El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiů sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En Popper i els neoconservadors

quetgles | 22 Juny, 2008 09:19

  

  

   L'objectiu d'aquest article és fer veure que el Positivisme i els diversos corrents positivistes – utilitarisme, pragmatisme, neopositivisme, filosofia analítica i d'altres –, tot i sostenir  l'emotivisme moral i la teoria del pacte social i els valors de la Il·lustració, sovint mantenen postures conservadores o poc  crítiques respecte del capitalisme. Els il·lustrats francesos es presentaven com a continuadors dels il·lustrats britànics, però, majorment tornaven a introduir a tot de conceptes de caràcter platònic.

      En nom de la Raó i de la Ciència, però també en nom de la Nació, aquells il·lustrats parisencs establien el nou despotisme positivista. Proclamaven la llibertat i alhora carregaven l'individu amb noves cadenes.

   En nom de la nació francesa i de la Voluntat general, aquells parisencs, com si fos un simple exercici burocràtic, decidien quins eren els valors socials i quines havien d'ésser les normes de comportament.

   Aquells buròcrates de París decidien sobre les normes que havien de regular la vida dels nacionals francesos, però, també, com si no passés res, sobre les normes dels nacionals no francesos. Aquells parisencs, tranquil·lament, sense immutar-se, establien que els nacionals no francesos s'havien de comportar com si fossin nacionals francesos.  Els no francesos – com, per exemple, els catalans de la Catalunya-Nord – eren obligats a reconèixer com a pròpia la llengua francesa, i a deixar de banda la llengua pròpia.

  En nom de la modernitat, la població de les molt diverses regions de l'hexàgon comprovà, terroritzada, que havia perdut el seu dret a decidir, dret a decidir que s'havia mantingut al llarg dels segles. 

 

  

  N'Auguste Comte figura com a l'iniciador del Positivisme i de la sociologia com a ciència positiva.

 (Crida l'atenció que En Comte fos un home tan minvat intel·lectualment; també la seva erudició era molt limitada. Hem de suposar que l'enlairament de la figura d'aquest autor fou deguda a la voluntat dels manipuladors que elaboraven l'Imaginari de l'Univers francés. I que, d'immediat, la figura de Comte com a gran home fou incorporada a l'Univers espanyol. Actualment, als programes de filosofia de les proves de Selectivitat, En Comte figura entre els deu grans filòsofs de la humanitat. Hem de considerar que és una ironia de la història. Podeu trobar més informació sobre aquest tema a la meva Web http://quetgles.blogia.com/, pàgina 75 i següents).

 

   A l'Univers anglosaxó el Positivisme seguí una pauta més rigorosa i progressista. El positivistes eren uns continuadors de l'Empirisme. Per altra banda, a la Gran Bretanya i als Estats Units – a diferència de l'Estat francès – s'ha mantingut hegemònic i clar el concepte d'emotivisme moral; vull dir, que els positivistes de l'àrea anglosaxona, molt rarament fan propostes d'utopies socials reaccionàries, com feia En Comte. Però, tot i així, aquests pensadors anaren introduint nous elements teòrics que, d'alguna manera, intentaven justificar les noves formacions socials derivades del desenvolupament capitalista.

   La intenció del meu escrit consisteix en posar de manifest la contradicció dels positivistes   i, encara més, dels neopositivistes, els quals alhora que defensen la ideologia progressista – empirisme, pensament il·lustrat, emotivisme moral, llibertat, democràcia i d'altres – adopten posicions teòriques en suport de les societats de sistema capitalista o, com ells prefereixen dir, de lliure mercat.

 

  La filosofia d'En Locke era expressió del sentiment dominant que menà a la revolució 1688. Eren els sentiments i els pensaments de les amples masses els que triomfaren; després, a continuació, En Locke pogué tornar de l'exili i publicar els seus llibres. Les idees d'En Locke i d'En Hume, l'Empirisme, esdevingueren hegemòniques a la Gran Bretanya. Semblantment, el Pragmatisme d'En William James i d'En John Dewey era expressió dels sentiments i pensaments de les amples masses nord-americanes.

   Fins avui, es dona una llarga cadena de pensadors positivistes. Poden dir que el positivisme és el pensament hegemònic al món. Els positivistes mantenen les tesis bàsiques de l'Empirisme d'En Hume. Els positivistes repeteixen una i altra vegada la validesa exclusiva de l'epistemologia empirista, que la metafísica no és possible com a ciència,  que les úniques ciències reals són les ciències positives, empíriques o experimentals.

 

   Tesi: El Positivisme repeteix incansable les seves tesis essencials perquè les societats modernes actuals són una continuació de les societats aparegudes al segle XVIII.

 

    Gran Bretanya al segle XIX, i els Estats Units al segles XX, foren les potències hegemòniques al món. Ambdues foren les primeres a establir el sistema democràtic modern (2000 anys després de la florida democràtica de les polis gregues).

   En contra del que suposa la teoria marxista, primer foren les revolucions democràtiques, i, posteriorment, la Revolució industrial i l'aparició del capitalisme.

   

   El darrer capítol de la història universal ens mostra el desplegament indeturable del sistema democràtic  i del capitalisme. I la confirmació de l'hegemonia del pensament positivista. Hegemonia del pensament positivista en el sentit que la realitat social i política mostra sempre un component positivista.

    Per  altre banda, els règims comunistes van ésser entusiastes de la ciència i de la tècnica, enteses a la manera positivista.

   Per una banda, hi ha un  predomini de pensadors positivistes, per l'altra les institucions són regides per homes d'ideologia positivista. Els autors positivistes contemporanis reafirmen els valors tradicionals de la ideologia positivista: recull els plantejaments del primer empirisme, confirmació de que la metafísica no és possible com a ciència, afirmació dels valors de les ciències positives com a garantia del saber i de la utilitat, demanda d'un major esforç d'investigació científica i de l'aplicació de les noves tecnologies, defensa del sistema democràtic i dels valors democràtics, afirmació de la llibertat, de la tolerància, de la defensa dels drets humans, defensa de l'economia de lliure mercat, afirmació explícita de la igualtat d'oportunitats per mitjà de l'ensenyament, etc.

    Els positivistes insisteixen en afirmar que el paper de la filosofia s'ha de limitar a desplegar una teoria de coneixement positivista; és a dir, que l'única via de coneixement són les ciències positives i que els intents d'anar per altres vies cauen tots ells en els vicis de la metafísica, és a dir, fan un ús incorrecte del llenguatge científic. Segons això, la filosofia s'ha de centrar a l'estudi del llenguatge científic.

   

   Aquesta és la recomanació epistemològica positivista, però els autors positivistes  mostren una tendència a incomplir la recomanació; els pensadors positivistes fàcilment entren a debatre o a tractar sobre tot de qüestions que defugen l'àmbit de les ciències positives.

 

   Actualment, sembla que En Ludwig Wittgenstein i En Karl Popper són els pensadors positivistes de més anomenada i els autors l'obra dels quals ha tingut una més ampla difusió.

    En aquest escrit, em referiré a En Popper, posat que tinc editat un article dedicat a En Wittgenstein, article que podeu baixar de la Xarxa si premeu El blog d'En Joan Quetgles | Wittgenstein, filosofia, mística.

 

   La Filosofia d'En Karl Popper està centrada a l'estudi del llenguatge científic. A la seva obra més important sobre aquesta temàtica, La lògica de la investigació científica, 1934, proposa el principi de falsabilitat, el criteri segons el qual només seran considerades proposicions científiques aquelles que puguin ésser contradites per mitjà d'un experiment científic o una observació. Estranyament, En Popper va posar com a exemples d'enunciats que queden fora de la ciència els del Marxisme i els de la Psicoanàlisi. Al dir estranyament, vull significar que l'autor pren una postura discriminatòria al assenyalar els dos exemples citats; jo entenc que és desorientador posar justament el Marxisme com a exemple de no ciència. El Marxisme figura com una filosofia més al costat de les altres filosofies. Justament, el Marxisme fa costat al Positivisme al afirmar el materialisme, els valors de les ciències empíriques, l'utilitarisme, la crítica a la metafísica i a la religió, etc. I encara més estrany és posar l'obra d'En Freud com a exemple de no ciència, quan precisament la Psicoanàlisi es declara expressament positivista. Vull aclarir: una cosa es fer una crítica concreta a una determinada teoria freudiana, i una altra diferent escollir el freudisme com a exemple de treball no científic. Vull dir, si de cas, el que s'havia de destacar era que la teoria del metge En Freud havia trasbalsat tot el món filosòfic. En Popper és roí amb l'obra d'En Freud;  roí i intel·lectualment insignificant.

   Generalment, els pensadors positivistes són uns grans coneixedors de les ciències; En Popper s'especialitzà en matemàtiques i física. Al publicar les seves obres, fa aportació d'una molt extensa bibliografia científica. Proposa que l'estudi dels temes socials s'ha de fer amb un gran rigor científic; però, alhora, molt fàcilment, incompleix escandalosament les seves pròpies normes metodològiques.

   Al seu llibre La societat oberta i els seus enemics,  1945, pretengué demostrar que la causa del naixement  i expansió dels totalitarismes – el feixisme i el comunisme – fou degut a l'expansió de filosofies que ell anomena historicistes, com les de Plató, Hegel i Marx. Que En Popper  assenyalés el caràcter totalitarista de la utopia platònica anava en la línia del pensament social tradicional del positivisme britànic; però que pretengués improvisar una nova història de la humanitat semblava un disbarat. Semblava que els disbarats del llibre havien de ser pedra d'escàndol i no fou així; el llibre fou rebut favorablement per la societat  britànica– i per la Universitat -, sense cap crítica adversa notable i molt menys sense cap esqueixada de vestidures. Fou considerat com a una contribució a la lluita contra els totalitarismes amenaçadors. La pregunta seria: com així cap d'aquells savis britànics aixecà la veu contra el desvari d'En Popper? (Desvariejament en el sentit de pretendre que la idees d'En Plató foren determinants pel sorgiment del feixisme) Però haurem de veure, tot seguit, una enumeració de les idees d'En Popper, que, al meu parer, són escandaloses, en el sentit que són inversemblants o inconsistents o que cauen en els vicis que ell tan denuncia.

   

   

   Així, al meu parer, s'haurà de considerar inversemblant o inconsistent:

 

    Que els règims totalitaris moderns – el feixisme i el comunisme – tinguin el seu origen en les idees socials d'En Plató (idees que tindrien continuïtat en el pensament de N'Aristòtil).

 

  Que els esdeveniments històrics siguin causats per les idees d'un filòsof. He de pensar més encertat l'enunciat d'En Hegel, segons el qual, la filosofia és com l'òliba, que emprèn el vol al capvespre, sol post, quan ja tot ha succeït.

 

   Que En Plató fos historicista. En Plató era reaccionari, pertanyent al partit aristocràtic. La seva República era una utopia aristocràtica i s'inspirava en el model militarista aristocràtic d'Esparta.

 

   Que una mena d'història de la filosofia hagi de valer com a ciència social. En Popper era matemàtic i tenia coneixements de física. La seva formació científica no és cap garantia per a la seva especulació sobre els processos històrics.

 

   Que En Plató formés tàndem amb N'Heràclit. En Popper persegueix idees com si aquestes no fossin originades dins un marc social concret.

 

   Que presenti un Sòcrates com a contraposat a la figura d'En Plató és un contrasentit. Si En Popper hagués consultat un professor de filosofia, aquests li hagués explicat que En Plató figura com a deixeble d'En Sòcrates. Quedava palès que En Popper tenia una pobre formació en matèria de filosofia clàssica.

   En Popper postula un Sòcrates fals al qual el fa figurar al costat de d'En Pèricles i dels il·lustrats de l'Atenes democràtica. El professor de filosofia li hagués explicat que En Sòcrates figura com a campió contra el sistema democràtic atenenc, i que era de la colla d'En Plató; i que anava contra En Pèricles i contra el pensament il·lustrat.

 

    En Popper es desentén de les conseqüències immediates de les perilloses idees d'En Plató. El professor de filosofia li hagués explicat que la filosofia platònica estava molt estesa entre els àmbits filosòfics de l'Imperi romà, especialment a l'àrea grega.

 

   En Popper demostra que desconeixia allò que saben tots els professors de filosofia: que N'Agustí utilitzà l'estructura essencial del platonisme per a construir la filosofia cristiana i que la filosofia de N'Agustí fou durant segles la filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

   Els professors li haguessin explicat també que l'altra filosofia, la d'Aristòtil, esdevingué la continuadora de la de N'Agustí, passant a ésser la nova filosofia oficial de Roma, al llarg dels segles i fins a la modernitat.

 

   El tractament que fa de l'obra d'En Hegel demostra un profund desconeixement d'aquest autor. Es refereix a En Hegel com si aquest fos un petit filòsof que desvariejava, l'objectiu del qual seria, a parer seu, justificar la construcció de l'Estat prussià de Guillem II. Els professors li haguessin fet saber que En Hegel figura com el cim de l'Idealisme alemany, i que les seves idees es difongueren entre els intel·lectuals de dreta i d'esquerra. Els professors de filosofia li haguessin explicat que moltes de les idees d'En Hegel es mantenen vives; que En Marx recollí importants idees d'En Hegel, es més, que adaptà al seu sistema la Dialèctica hegeliana.

 

      Diu que En Marx tenia bones intencions i pretenia una major justícia social, però que les seves teories són historicistes, i que, per tant, són errònies.

 

   En Popper, sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i de les guerres civils. Com a bon positivista, ell es presenta a si mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig entrar a tractar dels conflictes que es deriven del capitalisme. Ell entén que si hi ha desordre econòmic, allò que importa aleshores és aplicar les solucions econòmiques satisfactòries; i si es donen situacions de conflicte social dins una societat democràtica, llavors allò que importa és que els governants i els sociòlegs facin propostes idònies per a superar el conflicte.  Per suposat, a En Popper no se li acut plantejar les causes de les malvestats del sistema capitalista i de la política militarista dels Estats Units.

 

 

    Respecte de les creences religioses i de les esglésies, En Popper, seguint la línia del neopositivisme, es desentén de les croades neoconservadores i es limita a repetir els llocs comuns sobre la tolerància i sobre el comportament respectuós amb els creients.

   Juntament amb John Eccles (neurofisiòleg i premi Nobel), publicaren un llibre intitulat El jo i el seu cervell, 1977, on desplega una sospitosa teoria ontològica, segons la qual els productes del meravellós cervell humà constitueixen una realitat ideal al costat del món físic. He de suposar que, de seguir per aquest nou camí idealista, el neopositivisme es trobaria donant la mà al neoconservadorisme. Prova d'això és que N'Eccles s'atreveix a parlar de manera decidida de la possibilitat que hi hagi una ànima humana i qualque cosa més després de la mort. N'Eccles no hi pot consentir amb la idea que la immensa saviesa que ha acumulat al seu cervell hagi de desaparèixer tan inútilment. Al seu costat, dialogant amb ell, En Popper, si bé de moment no participa amb la idea de l'existència de l'ànima humana, es declara respectuós amb les idees exposades pel seu amic, el gran científic. Amb el diàleg, N'Eccles es va entusiasmant i planteja el tema de l'ànima espiritual i de la immortalitat; així, diu ¿Ha d'acabar tota aquesta vida present amb la mort, o podem abrigar l'esperança de que queda qualque significat per descobrir?...Així, hi ha d'haver...el jo més íntim, que sobreviu a la mort del cervell per a accedir a alguna altra existència que està completament més enllà de qualsevol cosa que puguem imaginar (El jo i el seu cervell, pàg. 625). I a la pàgina 628, s'atreveix a dir Així, me veig obligat a creure que existeix el que podríem anomenar un origen sobrenatural de la meva única ment autoconscient, del meu jo únic o de la meva ànima única... En Popper accepta el concepte de misterium tremendum de la vida humana i del cervell humà proposat pel seu amic; i dedica tota una pàgina, la 629, a ...subratllar...que la teoria evolucionista mai ens suministra una explicació plena de res d'allò que es genera en el transcurs de l'evolució, de manera que, fent una separata, la pàgina d'En Popper no es distingiria de les dels partidaris del disseny intel·ligent, o sigui la creació com obra de Déu.

 

    Al cap i a la fi, la ideologia desplegada per En Popper coincidia en bona mesura amb la ideologia d'aquells que li concediren mencions honorífiques i premis. La reina d'Anglaterra li concedí el títol de Sir; tingué el suport d'En Friedrich Haiek, el gran teòric a favor del capitalisme; i, ja posats, he de dir que. entre molts altres premis, li fou concedit el de Catalunya (1989) a mans del president  Jordi Pujol (En Jordi Pujol, conservador, catòlic i partidari de "l'economia de lliure mercat" premiava a un conservador, molt respectuós amb les creences, i també defensor del sistema capitalista. En aquest marc, allò que no quadrava era la relació amb Catalunya d'un home que mai havia dit res sobre el dret dels pobles oprimits).   Tornar a La filosofia a l'abast

 

 

Comentaris

hello

hello | 17/10/2008, 02:55

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb