El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino

quetgles | 26 Novembre, 2007 07:11

     A l'Univers catòlic, N'Aristòtil sempre apareix emmarcat per una àuria de grandesa i de veritat, com un dels filòsofs més grans i un gran científic. Actualment, l'Església catòlica manté la seva estratègia ideològica tradicional: la filosofia de Tomàs d'Aquino continua essent l'oficial de l'orbe catòlic (En Tomàs fou l'acomodador de l'aristotelisme al servei de la dogmàtica cristiana). Les facultats catòliques de teologia continuen immerses en el "realisme moderat" de N'Aristòtil (Els tomistes denominen l'idealisme amb el nom de "realisme"). De totes maneres, els tomistes van introduir alguns canvis per a modernitzar la seva doctrina; així, per exemple,  acceptaren que la Terra no era el centre de l'Univers i que girava al voltant del Sol. Però, tot i així, com si no hi hagués contradicció,  continuen exalçant l'astronomia aristotèlica com a joia del pensament de la humanitat. Als universos  catòlic i espanyol, N'Aristòtil sempre es presentat a la manera que ho fa l'Enciclopèdia catòlica  o el portal cibernètic Wiquipèdia; aquest, en versió catalana, fa així: "Aristòtil va ser...un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques a la psicologia".

   Les facultats espanyoles de filosofia també reten culte a N'Aristòtil; semblantment, els programes oficials d'ensenyament traspuen aquest culte. A la programació oficial, sempre figura entre els deu filòsofs més grans de la humanitat, quan no és entre els cinc més grans.    Als alumnes d'ensenyança secundària els torturen obligant-los a memoritzar les disbaratades teories aristotèliques sobre la física i l'astronomia.  (L'Univers català no té autonomia; és dins l'òrbita de l'Univers espanyol).Aquest to hagiogràfic  també es manifesta a les enciclopèdies (Jo sospito que hi ha un dispositiu catòlic activat amb la finalitat de manipular la major part d'enciclopèdies del món). A altres universos ideològics que defugen de la pressió de l'Església catòlica, es més a l'abast trobar publicacions crítiques amb el pensament aristotèlic ( Veurem que En Luter confessava en converses privades  que sentia odi per N'Aristòtil) .

   Tot seguit, mostraré la ridiculesa d'aquest culte a N'Aristòtil. Per descomptat, la major part dels conceptes utilitzats per aquest savi eren manlleus procedents d'altres escoles, de la pitagòrica, en especial. En Plató i N'Aristòtil esdevingueren els grans campions contra l'empirisme i el materialisme. Ambdós s'oposaren frontalment a la teoria física d'En Demòcrit. El materialisme, l'atomisme i l'atzar fan d'aquesta teoria física allò més pròxim a la ciència física moderna.

   Tinc la presumpció  que l'obra de N'Aristòtil, això que es diu "les seves obres seleccionades", fou una construcció edificada al llarg dels segles XIV i XV per encàrrec de l'autoritat catòlica.  Sense massa dificultats, es pot constatar que N'Aristòtil era pràcticament un desconegut pels autors llatins  durant l'època de l'Imperi romà. El llibre en llengua grega "Vides dels filòsofs més il·lustres", d'En Diògenes Laerci, de finals del segle II,  es una de les poques mostres de les restes del naufragi – o més aviat destrucció, jo crec – dels llibres de filosofia de l'època clàssica. En aquest llibre,  entre una relació d'una setantena de filòsofs, N'Aristòtil ocupa un lloc discret, sense cap especial dedicació; per fer un aclariment: es dediquen 7 pàgines a N'Aristòtil i 34 a N'Epicur. No n'hi ha d'altres de llibres semblants al de Diògenes. Per N'Agustí, N'Aristòtil era un desconegut. Igualment era un desconegut pels autors cristians de l'alta Edat mitjana.

 

    La física de N'Aristòtil no s'aguanta per cap costat; els seus conceptes i teories no són sinó disbarats. La pregunta que salta d'immediat és: Com així, si és tan inconsistent, la física de N'Aristòtil figura per tot arreu com una obra important que va influir en gran manera en la filosofia i la ciència? Resposta: els que es mouen dins l'Univers espanyol i dins l'Univers catòlic segueixen l'estratègia  imposada per l'Església catòlica; és una estratègia de guerra ideològica: totes les armes són vàlides contra l'enemic, la mentida i la impostura incloses. Als moment actual, els catòlics tenen disposats milers i milers de dispositius amb l'objectiu  de mantenir el "culte" a Aristòtil (Vegeu l'article "L'Església catòlica").

 

   Vegem als exemples dels conceptes i de les teories de la física aristotèlica:

   Física. Els "quatre elements". N'Aristòtil recull la teoria  dels "quatre elements"  de la tradició dels "fisiologoi", de N'Empèdocles, en particular; segons aquesta, la gran diversitat de productes materials compostos pot ésser reduïda a una combinació a partir dels "quatre elements" simples, a saber, la terra, l'aigua, l'aire i el foc. Breument: es pot constatar que cap d'aquests "elements" és simple; que fer valer l'element "terra"  és una mostra de manca absoluta d'esperit científic; semblantment, aquells "físics" grecs ignoraven absolutament el procés de combustió.

   Tot manejant els seus dispositius de propaganda, els apologistes no s'estan de dir que N'Aristòtil va introduir un cinquè element denominat "èter" o "cinquena essència"; aquest element ocuparia tot l'immens espai que hi ha entre els astres i estaria en continu moviment. 

   N'Aristòtil no aplica ni el més rudimentari mètode experimental. Majorment, assenyala que els sentits són una font d'errors. Construeix  la seva física per mitjà de raonaments.  Certament, a vegades, fa observacions de fenòmens de la naturalesa, però sempre sense rigor científic. De fet, segons ell, hi ha dues físiques, amb dos sistemes de lleis físiques; per una banda, hi ha el Món sublunar,  el  dels quatre elements i de les lleis físiques del planeta Terra; i per una altra, el Món  supralunar, el Món de l'èter i de les lleis físiques celestials. Dit més clarament: ell distingeix entre el Món terrenal i el Món celestial. L'esfera de la lluna és la línia divisòria entre els dos móns; d'aquí que utilitzi les denominacions de "sublunar" – que és a sota de la Lluna – i "supralunar" – que és més enllà de la Lluna -. Segons ell, la Terra és imperfecta i el Cel és perfecte; a la Terra hi ha generació i corrupció; al Cel, no.

   A partir d'exemples d'estar per casa, N'Aristòtil, per mitjà de l'analogia i la lògica, va deduint erròniament les lleis de la física i de l'astronomia, com que desfer calça.

   És un error la utilització dels anomenats "quatre elements".

   És un error l'afirmació de l'existència de l'èter. Ell raona, bordament, d'aquesta manera: El Cel és perfecte perquè no hi ha ni generació ni corrupció; llavors no pot estar format pels quatre elements; ha d'estar format per un element no corruptible que és "l'èter".

   És un disbarat dir que els elements tenen tendències i propietats, i que totes les coses tenen propietats segons sigui la proporció en que la conformen els quatre elements.

   És un disbarat dir que l'aire té tendència a pujar. No té cap rigor dir que la terra té tendència a baixar.

   És un disbarat dir que l'aigua és freda per naturalesa i que produeix fredor.

   És fals afirmar que la Terra és immòbil i que està situada al centre de l'univers.

   És fals afirmar que el Sol es mou en torn de la Terra.

   Qualque vegada N'Aristòtil desplega una teoria encertada; així és conforme a veritat quan diu que els astres tenen forma esfèrica. Però és errònia la seva argumentació: dona per suposat que allò celestial és perfecte; dona per fet que tots els astres són perfectes; també dóna com a veritat indiscutible que l'esfera és la figura geomètrica més perfecta; i dedueix per analogia – errònia – que els astres són necessàriament esferes en virtut de la seva perfecció.

  Respecte al moviment, N'Aristòtil ens proveeix d'una col·lecció d'errors.

   És erroni sostenir que el moviment natural dels cossos a la Terra segueix la línia recta.

  És un disbarat dir l la línia corba és perfecta i la línia recta, imperfecta. 

   No treu cap enlloc dir que la naturalesa "té horror al buit". Segons aquesta falsa teoria s'explicaria fenòmens en aquells temps inexplicables, com, per exemple, que dues semiesferes ajuntades amb força es mantenien unides i es resistien a ser separades.

   Es una falsedat afirmar que la superfície de la lluna es llisa i uniforme com un mirall.

   És fals afirmar que la superfície dels astres es llisa, perfecta i uniforme com un mirall.

   És falsa la suposició que els astres són perfectes.

   És aberrant la teoria segons la qual l'Univers seria un disseny finit format per deu esferes concèntriques.

  És aberrant suposar que els diversos grups d'astres estan col·locats en les diverses esferes, enganxats fixos en aquestes esferes.

   És falsa la descripció que fa N'Aristòtil dels moviments dels astres. Ve a dir que les nou primeres esferes fan uns formidables moviments cap avant i cap arrera descrivint una línia semicircular.

   És aberrant suposar que la desena esfera sigui immòbil i que els estels que estiguin fixos, sense moviment.

   Com és sabut, els grecs desplegaren una geometria plana – la de N'Euclides – plenament científica, però no foren capaços d'establir l'inici d'altres ciències. Havia començat la gran reacció, l'època dels imperis. Era la fi de la polis democràtica. L'oligarquia  - grega o romana – no estava per cap projecte de "despotisme il·lustrat".

  Així s'explica que les teories de N'Aristòtil sobre altres temes científics siguin un mostrari d'errors o inconsistències; com, per exemple, la teoria de la generació espontània.

 

    El lector d'aquest escrit podria ésser que estigués escandalitzat i es fes preguntes com, per exemple: "¿Com és possible que la física de N'Aristòtil sigui aquesta col·lecció de disbarats, si per tot arreu l'exalcen?"

   Resposta a la pregunta: Dins un règim totalitari no és permesa la crítica ni el debat.  Així, durant segles, l'Església catòlica construïa tranquil·lament el seu Univers ideològic. Podia crear i embellir els seus mites sense cap veu opositora.  Certament, amb la modernitat, l'Univers catòlic va quedar tocat de mort. A l'Estat espanyol, amb la fi del franquisme, l'Església han perdut el monopoli ideològic, però no ha renunciat a recuperar-lo. L'Església catòlica continua en guerra ideològica en tots els fronts.  Tot i que amb moltes limitacions de la defectuosa democràcia espanyola, ara és possible fer pública la crítica i denunciar les malifetes dels dèspotes. Pel que fa al tema de la denúncia de la manipulació històrica practicada pels Poders conservadors, haig de dir que una vegada han perdut el monopoli del control ideològic els dèspotes es troben en una situació de gran debilitat enfront de la crítica i les denúncies dels oprimits. L'Església catòlica no accepta el lliure pensament, condemna els "lliurepensadors". Se sent feble contra els arguments dels enemics ideològics. No accepta el debat. La seva resposta a la crítica i a les denúncies dels seus crims és l'intent de fer callar els oponents, de liquidar-los, si cal. Ara es senten amenaçats i tenen por de perdre el poders que encara retenen. La seva resposta no és mai l'autocrítica, sinó incrementar els mitjans materials – universitats, escoles, mitjans de comunicació, editorials – (Vegeu l'article "Rudiments de filosofia").

     

 La filosofia a l'abast

Comentaris

hello

hello | 17/10/2008, 02:55

wedding dresses wedding dresses
wedding gowns wedding gowns
bridal gowns bridal gowns
lace front wigs lace wigs
wedding invitations invitations
lace wigs wigs

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb