El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En Marx i la religió

quetgles | 28 Juny, 2008 17:10

   Segons  Marx, cal anar més enllà de la crítica il·lustrada a la religió.  En Marx fa una exposició sistemàtica de la seva teoria de l'alienació religiosa a partir de la crítica a la concepció de Feuerbach. Per a Feuerbach, no és Déu el qui ha fet l'home a la seva semblança, sinó l'home el qui ha creat a Déu, projectant en ell l'essència humana. A Les tesis sobre Feuerbach,  Marx considera que el defecte principal del materialisme anterior – i també el de Feuerbach – rau en que concep la realitat com a un objecte, com a una abstracció, i no com a resultat de l'activitat humana. Ras i curt, no es tracta de que el treballador esdevingui un il·lustrat alliberat de la superstició religiosa, sinó de fer la revolució del proletariat. Són les condicions socials que fan possible l'explotació de l'home per l'home, les que generen i mantenen l'alienació religiosa. Per En Marx i els marxistes l'objectiu immediat no consisteix en fer campanyes per a il·lustrar el proletariat en matèria de religió, sinó d'organitzar els obrers amb l'objectiu de la revolució  social. Així, amb paraules de Marx, La misèria religiosa és, alhora, expressió de la misèria i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada...i l'ànima d'una època sense ànima. És l'opi del poble. I també diu: La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l'alienació sota les seves formes seculars...La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica a la teologia en crítica a la política. (Crítica a la filosofia del dret).    Tot i la satisfacció de Marx i dels marxistes pensant que havien superat definitivament el plantejament no dialèctic dels il·lustrats, he de posar de manifest les greus mancances de la teoria de l'alienació marxista.    Certament, s'ha d'entendre que la religió és un producte social - i que no hi ha una essència humana natural, única i definitiva com defensava l'antropologia de Feuerbach -, però no ha de restar com una declaració formal que s'aplica retòricament en el debat ideològic. Vull dir que haurem de veure que les societats són moltes i diverses i que igualment són diversos els seus productes socials religiosos. El punt més feble del  concepte de Marx és la reducció d'una gran complexitat de situacions socials i de processos històrics a una sola dialèctica formal amb la denominació d'alienació.  Per a la comprensió d'un determinat procés històric, no ens serveix de res dir que la religió és una alienació; allò  que importa és entendre quina és la seva funció social i de quina manera actua i quins són els seus objectius seculars.      Els pobles antics dels quals en tenim notícia mostren que llur religió juga un paper important per a l'ordenament de la vida familiar i social.  Igualment les grans cultures antigues són indestriables del seu component religiós. Per als sumeris, el seu llibre sagrat, el Poema de Gilgamesh, era allò que feia possible la seva civilització. Seria un contrasentit explicar el desplegament de la civilització de Sumer com el resultat de l'alienació religiosa. Els sumeris, per primera vegada a la Història, aconseguien dominar les aigües de l'Eufrates i del Tigris i constituir tot un sistema de canals i de recs – la major horta del món - que pràcticament ha durat fins avui. En contra de la visió simplista de Marx, la cultura sumèria no solament creava les primeres grans ciutats – riques i plenes -, sinó també el primer gran codi  de dret civil, el Codi d'AmmurabiSemblants consideracions podem fer respecte de l'antiga civilització egípcia. Fa 5000 anys, les voreres del riu Nil eren un fangar, unes terres inhòspites i ermes. Els egipcis realitzaren la proesa de dominar el gran riu; fou a partir de llavors que es pogué dir que el Nil era un do de Déu. És contradictori haver d'atribuir a l'alienació religiosa la formació de les grans civilitzacions.    La religió grega ja estava constituïda quan els diversos pobles germànics començaren les onades invasores a partir del segle XII aC. i s'establiren a l'àrea  mediterrània del que es denominaria la Hèl·lade. Les pobles segueixen un determinat procés històric, però els dogmes de la seva religió es mantenen sense canvis substancials. Tot i la gran diversitat de formacions socials i polítiques dels pobles de la Hèl·lade, tots ells reconeixien la Ilíada com a poema nacional comú. La teoria marxista no explica els processos socials i polítics succeïts a l'època antiga. En Marx i els marxistes resten incomodats a l'hora de fer valoracions sobre la cultura grega. En Marx redueix  tota la història i la cultura de l'Hèlade a un mode de producció econòmica, el mode de producció "agrari esclavista". Segons En Marx, la religió grega s'hauria d'interpretar, doncs, com una alienació que és un reflex d'aquesta societat agrària esclavista. S'hauria d'entendre que eren expressió de la mateixa alienació tan Esparta com Atenes, la qual cosa no s'ajusta a la realitat històrica. Al segle V aC, Esparta es mantenia estancada dins el seu sistema social on tota la població estava militaritzada sota el poder de l'aristocràcia guerrera; i continuava mantenint esclavitzats els messenis, tot i que també eren grecs, de raça, de llengua i de religió. Atenes era una ciutat industrial i comercial i no es pot conceptuar com a ciutat de mode de producció "agrari esclavista". Atenes s'havia convertit en el model de les ciutats democràtiques. Com podem constatar, tres situacions socials i nacionals molt diferents – les d'Atenes, Esparta i Messènia – disposaven d'uns mateixos mites i del mateix culte. Podem veure que la realitat històrica no s'adequa a l'esquema marxista; la religió dels messenis no era expressió de l'opressió a que estaven sotmesos. Per als grecs, l'ànima era equivalent a vida; amb la mort s'acabava tot; no hi havia una altra vida; amb la mort, l'ànima s'extingia. Únicament els déus eren immortals. A les ciutats gregues i també a Roma el culte religiós i els actes cívics coincidien; les festes religioses i les cíviques es confonien.     Haurem de pensar que la teoria de l'alienació religiosa de Marx fou elaborada centrant-se en la Bíblia i fent referència  quasi en exclusiva a les societats cristianes i, en especial, a l'Imperi romà. Però la teoria de l'alienació tampoc explica els processos que es donen a les societats cristianes. Veurem alguns exemples. En Marx es limita a dir que a l'Imperi romà, els esclaus i els plebeus, en lloc de trencar les seves cadenes, es convertiren al cristianisme. La teoria de "l'opi del poble" quedava molt rodona, però la dialèctica de la Historia quedava interrompuda. Però en aquest cas En Marx posa ma a un altre recurs retòric: diu que si en la lluita de classes entre el classe explotadora i la classe explotada no es produeix la revolució – com pertoca segons les lleis de la dialèctica -, llavors s'esdevé la mort de les dues classes en lluita, la desintegració de la societat i la seva extinció històrica.    En totes les societats de sistema esclavista, les revoltes d'esclaus eren molt rares i sempre, o quasi, fracassaven en l'intent; i no era per causa d'una suposada alienació religiosa, sinó perquè, entre altres motius, les masses esclaves no aconseguien desplegar un sistema d'integració. Les grans revoltes d'esclaus – com la d'Espartac – acabaven necessàriament en derrota.     Certament, l'Església cristiana predicava que els esclaus havien d'acceptar la seva condició i no pensar en fugir del seu amo.  I que els cristians lliures s'han de sotmetre de bon grat al governants.  A l'Epístola als romans, del Nou Testament, es pot llegir que Tothom s'ha de sotmetre als governants en funcions. Perquè no hi ha autoritat sinó de Déu. I els governants d'ara és ell qui els ha posats. Per tant, qui planta cara a l'autoritat s'ha rebel·lat contra l'ordre volgut per Déu...si et portes malament, tremola. Que no porta l'espasa sense més ni més. Sí, l'autoritat és al servei de Déu: castigant, manifesta Déu indignat contra els malfactors.   En Marx donava per suposat que el cristianisme era una creació dels oprimits, però  això era una suposició errònia  (Vegeu l'article sobre l'Església catòlica a la Xarxa: El blog d'En Joan Quetgles ).  Els oprimits feien els que manava el Poder, i els esclaus el que manava el seu amo. Els esclaus romans no tenien cap dret; el seu estatus era pròxim al dels animals domèstics.  Era inimaginable que un esclau pretengués tenir autonomia religiosa; si de cas, l'esclau tenia la religió que li manés el seu amo. Si el poder de l'Imperi romà establia unes pràctiques de culte oficials, d'immediat es duien a terme a tot l'Imperi. En Constantí proclamà l'oficialitat de l'Església catòlica, cosa que fou acceptada sense resistències importants; a l'Imperi hi havia consciència de la capacitat manipuladora dels emperadors. Al 380, En Teodosi declarà fora de la llei a la resta de religions i tampoc  hi hagué revoltes ni cap tipus de resistència remarcable. Quan En Constantí impulsà l'Església catòlica, ja havien passat segles des de que els pobles no romans havien estat vençuts i sotmesos; feia segles que aquests pobles havien aconseguit la ciutadania de Roma; aquests pobles només tenien una opció: aconseguir la ciutadania romana o el no-res. Els ciutadans romans de la Gàl·lia, per exemple, feia segles que havien deixat la seva religió, és a dir, havien perdut la consciència nacional.    De bell antuvi, els antics romans anaren fent afegits i modificacions a la primitiva religió llatina. Feren grans manlleus de la religió etrusca; i, més tard, de la poderosa cultura grega instal·lada a la Magna Grècia.  En tot temps, els emperadors romans feien i desfeien en qüestions de religió i civisme; no de bades, des d'August, l'emperador assumia el títol de pontifex maximus, és a dir el de la màxima autoritat religiosa.   A l'Edat antiga, els grans canvis d'orientació religiosa sempre era el resultat d'una decisió política; era tot una ciutat o una nació que abandonava la religió tradicional i n'adoptava una altra, si així convenia a la ciutat o a la nació. Aquest sistema  de conversió religiosa multitudinària es donà fins ben avançada l'època medieval (Encara al segle XVII, en un intent d'aconseguir la pau religiosa a Europa, s'establí el principi polític de Cuius regio eius religio; es reconeixia l'autonomia en matèria de religió a cada nació o entitat política; és a dir, l'autonomia religiosa dels prínceps o de les ciutats lliures respecte de l'Emperador o del Papa (Vigileu: les enciclopèdies pro-catòliques en fan una versió tot invertint el sentit de la cosa). Hom disposa de nombrosos registres històrics d'aquestes conversions massisses.    En Marx té el greu defecte de ser un mal espigolador de la història; recull només els fets històrics que s'acomoden a les seves teories, i deixa de banda, sense comentaris, els fets que no s'hi acomoden. Així, En Marx i els marxistes deixen de considerar el fet de que el luteranisme i , sobretot, el calvinisme foren decisiu a l'hora de l'esclat de les primeres grans revolucions democràtiques modernes; en serien exemples: Suïssa, Holanda, Anglaterra i Escòcia, i, especialment, els Estats Units. No és el cas que jo sostingui que la religió sigui la causa de les revolucions democràtiques sinó que, en contra de la tesi de Marx, la reforma luterana

fou un magnífic instrument d'alliberament contra el domini de l'Església catòlica.

 

   En Marx i els marxistes – així com els ideòlegs cristians – es troben molt incòmodes a l'hora d'explicar l'expansió de l'Islam. En Marx va deixar de banda el tractament de la significació històrica del mahometisme. La civilització islàmica s'expandí amb una rapidesa mai vista (A Estudi de la Història, N'Arnold Toynbee, explica l'Islam com una resposta de les societats orientals contra el domini d'Occident). Atenint-nos el mètode marxista, he de  dir que el mode producció de les societats islàmiques no pot ésser considerat una variant del mode de producció agrari-esclavista. L'Islam es presentà com el gran alliberador i liquidà d'immediat l'esclavitud. El seu mode de producció era agrari no esclavista alhora que desplegava l'activitat industrial i comercial i creixien les grans ciutats.  Torneu a La filosofia a l'abast

 

Comentaris

hello

hello | 17/10/2008, 02:53

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb