El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Filosofia i ideologia. Reedició.

quetgles | 11 Desembre, 2018 08:50

1. https://0.gravatar.com/avatar/c46a7332a5efce6a834228defa0b9713?s=60&d=https%3A%2F%2F0.gravatar.com%2Favatar%2Fad516503a11cd5ca435acc9bb6523536%3Fs%3D60&r=GJoan Quetgles 

17 febrer 2009 a 8:50 pm

 

Filosofia i ideologia. Orientacions per desxifrar el significat del conflicte actual.

Preàmbul.

Breument, vegi la justificació del perquè d'aquest escrit meu i de la meva suposada autoritat intel·lectual.

Tesi 1: A mesura que les elits socials i econòmiques - la classe dominant - se senten insegures, reforcen els seus instruments de domini ideològic i tracten d'anul·lar o silenciar les veus crítiques contra el seu sistema de domini.

Tesi 2: La imposició d'una ideologia per mitjà del monopoli dels mitjans de producció i de difusió d'idees (monopoli sempre imposat amb violència) desemboca en una situació d'estancament intel·lectual i de gran confusió.

Tesi 3: Les classes oprimides, en no poder disposar de mitjans idonis per poder expressar la seva ideologia, intenten fer present la ideologia democràtica tot i fent ús de nous recursos per a la difusió d'idees.

Tesi 4: Arriba un moment en què la ideologia dominant, en si mateixa considerada, s'ha convertit ridícula i és insostenible. És el moment madur per a les revolucions democràtiques (És l'hora d'En Luter, per exemple). O sigui, arriba un moment que fins i tot un nen és capaç d'assenyalar les mentides del sistema.

Dit de manera més concreta i escandalosa: Les càtedres de filosofia i els càrrecs de més prestigi intel·lectual estan sota el control - total o parcial - de les elits privilegiades (el temps del domini despòtic de l'Església catòlica, les universitats estaven sota l'autoritat dels Bisbes, i els ordres religiosos - els 40.000 teòlegs - es repartien les càtedres universitàries. No podia circular ni un sol paper sense el nihil obstat. >La màxima autoritat científica de l'Església de l'època, el cardenal Roberto Bellarmino, va impugnar la física d'En Galileu; el va processar i condemnar. Més tard, el Papa de Roma va recompensar els mèrits d'En Bellarmino en defensa de la fe catòlica i el va proclamar sant. Avui en dia, aquests fonamentalistes insofribles, honren i enaltim al cardenal, i li han reservat un dia a els calendaris, el 17 de setembre).

Sempre, al llarg de la història, així com es dóna una lluita de classes, també es dóna una guerra entre ideologies que tenen objectius contraposats o clarament diferenciats. La guerra ideològica és de llarga alenada; es manté viva mentre perdura el conflicte d'interessos de classe. La guerra ideològica acaba per causa dels canvis socials, és a dir, és el procés del conflicte social el que determina el procés del conflicte ideològic. 
La classe social dominant imposa la seva ideologia, la qual es converteix en la ideologia dominant.
Les filosofies són instruments elaborats en funció de la guerra ideològica. Una filosofia no és sinó un conjunt ordenat d'arguments que intenten posar de manifest la bonesa i la veritat - suposades - i, al mateix temps, la maldat i la falsedat - també suposades - de les ideologies adverses. 
A partir de la formació de les societats històriques - és a dir, societats dividides en classes antagòniques - té lloc l'inici de la guerra ideològica.
Es pot veure que en les societats paleolítiques no hi ha divisió social en classes (si de cas, la divisió social és per motiu de sexe) i que la integració ideològica és total. La major part d'aquestes societats estudiades no tenen dissidència. Són societats ''felices'' (hauria d'escriure van ser, en el sentit que les últimes societats paleolítiques subsistents actuals pateixen la influència de la cultura moderna). Són societats comunistes en el sentit que no existeix la propietat privada de la terra. I són societats col lectivistes en relació a la consecució dels aliments i a la participació en les activitats socials - religioses, cíviques, festives i altres -. Són societats integrades, amb una mateixa religió i una mateixa ideologia. Societats felices: a destacar que, pròpiament, no hi ha delictes i, per tant, no tenen policia ni presó. Societats felices, sense casta sacerdotal. I també són societats de nens feliços que no han d'anar a l'escola; juguen, i per mitjà dels jocs fan el seu aprenentatge.

La filosofia és un instrument de lluita ideològica. Es diu, impròpiament, la filosofia, a la manera que es diu la física o la geometria, però hem de tenir ben present que la realitat és que en tot temps es dóna una diversitat de filosofies o de sistemes filosòfics; seria més propi dir les filosofies, en plural.

Les filosofies surten com a conseqüència d'un conflicte ideològic. En contra de l'opinió dominant, una filosofia únicament pot sorgir si prèviament hi ha hagut un canvi social que hagi posat en crisi la ideologia dominant.

En primer lloc, es van donar les revolucions democràtiques a les ciutats gregues del segle VI aC., I, en segon lloc, van fer la seva aparició els teòrics del contractualisme social i del emotivisme moral (A Protàgores seria el màxim exponent).

Sòcrates, Plató i Aristòtil van ser la tríada reaccionària. Van construir unes filosofies que pretenien treure validesa a la ideologia democràtica dominant. Reaccionaris i extremistes: pretenien enderrocar la doxa, l'opinió dels homes vulgars i fer exclusiva la Episteme, el saber racional del savi. Consideraven que la democràcia era la font de la ignorància i, com a conseqüència, del mal moral.
Actualment, definició de filosofia es correspon amb la ideologia conservadora predominant, especialment a les publicacions de caràcter popular, i majorment, a les enciclopèdies i els llibres de text. La paraula mateixa, filosofia, porta la marca dels seus creadors intel·lectualistes. Majorment, on diu que la filosofia és una ciència. Segons la GEC, la filosofia és la ciència que busca donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i de la seva actuació. Definició aquesta que s'acomoda a la concepció aristotèlica-tomista tradicional, no ens ha de sorprendre que hi hagi aquest predomini de la ideologia conservadora.

Passant a un altre marc històric: Amb el triomf de la revolució democràtica britànica, 1688, (encara que limitat perquè era un conveni a la baixa amb la monarquia i l'aristocràcia) la nova ideologia democràtica va ser hegemònica, mentre que la de signe absolutista i catòlic era marginada o gairebé anorreada. 
La nova ideologia democràtica es fonamentava en el emotivisme moral i en el contractualisme. Mentre que la ideologia absolutista, des de l'època de N'Aristòtil, es fonamentava en l'intel·lectualisme moral, la psicologia metafísica (o sigui, la ciència de l'ànima) i el jusnaturalisme (en el sentit que hi ha una ordenació natural jeràrquica de la societat, que justificava a la societat aristocràtica, com argumentava N'Aristòtil, era natural que hi hagués esclaus i era bo que n'hi hagués).
La nova ideologia democràtica significava el renaixement de la ideologia dominant en les polis democràtiques. Van ser les classes populars d'Anglaterra i d'Escòcia les que van provocar aquest renaixement ideològic (Podeu veure el tema àmpliament tractat en la meva web La filosofia i la religió sense caretes. En aquest llibre explico el perquè del fracàs de la revolució francesa, i denunciar la mitificació i mistificació que han fet els francesos, així com la Il·lustració).

Amb la democràcia, no només era possible la publicació de la filosofia d'En John Locke. Sinó que el pensament d'En Locke - l'Empirisme - convertia instrument en defensa de la nova ideologia democràtica. 
L'empirisme britànic es va convertir en la filosofia hegemònica i va tenir influència en els països que s'havien lliurat de les urpes de Roma, o en països com França que estaven en efervescència ideològica. 
A Nova Anglaterra, en Locke seguida es va convertir en un clàssic.
En Locke, de família puritana, encara sostenia que la idea de Déu - una excepció dins de l'empirisme - era a l'abast de la intel·ligència. Però En David Hume, havia de culminar l'Empirisme. En el seu llibre, Investigació sobre l'enteniment humà, demostrava la impossibilitat d'accedir al coneixement de Déu o de la suposada ànima humana. Demostrava la impossibilitat de la metafísica com a ciència. En Hume feu públics els arguments definitius del emotivisme moral, concepció que és l'hegemònica en les societats democràtiques. De gran importància va ser la seva aportació per fer evident la inconsistència dels miracles. L'Església anglicana no va dubtar a qualificar a Hume amb l'expressió el senyor Hume, l'ateu, si bé aquest pensador mai s'hi va declarar.

El que he escrit fins aquí es pot considerar com un preàmbul de la tesi central que es pot anunciar dient: A partir de l'aparició de les societats democràtiques, les elits econòmiques i socials van impulsar la creació d'arguments oposats a la ideologia democràtica; és a dir, amb el seu poder material, van tractar d'afeblir els drets populars i reforçar els seus privilegis.

Tesi: Fent ús del seu poder material, les elits van donar un suport decisiu a aquells productes ideològics que justifiquessin els seus privilegis. I així, s'empara tant de filosofies reaccionàries com de noves filosofies emergents, del Pragmatisme, especialment.

Tesi: En contra del que sostenen les enciclopèdies i els llibres de text oficials, el Positivisme i el Positivisme lògic no són pròpiament els continuadors o successors de l'Empirisme. El Positivisme, l'Utilitarisme i el Pragmatisme són filosofies que treballen en funció dels interessos de les minories dominants, de les elits. El seu objectiu és debilitar la voluntat democràtica de les classes populars.

Tesi: Les filosofies modernes dominants, majorment, debiliten o confonen la ideologia democràtica. És a dir, tracten d'introduir conceptes espuris que soscavant la validesa dels conceptes bàsics de la emotivisme moral i del contractualisme social.

Henri de Saint-Simon hauria de figurar com al'iniciador del Positivisme; ara les enciclopèdies el situen entre els pensadors del socialisme utòpic. 
Les elits franceses van decidir marginar el Positivisme progressista d'En Saint-Simon (va quedar en registres com a socialista utòpic) i van decidir enaltir la figura mediocre de N'Auguste Comte, secretari de Saint-Simon.

En relació amb les tesis precedents, m'interessa fer veure la ideologia reaccionària que va inspirar els pobres escrits d'En Comte. Aquest autor, d'una manera simplista, argumenta a favor de les ciències positives i impugna la metafísica, a la manera que ja ho havia fet l'Empirisme. El que figura com la gran innovació d'En Comte és la proposta de crear la sociologia com a ciència positiva. Però l'obra d'En Comte traspua ideologia reaccionària i deliris personalistes. Aquest autor fa gala d'una moral conservadora i està preocupat per les conseqüències socials negatives que provoca la Revolució industrial. En Comte considera els obrers com si fossin uns menors d'edat a qui s'ha de guiar moralment. Fa tot de propostes socials utòpiques increïblement ridícules, com la d'instituir la religió de la Humanitat.

Deixant de banda la significació històrica de l'obra d'En Comte, allò a destacar és l'extraordinari desenvolupament de la sociologia amb voluntat de ciència positiva al llarg del segle XX.

Tesi: Amb el projecte de fer una sociologia científica, el que es pretén és introduir, en nom de la ciència, valors que es corresponen amb l'intel·lectualisme moral tradicional.

O sigui, les elits s'escuda amb els científics socials hora de fer valer els seus interessos de classe. Estats Units és on s'han fet més esforços per fer prevaler les solucions dels científics socials per resoldre els conflictes obrers. És a dir, s'intentava - i s'intenta - substituir els sindicats obrers per equips de sociòlegs. 
Al segle XX, es va poder comprovar com florien tot de Sociologies científiques amb una gran gamma de colors de signe el més divers. Així, al costat de la típica capitalista, van aparèixer la sociologia comunista marxista, els anarquistes, la marxista-leninista i la nacional-socialista, entre d'altres.

Principalment Univers anglosaxó, centenars de filòsofs positivistes repetien una i altra vegada que la metafísica i la moral no són possibles com a ciència, que l'única via de coneixement és l'empíric, però, a continuació s'aboca a fer un intel·lectualisme vergonyant.
En George Moore com a exemple (Un dels pensadors més distingits del corrent denominat Positivisme lògic o Filosofia analítica). En el seu Principia Ethics, 1903, s'aplica l'anàlisi lògica als conceptes morals per concloure - una vegada més - que la moral no pot ser objecte de ciència, que el bo és indefinible i impossible d'analitzar. Però En Moore, una vegada que ha arribat a aquestes conclusions, es dedica a fer comentaris i argumentacions sobre el bo i sobre qüestions morals. I destaca com a béns morals de bonesa evident l'amistat i el plaer estètic. I desplegant una teoria sobre la intuïció moral.

En Moore, En Popper i En Wittgenstein - tres pesos pesants del Positivisme lògic - redueixen la filosofia a l'anàlisi lògica del llenguatge i del llenguatge científic i un cop més assenyalen que les afirmacions de caràcter metafísic són conseqüència d'un mal ús del llenguatge. Segons En Wittgenstein, l'única realitat cognoscible es dóna a través de les ciències, i que, del que està més enllà de la ciència és millor callar, és una mística, i la mística no es pot explicar (Podeu veure una anàlisi sobre la obra d'aquest autor al web Wittgenstein, filosofia, mística.). Allà dic: l'èxit de la filosofia analítica és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia al final hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica. Si de cas, són els positivistes els que han de callar.
Però els positivistes lògics no callen. En contra del que postulen, no s'estan d'expressar les seves valoracions sobre qüestions morals, socials i polítiques. 
Majorment són considerats continuadors del Empirisme, i ells, més o menys, accepten l'etiqueta. Però la realitat històrica és que el Positivisme, en conjunt, més aviat és un instrument al servei de la ideologia conservadora, com deia més amunt. Majorment, apaguen la línia crítica del pensament d'En Hume i desactiven les reivindicacions. O sigui, és com si desarmar les demandes de reforma social. 
Així, majorment, es declaren molt respectuosos amb les creences religioses (Si de cas, En Bertrand Russell seria una excepció), de manera que eliminen el debat sobre temes referits als conflictes ideològics per qüestions religioses.
Eliminen els debats sobre les qüestions morals i socials més candents. I ells mateixos es posen com a model d'individu que evita prendre part en el conflicte.
Una vegada que han declarat la inutilitat de la filosofia, no poden evitar caure en un estat de contradicció insuportable. Per no repetir-me, reprodueix l'apartat final del web esmentada, que fa: La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària - la representada per N'Auguste Comte - proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera. La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé què ni com - a una mística indefinida. O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans. La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. El que on diu moral, a la pràctica, abasta la major part de les activitats humanes en l'ordre social. La pretensió de transferir les qüestions morals en els programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavitud. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de la República d'En Plató però en versió científica ultramoderna. Cal tenir present la tesi primordial: Els homes - i els filòsofs i els científics - pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no pot sortir res, i que els eunuc no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.

Actualment, any 2009, les elits econòmiques i socials han aconseguit que el seu arsenal d'armes ideològiques sigui extraordinàriament desproporcionat respecte als mitjans de què disposen les classes populars. En efecte, els grans mitjans de comunicació són majoritàriament propietat del gran capital o de les jerarquies eclesiàstiques o d'organismes governamentals. Però la guerra ideològica continua viva. Arreu continuen sorgit grups i individus que s'oposen al sistema de domini de les elits, i que rebutgen els seus productes ideològics enverinats. 
És cert que els països formalment democràtics els centres d'ensenyament són majoritàriament públics, i que els ensenyants formalment disposen de llibertat de càtedra.
Però això no treu que les elits exerceixin una gran influència sobre el sistema d'ensenyament. A Estats Units - de l'Estat amb un major nombre d'universitats, d'estudiants investigadors - el poder de les elits és més accentuat encara. La tradició nord-americana ha afavorit la intervenció de les elits en l'ensenyament i la Universitat. Hem de considerar que les esglésies protestants per tot arreu disposen d'escoles, d'universitats i de centres de recerca (L'Església catòlica ocupa una posició més de segon pla, ja que no formava part de la tradició ianqui). A més, i amb una gran diferència respecte a Europa, la societat nord-americana està plena de fundacions filantròpiques (o sigui, organitzacions creades per un gran capitalista o un grup d'empreses capitalistes) que constitueixen el principal factor de creació i sosteniment d'escoles i universitats. Per descomptat, la direcció de les fundacions majorment forma part de les elits.

Donada aquesta confrontació asimètrica entre les elits i les classes populars, semblaria, doncs, que les classes populars no poden desfer-se del domini de les elits. Però, benauradament, la realitat històrica mostra que les ciutadelles del poder ideològic crea unes contradiccions tan formidables que fan posar en crisi tot el sistema.

Tesi: El grandiós domini de les elits creix incessantment i fa augmentar les contradiccions del sistema fins a un punt que aquest es converteix en econòmicament insostenible.

Tesi: L'hegemonia de la ideologia de la classe dominant creix igualment sense aturall i també provoca unes contradiccions que posen en perill d'acabar en col·lapse.

Hem de veure que als Estats Units és on es manifesten més accentuades les contradiccions del sistema de domini de les elits. Haurem de veure alguns exemples que, al meu parer, fan més evidents les contradiccions. 
L'escola nord-americana tradicional ha seguit els criteris fundacionals calvinistes i republicans, segons els quals a la religió ha de quedar fora de l'escola. Entenien els fundadors que calia salvaguardar la llibertat de consciència dels alumnes.
Però aquesta república traspua la beata protestant i calvinista (dita puritana, majorment). I les elits il·lustrades no combatre les ideologies religioses, sinó al contrari. Per endavant, les elits econòmiques van considerar que havien de establir una forta aliança amb les esglésies per impedir l'aparició d'un front dissident de les classes treballadores. 
En bon criteri, l'escola no s'ensenyava cap dogma religiós ni cap norma moral religiosa - ni tan sols tenia cabuda l'oració -, però l'avanç de les ciències va provocar les primeres grans crisis ideològiques.
La publicació de les obres d'En Darwin - especialment L'origen de les espècies - va provocar la primera gran crisi de la ideologia dominant ianqui: d'una banda, les esglésies orquestren campanyes contra el darwinisme, de l'altra, les facultats de ciències ianquis feien seva la teoria evolucionista. Aquesta contradicció no va ser superada i es manté fins al dia d'avui. Les elits es van veure obligades a donar suport a les campanyes antidarwinistes, fins al punt que, a principis del segle XX, el Parlament va aprovar una llei que prohibia l'ensenyament de les teories de Darwin a les escoles, amb base a preservar la llibertat de consciència . Pensaven aquells parlamentaris que explicar l'evolucionisme a les escoles era equivalent a fer una crítica del dogma de la creació contingut en el Gènesi. Però la crisi i els conflictes van continuar.
Actualment em sembla que ja no regeixen aquestes lleis repressores, però el conflicte segueix sense resoldre. És més, durant aquests últims vuit anys de l'època Bush, amb el predomini del Partit republicà, han revifat les grans campanyes fonamentalistes en suport del disseny intel·ligent. I a l'Estat d'Alabama - no estic segur - es va promulgar una llei que obliga a explicar les dues versions escola, és a dir la evolucionista i la del disseny intel·ligent (És de notar que, amb el regnat d'En Benet XVI, els catòlics han pres part en aquestes campanyes de manera entusiasta). Segons unes estadístiques recollides per la premsa - no sé si són fiables -, els 60 per cent dels nord-americans creuen en el dogma de la Creació.
La crisi ideològica continua, i el perill d'escissió de les elits plana sobre el panorama ianqui. No sabem si la ciutadella de les elits podrà resistir l'embat del centenari del naixement d'En Charles Robert Darwin. De totes maneres, el fet que un 40 per cert no accepti el dogma vol dir que el domini de les esglésies perd efectivitat.

Tesi: En el moment en què una ideologia és abandonada per les masses, tots els esforços de les elits per mantenir-la viva tornen inútils.

Tesi: Les elits ianquis són incapaços de trencar l'aliança amb les jerarquies eclesiàstiques. El seu domini sobre les classes treballadores depèn absolutament del cultiu de les creences religioses entre les masses.

Tesi: Les conseqüències derivades del fonamentalisme religiós són feréstegues i insuportables (per exemple, el nombre de presidiaris als Estats Units - prop de tres milions - és el més alt del món, i la criminalitat no cessa de créixer).

O sigui, les elits i les jerarquies eclesiàstiques prenen tot de mesures repressives de cada vegada més violentes perquè cada vegada se senten més insegures (Com era de preveure, el Papa de Roma pren part molt activa en les campanyes reaccionàries).

(En el proper post haurem de veure les terribles conseqüències que es deriven de les lluites internes al si de les classes populars ianquis, lluites internes provocades intencionadament per les elits). 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb