El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Jean-Paul Sartre i la bombolla francesa

quetgles | 02 Agost, 2008 17:46

                            

  

      Jean-Paul Sartre i la bombolla francesa

   Aquest escrit és un conjunt de notes i referències que pretenen donar una orientació sobre la significació de la producció ideològica francesa del segle XX. Un hom que és guiés pels llibres d'història oficials i per les enciclopèdies - especialment dels Universos francès, espanyol i català - pensaria que la França contemporània és una gran potència cultural i que, en especial, en matèria de filosofia, no té parió: seria la màxima productora mundial de grans filòsofs per quilòmetre quadrat. Però, en sentit oposat, veurem tot de referències que assenyalen la inconsistència de la bombolla filosòfica francesa. En seria un exemple el d’En Jean François Revel (un típic escriptor-filòsof francès) el qual, a la seva obra, Pourquoi des philosophes?, 1957, sosté que els filòsofs francesos es dediquen a especulacions inútils. Per altre costat, s'aixequen nombroses veus dels propis francesos assenyalant la decadència de la cultura francesa; molts d'autors fan veure que es dona una creixent presència dels productes culturals ianquis en detriment dels francesos - més evidents en els sectors de cinematografia, literatura, música, còmics, i d'altres – (La Disneyland de París en seria un símbol pregon).

   A l'Univers francès - i a l'espanyol i al català - la Revolució francesa figura com un esdeveniment que exportà la revolució a la resta d’Europa. Però, la realitat històrica és una altra (Podeu veure la meva web la filosofia i la religió sense caretes, pàgina 59).

   Tesi: la França napoleònica no pretenia exportar la revolució, sinó consolidar i ampliar l'Imperi francès. (En Napoleó nomenà el seu germà En Josep rei d'Espanya). Tesi: Les classes populars franceses es corromperen i donaren ple suport al projecte de crear un gran imperi francès que tindria Europa sota el seu control.

   Al segle XIX, França fou una modesta potència en matèria de filosofia. S'ha d'entendre que les revolucions de 1830 i de 1848 responien a les reivindicacions de les classes populars insatisfetes. A l'any 1851, las classes populars franceses, una altra vegada, acceptaren la proposta de constituir-se en Imperi. Aquelles classes populars corruptes votaren a favor de l'opressió i espoliació d'altres pobles a benefici propi. Aquelles classes populars corruptes estaven encantades amb les guerres de conquesta d'En Napoleó III. Sembla com si els francesos estiguessin en enyorança permanent de l'època d'En Napoleó I, època en la qual França, segons diuen ells, era la primera potència del món. Aquella aventura neonapoleònica acabà en desastre; i es proclamà la III República. Des de llavors fins avui, a França, s'ha mantingut el règim republicà amb el nom de République française. Aquesta república fou un continu de governs conservadors fins als anys de la dècada de 1930, durant la qual, per primera vegada, s'aconseguí un govern suposadament d'esquerres (El Front Popular). Tesi: A partir de la Revolució de 1789, el Poder francès ha anat configurant un formidable Imaginari d'exaltació de França, de la Revolució, i de la República francesa; més a més, a l'Imaginari, l'època napoleònica figura com un dels moments de major glòria de França. Durant dos segles se'n ha anat configurant un molt compacte Univers ideològic francès. Tesi: En tot temps, aquest Imaginari francès és en funció dels interessos de les elits del poder parisenques. Són un Imaginari i un Univers on es justifica l'Imperi com essència intangible de França. Tesi: Es fabrica un Imaginari al voltant del nom de la República francesa, però a la realitat històrica allò que hi ha és l'Imperi, el manteniment de l'Imperi, l'opressió contra els pobles no parisencs, l'exercici de la política exterior imperialista (Fins avui mateix, els Governs francesos mantenen tot d’estructures de Poder ocultes en funció dels seus interessos neocolonistes a l’Àfrica, i intervenen mafiosament i militarment en la política africana). Tesi: els escriptors i els filòsofs francesos han estat incapaços de trencar el silenci còmplice amb l'imperialisme francès, parisenc (parisenc, en el sentit que mai ha representat els interessos d'Occitània ni de la resta de pobles no francesos). Al segle XIX, sembla que el Poder parisenc considerà que disposava de pocs materials per a l'ampliació de l'Imaginari referit als filòsofs. De tots els pensadors, van escollir un dels més insignificants per a l'Imaginari, i el seu nom és Auguste Comte. Ara, l'insignificant Auguste Comte figura com un dels més grans filòsofs de la història (figura a la llista dels 12 filòsofs més importants a les proves de Selectivitat espanyoles i catalanes). Sembla que el Poder francès considerà que no disposava de material idoni per a fer noves ampliacions de l'Imaginari filosòfic francès. Es veu que durant quasi cent anys hi hagué una sequera de filòsofs. Tesi: Al llarg del segle XIX i XX, fins a la Segona Guerra Mundial, a l'Univers francès els nous corrents ideològics es manifestaven a través dels escrits dels teòrics socials (vg, En Blanqui, En Proudhon) i dels escriptors.

   Tesi: A la tradició ideològica francesa, els escriptors - poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes - feien d'intel·lectuals generalistes, capaços de tractar sobre qualsevol tema de manera que, sovint, feien la funció d'afeccionats de la filosofia o de filòsofs.

   Haurem de pensar - jo ho faig així - que l'Elit parisenca que tenia el control de l'Imperi degué considerar, en un primer moment, que no era convenient per als seus interessos que hi hagués un desplegament del cultiu de la filosofia a la manera alemanya.

   Tesi: Els escriptors, primer, i els filòsofs, a partir de la II Guerra, no denunciaren l'oprobiós Imperi francès; ben al contrari, desplegaren tot d'arguments i teories que contribuïen a exalçar la "civilització francesa". Tots ells participaven en allò que deia que els qui tenien un "patois" com a llengua materna havien de donar les gràcies per poder accedir a la llengua francesa, la  ''llengua de cultura universal".

    Al 1936, a l'Estat francès i a l’Estat l'espanyol, havien guanyat les eleccions la coalició d'esquerres, el denominat Front Popular. A ambdós casos, el partit socialista era el nucli de la coalició electoral. En aquest període, els francesos descrigueren una de les pàgines més vergonyoses de la seva història. Els germans del Front Popular francès convingueren a deixar a la seva sort els germans espanyols quan s'esdevingué l'aixecament militar del general Franco. El Cap del Govern Francès, En Léon Blum s’apressà a signar el Pacte de neutralitat, per mitjà del qual es comprometia a no intervenir a la guerra civil espanyola. Era un pacte entre cavallers per a evitar estendre la guerra; un pacte entre En Blum, En Churchill, N'Hitler i En Mussolini. Mentre el Govern francès immobilitzava les armes comprades pel Govern de la República espanyola i segellava la frontera, els Governs alemany i italià intervenien a la guerra amb crèdits, armes i fins i tot directament amb forces armades regulars, la qual cosa decidí el rumb de la guerra. Com digueren els republicans espanyols, el Govern francès i el poble francès estaven ben decidits a sacrificar els germans espanyols amb comptes d’evitar la guerra amb Alemanya. Amb unes altres paraules: estaven espantats els francesos; estaven espantats de les amenaces de N’Hitler; i, per evitar la guerra estaven disposats a sacrificar als germans espanyols. Amb la derrota republicana, centenars de milers de fugitius travessaren la frontera, i els exiliats espanyols i catalans foren rebuts hostilment per la població francesa; tancats en improvisats camps de concentració i visqueren en condicions penoses i humiliants. O sigui que al 1939 els francesos ja s’havien oblidat de la germanor. A aquesta estranya conducta francesa hi contribuí el fet que el Partit Comunista francès donà suport total al pacte de no agressió germano-soviètic (S’havien d’acabar, per tant, les campanyes contra el règim nazi)

    Tesi: En aquesta època, a França, eren els escriptors i els polítics els qui tractaven a un suposat més alt nivell intel·lectual les qüestions socials, polítiques i filosòfiques. Eren els escriptors reconeguts els qui tractaven d’influir sobre l'opinió pública. No era rar el cas de l'escriptor que esdevenia polític, com En Léon Blum mateix. S’ha de considerar que N'André Malraux esdevingué la figura que salvava l'honor de l'Imaginari francès. Com a compensació a tanta covardia i prostració, En Malraux, l'escriptor, era l'heroi francès, el voluntari a la guerra d'Espanya, que organitzava tota una esquadrilla d'aviació al servei de la República espanyola. L’honor de França restava salvat.

   Certament, s'ha de considerar que N'Henri Bergson ja figurava com a gran filòsof francès. S'ha de considerar que era un avançament del que seria l'esplet de filòsofs francesos a la postguerra. Allà on abans era l'espai on ressonaven les veus dels escriptors, després de la guerra les veus dels filòsofs i dels filòsofs-escriptors disposaren d’amplis escenaris on ressonar. Amb la postguerra, s'esdevingué el meteor filosòfic francès; podria semblar que França, d'improvís, es convertia en una gran potència mundial en matèria de filosofia. Els filòsofs prenien la davantera amb autoritat a l'hora de tractar els temes que abans eren cultivats pels literats. Aquests nous intel·lectuals eren els qui feien les noves propostes històriques sobre el que havia de ser la societat i la cultura. El meteor filosòfic francès es desplegà esplendent i es manté actiu fins el dia d'avui. Per posar uns noms, podríem citar: Sartre, Beauvoir, Aron, Merleau-Ponty, Kojève, Lévi-Strauss, Lévinas, Lefebvre, Barthes, Deleuze, Bataille, Althusser, Lacan, Castoriadis, Baudrillard, Lyotard, Derrida, Nancy, Revel, Foucault, Lipovetsky, Bernard-Henri Lévy, Finkielkraut, Glucksmann i molts altres. Al costat d’aquests, també hi havia importants escriptors que alhora eren filòsofs, a la manera de N’Albert Camus. La llista es podria fer més llarga; i encara molt més si s'haguessin d'incloure els noms d'autors del corrent tomista o espiritualista. Tot i que jo sento respecte per l'obra d'alguns d'aquests autors - com, vb, la d'En Cornelius Castoriadis -, la pregunta irònica que salta és: Quin sentit té aquesta immensa producció de materials filosòfics francesos? Una gran enciclopèdia de la Xarxa, a l'article sobre En Gilles Deleuze diu: Un dia, el segle serà deleuzià", fou l'expressió d'En Michel Foucault en relació a un filòsof que marcà profundament el pensament de la segona meitat del segle XX. O sigui, el redactor anònim de l'article enciclopèdic s'atreveix a establir la importància de les idees d'un filòsof. Jo, en contra de la suposada expressió d'En Foucault, m'atreveixo a dir que l'obra d'En Deleuze i la de la major part dels autors francesos no ha produït cap canvi significatiu a la societat francesa. Al llarg de la segona meitat del segle XX, la societat francesa es manté molt conservadora, en el sentit que es manté quasi idèntica la seva estructura social i política. Els canvis més notables en el terreny ideològic sembla que no provenen de les idees dels philosophes. Un hom podria considerar que per a la valoració del d'En Deleuze i d'altres autors seria preferible seguir les indicacions d'En Foucault - posem - o dels experts en l'obra d'En Deleuze. Però jo dissenteixo d'aquest plantejament.

  Tesi: En filosofia - i, en general en temes ideològics - no hi ha neutralitat possible. La filosofia no és una ciència, ni pot ésser-ho. La filosofia sempre és al servei d'una determinada ideologia i respon als interessos d'una classe social o d'una elit social. Els experts en l'obra d'un autor mai són neutrals. Comencen les seves investigacions amb un projecte ideològic previ. Sovint, els experts no fan sinó complaure la veu del seu amo. O, sigui, es pot fer el següent enunciat:

    Tesi: En principi, la valoració moral d'un expert sobre un tema de filosofia té la mateixa validesa que la d'un afeccionat.

 Tesi: Tot i que hi ha alguna excepció, en conjunt, l'obra dels philosophes és una immensa muntanya de productes confusos que no és al servei dels interessos de les classes treballadores, sinó, majorment, al servei de les elits econòmiques, polítiques i culturals. Aquests philosophes, que tant presumeixen de lingüística i d'epistemologia, segons sembla, no tenen res a comunicar quan el Parlament francès es pronuncia contra el reconeixement de les llengües no franceses (del català, per exemple). No tenen res a dir contra el genocidi cultural que practica l'Imperi. Els philosophes, majorment, es presenten davant el públic francès armats com si fossin uns grans savis, uns grans lingüistes i uns grans literats. En aquest sentit de multidisciplinarietat, En Jean-Paul Sartre fou un dels grans exponents: fou reconegut com a gran filòsof i alhora com a gran literat. La major part d'autors de la llista que he indicat abans, curiosament, han rebut l'habilitació com a professors a través dels cursos de l'École Normal Supérieur. Aquesta escola ha produït filòsofs com cap altra al món. Fou en aquest centre on En Kojève i En Jean Hyppolite impartien cursos sobre la filosofia d'En Hegel. Fou precisament N'Hyppolite el que traduí per primera vegada al francès La fenomenologia de l'Esperit. Al meu parer, l'aparició del meteor filosòfic francès coincidia amb l’enaltiment dels autors alemanys, en especial, de Kant, Hegel, Husserl i , sobretot, Heidegger. Amb la irrupció de l'obra d'En Sartre, L'Être et le Néant (L'Èsser i el No-res), la maquinària de propaganda de l'Imperi llançava al món una nova i magnífica filosofia francesa amb el nom d'existencialisme. En Sartre fou dels primers normalistes (De l'Escola Normal) que va seguir les orientacions de Kojève i begué de la font originària de la saviesa: es tractava d'assimilar, importar i tractar les obres dels grans pensadors alemanys. Ben prest, els noms de Kant, Hegel, Scheler, Husserl i Heidegger esdevingueren pròxims i quotidians; bé, o ho podria semblar. Un hom podria pensar que el llançament de l'existencialisme sartrià havia estat un èxit. Sí, es podia considerar com un èxit de llançament publicitari, però com a sistema filosòfic mai va arribar a tenir consistència. Vull dir que allò denominat existencialisme, a la França de postguerra, era poca cosa més que una molt difusa moda d'expressions orals i de gestualitat. No hi va haver mai un corrent filosòfic pròpiament existencialista. A la història de la filosofia es fa referència, per exemple, a kantisme o neokantisme; o, també, en referència a la filosofia d'En Hegel, es diu hegelianisme d'esquerra o de dreta, i es poden citar diversos autors adscrits a aquests corrents; i encara queda més evident si ens referim al marxisme. Però no es dóna, pròpiament, un corrent existencialista o sartrià.

   Tesi: L'elit francesa de la postguerra - i en aquell precís moment, el general de Gaulle era al nucli del Poder - tenia pressa per reforçar i donar grandeur al nou Imperi francès. I també s'havia d'aconseguir la grandesa en el terreny intel·lectual, en l'art, la literatura i la filosofia. La República francesa havia de se una gran potència en tots els ordres. El geni d'En Sartre s'acomodava a les pretensions de l'elit. Al moment oportú, al 1945, amb L'Ésser i el No-res sota el braç, En Sartre trucava a la porta de la fama i la porta s'obria de bat en bat. A diferència d'altres llicenciats de l'Escola Normal, En Sartre no es presentava com a simple expert en filosofia, sinó com a gran filòsof que aporta una filosofia pròpia. Aquella filosofia era de gran volada, donant resposta a les grans qüestions de l'ontologia. Però el factor decisiu, al meu parer, fou que aquella nova filosofia era original en llengua francesa, obra d'un francès ( i, a més a més, provinent de l'elitista Escola Normal Superior de París). La filosofia del nou Mides disposava d'un recurs màgic que entusiasmava els cercles cultivats francesos: era rotundament d'esprit francès. En Sartre recollia el sentir de la tradició intel·lectual francesa, segons la qual la literatura i la crítica literària és a un nivell igual o superior al de la filosofia. Ho deixa ben clar a una entrevista amb En Jorge Semprún on fa aquestes declaracions: ''...en aquest sentit, la filosofia, al deixar de ser contemplativa, al deixar de ser el mer estudi dels mètodes, de les lògiques, necessita transformar-se, en determinades ocasions, en literatura. No vull dir amb això...que la meva obra literària sigui la demostració d'una tesi filosòfica...la filosofia cedeix el pas, perquè hi ha de mostrar l'individual amb altres paraules i altres perspectives que les de la filosofia, i, arribat aquest moment, em poso a fer literatura. En veritat, com l'home és un, el que escric es semblarà més o menys a allò que faig com a filòsof. Però, per a mi, la veritable literatura comença aquí on la filosofia s'atura. Com la literatura, la política i la filosofia són tres maneres d'actuar sobre l'home, existeix entre elles certa relació. Jo diria, fins i tot, que un filòsof ha de ser un escriptor, perquè avui ho un no va sense l'altra, perquè els grans escriptors d'avui, com Kafka, són igualment filòsofs. Aquests escriptors-filòsofs que, alhora, volen integrar-se en una acció, jo els diria intel·lectuals; vull dir que no són polítics, però que són companys de viatge dels polítics''.

    Fent un parèntesi, s'ha de veure que els escriptors de l'Univers català, majorment, s'acosten a la posició dels escriptors francesos a l'hora de sentir-se plenament autoritzats a tractar temes de filosofia. Postulen que els literats en quant a literats tenen uns especials avantatges a l'hora de tractar temes filosòfics. O sigui, a manera semblant als filòsofs, aquests literats - poetes, novel·listes, crítics literaris - també afirmen la seva situació de privilegi respecte als humans que es dediquen a altres oficis, com podria ésser un cambrer o un apotecari ( a no ser que siguin afeccionats a la literatura, especialment els apotecaris). Aquests literats coincideixen en la concepció sartriana d'equiparar els literats amb els filòsofs.

   Tesi: La filosofia d'En Sartre és una recollida de materials ideològics que eren amplament tractats a la literatura francesa.

 Tesi: La metodologia d'En Sartre - la suposada fenomenologia referida a En Husserl i a En Heidegger - és, realitat, una vulgar introspecció. Tot mirant dins el seu interior, troba tot de materials més que suficients per a construir el seu edifici existencialista.

   Tesi: A la fi, En Sartre es va sincerar i declarà que l'autèntica filosofia era la d'En Marx; que, si de cas, la seva literatura filosòfica podria servir per donar un particular sentit humanista al marxisme; l'existencialisme podria ser un petit company del marxisme.

   Tesi: Mentre per un costat es declarava a favor del socialisme i de la Unió Soviètica i anava prenent compromisos polítics de cada vegada més a l'esquerra, per l'altre costat introduïa tot de valors i arguments de clar signe platònic al llarg de tots els seus escrits. Per posar-ne un entre centenars d'exemples, el de la pàgina 3 de L'existencialisme és un humanisme, sembla com si fos En Sòcrates que diu: Elegir ésser això o allò, és afirmar al mateix temps el valor d'allò que elegim, perquè mai podem elegir el mal; allò que elegim és sempre el bé, i res pot ésser bo per a nosaltres sense ésser-ho per a tots.

    Vull tancar aquestes notes posant un exemple que serveix de contrast i de negació de les pretensions elitistes dels philosophes. En vull referir al llibre de memòries d'En Carles Fontserè , Un exiliat de tercera. Ens dóna una visió lúcida de París durant la Segona Guerra, visió lúcida que difícilment es pot aconseguir de les referències procedents dels intel·lectuals. O sigui,

  Tesi: No és el cas que els filòsofs disposin d'una situació de privilegi intel·lectual, o d'un plus, a partir del qual puguin oferir una visió més profunda de la realitat.

   Tesi: No és el cas que les referències autobiogràfiques dels filòsofs tinguin més valor de testimoniatge que les de les persones del comú. Si havíem quedat que els filòsofs són al servei d'una ideologia, llavors s'ha de denunciar les pràctiques confusionàries que intenten amargar-la.

    Tesi: L'exhibició de sabers i de capacitats que fan els filòsofs és una pràctica confusionària. L'exhibició de sabers i de capacitats no és cap garantia de la bonesa de la seva ideologia.

    Tesi: Encara més refutable és la pretensió dels filòsofs que pretenen una filosofia científica.

   Tesi: Ni els llibres de text ni les enciclopèdies ni les càtedres universitàries ofereixen cap garantia a l'hora de valorar la importància d'un filòsof. Els llibres de text, les enciclopèdies i les càtedres són instruments de les elits de Poder.

   Tesi: Tota aquesta muntanya de filosofia francesa que enllaça amb En Plató, Kant, Husserl, Nietzsche i Heidegger cau sota sospita. Ens quedem sense saber què pretén En Foucault exalçant En Nietzsche i En Deleuze.

La filosofia a l'abast

Comentaris

hello

hello | 17/10/2008, 02:54

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb