El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En matèria de filosofia, 2na. part

quetgles | 13 Agost, 2008 05:38

   En matèria de filosofia, on som, ara? (Segona part)  

     Per a intentar una aproximació a la pregunta, començaré afirmant la tesi mestra, a partir de la qual seguirà la línia de l'argumentació.

    Tesi: L'ordenació de la societat d'acord amb l'emotivisme moral i el concepte de contractualisme social – el nucli de la ideologia hegemònica a les societats democràtiques – s'esdevingué per causa del triomf de les revolucions democràtiques. Fou la intel·ligència i els sentiments i el coratge de les classes populars oprimides les que determinaren l'aparició de les revolucions democràtiques. 

     

    Tesi: No és el cas que la Il·lustració francesa fos la causa de la revolució. Els il·lustrats no eren  pas revolucionaris. S'ha de punxar la bombolla de la Revolució francesa. És errònia la versió que donen els llibres de text espanyols.  

    S'ha de veure que la intervenció de les masses en el procés revolucionari francès del 89 sempre supera les previsions dels qui s'havien autodeclarat "representants del poble francès".

   Es pot constatar a altres àrees d'Europa – per exemple, a Prússia -  també es donava el fenomen de la Il·lustració i no per això se'n deriva una situació revolucionària.

   Podeu veure una explicació més acabada sobre aquest tema a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 57 i següents.

     Tesi: La filosofia, les filosofies, es despleguen al servei d'una determinada ideologia. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual instal·lats en la seva pròpia ideologia, la qual es correspon amb una de les ideologies en conflicte.   Fent un manlleu a En Hegel, "la filosofia surt com l'òliba, quan el sol ja és post". O sigui, no és el cas que de la ment d'un sol home – el filòsof – sorgeixi una ideologia.     Tesi: El fet de que uns determinats filòsofs figurin com "els més grans" o "els més importants" als llibres de text espanyols respon a una classificació i una valoració la qual concorda amb els interessos de la ideologia conservadora.  

   Tesi: La major part dels "grans filòsofs" són d'ideologia conservadora o reaccionària. Així, podem citar: Sòcrates, Plató, Aristòtil , Agustí, Tomàs d'Aquino, Descartes, Kant, Hegel, Nietzsche, Husserl, Heidegger.

     Tesi: A l'època moderna, els pensadors que elaboraren una filosofia en defensa de la ideologia democràtica triomfant foren en John Locke, En David Hume i En Rousseau, entre d'altres. 

    En Locke pogué publicar la seves "Cartes sobre la tolerància" després de la Revolució "la Gloriosa" de 1688. Però s'ha de considerar que En Cromwell ja havia decidit suspendre la prohibició d'entrada dels jueus a Anglaterra. O sigui, En Cromwell i els seus consellers ja feien valer a la societat els principis calvinistes   que els inspiraven, com, per exemple, el de tolerància.

      Tesi: No és el cas que els moviments de la història siguin originats per les doctrines dels filòsofs. Si de cas, són els profetes – alguns pocs profetes – els qui encapçalen un moviment històric.  

     Les monarquies europees, hereves del sistema de domini de l'Imperi romà, continuaren utilitzant l'Església catòlica com a instrument de repressió ideològica.  Fins a la revolució luterana, es mantingué el despotisme ideològic amb una violència extrema i cruel. (Per a veure el tema sobre la revolució luterana podeu a anar a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30 i següents).

   

    Tesi: A les societats democràtiques febles – com n'és el cas de l'espanyola -, les forces conservadores mantenen tot de dispositius per fer prevaler els seus interessos ideològics; i la guerra ideològica és manté encesa.  

      Tesi:  Si les classes populars no aconsegueixen trobar fórmules de resistència eficaces contra el Poder, les classes privilegiades intensifiquen la seva opressió i el seu espoli.

  

       Tesi:  Mentre es manté viva la guerra ideològica, aquells discursos filosòfics que proposen canviar les peces mestres de la ideologia democràtica no fan sinó col·laborar amb les classes privilegiades, amb els opressors.

  

      Per posar un exemple aclaridor: a la França contemporània es dóna amb més intensitat el fenomen de la corrua de "philosophes" i es fàcil constatar que de l'allau de literatura filosòfica no se'n deriva cap canvi ideològic notable.

    Al meu parer, l'allau de "philosophes" no és una casualitat, sinó que és una conseqüència de la praxi de les elits dirigents franceses dels darrers seixanta anys. La producció de "philosophes" no ha sigut per una demanda de les classes populars franceses.

   Passo a exposar tot un seguit de detalls que jo crec que són decisius desvelar el misteri dels "philosophes".

   La seva aparició coincideix amb la victòria de França i amb l'inici de la política de "Grandeur" d'En Charles de Gaulle.

   Aquests "philosophes" de la postguerra ja no són uns foscos professors universitaris que s'esgoten traduint els autors alemanys.  Fan un salt qualitatiu i esdevenen les penses i les veus de "l'esprit" francès. De seguida esdevingueren uns privilegiats socials. Aquests pensadors professionals passaren a disposar d'un pressupost del ministeri més elevat, però, sobretot, tingueren accés als mitjans de comunicació, als grans diaris. Col·laboracions, encàrrecs, conferències, entrevistes, serveis especials, contractes de consellers, premis, honors...i més coses han acompanyat la vida d'aquests nous personatges públics.

    Tot i la tremenda diversitat de discursos filosòfics que amollen, els "philosophes"  participen - sembla que espontàniament – en una campanya permanent d'enaltiment de la filosofia. Quasi tots ells – els marxistes, com N'Althusser, inclosos – fan contínues autoproclames de les seves portentoses capacitats intel·lectuals i de la profunditat del seu pensament.

    Segons els seus discursos, allò important al món són els seus propis discursos que tracten sobre ells mateixos i els seus propis discursos. Es tanta la seva vanitat que arriben a fer afirmacions com la d'En Foucault que digué que En Deleuze és el filòsof més important del segle i que el segle XXI serà "deleuzià". I diu tot això  en to profètic sense que el món en sàpiga res (Bé, jo crec que la declaració d'En Foucault ocultava de fet una proclama de la seva pròpia superioritat respecte d'En Deleuze).

   Al meu parer, la intenció de les elits privilegiades franceses i del Poder francès consisteix en intentar desanimar les classes treballadores;  és com si aquestes elits volguessin rescatar "el dret de les classes dirigents" de línia platònica i deixar en suspens l'emotivisme moral, i per això fessin aquest ús dels "philosophes".

   L'enunciat elitista ( i també el de N'Althusser) seria una cosa així: "vosaltres treballadors i vosaltres gent vulgar  no disposeu de formació suficient per a intervenir en l'ordenació de la societat. Val més que ho deixeu en mans dels savis, dels preparats i dels experts - o dels dirigents del "partit" -. Renuncieu a l'emotivisme moral.

   És com si intentessin – aquestes elits – que els treballadors i les classes populars es sentissin intel·lectualment i moralment inferiors. Com si intentessin culpabilitzar a les "masses".

   És com si fessin experiments socials en el sentit de cercar una línia política i ideològica que donaria lloc a un nou platonisme social.

 

    Les elits privilegiades continuen amb el seus poders i els seus projectes contra els interessos de les classes treballadores. Les elits continuen provant nous mètodes en la guerra ideològica.

   

 

   Els intel·lectuals i els filòsofs i els individus corrents que denuncien les estratègies de les elits reaccionàries treballen a favor del bàndol democràtic.

  

  Per una banda, el desplegament econòmic mundial (per mitjà del sistema capitalista) fa que la producció de bens materials abasti nivells extraordinaris i això permet que amples capes de la població mundial tinguin accés a un nivell de vida més alt (El més remarcable és el desenvolupament de la Xina i de l'Índia, la població de les quals representa una tercera part de la població mundial). Per l'altra, les elits s'apoderen de part d'aquesta producció i aconsegueixen unes acumulacions de riquesa també extraordinàries.

      Les elits i les noves elits han fet unes extraordinàries acumulacions de riquesa en poques mans.

 

   Tesi: En tot moment, les elits – econòmiques, polítiques, ideològiques – tracten de burlar els controls democràtics. A més a més, en el terreny purament ideològic, tracten d'afeblir la ideologia democràtica.

  

    Vist això, respecte del tema que encapçalava l'article, he de dir que la filosofia convenient als interessos de les classes treballadores continua essent aquella que defensa la validesa del nucli essencial de la ideologia democràtica, a saber, l'emotivisme moral i el contractualisme social. I, per citar els clàssics, diria els noms d'En Locke, En Hume i, també, En Rousseau.

   És possible que alguns lectors, afectats al marxisme o a la filosofia d'algun "philosophe", s'escandalitzin de la meva proposta de fer valer el pensament d'uns autors del segle XVIII.

 

      En justificació a això, he de dir que l'emotivisme moral i el contractualisme social no són unes modes passatgeres. Que l'establiment dels règims democràtics respon a la voluntat majoritària de la població. Que la ideologia democràtica és hegemònica en quant és sostinguda  per la majoria de la població.

    Tesi: Al llarg dels segles, va predominar de manera absoluta i vergonyant "l'intel·lectualisme moral" i "el naturalisme social". No és el cas que els filòsofs es cansessin d'aquesta ideologia i inventessin unes noves modes ideològiques. Ja he dit que la filosofia és com l'òliba. Tancat el breu període de les "polis" democràtiques, durant més de dos mil anys va imperar el despotisme aristocràtic.  

   Tesi: Als llibres de text figura que durant aquest llarguíssim període hi va haver 40.000 filòsofs i teòlegs. Però no expliciten que tots aquests filòsofs no feien sinó repetir incansablement l'eterna cantilena de "l'intel·lectualisme moral" i de "el naturalisme social", cantilena que "no passava mai de moda". Els 40.000 teòlegs pasturaven dins la tanca construïda per N'Aquino i el Papa.

    (Aclariment: "intel·lectualisme moral" és la doctrina defensada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Segons aquesta, el Bé moral – únic i etern – s'aconsegueix  per mitjà de l'activitat intel·lectual; únicament el savi obra el bé. En Tomàs d'Aquino acomoda la teoria aristotèlica al dogma catòlic. Segons N'Aquino, "la fe i la raó" coincideixen; el Bé de la metafísica coincideix exactament amb la moral cristiana; o, també, la pura especulació racional descobreix les veritats morals del cristianisme. O sigui, en darrer terme, és el Papa la màxima autoritat en matèria de moral).     (Aclariment: "Naturalisme social" és la doctrina de N'Aristòtil sobre els principis "eterns" que defineixen "la societat humana".  Segons aquesta, les societats humanes són un producte natural; les societats humanes s'ordenen segons les lleis de la natura; les diverses formacions socials – monarquia, aristocràcia, democràcia – són productes naturals, són una conseqüència de la naturalesa humana. Segons la concepció aristotèlica, tots els processos de la naturalesa s'orienten necessàriament cap a la perfecció. Així, si a la societat hi ha esclaus, s'ha d'entendre que és una cosa natural i s'ha d'entendre que és una bona cosa que hi hagi esclaus; explicava el filòsof els beneficis de l'esclavitud,  gràcies als quals els homes lliures queden alliberats del treball i poden cultivar la filosofia.)     O sigui, que allò que importa és saber que la guerra ideològica contra totes aquelles organitzacions – i filosofies – enemigues de la ideologia democràtica continua més encesa que mai. Que "els enemics del poble" continuen promovent tot de "philosophes" amb la perversa intenció de crear confusió ideològica, d'afeblir les crítiques contra les elits.     Així, doncs, en matèria de filosofia seríem a un postmarxisme i a un post-postmodernisme.      Tesi: El denominat "postmodernisme" és un intent de sembrar la confusió de manera que totes les teories serien una mena de jocs de llenguatge. En Rorty, fent "pragmatisme de dretes", ens proposa que l'activitat de l'home al voltant de la poesia, la filosofia i la ciència no són més que jocs de llenguatge, pures creacions de "l'esperit humà".     No sabem quin tipus de lluita  desfermaran les classes populars ni quines respostes crearan en contra dels privilegis i dels poders de les elits.    Però sí podem estar segurs que les forces reaccionàries tradicionals – en especial l'Església catòlica – no han abandonat els seus objectius més foscos.      Com ja he dit a altres escrits, les forces reaccionàries disposen de grans recursos materials per a difondre la seva ideologia, però el seu cos de doctrina – aristotèlic-tomista – és feble i no resisteix les crítiques fetes des de la ciència.     Per altre costat, l'Església catòlica no troba recursos dialèctics per a  front als qui denuncien la seva sèrie interminable de crims contra la humanitat. Ella vol ocultar els seus crims; nosaltres podem denunciar-los.    O sigui, estem en guerra. I som en una filosofia – aquesta és la meva proposta – que aporta arguments per reforçar la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme social. 

Comentaris

hello

hello | 17/10/2008, 02:55

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb