El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Rorty, Vattimo i les esglésies.. Reedició.

quetgles | 24 Agost, 2018 19:54

 

     Rorty, Vattimo i les esglésies. 

Arguments per fer veure que el concepte de Déu deixarà de tenir funcionalitat.

 

     Aclariment: Molts d'intel·lectuals progressistes i les formacions polítiques d'esquerres consideren que en nom de la llibertat de consciència s'ha de ser respectuós amb els creients, i consideren que "la qüestió religiosa" ja ha estat superada, que ara "no toca" entrar en conflictes amb l'Església (la catòlica, al nostre àmbit). L'estratègia dels partits polítics d'esquerra és atreure's el vot dels creients i defuig tot allò que podria ferir els sentiments dels creients.

    La meva tesi repetida és que les Esglésies són uns grans poders i sempre estan en guerra  en contra de les idees i les polítiques considerades com una amenaça per a llurs interessos.  Els partits polítics d'esquerra poden declarar - de bades – que ells són en son de pau, que no volen fer crítica a l'Església, però no per això les Esglésies aturen el seu rearmament  ideològic (Rearmament ideològic en sentit material: creació d'Editorials, de mitjans mediàtics, d'Universitats, de Fundacions, d'Ong, etc.)

     La política militarista tan agressiva i tan genocida d'En George Bush només és possible amb el suport de les Esglésies cristianes nord-americanes. En Marx  deia que s'havia de substituir la crítica del Cel per la crítica de la Terra. Explicava que l'alienació religiosa era una conseqüència de la social i econòmica. Sense entrar a discutir aquesta teoria, el que és indubtable és que les Esglésies són un molt poderós instrument de domini social i polític, i les Esglésies no són al Cel; combaten a la Terra.

 

  Tesi: Mentre les Esglésies siguin aquests grans Poders – econòmics, polítics, ideològics -, declarar la "pau ideològica religiosa" és un error i una pura il·lusió; un miratge que no porta sinó a una major opressió.

  

    En Rorty, com a neopragmatista, i En Vattimo, com a postmodernista, són dues puntes de llança al servei de les esglésies cristianes amb l'objectiu de reintroduir  la literatura religiosa – obres teològiques i obres místiques – dins l'àmbit de la filosofia; o sigui, la intenció última és produir una "literatura filosòfica" a favor de l'existència de Déu i de Jesucrist. En Vattimo va i, com si sortís de l'armari, amb el llibre "Creure que un creu", es llança a fer comentaris teològics sobre els textos del Nou Testament. Aquesta seria la nova filosofia del "pensament feble". I, En Rorty, ja és exaltat a les Universitats catòliques. Els entusiasma la idea que la ciència és també un joc de llenguatge dels humans, com ho són la filosofia i la poesia.

 

     En contra de la croada dels cristians, he de dir que per a una ment post-postmoderna la idea de Déu no s'aguanta, i, a més a més, és inservible.

    Heus ací alguns arguments en aquest sentit enunciat. 

 

    En Kant confessà que "sortí del somni dogmàtic" amb la lectura de "La investigació sobre l'enteniment humà", d'En Hume. Però En Kant, que era beat pietista luterà, una vegada demostrat que l'existència de Déu no pot ésser provada, s'afanyà a postular l'existència de Déu.

   El Positivisme és el corrent filosòfic hegemònic al món. I el Positivisme recull la tesi de Hume de que la metafísica no és possible com a ciència. Els arguments d'En Hume són clars i fins ara no han estat superats.

 

    Amb En Hume, descartada la metafísica,  la cosa quedava així: No podem conèixer a Déu perquè no hi ha cap fenomen que ens doni referència;  o sigui, no podem tenir cap experiència de Déu. En el cas de les experiències místiques, aquestes s'han d'entendre com a formant part dels prodigis i dels miracles.

   Respecte als miracles,  En Hume fa veure que els relats que fan referència als miracles no compleixen en cap cas el rigor que exigeix la ciència per donar validesa a una teoria o una afirmació d'un determinat fenomen de las naturalesa.  Entén En Hume que si un hom afirma que hi ha hagut un fenomen extraordinari que nega les lleis de la física, llavors l'afirmació ha d'aportar unes proves més rigoroses que les que demanda la ciència respecte a un experiment corrent.

 

    Ni En Rorty, Ni En Vattimo, ni les esglésies cristianes disposen de suficient poder per invalidar el plantejament d'En Hume.

     Les esglésies cristianes continuen afirmant que els prodigis i miracles que es relaten a la Bíblia s'han d'entendre com a fets reals i amb garantia de veritat.

     En Hume deia que els teòlegs no donaven garanties de cap manera. Per la meva banda, he de dir que el principal argument que nega l'existència de Déu rau, precisament, en la naturalesa fortament espúria d'aquests textos que són considerats inspirats per Déu.

    D'entrada, deixo fora del tema als deistes, a aquells teòrics que a la manera d'En Voltaire feien crítica a la religió entesa com a superstició, però, tot seguit, d'una manera un poc superficial, introduïen el concepte de l'Ésser Suprem. I ja no hem parlem d'aquell home gris, N'August Comte que es va entusiasmar amb la idea de crear ell totsolet una Religió de la Humanitat amb un santoral laic on ell mateix tenia pressència. Si el Déu de les religions és un personatge contraposat a la raó, el Déu dels deistes no va més enllà d'ésser un gerro intel·lectual. Si la metafísica no és possible com a ciència i si les religions són considerades superstició, no queda cap via per a intentar fer una referència de Déu. La paraula Déu, simplement, deixaria de tenir ús.

     Els relats de prodigis i de miracles de la Bíblia, majorment, són històries impossibles (Podeu veure algunes anàlisis dels Evangelis a la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

  

    Si es demostra que molts dels relats del Nou Testament són històries impossibles, llavors s'hauria de concloure que la idea de Déu hauria de deixar de tenir sentit per a aquells que basaven la seves creences en la bondat d'aquests llibres.

   Però podem constatar que els creients cristians no volen comprovar la veracitat dels seus llibres sants.

   

    Tesi:  els creients no volen fer, de cap manera, una revisió crítica, positivista, dels seus llibres sants. Allò que els hi importa – i per la qual cosa estan disposats a tot – no és la veritat dels seus llibres, sinó les normes morals que proclama la seva religió.

 

    En contra de la frívola suposició d'En Rorty i de l'Església evangèlica (També els bisbes espanyols parlen de "totalitarisme laic"), l'ateisme no és "una certa sordesa respecte de la religió", ni una creença alternativa. L'ateisme no és cap religió; no constitueix cap església; no té cap tipus de litúrgia.

 

    En Rorty recull la tradició pragmatista nord-americana – hegemònica als EUA -, segons la qual no s'ha de debatre sobre la veritat d'una religió determinada, sinó comprovar quins són els beneficis socials que reporta. En la tradició nord-americana no hi ha conflicte entre la filosofia – el pragmatisme – i la religió, diuen.

 

    A partir de la revolució luterana s'establí el principi de la "llibertat de consciència del cristià". Des de llavors, s'ha mantingut, en efecte, la llibertat d'expressió als països on predomina el protestantisme. A l'àrea de parla anglesa, des de Locke, la major part d'autors han insistit en afirmar les idees de  llibertat i de tolerància. Però, alhora, en defensa de la llibertat i tolerància religioses, a la pràctica, aquesta tolerància  ha donat com a resultat una mena de concòrdia o "pau civil" entre els autors dels corrents filosòfics dominants  i les esglésies protestants.

    El pensament d'En Rorty no fa sinó reafirmar la tradició del pragmatisme nord-americà en el sentit d'evitar el conflicte entre la filosofia i la religió.

 En Rorty ha sumat els seus arguments en un llibre breu que va publicar amb En Vattimotitulat "El futur de la religió" . Allà va escriure: "Coincideixo amb Hume i amb Kant que el concepte de 'prova empírica' és irrellevant a l'hora de parlar de Déu, però aquest punt serveix per igual contra l'ateisme i el teisme. El president Bush ha aportat un bon argument quan va dir, en un discurs destinat a complaure els fonamentalistes cristians, que 'l'ateisme és una fe', ja que 'no pot confirmar-se ni refutar-se mitjançant arguments o proves'. Però el mateix pot aplicar-se, sens dubte, al teisme. Ni els que afirmen ni els que neguen l'existència de Déu no poden reclamar, de forma plausible, tenir proves de la seva part. Ser religiós a l'Occident modern no té gaire que veure amb l'explicació de fenòmens específicament observables", va argumentar Rorty.

   Quasi tots van repetint que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses de les persones, però ni tan sols plantegen la qüestió del Poder de les esglésies protestants – L'anglicana, l'evangèlica, com a exemples – ni la de intervenció d'aquest Poder en la guerra ideològica i política.

    Tesi: Les esglésies protestants són organitzacions de Poder. Disposen, per tant, d'una elit dirigent que decideix la línia política a seguir a cada moment (Per exemple, al 1936, decidiren donar l'esquena a la República espanyola; i no denunciaren el cop militar ni el feixisme).

 

   Tesi: Les esglésies protestants, alhora que proclamen el seu decidit suport als principis democràtics, creen tot de dispositius ocults tot intentant marginar o destruir aquells autors o grups socials que fan crítica a la seva ideologia.

 

    Tesi: Les esglésies protestants – de manera semblant a la de l'Església catòlica – han fet diverses croades contra les teories d'En Darwin. Croades, en el sentit de guerra i destrucció contra les teories evolucionistes, en el sentit de fer valer el seu poder polític per intentar prohibir la difusió de les idees darwinistes.

 

     Als anys cinquanta del segle passat, l'Església evangelista va aconseguir "democràticament", que es prohibís l'ensenyament del darwinisme a les escoles en alguns Estats del Sud dels EUA.

    Actualment, la campanya  anti-darwinista de les Esglésies ha aconseguit que, a algunes escoles, per llei, sigui obligatori explicar la teoria del "disseny intel·ligent", al costat de la teoria evolucionista.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants  i l'Església catòlica són una amenaça per a la ciència i per a la filosofia. Totes elles intenten sotmetre-les als seus interessos ideològics.

 

      L'amenaça és tan present fins al punt que la Royal Society va fer pública una declaració, 2006, en suport de l'evolucionisme i rebutjant les pretensions del creacionisme i del "disseny intel·ligent". Podeu veure la declaració a la web Royal Society statement on evolution, creationism and intelligent design.

 

   Tesi: Les Esglésies protestants i l'Església catòlica  són una amenaça per a la llibertat i el progrés. Sempre són els instruments de les elits del Poder conservador.

 

   Pel tàndem  Rorty-Vattimo (Sembla que les Universitats catòliques estan entusiasmades amb aquest tàndem), hi hauria una diversitat de jocs de llenguatge dels humans, utilitzats segons sigui l'objectiu a aconseguir. Així, al costat de la literatura científica (la Ciència ja ha perdut, segons ells, l'àuria de la "veritat"), i hauria la literatura religiosa (Que disposaria d'unes altres "veritats")  que satisfà les "necessitats espirituals".

 

      Cal deixar de banda d'aquest camí reaccionari, i seguir la via iniciada per En David Hume. D'allò que es tracta es d'avançar en la línia empirista.

 

    Tesi:  Una vegada vençuda la resistència de les esglésies, quedarà clara la inconsistència dels relats de prodigis i de miracles dels denominats "llibres sagrats".

    Tesi: Si totes les creacions humanes que fan referència a Déu són inconsistents, i si la història de les esglésies es un devessall de crims contra la humanitat, i si la ciència no fa la més mínima referència a fenòmens "paranormals", la paraula Déu no tindria cabuda dins un llenguatge humà post-postmodern.

 

     Tesi: La inconsistència dels "llibres sagrats" i els crims de les esglésies demostren que no és possible l'existència de Déu. No és concebible l'existència d'un Déu mut que no diu res davant d'aquells que s'inventen llibres en nom seu i d'aquells que cometen  crims en nom seu.

 

    Tesi: El silenci de Déu només pot tenir un significat. Les filosofies que intenten justificar l'injustificable no són sinó noves serventes de la teologia dogmàtica. 

    

        

 La filosofia a l'abast

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb