El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En Marx i el fracàs de les ciències marxistes

quetgles | 10 Desembre, 2007 16:13

1

                                 En Marx i el fracàs de la “ciència marxista”

 

   A la fi del temps, després de la desfeta de l’URSS, els partits comunistes d'Europa canviaren de sigles  i també el programa polític. I retiraren dels seus programes polítics elements bàsics de la teoria marxista.

   Malgrat els esforços dels filòsofs marxistes a fi de salvar l'herència d'En Karl Marx, els seus intents no han aconseguit rectificar la tendència a la baixa de les teories marxistes.

   Així i tot, per tot arreu hi ha filòsofs i teòrics que fan ús del marxisme com a mètode d'anàlisi social. Però, alhora, hi ha una sensació d'inseguretat teòrica generalitzada quan s'ha de distingir entre allò que és vàlid del que no ho és.  Per altra banda, per fer crides a la revolució no es necessita el discurs marxista; de fet En Marx va veure com esclatava la revolució de 1948  sense que ell hi prengués part. En aquells moments, En Marx residia a París i estava ocupat amb la formació d'un partit comunista, la major part de membres del qual eren sastres alemanys residents a París; tots ells eren petits burgesos; no hi havia obrers en aquell petit cercle comunista; i la primera edició – feta a Londres - del Manifest comunista fou en llengua alemanya (cosa sorprenent) i no en francès. De bon principi, la denominació d'origen feia de testimoni del que seria la constant de tots els partits marxistes. Igualment, a la primera gran revolució obrera triomfant, La Commune de París de 1870, En Marx era un desconegut; En Marx era a Londres i s'assabentava dels esdeveniments per la premsa.  

    També hi ha teòrics que proposen reduir el marxisme a eina d'anàlisi social. Tots aquests teòrics viuen en una crisi permanent; no aconsegueixen establir una autoritat - a la manera de l'Escolàstica medieval - que aturi el procés de dispersió del marxisme. De l'Escola de Frankfurt va sortir un esplet de filòsofs marxistes, però cap d'ells va esdevenir una autoritat; l’Escola més aviat va ésser un exemple de  dispersió. Tot i l'èxit editorial de La raó i la revolució de N'Herbert  Marcuse, el marxisme entrava en un nou embolic al potenciar les antigues arrels hegelianes. També existeix  una mena d'Església marxista que manté oberts dispositius de propaganda arreu del món amb la intenció de mantenir viva la filosofia d’En Marx.

   En aquest escrit, la meva intenció és analitzar i fer explícits els principals errors de les teories marxistes; d’allò que jo anomeno els set pecats mortals d'En Marx; teories errònies que determinen l'error de tot el conjunt teòric marxista.  Les crítiques, les denúncies i les anàlisis que fa al capitalisme són magnífiques, les crides a la revolució, una meravella, les seves intencions, molt lloables; però les bones intencions no són cap garantia d'èxit intel·lectual o social. Haurem de veure que En Marx va desplegar una sèrie de vicis intel·lectuals que contaminaren la seva obra. En Marx i els marxistes introduïren la teoria de socialisme científic que presentaven com a única alternativa per a superar les diverses propostes de socialisme utòpic; d'antuvi es feia un ús del discurs teòric com a instrument de propaganda política. Es donava per fet que En Marx havia descobert dues noves ciències, el materialisme històric i el materialisme dialèctic. Haurem de veure que la pretensió es feia a partir de falsos pressupostos.

   La ideologia d'En Karl Marx és un producte de la societat alemanya de mitjans del segle XIX. Tot i que En Marx fa crítica a la ideologia alemanya (La ideologia alemanya, és el títol d’una obra d’En Marx i N’Engels), la pròpia  ideologia d’En Marx n'és un derivat d’aquesta ideologia alemanya.

    Inicialment, En Marx formà part de l'esquerra hegeliana. Els seus escrits traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava. El nostre científic dóna per fet que hi ha una revolució burgesa a Alemanya; però, a l848, allà on hi havia una situació revolucionària era a França i no a Alemanya. Ja era que no es prestava esment a les prediccions d’En Marx.  Si els enunciats marxistes fossin coneguts dels líders revolucionaris  burgesos, ben segur que renunciarien al seu projecte revolucionari.

    En Marx va fer la crítica a Hegel i a la filosofia alemanya de l'època, però alhora mantingué elements bàsics del seu hegelianisme  inicial, en especial de la dialèctica hegeliana. Ell mateix explica de quina manera va adaptar la dialèctica hegeliana al seu propi sistema teòric. Diu que va girar de cap per avall la dialèctica de Hegel, que va substituir la dialèctica de la Idea per la dialèctica de la matèria. En lloc del desplegament de l'Esperit, allò que es desplegaria seria la Matèria, en el sentit de producció de bens materials i de la distribució social d'aquests bens. En Marx aplicà el seu mètode dialèctic a l'estudi de la societat i de les societats històriques, el resultat del qual fou satisfactori per al propi Marx i enlluernador per als seus seguidors (N'Althusser, típic teòric parisenc, va dedicar els seus esforços a demostrar que el materialisme històrics i el materialisme dialèctic eren efectivament dues ciències, dues noves ciències. Els seu intent no va servir de res per tal d'aturar la caiguda lliure del Partit comunista francès). 

  Vegem el modus operandi de La no-ciència d'En Marx. Les anàlisis històriques concretes que En Marx presenta com a mostra de la bondat del seu mètode dialèctic fan com si aquestes s’acomodessin als processos històrics descrits; semblava que la història esdevenia esplèndidament dialèctica i acomplia les suposades lleis descobertes per Marx; semblava que es demostrava la bondat del mètode. Però la veritat no és aquesta. En Marx escull aquells temes històrics que més fàcilment puguin ésser adequats a la seva dialèctica i deixa de banda aquells processos històrics que contradiuen les suposades lleis de la dialèctica. Hi ha processos històrics on no es compleixen les lleis de la suposada dialèctica. La metodologia  de les ciències positives estableix el principi general que si un experiment contradiu una teoria, aquesta deixa de tenir validesa científica. Semblantment, si un procés històric contradiu una teoria sobre processos històrics, aquesta hauria de  deixar de tenir validesa científica.  Vegem alguns exemples.

   Els processos històrics de les ciutats gregues a partir del segle VI aC posen en evidència que no es van acomplir les suposades lleis de la dialèctica històrica. El creixement de les polis gregues era el resultat de la seva activitat industrial i comercial.  Inicialment aquestes ciutats eren bàsicament la residència de l'aristocràcia i d'un nombre discret de ciutadans l'activitat dels quals era al voltant de la indústria, els comerç i els serveis socials. Ben aviat, l'activitat econòmica ultrapassà els límits de les polis. I mentre el nombre d'aristòcrates es mantenia idèntic - la propietat agrària era idèntica -, pel contrari, augmentava constantment el nombre dels ciutadans. A partir del segle VI aC, s'inicia l’època de les revolucions democràtiques  que fa que la classe dominant tradicional, la classe aristocràtica (patricis, grans propietaris de la terra, noblesa)  perd el monopoli del poder polític. Es dona un esclat de ciutats que instauren una constitució democràtica. Fins aquí semblaria que el procés històric segueix les lleis de la dialèctica: es donaria la lluita de classes, la classe dominant i les classes oprimides, i les revolucions burgeses. Però aquest exemple històric que hauria de ser magnífic com a confirmació de la bondat de la dialèctica, provoca - jo crec - una gran incomoditat als marxistes. En efecte, l'exemple de les polis democràtiques trastoca tot l'esquema marxista de manera flagrant. Vegem tot un seguit de consideracions que proven que la suposada ciència marxista, el materialisme històric, no es correspon amb la realitat històrica de les polis gregues.

      Milet, Atenes, Corint, Efes, Tebes, Samos, Megara i d'altres ciutats gregues importants la major part de la població s'ocupava d'activitats comercials o industrials. El mode de producció d'aquestes ciutats no era l'agrari esclavista; no basaven l’economia en la producció agrària, sinó en la indústria i el comerç.

    A aquelles ciutats burgeses democràtiques – en contra de les prediccions del materialisme dialèctic – no seguí cap tipus de revolució proletària. En Marx i els marxistes sempre s’han sentit molt incòmodes a l’hora de tractar sobre la Grècia clàssica. Resulta difícil trobar textos de Marx que facin referència a Grècia, a Atenes, a les polis democràtiques. Així, a El Capital, II, pàgina 425, FCE, es troba un comentari que fa:  Però també el sistema esclavista –allà on constitueix la forma predominant de l’agricultura, la navegació, etc., com ocorria en els Estats més desenvolupats de Grècia i de Roma – conté un element d’economia natural. En aquest paràgraf En Marx és arbitrari: parla de la navegació com a forma predominant d’ús d’esclaus; però la navegació no és pròpiament una activitat agrària. No hi ha explicacions, ni valoracions ni comentaris sobre aquesta qüestió.

    La fi d'aquestes ciutats democràtiques fou degut a la força  de les armes de potències militars exteriors, i no a una revolució proletària. Així, a Atenes, l’aristocràcia pogué desfermar la reacció antidemocràtica gràcies a la intervenció de l’exèrcit d’Esparta. A finals del segle Vè,  les polis  no pogueren fer front als naixents  grans imperis, el persa, el macedònic, el romà. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment; incorporades a l'imperi, perderen la independència i les seves constitucions democràtiques. El procés econòmic de producció industrial quedà estancat. No es  va donar cap procés del qual es pogués dir que era el resultat de la llei de la negació de la negació. Les ciutats burgeses no donaren pas a un nou estadi social; s'anaren mustiant dins l'Imperi romà; a partir del segle I de la nostra era, entren en una profunda  crisi. Les activitats comercials entraren  en declivi. Moltes de ciutats es despoblaren o desapareixeren del mapa o restaren convertides en ciutadelles. En cap cas és observable el denominat  procés dialèctic. Allò que restà foren les societats agràries de sempre.

   Respecte al ocàs de l'Imperi romà, els enunciats de Marx no aconsegueixen explicar la diversitat dels processos que se'n deriven. I els fets històrics no s'acomoden a les previsions de la dialèctica. No és el cas que la classe dels esclaus constituïssin el nucli de la lluita de classes. Els esclaus no encapçalaren en cap cas la lluita contra l'oligarquia romana. La revolta de N’Espartac fou això, una revolta esporàdica de gladiadors que no responia a una demanda social dels esclaus; o sigui, que no fou el cas que la lluita de classes culminés amb la rebel·lió de N’Espartac. A la Roma clàssica i a l'Imperi es donà un conflicte permanent entre el patriciat romà i els plebeus;  tots els intents de revolta dels plebeus acabaren en fracàs militar. També es donà un enfrontament entre el patriciat i la petita aristocràcia (Per exemple, la conjuració de Catilina, al segle I aC.) Igualment fracassaren les revoltes dels pobles sotmesos a Roma (La més coneguda i dramàtica fou la rebel·lió dels jueus a l’any 70). Certament,  hem d'entendre que la lluita de classes va continuar tot i no disposar d'uns clars registres històrics. S'ha de suposar una situació política de crisi permanent a partir del segle II, desprès del fracàs dels intents de reforma agrària dels Graco. L'esfondrament de l'activitat comercial en seria un fort indici. On suposa que el transport per terra s'havia fet impracticable per causa de la depredació de les bandes armades.      En contra del que diu En Marx, no és el cas de que l'establiment de l'Església catòlica com a aliada de l'Imperi signifiqués l'alienació de les classes oprimides. Podem constatar que es  va donar un augment de la descomposició de l'Imperi, però no debut als efectes de cap opi religiós, sinó per les creixents dificultats de l'Oligarquia per mantenir el poder; o sigui que no és el cas que a partir del segle IV es donés una major pau social gràcies a la consolidació del cristianisme com a religió oficial. O sigui,  fou l’emperador Constantí qui elaborà el projecte d’establir una església universal – catòlica – per a tot l’Imperi, amb l’objectiu d’homogeneïtzar la gran diversitat de pobles de l’Imperi.  

   Segons En Marx, al mode de producció agrari-esclavista segueix el mode de producció agrari-feudal. Certament, el feudalisme aparegué dins l'Imperi romà; a partir del segle II, comença una progressiva feudalització de l'Imperi. En contra de l'afirmació de Marx, no es pot parlar d'un canvi de mode de producció. Desaparegut l'Imperi, els nous regnes d'aristocràcia germànica despleguen una activitat econòmica molt similar a la de l'època anterior. Són una continuació del model romà. No hi ha cap canvi tecnològic significatiu; la innovació més notable fou la introducció del molí de  vent, al segle XII. Per altra banda, l'esclavitud es mantingué durant segles.  El canvi més significatiu es de naturalesa política; a l'Imperi romà,  una única aristocràcia dominava la resta de classes i els pobles; a l'Europa feudal, en canvi, les diverses aristocràcies germàniques administraven els diversos territoris de l'Imperi, dels quals s'havien apoderat militarment. Sembla oposat a la realitat històrica afirmar que les societats feudals d'Europa estiguessin a un nivell històric superior al de  l'Imperi romà. Als segles IV i V, l'autèntica dialèctica històrica era la que es donava entre els pobles germànics i l'oligarquia romana.

    En contra del que diu En Marx, no és el cas que la lluita de classes acaba sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l'enfonsament de les classes bel·ligerants; allò que s'enfonsà fou l'Imperi romà i l'oligarquia romana; però no és el cas que s'enfonsessin o desapareguessin les classes oprimides i els pobles que conformaven l'Imperi; no s'acompleix la llei enunciada per Marx.

    La derrota de Roma en front dels pobles germànics contradiu els principis de la dialèctica hegelo-marxista. L'esfondrament de l'Imperi romà no fou degut a desplegament d'unes suposada potencialitat dialèctica interna, sinó a la derrota militar.  Per altra banda, l'Imperi bizantí - el que era la continuació de l'Imperi romà d'Orient - va perdurar mil anys més. La desaparició de Bizanci tampoc s'explica per una dialèctica interna, sinó per causa de l'expansió de l'Imperi turc. La derrota de Roma és la derrota de la dialèctica hegelo-marxista. En contra de les prediccions dialèctiques, allò que era a un estadi històric més primitiu - els pobles germànics - esfondrava allò que era a un estadi històric més evolucionat.

 

   En Marx usa arbitràriament la categoria de alienació religiosa per explicar els processos històrics. Escull uns processos històrics concrets, les anàlisis dels quals donen com a vàlida i aclaridora l'aplicació de la categoria alienació religiosa (Vegeu l'article En Marx i la religió).

 

   De bell antuvi, En Marx es va dotar d'una eina no-científica per a la construcció del materialisme dialèctic: és la utilització dels conceptes de burgesia i  proletariat. Armat amb aquesta eina ideològica, En Marx elabora la seva literatura; explica quins són els mecanismes determinants dels processos històrics de l`Edat moderna.  Estableix quines són les lleis que regulen els processos històrics i, tot seguit, fa la predicció del futur. La pretesa ciència d'En Marx és inconsistent perquè els conceptes utilitzats no s'acomoden a la realitat històrica.

   El vici inicial de la metodologia marxista - que contamina tota la seva producció teòrica - és la reducció  de la diversitats socials, històriques, a una suposada unitat ideològica. En Marx redueix la diversitat real, existent, a  una suposada unitat que no es correspon amb la realitat considerada.  Tot i donant per vàlida la tesi que la sobrestructura ideològica és una conseqüència de l'estructura econòmica, la determinació no pot preveure la diversitat de respostes ideològiques o creacions que se'n deriven. Així, per exemple, en contra de la reducció d'En Marx, l'estructura econòmica paleolítica fou una – bàsicament, acomodació a la naturalesa, i recol·lecció dels productes de la natura; és a dir que no hi ha “producció”  -, però les cultures creades pels pobles paleolítics foren a milers. Es donaren milers de cultures paleolítiques, l'aparició de les quals era impredictible. Una resposta cultural nova és una creació i, per tant, és imprevisible. En Marx fa referència a diverses situacions històriques en les que la burgesia de cada època jugava un determinat paper en el lluita de classes.   A l'època moderna, feta la revolució burgesa, la burgesia passa a disposar del Poder en substitució de l'aristocràcia tradicional; aquesta burgesia és  la classe dels propietaris del capital, la classe dels propietaris dels mitjans de producció. En Marx utilitza el terme burgesia de diversa manera i en diversa extensió; a  vegades, burgesia significa el conjunt dels individus que treballen per compte propi, i altres vegades el terme s'aplica en exclusiva al conjunt dels grans industrials; en aquest cas, burgès és sinònim de capitalista. En el seu sentit més estricte, la burgesia és l'agent que ha creat el món modern; en paraules de Marx:  La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat. Ha creat urbs immenses...ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes...(Manifest, pàg. 13). 

   

  El petit botiguer que vol conservar la seva botigueta - posem - serà catalogat com a conservador. Llavors, hi hauria burgesos progressistes i burgesos conservadors, i petits burgesos. A més a més també hi hauria els petits burgesos progressistes. Els vuit sastres alemanys de París i En Marx  constituïen el Partit Comunista. En Marx mateix seria un petit burgès revolucionari i comunista; i N'Engels seria igualment revolucionari i comunista, però burgès o gran burgès (Era fill d’un empresari de la indústria tèxtil, i ell mateix participà durant molts d’anys en la direcció d’una fàbrica a Manchester). És, per tant, un cau d'errors utilitzar l'expressió pensament burgès; no existeix un pensament burgès com a representatiu d’un suposat conjunt de burgesos. En Marx mateix distingeix  la diversitat de grups burgesos que manifesten pensaments diversos: Les capes mitjanes - el petit industrial, el petit comerciant, l'artesà, el pagès -, totes elles lluiten contra la burgesia per a salvar de la ruïna la seva existència com a  capes mitjanes (Manifest, pàg. 35); aquest paràgraf és una mostra de la manera com En Marx usa el terme burgesia en una diversitat de significats; així, el petit industrial unes vegades forma part de la burgesia i d'altres, en canvi, no  hi pertany  i fins i tot lluita contra la burgesia.   

   Tot el conjunt dels obrers formen una unitat que és el proletariat, però no existeix una cosa que sigui el conjunt dels pensaments dels proletaris. En Marx i els marxistes fan ús de les expressions   el pensament obrer, la consciència de  classe del proletariat, l’objectiu del proletariat, l’ideari obrer, i així.          Enllaçant amb el que he anat dient, a manera d’esquema, passo a exposar un seguit d’enunciats que mostren les insuficiències del marxisme.      Al llarg de la història, les religions tenen una gran diversitat  d’usos socials.     A les cultures paleolítiques (en el sentit social i econòmic, de manera que inclou les cultures de sistema paleolític que han sobreviscut fins avui en dia) la religió funciona com a element bàsic d’integració social. Les societats paleolítiques, al no existir la propietat de la terra, eren societats sense classes socials, a excepció d’aquelles que ho eren per motiu de gènere.     Afirmar que la religió és alienació significa deixar de banda l’estudi del funcionament de cada religió específica.      Les revolucions democràtiques de les polis gregues, al segle VI aC, no significaren la liquidació o afebliment de les pràctiques religioses. Si de cas, el culte dels deus preferits per les classes populars – com per exemple En Dionís – intensificava la seva presència a les festes cívico-religoses.    L’expansió de l’Islam va significar la liquidació del sistema agrari esclavista a les societats mahometanes. El procés històric de l’Islam no s’acomoda a l’esquema dels processos de mode de producció de Marx.    L’Islam, un fenomen que trasbalsà el món, no té cabuda dins la teoria de Marx – ni tampoc dins la de Hegel -. En Hegel i En Marx, a les seves obres, fan com si l’islamisme no hagués existit, com si fos present a la història.    En Marx planteja el cristianisme a la manera de la ideologia alemanya. Planteja el cristianisme com una alienació de les classes explotades. Deixa de considerar la funció de l’Església catòlica com a instrument de control i de domini.     En Marx ignora el projecte polític de l’emperador Constantí, projecte que consistia en imposar l’Església cristiana com a instrument polític essencial.     En Marx no distingeix els diversos usos que s’han fet de les religions.    En Marx és cec respecte dels grans moviments religiosos. Si la religió és alienació – devia pensar -, llavors els moviments religiosos són productes alienants.    En contra del planteig d’En Marx, els diversos grans moviments socials que suposaren una autèntica revolució utilitzaren la religió com a instrument de lluita ideològica.    En contra de Marx, de la tradició republicana d’origen francès i de la propaganda catòlica, s’ha d’entendre el luteranisme - la denominada Reforma protestant - com un gran moviment de masses que aconseguí treure’s del damunt les cadenes de Roma.     Superant la ceguesa de Marx, s’ha de veure que En Martí Luter, a la dieta de Worms, 1520, allò que afirmà – i en sortí victoriós – era el principi de la llibertat de consciència.    En contra de les tesis marxistes, foren els prínceps alemanys – l’aristocràcia –  i no la burgesia alemanya la que feu possible el triomf del luteranisme contra el despotisme de Roma.   En Marx, els marxistes i els Universos francès, espanyol i català, pretenen amagar el gran alliberament que va significar el luteranisme. (Als qui tinguin més encobeïda la Il·lustració francesa, els proposo que comprovin un fet històric molt indicador:  La Mettrie,  condemnat moralment pels il·lustrats francesos i perseguit per les autoritats, al 1748, trobà refugi i suport a la Cort d’En Frederic II, a Berlín).     En Marx tampoc veié el profund significat històric del moviment religiós iniciat per En Joan Calví a la Ginebra de 1541.     La teoria de Marx sobre les revolucions burgeses continua tenint una gran acceptació a l’Univers català i a l’espanyol, però aquesta teoria tampoc s’acomoda a la realitat històrica.  La Ginebra republicana que va aixecar En Calví podria ser considerada burgesa;  de ciutats socialment semblants a Ginebra ni havia per tot Europa i Àsia, però no per aqueixa semblança social esdevingueren republicanes.     La revolució democràtica anglesa de 1640 anava de la mà dels calvinistes (En Cromwell es sentia un instrument de la voluntat divina). Però l’Anglaterra del sis-cents  era enfora de ser una societat burgesa.     La revolució britànica de 1688 va donar lloc a l’establiment de la primera democràcia moderna. Sens dubte que els empresaris i els grans comerciants, majorment, van donar suport a la revolta (Tal volta pensaren que no els convenia oposar-s’hi);  però també li’n va donar  una gran part dels aristòcrates.    O sigui, en contra de les prediccions marxistes, la revolució de 1688 no va significar la presa del poder polític de la burgesia en contra de l’aristocràcia;  no hi va haver confrontació entre burgesia i aristocràcia. L’aristocràcia britànica va continuar essent una classe privilegiada, però es veia obligada a acceptar el sistema democràtic i la seva hegemonia es feia més dubtosa.     En Marx estableix el fals axioma de que hi ha un determinat tipus de pensament o idea segons la classe social.  Però el fals axioma de Marx és insostenible. En Marx parla de pensament burgès o de consciència del proletariat. Però ni existeix la burgesia com un tot social homogeni, ni el proletariat com un conjunt compacte dels obrers industrials.     Als seus escrits, En Marx cau en un abús del fals axioma. De seguir la seva argumentació, resulta que la burgesia seria una mena d’agent meravellós al qual hauríem d’agrair totes les coses bones de la nostra societat.        El proletariat és una paraula que vol significar la totalitat dels obrers industrials. Però la totalitat dels obrers industrials com a tal totalitat no és mai, en cap cas, agent social. No pot ésser agent social, per la realitat social allò que conté és una diversitat d’obrers industrials. La realitat social ens forneix de tot tipus d’obrers per una diversitat causes. Fins i tot, dins una sola empresa, on els obrers pateixen unes mateixes condicions de treball, és dona una diversitat de comportaments i d’ideologies.      La fal·làcia més escandalosa d’En Marx, al meu parer, és la que diu que els obrers industrials despleguen una ideologia, que és la ideologia del proletariat. I que aquesta ideologia del proletariat coincideix amb els punts bàsics de la concepció social de Karl Marx.  Diu més encara: que aquesta mena d’inspiració de teoria revolucionària a la manera marxista prové de la creixent explotació a que es veu sotmès pel capitalisme.      En contra de la fal·làcia marxista, és pot constatar que a la primera gran revolució encapçalada pels obrers industrials, la de París de 1870, no es seguiren els designis marxistes, sinó que desenvoluparen tot de normes llibertàries i autogestionàries que es corresponien amb les doctrines del anarquisme.  Aquells revoltats contra el Poder establert no decidiren la conquesta de l’Estat, sinó la seva destrucció. Aquelles classes populars parisenques crearen la Commune de París, solament la de París; entenien que cada ciutat o regió de França havia de decidir per si mateixa quin ordre social li era més escaient.    En Marx no solament elaborava fal·làcies i feia prediccions errònies. De bell antuvi, amenaçava amb l’excomunió i les penes de l’infern als qui fessin propostes socials en desacord amb la ciència marxista. Les formacions comunistes, des dels seus inicis, van  dur una pràctica hostil  - i sovint extremadament violenta – contra les formacions obreres de signe no marxista. Igualment, en tot temps, s’ha donat una guerra fratricida entre les diverses formacions  comunistes (La idea ha quedat recollida en la imatge de l’assassinat de Trotski a mans d’un sicari de N’Stalin).     Però tant bon punt sorgien conductes obreres divergents dels enunciats marxistes, En Marx es treia de la màniga nous conceptes socials, com, per exemple, el de lumpenproletariat.    Una de les caretes més usades  pels teòrics marxistes rau en el fet que contínuament fan recurs a crear teories adhoc per explicar aquells processos històrics que no s'acomoden al esquema marxista. Per posar un exemple notable, En Lenin va escriure L'esquerranisme malaltia infantívola del comunisme, tot un llibre per fer valer la seva nova categoria dialèctica amb el nom de esquerranisme comunista, de manera que els seus oponents polítics quedaven reduïts a la condició de malalts. A la novel·la 1984  N’Orwell descriu de manera insuperable el funcionament dels dispositius ideològics dels règims marxistes, dispositius que superen de molt qualsevol obra de ciència ficció. Per suposat, els dispositius ideològics anaven de la mà dels dispositius criminals. El marxistes d'ara mai podran superar l'estigma heretat dels règims comunistes.  La filosofia a l'abast        1 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb