El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Il·lustració, Espanya i Catalunya

quetgles | 07 Juny, 2008 10:05

 

  

  Amb la Revolució francesa, anunciaven la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat; però posaven unes altres cadenes, establien un nou sistema de privilegis i practicaven la germanor d'En Caín.

   Las promeses anunciades es reduïren al no-res. La República del 91 solament durà tres anys i el Directori cinc anys. Tot seguit s'iniciava el Consolat i l'Imperi.

   Des de les hores, el Poder francès ha treballat incansablement per a construir l'Imaginari popular de les glòries de França. De bell antuvi, el Poder francès va elaborar i difondre la teoria de que la Revolució francesa del 89 era el fet més important  de la història moderna i que el pensament francès havia impregnat tota la modernitat d'Europa.

  Però la França "revolucionària" no es dedicava a exportar la revolució sinó a bastir el Gran Imperi.

   De bell antuvi, els progressistes espanyols – i els catalans – seguiren la deriva francesa. Els il·lustrats espanyols s'inspiraven en els grans il·lustrats francesos i, en tot moment, miraven cap a França.

   La Il·lustració francesa esdevenia un gran desplegament cultural en el qual intervenien il·lustrats de divers signe ideològic. Es presentava com una moda que afectava  una diversitat d'elements socials. Tot i que hi abundaven els agents provinents de la burgesia, fou la participació decidida  de la noblesa la que va donar la dimensió històrica al fenomen (No de bades, es va denominar Despotisme il·lustrat: hi participava el Rei i la Cort). Enduts per la moda, també hi prenien part distingits representants del clergat; feien com si no fos el cas que l'Església catòlica continués mantenint el control de les universitats, com si la Universitat de París no estigués sota el poder de l'arquebisbe  i com si no fos viva la Inquisició. Dins aquest totum revolutum, es donava una diversitat de tendències filosòfiques i polítiques; però totes elles portaven la marca d'un positivisme difús, avant la lettre; tots coincidien en l'enunciat general que afirmava que el cultiu de la Raó i de la Ciència havia d'aportar el benestar, el progrés i la llibertat.

   En Rousseau - de formació calvinista, i que, a qualque moment, enalteix el Calví polític – és un notable contrapunt a l'ideari progressista de la Il·lustració; així, escrigué La pau, la unió, la igualtat són enemigues de les subtileses polítiques. És difícil entabanar els homes rectes i senzills a causa de la seva senzillesa...En veure com, en el poble més feliç del món, les colles de pagesos resolen els afers d'Estat sota un roure...es pot evitar de menysprear els refinaments de les altres nacions, que es tornen il·lustres i miserables amb tant d'art i de misteris?  (El contracte social, llibre IV, capítol I).

 

   No és la meva intenció fer una revisió a la baixa dels valors de la Il·lustració francesa, ni tampoc provocar una mena de competició entre les  Il·lustracions més importants, l'anglesa, la francesa i l'alemanya. No; allò que importa és fer veure les dues grans derives de la modernitat.

   En contra del que diuen els llibres de text francesos i espanyols, el camí cap a la llibertat – i cap a la modernitat – no fou el de la Il·lustració francesa, sinó el de la reforma luterana (Vegeu el meu article a la Xarxa El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme ).

   S'omplien la boca amb la paraula Raó, però allò que demostraven era que tenien una gran habilitat per a confeccionar discursos d'acord amb les normes il·lustrades. Quan arribà l'hora decisiva, al 1789, aquells diputats il·lustrats es constituïren en Assemblea Constituent per a redactar una constitució democràtica, inspirada amb Montesquieu. Segons conten, semblava que allò era una meravella democràtica i il·lustrada.  Però haurem de veure que l'ou ja tenia un mal rovell.

 

   En nom de la Raó i de la Ciència, però també en nom de la Nació, aquells il·lustrats parisencs establien el nou despotisme positivista. Proclamaven la llibertat i alhora carregaven l'individu amb noves cadenes.

   En nom de la nació francesa i de la Voluntat general, aquells parisencs, com si fos un simple exercici burocràtic, decidien quins eren els valors socials i quines havien d'ésser les normes de comportament.

   Aquells buròcrates de París decidien sobre les normes que havien de regular la vida dels nacionals francesos, però, també, com si no passés res, sobre les normes dels nacionals no francesos. Aquells parisencs, tranquil·lament, sense immutar-se, establien que els nacionals no francesos s'havien de comportar com si fossin nacionals francesos.  Els no francesos – com, per exemple, els catalans de la Catalunya-Nord – eren obligats a reconèixer com a pròpia la llengua francesa, i a deixar de banda la llengua pròpia.

  En nom de la modernitat, la població de les molt diverses regions de l'hexàgon comprovà, terroritzada, que havia perdut el seu dret a decidir, dret a decidir que s'havia mantingut al llarg dels segles.

 

   Aquella Assemblea dels suposats representants del tercer Estat de totes les regions i ciutats de la corona francesa es constituïen en Assemblea  Nacional. S'havia d'entendre que eren el representants de la nació, de la nació francesa, de la nació dels francesos. Armats amb els nous conceptes de nació i de sobirania nacional, aquells homes, tan il·lustrats i raonables, es llençaven a una cursa embogida d'anorreament nacional de les nacions no franceses. Aquells parisencs feien i desfeien com si els pobles de l'hexàgon no existissin. En aquella Assemblea Nacional Francesa no hi havia cap veu que representés la voluntat i els interessos dels bretons, dels bascos, dels catalans, dels occitans, dels corsos, i d'altres que no eren francesos de nació.

 

   Aquells assemblearis ni representaven a les nacions ni a les classes treballadores. Tot allò era en realitat una representació teatral – i terrorífica –, en el sentit que no s'acomodava a la realitat social i política de l'Estat. D'aquí que l'Estat francès no aconseguí establir un sistema aparentment democràtic fins al segle XX. Un Estat, el francès, que és alhora una República i un Imperi; un Estat que es nega a reconèixer els crims contra la humanitat que ha comesos; un Estat que, avui en dia, continua sense reconèixer els drets lingüístics de les poblacions que encara usen llengües pròpies.

 

   La història moderna de l'Estat espanyol és una demostració de la incapacitat de l'oligarquia espanyola – la classe dels aristòcrates juntament de nous grans propietaris de terra o d'altres bens immobles – per establir un Estat modern. I, pitjor encara: l'oligarquia ha estat incapaç d'afluixar els funestos lligams amb Església catòlica, institució que sempre és instrument de la reacció i no cap altra cosa.

 

   L'acumulació de riquesa, de propietats i de poder de l'oligarquia espanyola ofegà les possibilitats del naixement d'una burgesia moderna (A començaments del segle XX, Madrid no era una ciutat burgesa; era la ciutat de l'Administració de l'Estat, de la Cort i de l'aristocràcia castellano-andalusa).

 

   Malgrat el fracàs de la República, la Revolució francesa derrotà  l'aristocràcia i  l'Església catòlica. Fou una magnífica liquidació del Trono i de l'Altar. Tot i les greus mancances dels règims francesos, al menys s'alliberaren per sempre de l'opressió de Roma.

   A l'Estat espanyol no es va donar cap revolució democràtica. L'oligarquia va reprimir violentament tots els intents de canvi democràtic. Fent demostració de fanatisme reaccionari, la monarquia sempre va donar una resposta bèl·lica a les demandes democràtiques de les colònies americanes. I, és clar, anà perdent una guerra darrera l'altra; la darrera fou la de Cuba i les Filipines. Als llibres de text i a les enciclopèdies, la Història d'Espanya havia esdevingut un memorial de derrotes heroiques.

  

   A l'Estat espanyol actual, l'oligarquia va considerar convenient acomodar-se a Europa i a la modernitat (És allò anomenat transició democràtica). L'oligarquia espanyola i l'Església catòlica espanyola mantenen quasi intactes el seu poder i els seus privilegis, heretats del Règim franquista.

   Donades les condicions socials descrites, la Il·lustració espanyola sempre ha estat una pobra imitació de la francesa. L'aristocràcia espanyola no s'apuntà a la moda del despotisme il·lustrat.

    Tesi: La Il·lustració espanyola ha estat incapaç de donar una resposta adequada a les demandes de la modernitat.  

   Tesi: Els il·lustrats espanyols, majorment, fan aliança amb les forces de la reacció en contra de les demandes democràtiques dels catalans, bascos i gallecs.

 

    A diferència de la Il·lustració francesa del set-cents, la Il·lustració espanyola es va trobar – i es troba actualment - molt incòmoda amb la Il·lustració catalana, basca i gallega. A l'Estat espanyol actual, es donen quatre Il·lustracions nacionals que creen i difonen Universos ideològics propis i Imaginaris populars propis. Es dóna una confrontació permanent entre la Il·lustració espanyola i les altres Il·lustracions no espanyoles.

    Els il·lustrats madrilenys d'ara es volen mostrar molt avançats, com si estiguessin a l'avantguarda europea, però, respecte de la confrontació nacional, no aconsegueixen anar més enllà d'on va anar N'Ortega y Gasset amb la seva famosa La Espanya invertebrada.

   Tot i que hi ha intel·lectuals espanyols que reconeixen el fet nacional català i que accepten el dret d'autodeterminació de Catalunya, ho fan amb la boca petita, de manera que no deixen sentir la seva veu en els espais públics.

 

  A Catalunya-Principat -  i a tot Catalunya -, la Il·lustració i la recuperació dels drets nacionals (o sigui, els drets democràtics) només poden anar de la mà de les ideologies d'esquerra.

 

   L'intent de recuperació nacional de la Lliga i del catalanisme conservador fou una falsa Il·lustració catalana. Era una pseudo-Il·lustració impregnada d'esperit conservador i catòlic (Il·lustració i catolicisme són conceptes contraposats). En efecte, al 1936, a l'hora de la veritat, l'Església catòlica catalana seguí els dictats de Roma i es passà al bàndol dels alçats contra la República. I En Cambó es declarà a favor d'En Franco, a qui va donar suport econòmic (Vegeu la GEC a la Xarxa).

 

   Els il·lustrats catalans del segle XXI tenen molta tasca per fer: Han d'anul·lar els intents anorreadors del Poder espanyol, han de fer present al món l'Univers català, i, alhora, han d'eliminar o refer tot de falsificacions i manipulacions dels conservadors catalans (De l'etapa pujolista, per exemple. S'ha de considerar que ara mateix continuen en funcionament tot de dispositius de la l'Església catòlica i dels conservadors catalans que mantenen actius tot de dispositius per mantenir un Univers català de signe conservador).

 

  Per posar un exemple de com rutlla el combat ideològic a l 'Univers català: D'antuvi, la Inquisició va posar a l'Índex l'obra de N'Anselm Turmeda. Uns catòlics catalans, actuant com si fossin agents del Sant Ofici, han aconseguit dificultar l'accés a la Xarxa dels escrits d'En Turmeda. Que jo conegui, només hi ha un accés als escrits d'aquest autor en llengua catalana, gràcies a N'Antoni Artigues, autèntic il·lustrat que ha trencat el bloqueig catòlic.

 

   Actualment, a l'Univers català es manté viva l'empremta catòlica. Als llibres de text, a les enciclopèdies i a les enciclopèdies virtuals, hi ha un clar predomini de l'esperit conservador.

 

    No són rars els intel·lectuals catalans que, tot i no ser catòlics, col·laboren, sense adonar-se, amb l'Univers catòlic. Consideren que fan divulgació catalanista quan, en realitat, allò que difonen és propaganda catòlica. Vegeu un exemple: és el cas de les hagiografies del frare mallorquí En Juníper Serra. Per tot arreu – a la GEC, també – el presenten com un benefactor dels indis de Califòrnia, quan la realitat històrica és que aquest fra Juníper era el típic instrument de domini polític que utilitzava la Corona castellana. Fra Juníper era el braç polític de l'exèrcit d'ocupació. Aquelles poblacions indígenes de la baixa Califòrnia s'assabentaven de mala manera de que havien esdevingut súbdits del rei de Castella; quedaven reduïts a l'esclavatge, sotmesos la voluntat omnímoda d'En Serra i la seva colla de frares.

 

   La destrucció física d'aquelles poblacions es feia amb la benedicció del Papa.  L'actual Papa, En Ratzinger, fa poc encara indignava alguns governs d'Amèrica per causa que es declarava complagut de l'evangelització d'Amèrica, que en diuen ells dels genocidis sistemàtics dels pobles indígenes.

  

Comentaris

zxcv

zxcv | 17/10/2008, 01:38

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs lace wigs
full lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb