El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La fi del capitalisme.

quetgles | 30 Maig, 2019 10:12

No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.

         Advertiment a manera de proemi:  Els economistes portaveus dels interessos del capitalisme són omnipresents als mitjans ''occidentals''(o sigui, els mitjans que estan al servei de l'estratègia del capitalisme neoliberal (neocon, en diuen als EUA)). Aquests economistes fan tot tipus d'elucubracions teòriques sobre les crisis periòdiques  del capitalisme, però sempre confirmant  la bonesa del sistema. Semblen un eco del que va dir el president Barack Obama al discurs inaugural, gener de 2009, al referir-se a la causa de la crisi econòmica digué:  La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i de la irresponsabilitat d'alguns, i, alhora, tot seguit va afirmar com a indiscutible la bonesa del capitalisme dient: El seu poder (el de l'economia de mercat) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

    Fi del proemi.

 

    Els mitjans ''occidentals'' fan campanya permanent  anunciant la fi de la crisi i l'inici de la recuperació econòmica. Això és el que pronostiquen els 40.000 economistes del sistema. Donen per suposat que la crisi és una més de les crisis cícliques que afecten el sistema capitalista. Qualcuns comparen la crisi actual a la de 1929, subratllant però  que actualment els Estats disposen de més recursos per a pal·liar els efectes les crisis econòmiques. Però haurem de veure que aquesta crisi econòmica, iniciada al 2008, és en realitat la mostra de que ja estem immersos en el nou cicle històric global. Respecte a això, vegeu els següents enunciats.

     Tesi:   La fi de la II Guerra fou l'inici del nou cicle històric mundial, cicle que podem definir com el retorn de l'Àsia al centre del món.

     L'Índia i la Xina han sigut  - i continuen essent - els grans motors del nou cicle.  L'Índia inicià la gran cursa amb la proclamació de la independència el 1948. I En Mao Zedong va establir la República Popular de la Xina al 1949.

       A considerar:  Tot i que la Xina figurava com Estat independent, de fet, des de  el segle XVIII, la seva sobirania era greument malmesa per les potències occidentals i el Japó. Amb l'establiment de la República Popular, la Xina recuperà la plena sobirania.

       A considerar:  Certament, el fenomen fou extraordinari:  tot de nous països de l'Àsia i de l'Àfrica proclamaren la independència els anys 50 i 60. Fou  una boletada de nous Estats.

    A considerar:  No s'ha de confondre procés de descolonització amb canvi de cicle històric.

      Per entendre la cosa:  La independència dels països de l'Amèrica llatina a principis del segle XIX  no va significar cap canvi de cicle. De manera semblant, la independència dels països europeus (els quals estaven integrats dins els imperis) després de la I Guerra tampoc comportà cap canvi de cicle.

  

    Tesi:  El canvi de cicle històric mundial fou determinat pel desplegament econòmic (i social) de la major part dels països de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica llatina, a partir dels anys 70 del segle passat, desplegament que s'intensificà  els anys 90.

    Tesi: L'inaudit desplegament de la República Popular de la Xina fou l'agent principal que accelerà el canvi de cicle mundial.

      Tot i així, les potències europees (França i Anglaterra, en particular) i els Estats Units mantingueren la seva influència política i econòmica sobre la major part dels nous Estats independents (neocolonialisme). Per tal de reforçar la seva hegemonia, no dubtaren en recórrer a la guerra secreta o al cop d'Estat (Un del més escandalosos fou el cop d'Estat  a l'Iran, al 1953, maquinat per Anglaterra i els Estats Units).

    Tot i així, els Estats Units i les potències de l'Europa occidental no han pogut impedir el desenvolupament dels països dels tres continents esmentats.

    

      Mentre estaven endarrerits els països a que ens referim, proporcionaven matèries primeres barates i eren consumidors dels productes dels països desenvolupats.

     Tesi: Tan bon punt els països dels tres continents  es desenvoluparen, entraren en competència amb les potències econòmiques dominants.

      (Sobre el tema, podeu veure el meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

      Aclariment:  Per descomptat, un hom podria dir que els nous països desenvolupats entren en la competició econòmica capitalista global.

      Sí, l'afirmació seria certa. Així, per exemple, la Xina i Corea del Sud estan en forta competició entre sí respecte a la construcció naval (Actualment, les drassanes xineses ocupen el primer lloc del rànquing, i les coreanes van en segon lloc. Vegeu la web Construcció de vaixells).

   Allò que s'ha de saber i s'ha de dir:  L'ascens de les drassanes asiàtiques (de la Xina i Corea) van provocar la ruïna  de les d'Anglaterra i dels Estats Units.  Aquesta és una mostra clara del que significa el canvi de cicle històric.

      Deia En Barack Obama (i els 40.000 economistes) que el seu poder (el del capitalisme) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

     S'errava, s'errava molt N'Obama, si ens hem d'atenir a les dades estadístiques de l'economia mundial.

     Si la bonesa d'un sistema econòmic es basa amb la seva capacitat de produir riquesa, llavors s'ha de concloure que el de la República Popular de la Xina és el millor; aquest sistema,  definit per En Deng Xiaobing com a construcció del socialisme segons les característiques xineses, ha tingut un inaudit  índex de creixement que s'ha mogut al voltant del 10 % anual).

    Segons la premsa (recollint les dades de l'OECD), enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, superant els Estats Units.

       Ha de restar clar: Duent a terme el projecte d'En Deng, el govern xinès utilitza el capitalisme com a instrument per a l'edificació del socialisme a la Xina (No he de repetir aquí el que ja he explicat al post La Xina, la civilització vertical).

    S'han d'escombrar els vils prejudicis:  L'ascens de la Xina  a primera potència industrial del món (ocorregut a principis de segle), no ha estat degut a la mà d'obra barata, sinó  a la mà d'obra altament qualificada. Anualment, el nombre de llicenciats xinesos en enginyeria quadruplica el dels llicenciats nord-americans. Allò sorprenentment barat a la Xina són els sous dels alts càrrecs.

    S'ha de destacar:  El sistema comunista xinès impossibilita la formació de lobbys o de    corporacions capitalistes. 

    Com jo deia en un article:  Els magnats estrangers i els magnats del país no poden comprar mitjans de comunicació de la Xina. Tampoc hi poden crear Think Tanks, ni centres d'investigació, ni universitats, ni ONGs, ni poden fer corporacions (Sobre aquests darrers punts, podeu veure el post  La Xina, l'autèntica llibertat.).

    En tot moment, els mitjans occidentals fan referència a la crisi econòmica mundial. Mundial, en diuen, però la veritat és que el creixement econòmic de la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica han continuat amb els seus alts índex de creixement econòmic, com si  estiguessin immunes respecte a  la crisi del 2008.

    Sí, els mitjans ''occidentals'' s'afanyen a destacar el descens de l'índex de creixement de  la Xina (El seu índex, en efecte, va passar del 9.3 % de l'any 2011 al 7.7 % de l'any 2012). Però deixen de destacar, aquests mitjans, que el creixement xinès de l'any 2013, 7.7 %,  quadruplica el dels Estats Units, 1.9 %.

    S'ha de saber que, al 2009, els països de la Unió Europea, els EUA, el Canadà i el Japó, afectats per la crisi, tingueren un índex de creixement negatiu; i que, en canvi, l'índex de la majoria de països d'Àsia i d'Àfrica es mostrava insensible al crac del 2008. En efecte, vegeu els índex percentuals del 2009 de qualcuns d'aquests països: la Xina, 9.2, l'Índia, 8.5, l'Iran, 3.9, l'Egipte, 4.7, Indonèsia, 4.6, Nigèria, 6.9, Tanzània, 6.0, el Marroc, 4.8, el Pakistan, 2.8.    (Podeu veure els índex de creixement a la web Creixement global 2009-2013).

    Enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però, tot i així, el pressupost militar  dels EUA és tres vegades més gran que el del país asiàtic.  A més a més, Washington  fa un desplegament colossal d'agents secrets que operen clandestinament a quasi tots els països del món.  Les 17 agències d'operacions secretes tenen una despesa de més de 50.000 milions de dòlars, despesa que sextuplica el pressupost de defensa d'Espanya (Vegeu la web 17 spy agencies USA).

       Al seu discurs al fòrum de Valdai,  el president de Rússia, En Vladímir Putin,  ha denunciat el desordre mundial provocat per pels EUA, dient: En lloc de l'excepcionalisme, els EUA  sembra el caos al món...En un món dominat per un únic país i el seu grup de satèl·lits, el procés de presa de decisions globals es redueix a impulsar les seves pròpies receptes com si fossin propostes universals. Aquest grup s'ha convertit en tan ambiciós que les seves solucions es presenten com si fossin les tota la comunitat internacional. (Podeu veure la web Discurs de Putin al forum de Valdai)-

   Vegem qualcunes de les contradiccions actuals de l'Imperi.

             

       Per una part, els EUA i els seus subordinats mantenen la supremacia militar al món, però alhora han de constatar que minva el seu predomini econòmic. 

        Les estratosfèriques despeses militars i de guerra bruta fan que els EUA sigui el país més endeutat del món. Per altra banda, Rússia i la Xina ha fet palès que el seu poder militar desafia clarament l'hegemonia ianqui.

  I països que temps enrere eren militarment insignificants han desplegat unes poderoses forces armades. El cas de l'Iran (Un dels eixos del mal) serveix de paradigma. Tot i els esforços (i les despeses) dels Estats Units i d'Anglaterra per destruir la República Islàmica, l'Iran ha resistit les envestides fins al punt d'esdevenir la primera potència militar de l'Orient Mitjà  (S'ha de saber: l'Iran ha esdevingut un gegant en matèria d'alta tecnologia).

    Al 2014, la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però s'ha de saber que a principis de segle ja era la primera potència industrial.

   A considerar: el Banc Industrial i Comercial de la Xina és el major banc del món. I, en paral·lel, la Xina disposa de la major reserva de divises mundial; així mateix, és el principal comprador del deute nord-americà.

    A considerar:  Des del 1978, la Xina s'esforça per evitar la confrontació política amb els Estats Units i per incrementar la cooperació econòmica i social amb aquest país. En la mateixa línia, desplega una política exterior declaradament pacifista i de no intervenció. Però, paral·lelament, va dur a terme un ambiciós pla de modernització de les seves forces armades amb l'objectiu de neutralitzar l'amenaça militar nord-americana.

     A considerar:  Actualment, les drassanes xineses avaren vint (o més) vegades més vaixells que les nord-americanes; de manera que la Xina, si vol,  té a l'abast construir una  armada més poderosa que la dels EUA.

    Tornant a la qüestió central d'aquest escrit, la recuperació econòmica no tindrà lloc. El món ja està situat a un altre cicle històric; no es tracta, en absolut, d'una continuació del cicle en el qual es produïa una successió de crisis seguides de recuperacions (recuperacions que a vegades tardaven molt a comparèixer, com fou la del 1941, que es produí dotze anys després de la gran depressió de 1929).

        En relació a la Unió Europea,   parlar de recuperació econòmica només pot tenir sentit en boca dels governants de les nacions mes industrialitzades.

     Tesi:  Els països poc desenvolupats o a amb indústries poc competitives que entraren a formar part de la Unió Europea  (com fou el cas de l'Espanya d'En Felipe Gonzàlez), en realitat, es ficaven  a la boca del llop (El llop són les multinacionals, les europees principalment).

    Vegem la cosa:  Tan bon punt els països endarrerits europeus esdevenien membres de la Unió Europea  (Espanya al 1986) quedaven sotmesos al lliure canvi comercial; això comportà la ruïna de la major part d'empreses del sector industrial d'aquests països.

   Vegem la cosa: Suprimits els aranzels i establert la moneda comuna, gran part de les empreses d'aquests països no pogueren resistir la competència comercial de les empreses estrangeres.

   Així, per exemple, la poderosa indústria tèxtil catalana fou desmantellada (Bé, en realitat,   Catalunya Sencera ha esdevingut una economia terciària, en base al turisme).

   I posant un referent mallorquí:  A Mallorca, més d'un centenar de modestes empreses de begudes gasoses  van haver de plegar. Ha sigut substituïdes per  multinacionals estrangeres, entre les quals destaca Coca Cola.

   

    Es pot constatar que l'agressivitat comercial de les multinacionals afecta també el sector terciari. Així, l'expansió de les grans superfícies ha provocat el tancament de les botigues tradicionals.

    Vegem la cosa:  Les multinacionals alemanyes, franceses, sueques o nord-americanes  són presents als paisatges urbans catalans, però es fa difícil trobar una multinacional catalana (o espanyola) a Europa.

     Tesi general:  Els països perifèrics de la Unió Europea, sotmesos al ritme destructiu del capitalisme neoliberal, es veuen encongits  sobre una pell de xagrí. És a dir, estan condemnats a la indefensió econòmica; són les corporacions capitalistes les que dissenyen l'infame futur econòmic de la perifèria (L'Espanya estricta queda relegada a exportar únicament pernils, olis, vins i cogombres).

    Per tant, s'ha de preveure la fi imminent de l'euro i de la Unió Europea (Llavors sí; llavors Catalunya Sencera tindrà possibilitats de bastir un Estat independent). O, sinó, la despoblació.

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb