El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En René Descartes al servei de Roma. Reedició.

quetgles | 09 Agost, 2018 19:00

 Descartes al servei de Roma.
 
                      Descartes, un nou mètode (?) al servei de la     metafísica tradicional.    

       En René Descartes pertanyia a noblesa francesa. Rebé una educació catòlica tradicional. En tot temps es mantingué fidel a la seva classe social, al seu rei i a la seva Església.  No pretengué cap tipus de reforma social o religiosa. Mentre Europa esclatava en conflictes ideològics violentíssims,  En Cartesius defugia qualsevol tipus de confrontació. Ell mai aixecà la veu per fer una protesta o una denúncia. En Descartes, per no esmentar res de compromès,  no fa la més petita referència a la matança de la Nit de Sant Bartomeu, ni a la cruel persecució a que eren sotmesos els hugonots.  En Cartesius es va posar decididament al servei de les autoritats intel·lectuals conservadores de París, és a dir, de l’Arquebisbe.

  El pensament d’En Descartes no obrí camí cap a la modernitat. Tot i la pròpia declaració de la bondat de la  seva investigació, la veritat és que El Discurs del mètode és un intent de fer valer la metafísica com a ciència; la seva novetat era que feia ús d’una metodologia que semblava independent de la de l'Escolàstica. Hem de sospitar que la suposada grandesa d'En Descartes és un mite creat i cultivat pel Poder francès; que és una construcció del nou Imaginari de l'Univers francès del segle XVIII, obra de la Il·lustració. Els Universos espanyol i català també rendeixen culte a la mitologia de la figura d'En Descartes. A la programació oficial d'ensenyament, En Descartes figura com un dels grans filòsofs de tots els temps. Hem de suposar que a un determinat moment del segle XIX, la Cúria romana va treure de l’Índex les obres d’En Descartes; aquells cardenals degueren concloure  que el cartesianisme, en darrer terme, podia ésser un aliat contra l'agnosticisme  i el materialisme. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que les enciclopèdies catòliques i les de l'espanyolisme continuen amb el cultiu del mite cartesià. En Descartes pretenia demostrar l'existència de Déu a partir de la idea de Déu. L'argument parteix de considerar que la idea de Déu no és adventícia, no procedeix de cap tipus d'experiència dels nostres sentits, ni és el resultat d'una combinació d'idees; també afegeix que la idea de Déu és la més gran possible (Aquells metafísics s’empatollaven tot de classificacions segons la grandària de les idees, les quals sembla que podien ser grans, la més gran, mitjanes, petites, majors i menors, insignificants, minúscules, etc). El pas crucial en l'argumentació cartesiana rau en considerar  axiomàtic el principi que diu que tota idea en la nostra ment és per una causa específica i que hi ha una proporcionalitat necessària entre la idea i la causa d'aquesta idea; segons això, en Descartes argumenta que la idea de Déu a la nostra ment ha de ser causada necessàriament per una causa infinita,  la qual és Déu. En Hume demostraria la inconsistència d'aquesta metodologia. Els llibres de text posen el Racionalisme com un precedent de l’Empirisme, com si els dos anessin de la mà; però aquesta suposada relació és una mistificació de la realitat històrica.

   En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies de l'Univers espanyol, he de suposar que el pensament d'En Descartes degué tenir una difusió molt limitada a Europa del seu temps. En Descartes establí la residència a Holanda, però no hi anava atret per l’ambient intel·lectual renovador holandès, sinó  perquè tenia por de l'amenaça catòlica; ell va estar molt pendent de les incidències del procés d'En Galilei. Per altra banda, a França, la Inquisició es mostrava molt activa i violenta contra els hugonots (calvinistes francesos) i contra els jueus. El projecte intel·lectual d'En Descartes no va néixer del context on brotaven les idees del pensament modern; s'establia a Holanda, però no s'impregnava de l'esperit calvinista holandès. En Descartes no fou mai una amenaça per  a la França absolutista, catòlica i opressora; no manifestà ni pública ni privadament cap tipus de queixa o protesta contra la intolerància. Tot i  que sabia que En Galilei era processat per la Inquisició, no va fer pública ni la més mínima protesta per la condemna del científic italià.  En Descartes es mostrà molt poruc, fins al punt que evità qualsevol tipus de crítica contra la filosofia oficial. A la seva obra, no cità per a res a N'Aristòtil ni a En Tomàs;  hem de suposar que ho feia per prevenció, perquè sabia de quina manera les gastava la Inquisició. No deixa de sorprendre el fet que als escrits d'En Descartes quasi no hi ha referències a altres filòsofs. Per allò que havia de dir - de manera que no posava en qüestió cap punt de la ideologia oficial - s'hagués pogut estalviar l'estada a Holanda.  En efecte, anys més tard, a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; obra que - com diu al pròleg -  posava a la disposició de Els senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París.  El projecte científicd'En Descartes no conté cap element d'innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària, dirigida a la Cúria romana;  ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos, o uns suposats agnòstics. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l'ànima humana són a l'abast de la raó natural; amb paraules seves...l'existència de Déu pot provar-se per la raó natural...que de la Sagrada Escriptura s'infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d'altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables. (Meditacions metafísiques,  introducció). En Descartes declara que els seus escrits són una modesta aportació per adjuntar-la, si convé, a les dels grans personatges a fi d'anul·lar les raons adduïdes per alguns impius que no volen acceptar que hagi Déu i que l'ànima humana sigui cosa distinta del cos. O sigui que el projecte cartesià, segons confessa el propi autor, fou crear un instrument al servei de la reacció sangonosa de la Contrareforma. Però les obres de Descartes foren rebudes amb desconfiança pels teòlegs escolàstics; la Sagrada Facultat de Teologia no es va entusiasmar per l'oferiment de Descartes; al poc temps començaren les impugnacions de la filosofia cartesiana; paral·lelament, l'Església catòlica la condemnà, i prohibí el seu ensenyament. Al 1671, per decret reial, es prohibia l'ensenyament de la filosofia d'En Cartesius a les universitats de França.

   He de suposar que l'enaltiment d'En Descartes fou obra dels constructors del nou Univers ideològic francès. Hem de suposar que els nous dirigents pretenien construir un nou Univers francès que havia de ser l'admiració del Món. Els nous rectors culturals degueren decidir un bon dia crear un mite magnífic: en Descartes havia de ser un gran científic i un gran filòsof; havia de ser el gran pensador francès, potser el més gran, que havia iniciat el camí de la modernitat. En Descartes era el personatge més escaient: per una banda era un que havia estat condemnat per la Inquisició i alhora proclamava l’imperi de la raó. El xovinisme francès s'ha mantingut fins avui, amb la qual cosa es mostra la feblesa de tot l'Univers ideològic francès. Els llibres de text francesos i les enciclopèdies franceses mantenen quasi  tota la immensa mitologia xovinista creada al llarg dels segles.

   

     Els llibres de text i les enciclopèdies donen per suposat que el Racionalisme d’En Descartes significava l’inici del pensament modern (Per exemple, vegeu la versió ostentosa de Viquipèdia de la pàgina dedicada a En René Descartes, que fa: És considerat el pare de la filosofia moderna en ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre d'altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de "contingut de la ment humana", la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència  cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.). Però, en realitat, objectivament, el racionalisme d’En Descartes no anava més enllà del racionalisme d’En Tomàs. En Tomàs havia acomodat al dogma catòlic la metafísica aristotèlica. La Summa Teològicahavia recollit les proves de l’existència de Déu basades exclusivament en la raó natural que havia exposat Aristòtil al seu temps. En Tomàs no es cansa de repetir que les veritats de la fe i les de la raó necessàriament han de coincidir.  O sigui, podem afirmar que ambdós pensadors son igualment intel·lectualistes racionalistes.

 

   Si de cas, es podria dir que En Descartes insistia en la validesa de la metafísica, i que pretenia fer algunes aportacions personals en suport de la Teologia entesa com a ciència suprema.

   

     

   En Descartes pretenia construir els seu edifici sobre uns fonaments dogmàtics. Donava per suposat que hi havia idees innates, com la idea de Déu o la idea d’ànima espiritual. 

     Una vegada va haver afirmat el sum del cogito, En Descartes va iniciar la investigació de l’ànima a una velocitat de creuer. Tot resultava rodó; així, va descobrir que el jo era el mateix que l’ànima, que la naturalesa de l’ànima és pensar, que per existir no necessita de cap lloc ni de cosa alguna material, que és completament distinta del cos, que és més fàcil de conèixer que el cos, que encara que no existís el cos, l’ànima no deixaria d’ésser tot  el que és (Discurs del mètodequarta part) .

 

   Ja posat en una formidable introspecció metafísica, En Descartes feia la seva primera demostració de l’existència de Déu. Així, en unes poques línies, fa tot un seguit de descobriments de ciència metafísica total; i diu que posat que jo dubtava, no era el meu ésser enterament perfecte, doncs veia clarament que hi ha més perfecció en el conèixer que en el dubtar. Arribat aquí, a En Descartes se li va ocórrer indagar per on havia après a pensar en qualque cosa més perfecte que el jo. Tot seguit, va deduir que havia de ser una naturalesa més perfecta.

   Fa saber que els pensaments de coses exteriors a ell, com el cel, la terra, la llum, el calor ...no me preocupava molt el saber d’on procedien.  O sigui, el d’En Descartes seria un mètode (no gens científic) que introdueix l’estranya categoria de la preocupació i dels diversos graus de preocupació.

      I, a continuació, afirma: no veient en aquestes coses res que me paregués fer-les superiors a mi.  El mètode, inconsistentment, introdueix les categories poc científiques de “veure o no veure en els propis pensaments”, de “parèixer a un mateix o no parèixer a un mateix”, i de “idees que semblin superiors o no”.  

   Amb aquest mètode gens metòdic, estableix una  absurda classificació de les idees que estan dins la ment (en aquest cas, el cel, la terra, la llum i la calor), segons la qual “ell podia creure ( o sigui, el mètode de poder creure o no poder creure) que, si eren vertaderes, eren unes dependències de la meva naturalesa, en quant que aquesta posseeix alguna perfecció, i,  si no ho eren, procedien del no-res, és a dir, estaven en mi, perquè hi ha en mi qualque defecte. Segons això, les idees de la nostra ment o bé són de la pròpia ment o bé procedeixen del no-res;  quedava establerta la nova categoria no-científica  de la classificació de les idees segons si procedeixen del no-res o no.

   Arribat aquí, En Descartes emprèn el vol cap a la teologia i presenta la primera prova de l’existència de Déu.  No li provoca cap dubte el tema de les idees innates. Dóna per fet que hi ha la idea d’un ser més perfecte, i que aquesta idea no pot procedir del no-res. Així, diu:  ...era cosa manifestament impossible que la dita idea procedís del no-res; i com no hi ha menor repugnància en pensar que allò més perfecte sigui conseqüència i dependència d’allò menys perfecte, que pensar que del no-res esdevingui qualque cosa, no podia tampoc procedir de mi mateix; de manera que sols restava hagués estat posada (la idea) en mi per una naturalesa vertaderament més perfecta que jo, i posseïdora inclusiu de totes les perfeccions de que jo pogués tenir idea; això és, per explicar-ho en una paraula, per Déu.

    Es pot constatar que el mètode d’En Descartes té poc a veure amb la lògica i la geometria. No explica la relació de les idees i el no-res, ni entre la veritat i la perfecció, ni de quina perfecció es tracta a cada moment. Introdueix elements irracionals no propis per a la ciència, com és fer referència a la repugnància intel·lectual i als graus d’aquesta repugnància. Li repugna, diu, però no justifica la seva negació.  En contra de la suposició cartesiana, al regne animal abunden els casos en que els fills són superiors a llurs pares. 

   En referència a si Déu és o no és una idea forjada pels humans – que aquest seria, precisament, el tema de debat - ,  En Cartesius es limita a dir que no podia tampoc procedir de mi mateix. O sigui, podem resumir la miserable argumentació cartesiana: Jo tinc idees, unes que són pròpies meves (de les meves dependències intel·lectuals)i unes altres que jo considero superiors a mi, com les de les perfeccions, les quals no poden procedir de mi ni del no-res; per tant, aquestes idees de perfeccions solament poden procedir d’un ésser supremament perfecte.

   

    En aquesta quarta part, En Cartesius presenta  una segona demostració de l’existència de Déu que pretenia superar l’argument ontològic de N’Anselm.

   L’argument d’En Descartes es basa en l’afirmació de que tota idea de la nostra ment és produïda per una causa proporcional a la idea. Que la idea de Déu és la idea de la cosa més gran possible. Que la idea més gran possible ha de tenir una causa proporcional possible. I que, per tant, la causa proporcional de la idea més gran possible és Déu. I així, quedava demostrat que Déu era la causa de la idea de Déu.

 

     Per suposat ni En Cartesius ni En Tomàs poden explicar què passa quan un hom té, per exemple, una idea politeista, o una concepció atea. Igualment, quina seria la causa de les idees aberrants?

   

   Podem concloure que és just i necessari revisar els llibres text i les enciclopèdies avui sota control de les forces conservadores. Forces conservadores, però s’ha d’afegir que, sovint, unes suposades forces  progressistes també contribueixen  a l’enaltiment de personatges que més aviat foren nefasts. 

   

 La filosofia a l'abast

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb