El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Filosofía y autoridad intelectual

quetgles | 25 Juny, 2008 15:34

 

   De moment, només hi ha la versió originària en català, que és la següent:

 

  

  

   Justificació dels escrits que he publicat a la Xarxa, així com de la metodologia empleada.

 

   Es probable que qualque lector hagi pensat ¿Com s'atreveix aquest antic professor a fer una crítica tan radical contra tan grans pensadors? Quina és la seva autoritat? Quina és la seva aportació científica reconeguda? Quins els seus títols acadèmics?  

 

   La meva resposta: Precisament, els meus escrits els he construït a partir de la idea de denúncia del sistema del Poder ideològic.

 

   Tesi: la ideologia dominant no és el resultat d'un lliure exercici de confrontació d'idees, sinó d'una instrumentalització construïda pel Poder.

 

   Per suposat, la ideologia dominant mai disposa del control absolut sobre els processos socials ni sobre els processos ideològics. Fins i tot als règims més totalitaris, el Poder sempre posa de manifest la seva inquietud davant l'aparició de noves formacions socials i ideològiques que no havia previst i que no aconsegueix controlar (Basta recordar els ridículs esforços de l'Església catòlica, als anys 1950, amb els seus cursillos de cristiandat, per intentar aturar el nou paganisme, com era el ball d'aferrat i la promiscuïtat a les platges).

 

   Dins l'ordenació de l'Estat – segons la voluntat del Poder -, la Universitat és la institució que disposa de l'Autoritat en matèria de ciència.

   Respecte a l'Autoritat en matèria de filosofia, a l'Estat espanyol es manté una situació bastant confusa: per una banda, es manté quasi intacte tot el sistema acadèmic tradicional – heretat del franquisme i de la monarquia anterior a Franco – i per l'altra, s'han introduït tot de petites innovacions i regulacions de la tasca acadèmica en matèria de filosofia.

 

   Tesi: Així com l'oligarquia castellano-andalusa ha continuat mantenint el seu poder i els seus privilegis en el terreny social i polític (polític, per exemple, la imposició monarquia borbònica com a forma de govern postfranquista), semblantment, també ha mantingut el seu poder a les institucions acadèmiques (Basta veure que els Governs socialistes no han estat capaços de suprimir les càtedres d'ontologia ni de psicologia metafísica).

 

   Certament, es podrà dir que s'ha reforçat la llibertat de càtedra, i que actualment a les universitats espanyoles i catalanes hi ha una diversitat de corrents ideològics. És possible que el nombre de professors tomistes sigui actualment minoritari; però això no significa cap canvi substancial tocant al repartiment dels mecanismes de control ideològic. Ho podem constatar veient que a la programació de temes de filosofia per la les proves de Selectivitat es continua donant preeminència als filòsofs de la més pura tradició conservadora tomista (De manera ridícula, dels deu grans filòsofs de la història, cinc són els propis dels seminaris catòlics, a saber: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs. Seria còmic veure com s'ho munten els del ministeri – o de la conselleria – per decidir quins són els filòsofs importants).

   Les càtedres de filosofia pura són en decadència a tot el món. I pitjor és la de les universitats espanyoles.  Basta veure que quan es dóna una situació de conflicte ideològic a ningú se li acut anar fer la consulta al savi oficial, al catedràtic que en teoria hauria d'ésser l'autoritat indiscutible. Per ventura, qualcú fa una consulta sobre la immortalitat de l'ànima al catedràtic de psicologia?  Es freqüent que un d'aquests catedràtics publiqui un article o participi en un debat sobre un determinant tema d'actualitat, però sense que se li concedeixi més autoritat que als altres comentaristes sense càtedra.

  

   Els savis en ciències filosòfiques, bé siguin d'escalafó – a la manera espanyola – bé sigui en virtut d'un suposat reconeixement públic, fan un gran esforç per oferir una imatge semblant a la dels savis de les ciències positives, com pugui ésser un matemàtic o un físic. A l'Univers anglo-saxó, el prestigi i l'autoritat d'un científic no s'aconsegueix per oposició – a la manera típica espanyola – sinó per les seves aportacions al món de la ciència. Els denominats filòsofs presenten el seu curriculum, els seus estudis, els seus títols, les seves investigacions (sovint una simple lectura ja esdevé una investigació), i aporten el llistat de la bibliografia;  si haguessin de fer cas d'En Popper, segurament batria el rècord Guidness:  la bibliografia que adjunta al final de la seva obra El jo i el seu  cervell, acumula més dos mil llibres. 

 

   Però de l'acumulació dels sabers no se segueix que un hom disposi de la veritat, segons la metodologia de les ciències positives. La veritat d'una teoria és demostra per mitjà de l'experimentació i no per acumulació de sabers.

 

   Amb el triomf de les revolucions democràtiques( Anglaterra i Escòcia al 1688) l'Empirisme esdevingué el pensament hegemònic.  Es constituí el principi  que la validesa de les normes morals – i les lleis, per tant - era expressió de la voluntat dels ciutadans, i que la voluntat era moguda pels sentiments. Més de dos mils anys després, es restablia l'emotivisme moral i el concepte de pacte social (Podeu veure el tema a  http://quetgles.blogia.com/, pàgina 56 i següents).

 

    Ara alguns positivistes poc de fiar, de manera subreptícia, proven d'introduir noves versions de l'intel·lectualisme moral; pretenen fer valer les seves especulacions de signe conservador (a favor del liberalisme econòmic) com si fossin treballs científics (ciències socials els anomena En Popper).

 

   Continuo exposant els arguments de la meva justificació: El que sostinc és que s'ha de reforçar encara més l'emotivisme moral proclamat pels demòcrates del segle XVII i explicitat pels teòrics de l'Empirisme.

 

   En conseqüència, rebutjo tota pretensió de cientifisme dels escrits de caire moral o social.

   La meva autoritat descansa únicament en els arguments que faig servir en defensa de les meves teories.

 

   Qualque lector podria pensar les meves idees són massa autònomes, massa individualistes i que convindria que cités autors contemporanis. 

    Explico com entenc la meva situació ideològica: El meu punt de partida ideològic fou el republicanisme inicial i l'abraçada al marxisme. Com a molts intel·lectuals catalans, vaig passar d'una època d'entusiasme pel marxisme  i pel comunisme, a una de posterior de cada vegada més crítica, fins arribar a entendre el pensament marxista com un gran fracàs.

   Però rebutjar el comunisme marxista i denunciar la inconsistència de la filosofia d'En Marx, no ha de significar acceptar com a necessari el neoliberalisme o donar com a definitiu el pensament positivista. Per altra banda, s'ha de reconèixer el geni d'En Marx; el seu pensament ha tingut una gran influència dins els diversos camps del pensament contemporani, i la seva denúncia del sistema capitalista continua vigent.

 

   Cal posar de manifest el punt més feble del positivisme. Els 10.000 teòrics positivistes repeteixen una i altra vegada que les proposicions certes i vertaderes són les de les ciències positives, que la metafísica no és possible com a ciència. Però haurien d'explicar i no ho expliquen que els  humans, sense excepcions, es veuen impulsats a prendre decisions que són de caràcter metafísic o moral.

 

   Per posar un exemple aclaridor: Un hom pren una postura personal respecte de la religió. A un moment de la seva vida, es planteja les qüestions metafísiques; ha de decidir si es creient, agnòstic o ateu; ha d'establir quin és el seu posicionament respecte de les religions o respecte d'una religió determinada. En Wittgenstein també sostenia en públic que les proposicions metafísiques són una conseqüència del mal ús del llenguatge, però a la seva vida privada era un fogonet consumit pel sexe i un místic (Durant anys, sempre portava al damunt L'evangeli de Toltoi).

 

   Les teories que exposo als meus escrits són una denúncia del Poder ideològic i, en especial, una denúncia de l'Imaginari de l'Univers espanyol.

  

  Però la denúncia no és una pura negació. Totes les crítiques van orientades en un objectiu d'afirmació dels drets de les classes treballadores i dels drets dels pobles oprimits.

  

   En primer lloc, s'han de reafirmar tots els valors bàsics de l'emotivisme moral,  els del pacte social, els del republicanisme i del socialisme.

  

    Els meus escrits recullen tot d'idees dels clàssics. Però, allò a destacar és que moltes de les idees que exposo en aquests escrits són idees que he sentit a dir, en converses i debats espontanis entre gent de classe treballadora. Els meus escrits pretenen recollir  sentiments i idees d'aquells ambients.

 

  Tesi: El cap d'un treballador és, en principi,  igual de clar o més que el cap d'un intel·lectual o el d'un filòsof.

 

   És urgent i necessari reivindicar de bell nou la igualtat, i, especialment, s'ha de reclamar la igualtat intel·lectual, a la manera que s'establí a les colònies calvinistes de Nova Anglaterra (No em canso d'insistir sobre els privilegis de que es dotaren aquells beats puritans: aconseguiren el cim més alt del republicanisme, mai més igualat a cap lloc del món; si de cas, s'hauria de considerar el formidable autonomisme dels cantons suïssos, també d'arrels calvinistes).

   Ara són abundants les veus dels qui en nom de la il·lustració fan campanya contra la igualtat intel·lectual. No és rar sentir comentaris injuriosos contra determinats polítics tot acusant-los de no tenir estudis. És urgent i necessari desfermar una campanya permanent que posi de manifest la malesa que s'hi amaga dins els conceptes de estudis superiors o educació superior.

  Jo considero que es va donar una línia aristocràtica, idealista, platonitzant dins la Il·lustració francesa, i que, des de les hores, es va desplegar  a l'Univers espanyol. Des de llavors, en aquest Univers hi han conviscut l'intel·lectualisme tomista tradicional - el de l'Església catòlica – i el dels il·lustrats que seguien el model francès.

 

   Tinc pendent un article on he d'explicar el miratge de l'educació superior. Faré veure que una facultat universitària pot oferir uns determinants coneixements, però no educa. El miratge platonitzant dona a entendre que hi ha una mena d'Esperit Sant que deixa una marca indeleble als afortunats que van a la Universitat. Segons això, l'estudiant de veterinària aprèn el coneixements de veterinària i un plus misteriós – sagrat, podríem dir – que és l'educació superior. L'aprenentatge d'un ofici, pel que es veu, no ofereix cap plus. Un aprenent de fuster aprèn l'ofici i res més; no gaudeix del afegit sacramental que ofereixen les facultats universitàries.

 

   Haurem d'exigir que la igualtat  intel·lectual es faci expressa i real. Si de cas, que la societat i els organismes oficials reconeguin que l'aprenentatge dels oficis igualment ofereixen un plus de superioritat en matèria d'educació (O sigui, a la nostra república, els aprenents de picapedrer obtindran l'ofici de picapedrer i el d'educació superior).

 

   Hem d'afirmar i fer públic allò que és evident: que, posem pel cas, un forner afeccionat a l'estudi de la Història té una educació més superior que la d'un arquitecte o un advocat poc afeccionats a la lectura.

 

      Tesi: Els treballadors manuals estan realment en igualtat de condicions intel·lectuals a l'hora de tractar qüestions morals respecte dels treballadors no manuals o dels qui no treballen. (Moral, en sentit ample, s'ha d'entendre que afecta a totes les qüestions socials i polítiques).

 O sigui, per entendre'ns: l'objectiu a aconseguir és anul·lar els privilegis dels poderosos, fermar molt curt els capitalistes i crear creixents espais de llibertat. I, per suposat, seran els treballadors els agents de la igualtat. 

   Aquest seria el primer l'argument  per defensar la meva autoritat intel·lectual: que els meus escrits expressen sentiments i pensaments prou arrelats al si dels ambients obrers, sentiments i pensaments que el Poder tracta d'ofegar o marginar.

 

  

 

  

Comentaris

zxcv

zxcv | 17/10/2008, 01:40

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs lace wigs
full lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb