El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Luter i el luteranisme

quetgles | 17 Maig, 2008 17:23

    (Extracte del meu llibre  La filosofia i la religió sense caretes, que podeu trobar a la Web

La filosofia i la religió sense caretes )

).    

     Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.    La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució i no reforma s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles,  en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:  ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència  no és ni segur ni honrat...  Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig de Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma.    Les tesis que faig sobre En Luter, el luteranisme i el calvinisme són les claus per entendre la intenció global d'aquest escrit.     Tesi: Fou el pensament d'En Martí Luter el que va fer moure el món; el món de les idees i el procés de la història.        Abans de desplegar el sentit d'aquest anunciat,  m'he d'avançar a fer una altra tesi per fer veure que no hi ha lloc per a cap mostra d'idealisme.    Tesi: El pensament d'En Martí Luter era un producte de la societat alemanya del segle XVI.    Tota la tensió i els conflictes de les societats que conformaven l'Imperi germànic – que incloïa també els Països Baixos (Holanda) – a començaments del segle XVI conformaren la vida i l'obra d'En Luter. A cada moment, En Luter patia les influències del seu medi que era de molt ample abast; influència de la pròpia família, de classe obrera; influència dels comportaments dels pagesos i de les classes populars; influència de les idees i sentiments que brollaven als ambients eclesiàstics i universitaris on es movia. També s'ha d'entendre que En Luter va captar l'esperit de les actives ciutats comercials alemanyes. I també hem de pensar que fou decisiva la influència de la noblesa alemanya que disposava del Poder polític.         Els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Luter com a teòleg i com a reformador religiós, però no com a pensador; com si la seva presència no s'hagués d'emmarcar dins la història de la filosofia.  Allò que jo afirmo és que el pensament d'En Luter afectava molt decisivament filosofia i el que obria el pas al que seria la modernitat i la nova filosofia.      Tesi: Foren les idees d'En Luter les que trasbalsaren el món; les idees  d'En Luter i no les d'aquells que els llibres d'història de la filosofia destaca com als grans filòsofs.     Tesi: S'ha de denunciar i s'ha de desmuntar la gran trampa dels llibres d'història de la filosofia d'encuny conservador que atorguen validesa a les idees que no han tingut cap significació social. Oculten les idees que mogueren el món del sis-cents i presenten com a autèntica realitat idees que no mogueren la voluntat dels homes.     Hi ha tot de dispositius de manipulació ideològica que s'atreveixen a atorgar  validesa a unes suposades idees filosòfiques que no tenen correlació amb la societat real (Com seria el cas d'En Descartes, que veurem més endavant).        Fou En Luter el qui va argumentar d'una manera clara i distingible sobre la inconsistència de la infal·libilitat del Papa (D'altres autors, poc coneguts, s'havien avançat en el tractament del tema, però això no resta mèrit intel·lectual a En Luter). En Luter argumenta; argumenta i basteix una autèntica fortalesa intel·lectual; argumenta i, d'un sol cop, convenç i fa seva  tota la Germània.  La  seva dialèctica espanta Roma. La resposta de la Cúria romana  no consistí en l'intent de fer patents els errors de la doctrina de Luter, sinó en la butlla de l'excomunió personal. L'excomulgat respongué amb la publicació de Contra l'execrable butlla de l'Anticrist (Amb la paraula Anticrist es referia al Papa). La Roma bel·licista recorria a la tàctica de sempre, la destrucció física de l'enemic.   Les meves valoracions sobre En Luter no s'han de veure com una proposta erudita d'un professor de filosofia. El tema que proposo no és de si En Luter és més o menys important. Les meves tesis allò que pretenen és indicar quin és l'autèntic fil de la Història. Allò que pretenc és fer veure les causes de la situació de confusió ideològica actual i els seus agents. Comprendre En Luter ens situa bé per seguir el fil de la Història.   En Luter fou el nunci de l'emotivisme moral, doctrina que serà la marca distintiva de les societats modernes; i doctrina combatuda per l'Església catòlica fins al dia d'avui. En Luter estudià a N'Aristòtil  (El tandem Tomàs-Aristòtil era la ciència oficial a la Universitat). Luter critica a N'Aristòtil. Però si bé d'altres autors ho havien fet primer, En Luter sorprèn per posar de manifest els seus sentiments al costat dels raonaments ;  confessa als seus amics – i deixa constància escrita – que sentia odi per N'Aristòtil. També va dir sentia odi per N'Erasme, el qui era líder intocable dels humanistes de tot Europa. No s'ha de contemplar com una boutade d'En Luter. La manifestació dels seus sentiments és en perfecta línia amb l'eficàcia del nou pensament.  Al fer les argumentacions contra la teoria de la infal·libilitat del Papa, no només diu que la teoria és errònia; afegeix que és una teoria perversa. Aquest és el fil conductor que ens guia i ens mostra la grandesa del pensament d'En Luter. No assenyala solament errors, sinó dolenteria. Així, en resposta al discurs del Papa sobre les indulgències, la tesi 82 de Wittenberg diu: El Papa és massa cruel si, tenint en efecte el poder d'alliberar a les ànimes del Purgatori, no concedeix de franc a les ànimes que sofreixen allò que atorga per diners a les ànimes privilegiades...     Tesi: En Luter obria una nova via de pensament: posava de manifest els sentiments i les emocions com a causa de l'activitat intel·lectual.    Era el rebuig frontal  de N'Aristòtil i d'En Sòcrates. Certament, En Luter cercava el camí de salvació dels cristians, però aquesta recerca  el portà a la utilització d'uns nous recursos intel·lectuals que iniciaven el camí cap a la modernitat. Europa n'era plena de teòlegs que feien crides per a la reforma de l'Església. D'entre tots ells, es distingia la  figura de N'Erasme de Rotterdam. Però únicament En Luter feia tremolar Roma. No falten autors que diuen que En Luter era una fúria desfermada i un salvatge. Alemanya anava plena de libels furiosos  contra el Papa i contra Roma; libels furiosos,  però no per això els seus autors esdevenien autoritats morals o intel·lectuals.    Tesi: En Luter fou possible perquè Alemanya era "luterana" per endavant (Aquesta afirmació enllaça amb la tesi que diu que primer són les revolucions, després els teòrics).     Totes les classes socials alemanyes foren extraordinàriament receptores de les idees que expressava aquell frare agustí. Els aristòcrates, els burgesos, els menestrals, els pagesos, els jornalers,  els clergues,  tots eren pendents del que feia En Luter (La història recull l'anècdota que N'Aleandro, el nunci del Papa, quan va anar a Alemanya, el 1520, va exclamar: Nou dècimes d'Alemanya criden: Visca En Luter! I, tot i no seguir-lo, la resta fa cor per a cridar: Mort a Roma!) Contra tot pronòstic, els prínceps alemanys seguiren les propostes de reforma d'En Luter.     El luteranisme fou possible perquè els prínceps alemanys es revoltaren contra l'emperador  i contra el Papa, i perquè la revolta triomfà (Prèviament, En Luter havia hagut d'autoritzar l'aixecament armat dels nobles  contra el seu emperador En Carles).  Si haguessin fracassat militarment, el luteranisme hagués sigut anorreat  a la manera que ho foren els càtars; i En Luter hagués tingut una sort semblant a la d'En Thomas Müntzer que fou executat. Però l'Alemanya luterana era una àrea molt més extensa que l'Occitània càtara. A més a més, la sensibilitat luterana planava per tota l'Europa germànica.      Certament, queda clar que En Luter fou  conservador en matèria social i política; així i tot, amb el luteranisme comportà tot de reformes socials i polítiques;  que no reclamava cap tipus de reforma democràtica, però es feu evident que s'havia fet un salt democràtic. És un error d'apreciació veure només el luteranisme com a reforma eclesiàstica. Alemanya i els països  que adoptaren el luteranisme desplegaren la ideologia en múltiples camps. La llibertat del cristià va permetre la manifestació del colós germànic en les lletres i les arts, en filosofia i en ciència, i també va impregnar tota l'activitat social. La guia del nou cristià no era el Papa de Roma, sinó les Sagrades Escriptures.   En Luter no solament proclamava la llibertat del cristià; obria el camí una nova teologia i d'un nou pensament. El discurs luterà feu miques tot l'edifici intel·lectualista aristotèlic-tomista. Una història de la filosofia correcta indicaria  el terratrèmol que representà el pensament d'En Luter.    Com subratllen els estudiosos d'En Luter, el punt d'arrencada del pensament del frare agustí no foren el textos de N'Occam o d'En Biel, sinó la pròpia experiència  mística, íntima i personal. L'agustí partia de les emocions experimentades, però no es quedava en un estadi místic; de l'experiència religiosa passava a la recerca intensa i potent de la justificació racional. En Luter fou un argumentador incansable. Al tractar un determinat tema de teologia o de moral, no s'aturava fins a trobar uns raonaments convincents a la seva pròpia consciència.    O sigui que el discurs d'En Luter es basava, de fet, en  l'emotivisme moral i invalidava l'intel·lectualisme. No era la recerca de la veritat allò que movia la gran humanitat del frare agustí, sinó la cerca d'un camí de salvació espiritual que l'alliberi dels terrors, dels turments, de la crisi d'ansietat que el consumia.    Al convent, el frare angoixat tractava  d'aconseguir la pau duent a terme obres pietoses; però sempre arribava a la convicció de que els seus esforços eren inútils, que mai aconseguiria assegurar la salvació, posat que les temptacions demostraven la feblesa de l'home; la sensació de fracàs continuat era insuportable. La Il·luminació que va experimentar al 1514 l'alliberà de la situació d'angoixa, li donava la pau i la força per a transmetre la seva Revelació. Il·luminació, és a dir, una experiència mística però que s'expressava en llenguatge intel·lectual, en descobriment raciona. Aquella experiència plena d'emoció fou l'inici del luteranisme.    En Luter escrivia tractats de teologia i de moral, i els seus escrits contenien la Revolució dels esperits, de les idees,  de la moral. El punt central de la Il·luminació  consistí en la idea que el cristià és justificat per la fe; això implicava la idea de l'acceptació del pecat, de l'acceptació de la naturalesa pecaminosa dels humans; malgrat aquesta naturalesa i malgrat el pecat, Déu salvava l'home que tenia fe. I Déu i En Luter condemnaven aquells homes canalles que pretenien comprar la seva salvació. Denunciava l'Església com una malvestat i al Papa de Roma com a l'Anticrist. En paraules d'En Lucien Febvre, referint-se a uns textos de Luter de 1517, Textos...Impregnats de la teologia personal de Luter, proclamen amb força que l'home no pot complir el bé. En ells l'agustí es posa en guerra, violentament, contra aquest a Aristòtil que ensenya una voluntat lliure, una virtut en poder de l'home: i darrere de N'Aristòtil s'endevina ja els humanistes, N'Erasme, el seu lliure arbitri, el seu moralisme, el seu cristianisme...(Martin Lutero, FCE, pàg. 71).    En Luter fou l'alliberador de consciències que es dirigia directament als fidels cristians i els feia partícips de la seva il·luminació. No tractava de convèncer les autoritats religioses, ni cercava l'aprovació dels teòlegs. Les 95 tesis que havia penjat a les portes de la Universitat de Wittenberg no van tenir resposta immediata; ningú es presentà a discutir amb el germà Martí, però, al cap d'uns pocs dies, les 95 tesis, traduïdes a l'alemany, inundaven tot Alemanya. Va ésser com un tro. En Luter se'n adonà que tot el món germànic estava pendent d'ell. El frare agustí no pretenia ser teòleg ni reformador; se sentia tocat per Déu i tenia necessitat imperiosa de comunicar la seva llum religiosa. En Luter era un profeta i actuava com a tal; però era un profeta que , com cap altre, volia argumentar sempre molt sòlidament les seves afirmacions. En Luter era un profeta que es veia obligat a recórrer a la teologia i a la filosofia per fer conèixer la seva fe. La fe del profeta s'expandia muntada sobre un discurs molt treballat intel·lectualment. Es veia obligat a entrar en debats ideològics de manera continuada. I sovint de manera apassionada; així deixà escrit en una carta de 1518:  Jo quan més furor mostren ells, més lluny avanço! Abandono les meves primeres posicions, per a que ells lladrin al seu darrere; me'n vaig a les mes avançades per a que lladrin allà també; i en De captivitate de 1520, diu: Ho vulgui o no, em veig obligat a fer-me cada  dia més savi, amb tants i tan alts mestres que m'empenyen i m'exciten sense descans.   El profeta veié reconeguda la seva autoritat moral. Els prínceps alemanys li donaren el suport decisiu, la força armada per a oposar-se al exèrcit de l'Emperador, expressió en aquell moment de la voluntat de Roma. L'exèrcit luterà guanyà la guerra. Quedava establerta l'Església luterana. Però no només s'havia assegurat el dret d'existir d'aquesta església, sinó que s'havia iniciat una nova era a tot Alemanya i a les àrees luteranes.     Fou En Luter el qui creà els arguments que venceren la ideologia dominant de signe catòlic. I el creador de la nova moral.      Foren els arguments d'En Martí els que derrotaren l'intel·lectualisme de N'Aristòtil i d'En Tomàs. La mateixa línia crítica posà de manifest la inconsistència dels arguments a favor de la infal·libilitat del Papa. Afirmava que no és ni pot ésser resultat de l'activitat intel·lectual d'un suposat gran savi. Que l'única autoritat moral ens ve donada a les Sagrades Escriptures. Que la Inquisició era una creació criminal per a impedir l'exercici de la llibertat del cristià. Que l'organització jerarquitzada de l'Església romana és feta amb la intenció de tenir un domini absolut sobre els cristians; que, pel contrari, s'ha d'afirmar que tots els cristians participen de la mateixa Església i que tots són consagrats sacerdots, bisbes i Papa pel baptisme (No són rares les expressions luteranes que anuncien la vinguda d'En Calví); que el sacerdoci no és un sagrament, sinó una feina revocable pel poder civil; que el cristià no necessita intermediaris per a tractar amb Déu. Que la paraula de Déu, la Bíblia, havia estat segrestada, tancada dins el llatí, llengua a la qual no tenien accés les amples capes de població. Era de la màxima urgència fer la Bíblia accessible al poble. Com és sabut, En Luter mateix es dedicà a aquesta tasca urgent i traduí el llibre; de retruc, la llengua d'aquesta versió de la Bíblia, l'alemany luterà, passà a ser la llengua culta estàndard(Per cert, sembla que hi va haver unes primeres versions en llengua catalana, i que foren prohibides per Roma, segons la GEC).     Les reformes socials  anaven de la mà de la reforma religiosa. Seguint les directius del reformador, els cristians alliberats de la ignorància bé s'afanyaren a aprendre a llegir; allò fou una autèntica revolució cultural: Alemanya es col·locava a la avantguarda d'Europa en alfabetització.    I també argumentava que tot el ritual catòlic de fer mèrits per mitjà del martiri del propi cos era una aberració, un engany i una crueltat; que no era aquest el designi de Déu. Que Déu volia que l'home gaudís de tot de coses agradables de la vida. Que així com el dejuni i els silicis que no eren cap mèrit, tampoc era pecat gaudir de la bona taula.     Mentre un catolicisme de cada vegada més misogin s'empantanegava amb l'obsessió pel sexe, la reforma luterana esdevingué el primer gran alliberament de la dona. L'obsessió per reprimir el sexe no era cap mèrit als ulls de Déu; la dona deixava de ser la causant de la perdició de l'home; el sexe i el plaer sexual s'havia de considerar com el que era, una creació de Déu.    D'immediat, amb la Reforma es tancaren els convents. L'argumentació de Luter tornava a ser irrebatible: voler establir privilegis i garanties per a assegurar-se la salvació era un camí equivocat; aquells convents de frares i de monges, per mitjà dels quals volien aconseguir separar-se del món i del pecat, eren en realitat una provocació contra l'ordre natural establert per Déu. Aquells religiosos deien que volien la santedat, però més aviat les seves pràctiques eren perverses; i eren una càrrega social inútil. I l'oració  feta un automatisme sense sentiment més aviat era un ritual satànic, afirmava el reformador de consciències. I afegia: Cal sortir de les cel·les i cal renegar amb tota l'ànima de l'ascetisme. Déu ha fet el món i també és Déu qui ens hi ha posat. Quedem allà on ens ha posat i complim la nostra tasca quotidiana. El pagès que llaura, la criada que neteja, el ferrer que dóna cops de martell a l'enclusa, fan una obra tan encomiable i sana com el bon predicador evangèlic l'ofici del qual és adoctrinar al poble cristià – molt més que l'odiós monjo que mussita els seus sempiterns parenostres.  En Luter sabia que era els seus gestos que feia en la vida diària eren coneguts per tothom i que incidien fortament dins la nova moral que es congriava al si de les amples masses luteranes. El mestre de la nova moral no duia una vida retirada ni protegia la seva intimitat; ans al contrari, mai faltaven els hostes a la seva casa d'home casat i de pare de família nombrosa.  Heus ací el geni del Reformador de consciències: n o volia oferir el seu retrat en posat de sant i de savi, sinó el retrat d'un cristià que s'aferra alegrement i confiada a la vida corrent d'un treballador. El reformador enviava al poble contínues imatges d'home que no defugia el treball manual, que mostrava els seus sentiments  com a espòs feliç i com a pare, que no amagava la seva satisfacció amb els petits plaers de la vida quotidiana. De cop, amb la Reforma, la humanitat germànica quedava alliberada de l'opressió i de l'espoli de Roma. I, de cop, també es treia de damunt l'intel·lectualisme i l'espiritualisme catòlic.   Mentre l'Església catòlica havia esdevingut una Inquisició universal on tothom era vigilant i vigilat; ni un sol acte, ni un paper ni un pensament que no fos examinat. L'Església de Roma, enfurida contra els heretges, arribà a l'extrem de canonitzar el més significats representants del Sant ofici; així, el  cardenal Roberto Bellarmino va jutjar i condemnar  a la foguera a En Giordano Bruno acusat de panteisme, i també va processar  i condemnar a En Galileo Galilei per causa de les seves teories físiques; canonitzat per aquests mèrits al 1930, avui figura com a sant als calendaris catòlics – 17 de setembre -.    , en canvi, és el campió de la llibertat de pensament. Entén que entre els creients tots han de ser iguals, que no s'ha de fer cap distinció ni jerarquia; tots iguals per baptisme i l'evangeli. Que encara que es faci una organització per a l'ensenyament de l'Evangeli, mai s'ha d'entendre que tinguin autoritat divina; que l'autèntica Església és la invisible, la que els creients porten en el seu interior. No hi ha, ni hi ha hagut mai ni hi haurà un col·lectiu que es pugui declarar encarregat per Déu per a definir el sentit de les Sagrades Escriptures. Ningú, ni cap autoritat pot dir a un cristià el que ha de creure o deixar de creure; no hi ha ningú que tingui dret a recórrer al braç secular per imposar creences. Aquell que vulgui prescindir de la comunió té dret a fer-ho. També té dret aquell qui no vulgui confessar-se, diu en un text de 1521. I a 1523, insisteix en l'afirmació de la llibertat de consciència, dient La fe és cosa absolutament lliure. No es pot forçar els cors, ni tan sols amb sacrificis. S'aconseguirà tot lo més constrènyer els febles a mentir, a parlar d'una manera diferent d'allò que pensen en el fons de sí mateixos. Afirma una i altra vegada que no s'ha de forçar als descreguts; que l'únic mitjà vàlid és ensenyar l'Evangeli; i va escriure aquest text clàssic Si ella – la Paraula de Déu – res, la força obtindrà encara menys, fins i tot submergint el món en aquests banys de sang. L'heretgia és una força espiritual. No se la pot ferir amb el ferro, cremar amb el foc, ofegar dins l'aigua. Però hi ha la Paraula de Déu: Ella és la que triomfarà.     En Luter no es presenta com a reformador de l'Església, sinó com el profeta que diu que únicament en la llibertat es troba la salvació, que Déu és llibertat i no cadenes.  Per això crema a Wittenberg la butlla del Papa; però ja abans, a les Tesis de Leipzig, havia escrit:  Vull ser lliure. No vull fer-me esclau de cap autoritat, ja sigui la d'un Concili o la de un poder qualsevol, o de una Universitat, o del Papa. Perquè proclamaré amb confiança allò que crec que és veritat, ja hagi estat dit per un catòlic o per un herètic; ja hagi estat aprovat o rebutjat per qualsevol autoritat.       Es pot constatar que les ciutats italianes dels cinc-cents, tot i ésser les primeres d'Europa per població i per la importància de la seva burgesia, no aconseguiren tirar en davant cap tipus de revolució de les dites, impròpiament, burgeses. Els petits espais de llibertat que construïren, no inquietaven el poder de Roma. Les escoles de filosofia renaixentistes no anaren molt més enllà del cultiu de la literatura filosòfica per a consum de lletraferits.   L'Església catòlica intentà impedir per tots els mitjans que els escrits d'En Luter i dels luterans es difonguessin pels territoris que eren sota el seu control. El zel inquisidor s'estengué als erasmistes i a tota forma de dissidència. Durant dos-cents anys, el crim contra la humanitat fou un exercici permanent del Poder de Roma. Tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó, la Inquisició aconseguí els seus objectius. Posteriorment, mantingué l'Estat espanyol immune del contagi protestant.    Majorment, les conseqüències dels moviments històrics són de llarga durada. En aquest cas, l'Univers cultural espanyol patí una marca infame.    L'Univers cultural espanyol arrossega un estat de misèria intel·lectual que arriba fins als nostres dies. El buit intel·lectual fou provocat per segles de terror ideològic.    A diferència de l'explosió d'entusiasme de 1931, la recuperació intel·lectual a la democràcia espanyola vigilada  és molt tènue. A l'Estat espanyol les biblioteques continuen sense disposar dels llibres  d'En Luter ni dels d'En Calví. Als darrers anys, s'ha publicat qualque llibret – Escritos políticos, Tecnos, 1986 -, però no fa canviar el pobre panorama intel·lectual: la major part dels intel·lectuals espanyols no han llegit En Luter. A Catalunya tal vegada sigui més conegut, però també és absent de les llibreries i de les biblioteques. Els canvis més significatius venen donats per la labor de divulgació de les organitzacions evangèliques.    La llibertat del cristià guanyada va obrir el camí d'altres reformes. La reforma d'En Joan Calví, el calvinisme, havia de d'ésser un factor determinant de les revolucions democràtiques a Europa i a Nord-Amèrica. La Contrareforma catòlica, en canvi, ofegava tot intent de progrés i iniciava una llarga nit de progroms (El darrer auto de fe de la Inquisició a l'Estat espanyol, amb la crema de persones vives, es portà a terme a Ciutat de Mallorca, a l'any 1691. Vegeu a la Xarxa: La fe triunfante, o bé, l'autor del llibre el jesuïta Francisco Garau) .    

Comentaris

zxcv

zxcv | 17/10/2008, 01:39

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs lace wigs
full lace wigs wigs

mallorquins/menorquins a baixa california

Lluis | 02/03/2009, 21:36

Estic cercant informació dels darrrers vestigis de català a la baixa California pareix que fins el primer quartdel passat segle xx, quedaven testimonis vius. He perdut la referencia, agraïria qualsevol indicació al respecte, confio anar a B.C el proper maig-

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb