El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge

quetgles | 18 Maig, 2008 06:34

(Extracte del meu llibre La filosofia i la religió sense caretes. Si fa el cas, podeu clicar la web 

La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog

https://quetgles.wordpress.com/la-filosofia-i-la-religio-sense-caretes/

   Podríem imaginar un procés contra aquests filòsofs acusant-los d'engany, d'estafa, de manca de garanties, d'incompliment de promeses, de falsedat. Quasi tots ells cauen en una mena d'autoexaltació com si la seva ment estigués per sobre les de tots els homes. No expliquen el perquè de la seva situació tan privilegiada; els profetes bé que fan grans clams tot dient que són inspirats per Déu i enviats de Déu. En Nietzsche es presentava com l'únic pensador que havia aconseguit alliberar-se de l'engany i de la corrupció  que s'estenia per tots els pobles d'Europa des de que fou contaminada pel platonisme i pel cristianisme. En Hegel es presenta a si mateix no solament com el pensador més gran de la història sinó com l'intèrpret dels designis de Déu. No només descriu el desplegament de l'Idea de Déu, també anuncia que la bona nova és el cristianisme germànic, i que el regne de llibertat és el resultat de l'establiment de l'Estat prussià. En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.    S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mine Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.    L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta – no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta.     En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.     Tesi: La filosofia d'En Heidegger és un reducte formal on, en cap moment, es fa referència de manera concreta a un fet personal, social o polític. Extremadament formal fins al punt que no hi ha valoracions sobre el nacional-socialisme, tot i que ell  fou membre del partit. El discurs filosòfic d'En Heidegger és el del no compromís en cap proposta concreta personal o social o política.   En Nietzsche expressa un rebuig radical contra la modernitat i fa una negació expressa del cristianisme i de la filosofia d'En Hegel; és per això que En Heidegger el fa, a En Nietzsche, el seu gran aliat contra el món i a la recerca dels orígens essencials. Considera que el món actual – l'Occident, que diu ell – és la conseqüència d'una pèrdua d'orientació i d'una caiguda. No explica en concret en que consistí aquesta caiguda. Afirma que la bona orientació venia donada pel pensament d'En Plató. La proposta generalista d'En Heidegger consistiria en anar als orígens, en un retorn a la metafísica platònica. Una vegada que ha arribat al final de la seva investigació essencial, l'autor no posa en pràctica la seva proposta, no es posa en moviment. On va de misteri en misteri fins al tipus de proposta que es troba a l'última pàgina  del seu opuscle Què és metafísica?, on diu I la filosofia sols es posa en moviment per una peculiar manera de posar en joc la pròpia existència al mig de les possibilitats radicals de l'existència en total...quedar suspesos per a que ressoni constantment la "qüestió fonamental" de la metafísica, a la qual ens impel·leix  el no-res mateix: "Perquè hi ha ésser i no més aviat  no-res?"    Em sembla que no sabrem mai si dins l'estratègia oculta d'En Heidegger, per ell personalment, d'allò que es tractava era de quedar suspès a l'espera de no se sap ben bé què.    Han sovintejat les crítiques a l'obra d'En Heidegger. Les crítiques dels positivistes lògics han insistit en assenyalar la inconsistència del seu mètode; han assenyalat que fa un ús incorrecte del llenguatge; han repetit que la metafísica no és possible com a ciència. Com a mostra de crítica especialment aclaridora ens podem referir a En Theodor Adorno de l'Escola de Frankfurt (Vegeu:Heidegger en castellano - Adorno - De "Terminología filosófica").  En Georg Lukács al llibre L'assalt a la raó, dedicat a l'estudi de l'irracionalisme, considera En Heidegger com un notable exemplar d'irracionalisme propi del període d'entreguerres, en sentit de la recerca desesperada d'una no se sap ben bé  quina salvació; i fent un resum, En Lukács diu ...Amb En Heidegger ens trobem amb una problemàtica pareguda a la de Kierkegaard, encara que sense Déu, sense Crist i sense ànima. En Heidegger tracta de crear una filosofia teològica de la història apta per a l'"ateisme religiós". D'aquí que desapareguin ...tots els moments intrínsecs de la teologia...quedant només la bastida teològica, ara completament buida (pàg. 420).    El mateix Heidegger ens ofereix una declaració d'intencions sobre els seus objectius intel·lectuals, al llibre  La situació del present i el futur de la filosofia alemanya, on diu (pàg. inicial) que ...les direccions actuals presents són en l'essencial reproduccions i reformulacions del treball ja pensat dels tres pensadors més grans del segle XIX: Hegel, Kierkegaard i Nietzsche. En Hegel és la consumació de la marxa de la filosofia occidental. El seu sistema – que és l'únic sistema de la filosofia (occidental) que hi ha hagut fins ara – recull la veritat del cristianisme amb la veritat de la filosofia en quant que saber absolut...En Kierkegaard és la rebel·lió de l'existència cristiana...contra el saber absolut de la filosofia. En Nietzsche és la negació d'ambdós – de la filosofia pretèrita i del cristianisme – perquè ambdós són els precursors del nihilisme europeu...      Tot i les nombroses crítiques negatives de l'obra i del personatge, el fet és  que, a partir de la postguerra, es va donar una gran difusió del pensament d'En Heidegger, difusió que a anat en augment fins al dia d'avui, sembla. Cap al 1976, segons les declaracions a una entrevista, es deia que hi havia uns sis mil llibres que tractaven d'alguna manera de l'obra d'En Heidegger.      Tesi: A partir de la postguerra i fins avui, s'utilitza la filosofia d'En Heidegger al front de la guerra ideològica mundial. S'ha convertit en polvorí ideològic on es rearmen tot de Poders reaccionaris, com el catòlic.     Entre els Poders reaccionaris, destaca l'Església catòlica a l'hora de fer ús d'En Heidegger. Les grans propostes estratègiques del filòsof van en línia amb els objectius de l'Església. Ambdós, l'Església i el pensador, rebutgen els valors de la modernitat i el pensament il·lustrat en general. Nega la validesa a la ciència i a la tècnica, al entendre que han perdut l'arrel originària. El retorn a "l'origen" és tornar al pensament d'En Plató i de N'Aristòtil, tot dos autors reconeguts com a propis del pensament catòlic (Agustí i Tomàs d'Aquino).      En Heidegger ha esdevingut una icona de les línies de pensament idealista. És utilitzat pels que lluiten contra la filosofia positivista amb l'intent de d'instal·lar el culte a una nova metafísica. Al voltant de la filosofia d'aquest autor, s'han anat situant professionals del pensament de diverses corrents; el vincle que els uneix és el rebuig al progrés i a la modernitat. Tots ells van, plens d'ànim, darrere el comandant Heidegger, el qui proclama que la metafísica és més rigorosa que les matemàtiques i el qui diu que la ciència - un invent d'Occident – ha de tornar al seu lloc originari integrada dins el conjunt de la filosofia i ha de recuperar el sentit humà d'Occident. El filòsof entén que hi ha un sentit humà propi d'Occident, però alhora continua considerant molt negativament la cultura americana i la ciència i la tecnologia americana, és a dir, la tecnologia sensu estricto. En línies generals sembla que va mantenir una visió panoràmica mundial que, a grans trets, coincidia amb la del nacionalsocialisme: considerava que les dues grans amenaces per a Occident eren l'URSS i els Estats Units.   Al terreny del debat ideològic que afecta les amples masses, aquest front promou tot de campanyes reaccionàries i neoconservadores, en contra del nihilisme i l'escepticisme moral.     Tesi: La dita fenomenologia d'En Heidegger  va ser adoptada d'una o altra manera per diverses escoles filosòfiques, i, en especial va contaminar la major part de la producció filosòfica francesa. L'obra d'En Sartre en seria una mostra.     Tesi: La dita fenomenologia heideggeriana és basa en dos recursos que són inadmissibles per a la ciència. Un consisteix en donar validesa científica a la introspecció psicològica i a l'anàlisi dels records de les emocions. El segon es basa en una suposada "investigació" – espúria – de la significació oculta de les paraules i del llenguatge.    Comunament, a l'hora de tractar sobre una veritat filosòfica, En Heidegger convida al lector a situar-se en una suposada situació existenciària, a partir de la qual, s'anirà descabdellant la veritat. El descabdellament de la veritat es manifestarà seguint un particular camí de situacions i de sentiments. Així, a l'opuscle Què és la metafísica diu Quina essencial cosa ens esdevé al fons de l'existència quan la ciència s'ha convertit en la nostra passió? (pàg. 16); i, a la pàgina 29, ...com si estiguéssim perduts en aquest o altre districte de l'ens; i a la 29-30, ...ens agafa aquest "tot", per exemple, en el vertader avorriment. Aquest no és el que sobrevé quan sols ens avorreix aquest llibre o aquell espectacle, aquesta ocupació o aquell oci. Brota quan "s'està avorrit". L'avorriment profund va rodant pels sins de l'existència com una silenciosa boira i anivella totes les coses, els homes i a un mateix en una estranya indiferència. Aquest avorriment ens revela l'ens en total. Vegeu una llista dels sentiments o dels estats d'ànim que, segons En Heidegger, ens serveixen per a la investigació metafísica: avorriment, vertader avorriment, avorriment profund, passió, alegria, tristesa, temperament de l'ànim, l'angoixa, l'angoixa radical, la por, l'afany, l'estranyesa, l'admiració, abissos insondables, i d'altres.    El desvelament del llenguatge és el principal instrument d'En Heidegger. Dels llenguatges en plural, s'ha de dir, posat que les llengües que maneja són, bàsicament, l'alemany, el grec i el llatí. Hem de suposar que realment és un gran cultivador d'aquests idiomes, però l'ús que en fa dels seus coneixements lingüístics no és amb finalitat lexicogràfica, sinó que són l'autèntic camí de la ciència. Així ens fa saber que el llenguatge és la casa de l'ésser i que el Dasein és el pastor del llenguatge.    Amb un tour de force inaudit, En Heidegger s'atreveix a donar per incontestable que una suposada veritat primigènia s'oculta dins el llenguatge (Segons això, el llenguatge suprem seria el grec clàssic) i que la funció del filòsof consisteix en desvelar les veritats per mitjà de l'estudi metafísic del llenguatge. Segons ell, el llenguatge és la casa de l'ésser  i l'home, el Dasein, el pastor del llenguatge. L'atreviment d'En Heidegger bat rècords. L'opuscle citat, Què és metafísica, ve a ser una declaració d'intencions fet amb esperit bèl·lic, com si fos una declaració de guerra filosòfica. S'atreveix a dir que ell personalment, al investigar sobre l'ens adopta una nova actitud científica per mitjà de la qual recupera el fonament essencial de les ciències, fonament que aquestes ciències positives haurien perdut per complet, segons ell. I així, arriba a retreure que La ciència no vol saber res del no-res. Però no és menys cert també que, justament, quan intenta expressar la seva pròpia essència recorre al no-res...Què passa amb aquest no-res? I continua amb les seves declaracions i diu La presumpta sobrietat i superioritat de la ciència es converteix en ridiculesa si no pren amb serietat el no-res; i afegeix que D'aquí que no hi ha rigor de cap ciència comparable a la serietat de la metafísica.    A la postguerra i fins a la mort, En Heidegger manté un postura molt pessimista sobre el món contemporani. Sembla que la derrota alemanya significà, de qualque manera, l'esfondrament del seu món ideal (Pensem que al 1933 declarava que dipositava les seves il·lusions en el projecte nacional-socialista).  A l'entrevista a l'Spiegel, afirma que el desenvolupament d'un món dominat per la tecnologia és l'inici d'una era d'esclavatge i entén la cibernètica com a un gran mal.      Al costat d'En Heidegger, podria fer aquí, en aquest escrit, l'anàlisi de les filosofies d'una dotzena més de grans pensadors idealistes, però no és aquesta la meva intenció. Els filòsofs positivistes o els marxistes, en general, mantenen una major cohesió que els idealistes. Cada filòsof idealista, majorment, abandona el mètode instaurat pel seu predecessor i anuncia una nova filosofia amb uns nous objectius i un nou mètode. Des de Descartes, els corrents idealistes són un constant anar endavant i endarrere, i cada pensador inventa un nou mètode, escriu la seva particular història de la filosofia i fa seva llista d'autors preferits. 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb