El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

quetgles | 29 Juny, 2008 06:28

         

                L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

      L'Església catòlica fou un instrument de domini  creat per l'Imperi romà per tal d'aconseguir un major nivell d'integració social de les diverses poblacions de l'Imperi, així com d'una major cohesió social, els esclaus inclosos. I l'Univers catòlic és un continuum de manipulació històrica, i de mistificació, tot començant per l'elaboració dels textos del Nou Testament.  Els apologistes catòlics no disposen ni d'un sol text originari;  són textos en llengua grega del segle IV. Com és sabut,  no hi ha proves, no hi ha documents, no hi ha referències escrites ni de Jesucrist, ni dels apòstols ni d'unes suposades comunitats cristianes del segle I i II. El miracle del Llençol Sant de Torí no ha resistit la prova del carboni catorze. Entre la immensa producció literària durant els primers segles de l'Imperi romà, no hi ha escrits que facin referència al tal Jesús. Ni poetes ni filòsofs ni historiadors fan referència a Jesús o a unes suposades comunitats cristianes primitives. "La guerra dels jueus" de Flavi Josef, del segle I, única obra que descriu el món jueu i els seus conflictes, no en diu res de Jesús ni dels cristians. Descriu detalladament les diverses tendències i faccions del judaisme i els conflictes socials i polítics de la societat palestina, però no diu res dels cristians.  Per fer front a aquest buit ominós, els apologistes catòlics decidiren fer una molt greu mistificació: afegir breu paràgraf  al text original d'En Josef, on es fa referència a Jesús, d'una manera forçada, com un parèntesi que trenca els curs de la narració. Tot i que els historiadors  seriosos han assenyalat aquesta manipulació vergonyosa, la maquinària catòlica de guerra ideològica presenta com a vertader el fals testimoni a tots els racons del món on pot fer sentir la seva veu (vegeu la crítica a Internet: The Myth of the Historical Veracity of Jesus, de Hayyim ben Yehoshua, on s'explica que no hi ha garanties de l'existència històrica de Jesús, però, a més a més, assenyala la incompetència dels autors dels Evangelis respecte del món jueu del segle I). 

    En un Imperi romà en descomposició, la religió podria jugar un paper decisiu per aconseguir la cohesió i la integració de la gran diversitat de pobles. D'entre una dotzena de religions de salvació que s'escampaven per l'Imperi al segle IV, l'emperador  Constantí va decidir fer del cristianisme la religió de l'Imperi. On diu que per l'edicte de Milà, any 313, s'autoritzava la pràctica de la religió cristiana, però s'ha de subratllar que En Constantí va intervenir personalment, com un campió, a l'expansió de l'Església cristiana per mitjà de donacions i de privilegis; ell mateix va convocar el Concili de Nicea, al 325. De fet, aquesta església, a tots els efectes  es comportava com si fos l'oficial  del Estat, oficialitat que promulgarà Teodosi, al 380. L'Església catòlica esdevenia el més formidable instrument d'integració, violenta, és clar; tan bon punt, l'Església catòlica fou l'oficial de l'Imperi,  les demés religions eren prohibides i perseguides. Però  si el projecte polític d'En Constantí no aturà l'esfondrament de l'Imperi romà d'Occident, sí va demostrar, en canvi, que l'Església cristiana feia possible la supervivència de l'Imperi romà d'Orient, l'Imperi bizantí (No de bades la capital, Bizanci, es digué Constantinoble i l'emperador passà al santoral de l'Església Ortodoxa com a Sant Constantí), durant més de mil anys.

   Alguns  elements bàsics de la ideologia de l'Imperi foren introduïts dins els textos del Nou Testament, i de manera especial a Els fets dels apòstols i a Les Epístoles de Sant Pau (Les suposades epístoles d'un suposat Pau de Tars són considerades inversemblants per una munió d'investigadors seriosos. Vegeu www.skeptically.org). Dit d'una altra manera, les normes de conducte proposades al Nou Testament coincideixen o reforcen les lleis i normes de l'Imperi.  D'un Imperi on l'esclavitud era una pedra essencial del sistema, els textos del Nou Testament es limiten a fer unes breus valoracions i recomanacions; es limiten a afirmar que els esclaus cristians han de ser uns bons esclaus per als seus senyors, que han de mirar per la casa, que fins i tot han de ser com un fills dels seus amos; i que l'amo cristià ha de ser un bon amo. En cap escrit es planteja globalment el tema de l'esclavitud; no es fa cap recomanació als amos cristians per  què alliberin els seus esclaus o millorin la seva condició vital. El sistema de repressió romà era d'una violència inaudita, i en especial contra els esclaus; la llei romana amenaçava permanentment amb el genocidi (En el cas que un esclau assassinés al seu amo, segons la llei, tots els esclaus de la casa o de la finca havien de ser passats per les armes. Al segle II, els esclaus de Sicília, aixecats en armes, foren exterminats per l'exèrcit de Roma).  Enfront de la malvestat, l'Església no tenia res a dir; ni una sola demanda de reforma de les lleis genocides (En contrast, segons la llei de  l'Antic Testament, l'amo jueu havia d'alliberar els seus esclaus jueus al cap de set anys de servitud. En un pla moralment superior, l'Alcorà declara que l'esclavitud és prohibida entre musulmans).   Igualment, el textos del NT passen de puntetes  sobre la qüestió dels fonaments de l'ordenació política i social; aquells suposats apòstols es limiten a dir que tota l'Autoritat ve de Déu i que els cristians han de ser molt respectuosos amb les autoritats i amb les lleis. Sembla que defugien un tema davant el qual se sentien molt incòmodes.    Mantenen una posició masclista i conservadora   sobre el matrimoni i la relació de gènere. Repeteixen que la dona ha de subjectar-se al marit; i que les vídues joves s'han de tornar a casar; o sigui que sembla que no convenia que una dona visqués sola sense dependre de ningú. 

   Els Pares de l'Església feien una condemna expressa de la filosofia amb l'argument de que la veritat està continguda en la Revelació divina. Els patricis romans sempre expressaren la seva desconfiança respecte a l'activitat filosòfica; veien de mal ull un home que es dediqués a l'especulació intel·lectual; únicament aprovaven els estudis dedicats a la retòrica i a la història.

   Als textos del Nou Testament hi ha desaprovació  expressa de la filosofia i dels que pretenen ésser savis sense la paraula de Déu. Al llibre de Els fets dels apòstols es diu que En Pau va anar a Atenes i que ...s'exasperava d'indignació veient que la ciutat era plena d'ídols. Discutia...a la sinagoga amb els jueus i...a l'àgora ...alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell.     De bon principi, sense fer cap tipus d'anàlisi, es dóna per normal i natural el fet de la divisió de la societat en classes i l'existència de l'esclavitud. En això també coincideixen amb la ideologia dominant del patriciat romà. La novetat del discurs cristià en aquest tema consisteix en l'aportació d'una nova retòrica d'exaltació purament religiosa, de caire místic, de manera que no conté cap proposta de canvi de les condicions socials. No és la denúncia d'un sistema injust, sinó que proposa l'acceptació de la injustícia com si fos un mèrit als ulls de Déu aquesta acceptació resignada d'una vida esclavitzada. La preocupació del cristià oprimit no ha de ser sortir de l'opressió, sinó confiar en Déu que els recompensarà amb la vida eterna.    El lector actual també queda escandalitzat pel tractament dels temes referits a la salut i a les malalties. Els apòstols presenten l'oració com a gran recurs general per a la curació dels malalts.   Es dona un marcat paral·lelisme entre la moral cristiana i l'estoica  dels patricis romans. En general, els textos del NT afirmen els valors de la societat patriarcal romana.    Per a En Constantí i per al Poder de Roma, l'Església catòlica era qualque cosa més que un aliat ideològic. L'Església es desplegava com un autèntic Poder paral·lel – però al servei del Poder polític – tot aconseguint uns objectius de control moral i ideològic, d'integració i de cohesió social que mai podria aconseguir el Poder imperial directament. Amb el suport decidit d'En Constantí, i tot fent ús de recursos de coacció i de promeses materials, l'Església catòlica va aconseguir atreure les  masses de les grans ciutats. L'Univers catòlic, la història oficial de l'Església catòlica presenta l'expansió del cristianisme com a resultat de la bonesa del missatge cristià i de l'atracció pel model de vida d'unes suposades comunitats cristianes primitives – comunitats que mai van existir, ni podien existir – . A tot el món antic de l'època romana les ciutats, pobles, o nacions religió i normes morals i socials estaven indissolublement unides, formaven un tot social. L'Imperi romà havia afeblit quan no destruït les normes morals i socials locals tot imposant les lleis i les normes de l'Imperi. A un moment determinant de canvi del procés històric, al segle IV,  les ciutats i pobles decidiren assembleàriament – o en assemblea de notables – adoptar una nova religió en funció dels interessos de la ciutat o nació (Hi ha abundant bibliografia que mostra de quina manera les nacions germàniques invasores de l'Imperi romà decidien canviar de llengua i de religió amb l'objectiu de consolidar les seves conquestes. Amb un maquiavelisme inaudit, el rei franc i l'assemblea dels nobles adopten el cristianisme com a nova religió dels francs. Podeu veure més detalls a la meva Web Segon blog d'En Quetgles). El debat a les ciutats de l'Imperi per a resoldre  si s'adoptava o no el cristianisme no era un debat teològic o de temes de mística, sinó quins serien els guanys que obtindrien en cas afirmatiu o els perjudicis que seguirien  en cas contrari. L'Església cristiana constantina oferia a les ciutats més seguretat i protecció, una major garantia respecte a la provisió d'aliments, més facilitats per als ciutadans per a l'obtenció dels drets civils, concessió de privilegis fiscals, concessió d'avantatges per a accedir a càrrecs burocràtics de l'Estat, etc. La idiosincràsia dels pobles i ciutats s'esvaïa i era substituïda pels signes distintius de l'Església catòlica. Així, s'aconseguia fer homogènies les ciutats de l'Imperi: religió, moral, llengua – el llatí a Occident i el grec a Orient -, llei civil, festes familiars i cíviques. Tot portava la marca del cristianisme. El cristianisme esdevenia el tret distintiu dels nacionals de l'Imperi. D'immediat, els governants perses en va prendre bona nota d'aquest nou nacionalisme cristià i van prendre mesures per tal d'impedir la propaganda de l'Església catòlica  a l'interior de l'Imperi persa.   

     

 La filosofia a l'abast

Comentaris

hello

hello | 17/10/2008, 02:53

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb