindiqui la memòria històrica d'En Paine.  En Thomas Paine ha esdevingut un referent central de la guerra ideològica als Estats Units. El conflicte ideològic que van provocar els escrits d'En Paine anava molt més lluny que una història personal o d'una revisió dels valors de la seva obra.        Els escrits d'En Thomas Paine recolliren el sentir i pensar de les amples capes de la població de Nova Anglaterra.       Els grans propietaris i les esglésies – totes les esglésies – consideraren com una greu amenaça el pensament d'En Paine i iniciaren una guerra sorda en contra. Una guerra que seguia les maneres canalles de la tradició catòlica: allò que importava era destruir l'enemic. Els reaccionaris obraren com si En Paine no hagués existit. Miraren d'esborrar la seva memòria i els seus escrits.       Aparentment, semblava que les elits del Poder havien aconseguit el seu objectiu. Semblava que ningú se'n recordava d'En Thomas Paine. Però, benauradament, per espant dels reaccionaris, es comprovà que el pensament d'En Paine seguia viu entre els progressistes nord-americans.      La guerra ideològica començada al 1776 al voltant del pensament d'En Paine s'ha mantingut, en alts i baixos, fins a la nostra època. Actualment, la guerra és més viva que mai.        En un article de 1934, "El destí d'En Thomas Paine", En Bertrand Russell escrigué: "Per als nostres rebesavis era una espècie DE SATANÀS terrenal, un infidel subversiu, rebel contra el seu Déu i contra el seu rei. Es va guanyar l'hostilitat de tres homes a qui no se sol relacionar: Pitt, Robespierre i Washington.. D'aquests, els dos primers van tractar de donar-li mort, mentre el tercer es va abstenir  de prendre mesures per salvar la seva vida. Pitt i Washington l'odiaven  perquè era demòcrata, Robespierre, perquè es va oposar a l'execució del rei i al regnat del Terror.[] El seu destí va ser sempre ser honrat per l'oposició i odiat pels governs".         Però actualment la situació a l'Univers anglòfon va més enllà de recuperar En Paine; ara, el moviment de recuperació dels pensadors i dels herois marginats entra de ple en la guerra ideològica. Sembla que el pensament recuperat d'En Paine torna a ésser un instrument decisiu en la lluita contra l'opressió.       Hem d'entendre "opressió" en el sentit de la violència oculta i permanent que fan les elits del Poder – la classe dels grans propietaris – contra les classes treballadores. Els dirigents de les esglésies han de ser considerats com unes elits que sempre fan conxorxa amb la classe dominant.    Mentre a Europa hi ha una tradició de denúncia contra l'explotació capitalista, als Estats Units la classe dels capitalistes va aconseguir mantenir marginades les ideologies que feien crítica al capitalisme; i als anys 1950, es va desplegar una autèntica persecució contra "els amics dels comunistes".  Fan que els seus ideòlegs mantinguin una campanya permanent a fi  i a efecte que es mantingui el mite insofrible de que el capitalisme és un bé i un producte típic de la dinàmica societat nord-americana. Tot i que és una ideologia aberrant, els capitalistes ianquis se senten segurs i poderosos  en aquesta lluita ideològica. En efecte, són els capitalistes els qui inunden el mercat amb les seves produccions ideològiques; no de bades són els propietaris dels mitjans de comunicació de masses.  Per altre costat, les Universitats ianquis de tradició no estatal, majorment, depenen de les ajudes de les fundacions filantròpiques dels grans capitalistes. També s'ha de considerar que les esglésies controlen directament centenars d'Universitats nord-americanes. Les esglésies de tradició luterana i calvinista, majorment, fan costat a les elits del Poder i, per tot arreu, disposen dels seus propis mitjans de comunicació. Aquestes esglésies, juntament amb la catòlica, engeguen tot de campanyes reaccionàries de manera continuada.       Durant molt de temps la ideologia dominant va mantenir marginada la memòria d'En Paine i del seu pensament. Així i tot, en tot temps aparegueren grups de lluitadors socials que reivindicaren la seva memòria. A la segona meitat del segle XIX, En Paine i la seva obra foren exalçats per grups de rebels a ambdues ribes l'Atlàntic. Organitzacions anarquistes, formacions socialistes i sindicalistes el feren seu. I, de manera semblant, tot d'agrupacions de signe agnòstic o ateu reclamaren el seu nom.    Quedava manifest que la guerra ideològica continuava i era de llarg abast. Als anys 1920, el reconeixement de la grandesa d'En Paine feu un salt important: Per iniciativa d'En Thomas Edison, es creà la casa museu dedicada a difondre l'ideari d'En Paine. A partir de llavors, s'han succeït les campanyes en aquest sentit. Foren molt significatives les  declaracions de N'Edison i d'En Roosevelt exalçant el pensament i l'acció d'En Paine. Heus ací un paràgraf d'una declaració de N'Edison: " Sempre he considerat En Paine com un dels més grans de tots els nord-americans. Mai hem tingut una sòlida intel·ligència en aquesta república. . . .Va ser la meva bona fortuna descobrir En Thomas Paine a la meva infantesa. . .fou, de fet, una revelació per a mi llegir aquest gran pensador sobre temes de política i de teologia. En Paine despertava el meu interès sobre molts d'assumptes que mai havia pensat abans. Recordo molt vívid, el flaix de la il·luminació que va brillar a partir dels escrits d'En Paine, i recordo que vaig pensar en aquell moment 'Quina llàstima que aquestes obres no siguin avui llibres a l'abast de tots els nens!' El meu interès per en Paine no quedà satisfet per la meva primera lectura de les seves obres.  Vaig tornar a ell una i altra vegada, tal com ho he fet des de la meva infantesa".         Les esglésies luteranes i calvinistes, fracassat el seu intent d'esborrar el nom d'En Thomas Paine, seguiren una deriva a la manera catòlica, i es dedicaren a difamar la vida i l'obra del gran home. Els teòlegs cristians no entraren a debatre els arguments de "L'edat de la raó".  A la manera catòlica, el seu miserable gran argument contra En Paine consistí en posar falsos testimonis sobre la seva retractació religiosa a l'hora de la seva mort.        Les elits reaccionàries nord-americanes i les esglésies  han mantingut la seva estratègia de sempre respecte d'En Paine. Actualment, continuen l'esforç per tal d'ocultar o distorsionar el pensament del gran home. Per posar un clar exemple, per a la Stanford Encyclopedia of Philosophy – de la poderosísima Universitat de Stanford – En Thomas Paine és un desconegut.  Igualment, com assenyala En Pablo Pozzi, el catedràtic d'història dels Estats Units: "És notable com dos importants històries sobre el radicalisme nord-americà de la Independència a penes si el mencionen (a En Paine).  Vegeu Gordon S. Wood. The Radicalism of the American Revolution, 1991. Y Richard Buel, Jr. Securing the Revolution. I Richard Buele, Jr. Securing the Revolution. Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). Ideology in American Politics 1789-1815 (Ithaca: Cornell University Press, 1972). El llibre d'En Wood va rebre el Premi Pulitzer a la millor obra històrica. En canvi, En Vernon Louis Parrington li dedica un llarg capítol en la seva història sobre el pensament nord-americà. Vegeu Main Currents in American Thought. The Colonial Mind (New York: Harcourt, Brace and Co., 1927. Per En Parrington, En Paine era un dels grans pensadors de l'època. Potser la diferència sigui ideològica. En Parrington era un progressista i un reformista, mentre que En Wood i En Buele són exponents de la "escola del consens", o sigui de la història oficial".       Al seu escrit, "Thomas Paine: la democràcia radical versus la república conservadora", En Pozzi ens ofereix aquest magnífic resum: " El dia d'avui Thomas Paine té una rellevància notable. No només pel seu internacionalisme revolucionari i desafiament a les institucions existents, sinó per la modernitat del seu pensament, el seu racionalisme i la seva fe en la naturalesa humana. La seva participació com a dirigent i gran pensador en la independència nord-americana i en la Revolució francesa el marca com un dels grans pensadors del món modern. En el cas nord-americà va ser l'expressió més acabada del radicalisme democràtic artesanal i va ser, de lluny, el gran orador de la revolució americana.  Potser per això va ser condemnat a la foscor i l'ostracisme. Com tots els idealistes cometre l'error de subestimar el poder de la classe dominant.  Els seus milers de seguidors no van poder protegir la seva reputació contra aquests atacs i aquesta persecució.  Tanmateix, la seva figura i el seu pensament han estat atresorats durant dècades pels treballadors a les dues ribes de l'Atlàntic per emergir, en els últims temps, com poderosa antítesi a aquells que s'oposen a la raó i  l'humanisme" (Podeu veure el text complet a la web Thomas Paine).        Al moment present, octubre del 2008, amb la tremenda crisi de l'economia mundial, la guerra ideològica als Estats Units s'ha intensificat. Basta veure de quina manera més notable s'ha superat l'abstencionisme electoral.    El crac econòmic ha trencat les sòlides muralles de la ciutadella ideològica neoliberal.    Els ideòlegs  crítics contra la ideologia capitalista dominant  – "radicals" que els anomenen als EUA – no només s'han multiplicat als darrers temps – en especial, durant el govern d'En George Bush -, sinó que els canals de difusió del "radicalisme" han fet un salt qualitatiu, sembla.   Amb la mateixa línia "inquieta i radical" també es mou un creient nombre de líders religiosos, en especial entre els quàquers i les esglésies evangèliques.    (Amb la "revolució cultural" de Google, tenim a l'abast les obres completes d'En Thomas Paine en versió catalana. Es poden baixar de la Xarxa  Thomas Paine)   

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb