El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Què és la filosofia?

quetgles | 07 Agost, 2008 06:35

Què és la filosofia?

 

  Les respostes a aquesta qüestió – llevat d'algunes excepcions - són de dos tipus:

 

   Primer tipus. Són les respostes d'enaltiment. Corresponen a les  que fan els llibres de text, les enciclopèdies i els funcionaris que ensenyen els programes oficials de filosofia (A  l'Univers espanyol on els catalans estem encabits, el Poder dicta la norma) .

   Segon tipus. És la resposta que fa cada filòsof en particular, resposta amb la que cada autor distingeix entre la seva pròpia filosofia – i la dels autors precedents i acostats -, la qual és considerada com a l'autèntica, i la dels autors contraposats que és considerada d'errònia.

 

   Tesi: Majorment, els filòsofs miren d'ocultar les seves passions més secretes. Majorment, presenten la seva obra com si fos la contribució d'un científic a la recerca de la "veritat" (En aquest punt, seria encertada la crítica d'En Rorty).

 

   En relació a això, En Marx, al fer la crida per a la transformació del món i deixar de banda la interpretació del món, indueix a la confusió. No és el cas que els filòsofs, com uns il·lusos, es dediquin inútilment a interpretar el món. No, la seva funció és la de contribuir a reforçar la ideologia d'una determinada classe social o bé la de divulgar les idees d'una elit a la qual serveix.

 

  

 

   Cada corrent filosòfic fa una definició pròpia del que és la filosofia. Per a posar uns exemples:

 

   En Plató: De la seva filosofia els tomistes en diuen "Realisme Exagerat". "Realisme" s'ha d'entendre a l'inrevés del significat propi de la paraula; per "realisme" s'ha d'entendre que el món físic no és real, que l'autèntica realitat és el món de les idees. O sigui que "realisme exagerat" s'ha de traduir per "idealisme extremat". La intenció d'En Plató – i la seva passió – és combatre la ideologia dominant a l'Atenes democràtica. Proposa el rearmament ideològic de la classe aristocràtica, a la qual pertanyia.

 

   N'Aristòtil: Els tomistes en diuen "Realisme moderat", o sigui que s'hauria de dir "idealisme no tan extrem com el d'En Plató". No és tan extremista com En Plató, però és igualment idealista al afirmar el primat de la Metafísica.  N'Aristòtil i En Plató són els campions de la reacció. L'objectiu essencial d'ambdós era invalidar l'emotivisme moral, el relativisme i el materialisme. O sigui, invalidar les normes morals i socials que regien les ciutats democràtiques, com Atenes, vg. Els prejudicis i els sentiments que eren presents a l'aristocràcia d'Atenes tots ells afloren a l'obra d'En Plató i de N'Aristòtil.

    

    En Tomàs d'Aquino: Va complir l'encàrrec filosòfic del Papa En Climent IV: Es tractava d'acomodar la filosofia aristotèlica a la dogmàtica catòlica. La veritat és a les Sagrades Escriptures. D'això se segueix que Philosophia ancilla Theologiae (La filosofia és un instrument al servei de la Teologia). O sigui, no hi ha veritat fora del dogma cristià. I la filosofia serventa d'aquesta Teologia catòlica és l'aristotèlica. Observeu que en una primera època la teologia cristiana anava muntada sobre la Filosofia d'En Plató. Observeu que l'organització social de l'Església catòlica es correspon amb la idea d'impossibilitar el més petit exercici democràtic i la llibertat de pensament.

   

   En Hegel: La filosofia és el resultat del desplegament de l'Esperit. O sigui, tots els sistemes filosòfics són moments d'aquest desplegament. A cada filosofia li correspon la seva porció de la veritat. I el final d'aquest desplegament és la pròpia filosofia d'En Hegel. Per primera vegada apareixia una filosofia que no negava la veritat dels sistemes filosòfics precedents. A La Fenomenologia de l'Esperit, la filosofia era explicada com a resultat del desplegament de l'Esperit Absolut ( que vendria a ser Déu), de manera que la diversitat de sistemes filosòfics eren entesos com a formant part d'un desplegament ideològic únic que abraçava les religions, els sistemes de filosofia i les concepcions científiques. L'Esperit es desplegava dins la història, o, també, els esdeveniments històrics eren manifestació de l'Esperit. L'Esperit es desplegava per mitjà de l'acció dels homes, de totes les accions dels homes. La història deixava de ser una col·lecció de res gestae i l'objectiu de l'estudi de la història era entendre les lleis racionals que determinen els processos històrics. Era la famosa expressió que diu que allò real és racional i allò racional és real. En Hegel donava resposta a les inquietuds dels seminaristes luterans i dels universitaris inquiets; semblava il·luminar amb una nova llum les qüestions més fosques; ara els luterans més beats podrien trobar justificació al Mal; el Terror jacobí era explicat com un moment necessari del procés de la Revolució francesa. Els luterans podien acceptar  la idea de la Revolució francesa que els oferia En Hegel; la Revolució francesa era considerada un moment necessari del desplegament de l'Esperit, però no era la fi de la història; la fi de la història universal era la creació de l'Estat alemany com a fruit del cristianisme  germànic. En Hegel els explicava que els quatre grans esdeveniments de la història universal que eren: l'aparició del cristianisme, la Reforma luterana, la Revolució francesa i la Il·lustració alemanya. Els estudiants luterans quedaven entusiasmats amb aquesta literatura. Per als governants de Prússia l'obra d'En Hegel era una magnífica resposta a la literatura antimonàrquica de la Il·lustració francesa, i una resposta des de la modernitat; feien d'En Hegel un modern que recollia i superava la Il·lustració francesa.  Segons En Hegel, la moral i la llibertat  autèntiques  haurien de ser les que s'estaven construint a l'Estat prussià luterà ; solament l'Estat pot ésser garant  de la moral i de la llibertat. Per altra banda, de bell antuvi, la monarquia prussiana havia practicat un magnífic despotisme il·lustrat.

   

 

   En Nietzsche: Des d'En Plató, la filosofia és l'expressió dels corruptes. En Plató fou el causant de la corrupció universal. En Plató i En Pau de Tars – "el sacerdot judaic ressentit" – introduïren la pesta de la moral cristiana al món. La història de la filosofia és la història d'una corrupció moral i intel·lectual. En Nietzsche és el profeta d'una religió sense Déu.

 

   En Marx: La filosofia és alienació. La història de la humanitat és la història de l'explotació de l'home per l'home. La religió i la filosofia són construccions ideològiques al servei de l'alienació essencial,  l'econòmica. Allò que importa no és interpretar el món, sinó transformar el món, fer la Revolució proletària.

   De manera semblant a la d'En Hegel, En Marx fa de la dialèctica materialista un instrument pel mitjà del qual la història no fa sinó confirmar les seves tesis. Amb la intenció de confirmar la bonesa del seu mètode, En Marx selecciona aquells processos històrics que s'hi adeqüen i deixa de banda els que no. En Marx fa referència a les condicions dels esclaus romans de manera ideològica; és a dir, no és el cas que En Marx faci ús d'uns coneixements socials del món romà; redueix la particularitat històrica a element ideològic, a concepte; una vegada feta aquesta operació mental, el trencaclosques de la complexitat romana queda reduïda a una simple anàlisi algebraica.  En Marx allò que fa es fer passar la història pels seus esquemes ideològics. Agafa els processos històrics, els desmunta en porcions i manipula aquestes porcions fins que encaixin en les caselles marxistes. Hem de veure que no és difícil trobar exemples històrics que no s'acomoden, que no compleixen les lleis enunciades.

       La desfeta imprevista dels règims comunistes, va accelerar la crisi del marxisme. Així i tot, actualment, el marxisme continua essent una de les grans  filosofies modernes. És indiscutible que molts d'elements ideològics aportats per En Marx són presents a molts de discursos ideològics actuals. Per altre costat, el pensament marxista continua present dins l'esquerra espanyola i catalana.

  

   En Heidegger: Diu que En Plató és el  pensador de l'Ésser i que la filosofia va perdre el senderi platònic. L'única possibilitat del pensar essencial és recobrar el pensament de Plató. En Heidegger és el màxim arrissador de rínxols:  Proposa que la recuperació de l'ésser es faci a través de la pensa d'En Nietzsche, el gran denigrador d'En Plató.

   En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.

   S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.

(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mine Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.

   L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.

    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta – no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta. 

   En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.

     

    En Wittgenstein: En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.

   Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.

   Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)

En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu, ni de la guerra ideològica de les esglésies contra el progrés i la justícia.

   En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món.  Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).

  

    Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.  

    La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N'Auguste  Comte –  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.

  

   En Rorty:  Postula que es deixi de banda els grans sistemes filosòfics que pretenien la "veritat", i es retorni al sòlid terreny del pragmatisme d'En William James i d'En Dewey. Hem de ser respectuosos amb les creences religioses, diu. I cal mirar de contribuir a millores concretes de la societat. De moment, sembla que no hi ha alternativa a les societats democràtiques de lliure mercat (Coincidència amb En Fukuyama i En Popper). En Rorty és dins la gran tradició nord-americana: quasi demana excuses per la seva dedicació a l'estudi de filosofies que són pures elucubracions com seria, vg., la filosofia d'En Hegel. Darrera les petges d'En Dewey i d'En Popper, no li agrada tractar la temàtica marxista. Té l'atreviment de dir que la ciència tampoc té la "veritat", que els enunciats de les ciències positives venen a ser, també, un "joc de llenguatge". Hi hauria així el "joc de llenguatge" de la filosofia, el de la poesia i el de la ciència. Al meu parer, es situa un poc més a la dreta i dóna la mà als teòrics del "disseny intel·ligent".

  

       La funció de la filosofia

 

   A l'època antiga, les societats humanes estaven integrades per mitjà de la religió i la tradició.  Les normes morals i les lleis venien justificades pels dogmes religiosos i el culte.

    A les grans civilitzacions  ( Vb., l'Egipte o Sumèria) la societat ja estava dividida en classes. S'ha d'entendre que aquestes classes socials  tenien interessos de classe diferenciats i que hi havia lluita de classes. Que hi havia una casta sacerdotal que tenia el monopoli del culte i el control de la moral. Però una casta sacerdotal no és una classe social. Els sacerdots eren un instrument de domini de la classe hegemònica, la dels grans propietaris de terra. Sovint, l'aristocràcia mateixa es reservava alguns  càrrecs  distingits de l'organització religiosa.

   S'ha d'entendre que quan es donaven grans moviments socials aquests es vestien de religió. I, al revés, els conflictes religiosos eren expressió de la lluita de classes.

    Al segle VI aC,  la Hèl·lade – així com la major part de territoris dels pobles d'Europa – estava molt fraccionada; hi havia una diversitat de regnes independents i centenars de ciutats que també eren estats independents.

   A destacar: la cosa més extraordinària de la civilització grega fou el sistema d'expansió de les ciutats;  l'èxit esclatant de la colonització grega feu que es formés un rosari de ciutats – més de mil - que anava des d'Emporion de la costa catalana  fins a Odessa de la mar Negra.

   A destacar: el sistema de colonització grega de crear noves ciutats fou com a conseqüència de la  lluita de classes. Bàsicament, fou una iniciativa de les classes socials més poc afavorides amb el suport de la classe aristocràtica dominant. Era una manera de resoldre el conflicte de classes. A aquelles societats agràries, augment natural de població era la causa principal dels conflictes socials.

   El sorgiment de la filosofia coincidí amb l'època de les revolucions democràtiques i amb l'establiment de sistemes democràtics.

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan especial menció en el fet que a la societat grega no hi havia llibre sagrat ni casta sacerdotal com a intent d'explicació de l'aparició de les primeres escoles de filosofia. Venen a suposar que la filosofia va sorgir pel simple fet que no hi havia casta sacerdotal.

   Però l'explicació no quadra. Es pot constatar, primer, que segles abans tampoc hi havia organització eclesiàstica, i, segon, que els demés pobles d'Europa tampoc tenien casta sacerdotal ni llibres sagrats, i no per això sorgí la filosofia.

 

   Tesi: Esgotada la via de la colonització per a resoldre els conflictes socials, al segle VI aC esclataren les revolucions democràtiques.

 

   Tesi: Les revolucions democràtiques implicaven fer efectius uns nous sentiments i unes noves idees i propostes que configuressin el nou "nomos" de la ciutat.  Els sentiments d'afirmar els drets socials  de les classes més desfavorides(excepció feta dels esclaus)  no trobava material ideològic adequat en la religió o en la tradició.

 

   Tesi: Foren les pròpies classes més desvalgudes les que es veren impel·lides a fer valer els seus sentiments d'igualtat i d'humanitat, i a organitzar-se per tal d'aconseguir fer valer les seves demandes.

 

   Tesi:  El triomf de les revolucions democràtiques va posar de manifest l'existència d'una ideologia democràtica que fins llavors romania marginada o amagada.

 

    Tesi:  Primer són les ideologies, després les filosofies. Els filòsofs no són els creadors de la ideologia.

 

   Tesi: És una classe social concreta – o una elit d'una classe social – la que crea la ideologia d'acord amb els seus interessos de classe o de clan.

 

   Tesi: La nova ideologia democràtica no descansava intel·lectualment sobre les creences religioses ni sobre la tradició. Era expressió dels sentiments de les classes populars. Lo ideologia democràtica descansa sobre els principis de "l'emotivisme moral" (df.: les normes morals i les lleis són expressió del sentiment dels ciutadans).

 

   Amb les revolucions democràtiques la classe aristocràtica no desapareixia. Començava el debat ideològic permanent.

 

   Tesi:  La filosofia sorgí com a resultat de la confrontació de les diverses ideologies que es manifestaven a les ciutats democràtiques. Com a contra-exemple, a la Roma pseudorepublicana, els patricis mai toleraren el lliure debat ideològic; en conseqüència, no hi va haver pròpiament filosofia romana, llevat d'unes miserables imitacions formals.

 

     Podeu trobar més detalls sobre el sorgiment de l'emotivisme moral i els teòrics del contractualisme social a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30.

 

   Tesi: La filosofia és una pràctica intel·lectual amb l'objectiu de crear arguments  que per a reforçar una determinada ideologia.

 

   Tesi: L'individu que dedica la seva activitat intel·lectual a tractar temes de filosofia ho fa a partir de la seva emotivitat originària. El punt de partida són les emocions, els sentiments, una passió;  uns sentiments viscuts personalment en experiències concretes.

  

   S'ha de bandejar decididament la versió comuna que presenta el filòsof com una mena de "savi apassionat per la veritat".

   

   També es dóna el tipus d'ideòleg professional que ofereix les seves habilitats intel·lectuals al postor més adient. Per posar un exemple pròxim, fou el cas de N'Eugeni D'Ors, el qual va passar de ser el gran ideòleg de la cultura catalana de la Lliga a ideòleg menor al servei del Règim franquista.

 

   O sigui,  en tot moment podem saber quina és la intencionalitat ideològica d'un text filosòfic, tot i que el seu autor intenti mantenir amagats els seus objectius més íntims. Basta comprovar a quina ideologia afavoreix l'obra d'un filòsof, o, d'una manera encara més decisiva, quines són les organitzacions que més afavoreixen la difusió de les obres d'un autor; o, a la inversa, quines organitzacions  marginen o critiquen un determinat autor.

    Ara bé, per suposat, és donen excepcions. Per exemple, és el cas de l'obra de Nietzsche que, a vegades, és utilitzada per pensadors o grups anarquistes ( És un error, una mala interpretació de l'obra d'En Nietzsche. En Nietzsche era extraordinàriament elitista, antidemòcrata, misògin i enemic declarat de les organitzacions obreres. En Heidegger i els que pasteregen amb ell sí que l'encerten tot fent ús dels llibres d'En Nietzsche. Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu).

    

Comentaris

hello

hello | 17/10/2008, 02:55

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb