El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La guerra ideològica. 92 tesis (Reedició).

quetgles | 21 Novembre, 2017 19:54


                                 La guerra ideològica. 92 tesis (Reedició).
 
 
 

Proemi.

   La filosofia sempre és un instrument de combat ideològic. Actualment, el principal front de la guerra ideològica es desplega entre els ideòlegs que treballen al servei de l'Imperi ianqui i els qui el combaten.

   En aquest conflicte mundial, l'Estat espanyol és un aliat formal de l'Imperi.

    Allò que pretenc amb aquest escrit és fer un breu repàs sobre qualcunes qüestions sobre l'estratègia de les elits capitalistes amb relació a la guerra ideològica.

   També pretenc fer palesa la maquinària que utilitzen els comandants de l'Imperi amb l'objectiu d'alienar les amples masses treballadores.

   També haurem de veure que els joves – i els no tan joves – oposats a l'opressió de l'imperi capitalista s'hauran d'esforçar per tal de desbaratar la maquinària ideològica de l'enemic i hauran d'augmentar els recursos propis.

   O sigui: tan bon punt es planteja la qüestió del conflicte ideològic, llavors s'ha entrat en el territori propi de la filosofia.

    Haurem de veure que els ideòlegs de l'Imperi ''fan filosofia'' de manera encoberta; tracten de confondre a les amples masses treballadores per mitjà d'estafes intel·lectuals.

  Tot i que als meus escrits faig una crítica molt dura a En Marx i al marxisme, he de confessar que el meu pensament actual és una deriva d'un pensament jovenívol declaradament marxista.

   Per altra banda, d'entre els grans corrents filosòfics actuals, el marxisme és el més acostat.

''92 tesis'' i no un tractat de filosofia acadèmica, perquè la filosofia acadèmica és erma.

''92 tesis'' són una mena de compendi filosòfic elaborat amb la intenció de provocar inquietud intel·lectual.

Les Tesis.

   La filosofia no és ''amor al saber'', pròpiament. Tot i que es presenta com a una activitat racional i un ''saber'', l'impuls primigeni que mou un home envers ''el saber filosòfic'' és de naturalesa emotiva. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, els filòsofs elaboren els seus productes filosòfics a partir dels seus sentiments i desigs que brotaren a la seva joventut o, altrament, en una situació de crisi personal. D'aquests sentiments originaris, derivarà la ideologia primera, la del seu compromís social i polític. Serà a posteriori que el filòsof desplegarà la seva obra feta amb la finalitat d'aportar arguments ''filosòfics''.

    Des dels seus orígens, els qui foren denominats filòsofs tenien un compromís personal amb una determinada facció social de manera que es bellugaven segons un projecte social-moral-religiós-polític-cultural.

   Podeu constatar que els homes de l'antiga Grècia que desplegaren una activitat purament científica no són classificats com a filòsofs, com, per exemple, Pitàgores, Euclides, Arquímedes, Eratòstones, Empèdocles, Ctesibi, Filó de Bizanci i d'altres.

   Així com ho explico als meus escrits, Sòcrates, Plató i Aristòtil eren la tríada reaccionària a l'Atenes del 400 aC.

De bell antuvi, En Plató va ésser un esforçat representant del partit aristocràtic. La seva obra filosòfica és un instrument de guerra contra l'ideari del partit democràtic. O sigui, no era ''l'amor al saber'' allò que motivava En Plató, sinó l'odi que sentia contra els líders democràtics allò que impulsava la seva activitat filosòfica (Podeu veure el meu post Sòcrates el reaccionari).

(Per a la major part de referents històrics d'aquestes tesis, podeu veure un tractament més detallat al meu llibre, a la Xarxa, La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog).

   Els filòsofs en tot temps són en combat ideològic. Cerquen i exposen arguments a favor del projecte del qual són servidors, o, també, arguments en contra dels projectes dels enemics.

   A l'època de l'Imperi catòlic romà, durant mil anys, la filosofia era considerada amb l'expressió ''Philosophia ancilla Theologiae'' (La filosofia al servei de la teologia); és a dir, es declarava quina era la funció de la filosofia, la de servidora de la teologia cristiana.

   És una falsa imatge la de N'Aristòtil com a iniciador de la física. No és solament que la ''Física'' d'aquest filòsof sigui una col·lecció de disbarats (Ni una sola de les seves teories coincideix amb les de la física actual). El seu objectiu era desplegar una cosmologia finalista, és a dir, idealista, de manera que servís de fonament per a ''la ciència moral'' i  ''la ciència política''. Si el món era el millor dels móns possibles, i estava ordenat segons unes lleis eternes establertes pel ''Nous'', s'havia de deduir que l'home i la societat també s'havien d'ordenar segons unes lleis morals eternes, i no per la ''doxa'' canviant dels humans.

   Per cert, la continuïtat del predomini de l'oligarquia castellano-andalusa fa que els agents intel·lectuals franquistes, majorment, mantinguin el domini sobre les Facultats de filosofia. Es pot constatar que la programació oficial obliga als estudiants – catalans i espanyols – a l'estudi de la física de N'Aristòtil. Professors i alumnes – i les enciclopèdies – han de fer com si creguessin que els disbarats de la física aristotèlica fossin una gran aportació per a l'avanç de la ciència.

    Els llibres de text i les enciclopèdies continuen afirmant en fals que l'Església catòlica fou una mena de salvadora de la cultura clàssica i una impulsora de la ciència. Allò que haurien d'explicar és que l'Església monopolitzà el saber i fou el principal obstacle per l'avançament de la ciència.

  Bé, més exactament, l'Església catòlica fou – i és encara ara – un colossal instrument de control ideològic de les amples masses, un instrument al servei de les monarquies aristocràtiques. O, dit d'una altra manera, a Europa, la classe dels grans propietaris de terra estructuraren el seu domini polític per mitjà de la monarquia i de l'Església catòlica.

   Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies és que la filosofia aristotèlica-tomista fou l'instrument d'opressió amb el qual l'Església catòlica ofegà el sorgiment de la ciència. Per exemple, no expliquen prou a bastament que el cardenal Roberto Bellarmino era ''l'autoritat científica'' que havia de jutjar les teories físiques d'En Galileu. No solament acusava a Galileu d'anar contra el dogma de l'Església, sinó que el cardenal pretenia demostrar la ''inconsistència'' de la física galileana amb argumentacions basades amb la física aristotèlica (No expliciten, els llibres de text, que En Bellarmino fou canonitzat al 1930 pel Papa Pius X, en recompensa la seva tasca repressora abominable).

   El trencament del monopoli ideològic fou dut a terme amb la revolució luterana. Amb En Luter s'establí el principi de la llibertat de consciència del ''cristià''. O sigui, si es fes una història de la filosofia no manipulada, la revolució luterana figuraria com un dels punts més àlgids de la història.

   La denominació de ''guerres de religió'' serveix per amagar la dimensió històrica de la ideologia luterana.

    A l'Estat espanyol no hi hagut edició de les obres d'En  Martí Luter. Als darrers temps s'han editat qualques obres sobre el reformador. Es pot comprovar que la bibliografia sobre En Luter és miserable. S'ha de suposar que els intel·lectuals espanyols i catalans, majorment, no han llegit les obres d'En Luter.

    El pensament de Luter recollí i feu efectiu la nova sensibilitat moral i intel·lectual. Foren les idees del frare agustí les que commogueren el món.

   A diferència d'En Pau de Tars, En Martí Luter ni tenia converses amb Jesús ni feia miracles. Certament, era el nunci de la Reforma, però la commoció que provocava la seva paraula era deguda a l'ordre racional del seu discurs.

    No foren els filòsofs renaixentistes els nuncis d'un nou ordre moral. La influència d'aquells filòsofs – majorment, platonitzants – no anava molt més enllà dels cercles intel·lectuals (Les amples masses d'Europa ni se'n adonaren que existia una cosa a la qual els cultivats en deien el Renaixement).

   Tot i que N'Erasme de Rotterdam era el teòleg més distingit i admirat, el seu discurs reformista no anava molt més enllà dels cercles eclesiàstics i universitaris (Universitaris, sí, però tenint en compte que les Universitats al segle XVI continuaven estant sota el monopoli de les ordres religioses, i que els estudiants eren frares que feien la llicenciatura de Teologia).

 

   A destacar que, a un moment determinat, el reformista Erasme declarà la guerra a la reforma luterana.

   S'ha de subratllar: En Martí Luter, un humil frare agustí de la petita població d'Eisleben, va commoure Alemanya – i Europa – degut a la força del seu discurs. O sigui, el discurs d'En Luter era a l'abast de les amples masses i afectava  individus de les diverses classes socials.

  Sovint, En Luter demanà el suport de la classe aristocràtica dels diversos Estats alemanys, però el discurs luterà igualment era fet seu per les amples masses alemanyes.

  Quan es faci una Història de la Filosofia més objectiva, llavors es posarà de relleu que fou el pensament d'En Luter el que provocà les primeres grans revolucions democràtiques triomfants.

   Fou En Luter el qui elaborà l'argument modern en defensa de la llibertat de consciència.

Reprodueixo uns paràgrafs del meu escrit El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme

, que fan així:

    Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.

   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució, i no reforma, s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:

...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat...Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig d'En Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma. Les revolucions luteranes i les calvinistes mostren els greus errors de la teoria marxista. En Marx desplegà la teoria de ''les revolucions burgeses'', teoria segons la qual una classe social denominada ''la burgesia'' hauria encapçalat les revolucions contra la classe aristocràtica. Segons això, la dita burgesia hauria utilitzat la classe obrera per a derrotar la noblesa i instaurar la ''democràcia burgesa'', un sistema polític per mitjà del qual la dita burgesia explota la classe obrera. En contra de la teoria marxista, resulta evident que l'aristocràcia participà de manera decisiva les a les primeres grans revolucions democràtiques. A la revolta luterana contra el Papa i contra l'emperador, una gran part dels prínceps alemanys aportaren els seus exèrcits en suport del nou ordre luterà. I la petita noblesa en bloc s'enfrontà a Roma i a l'emperador. Semblantment, la noblesa de Ginebra, d'Holanda, de Dinamarca, Noruega i Suècia, d'Escòcia i d'Anglaterra, fou la classe social que encapçalà les revolucions democràtiques contra la monarquia absoluta i l'Església catòlica. El concepte amb la denominació de ''burgesia'' és confús, es presta a la manipulació i a la mentida. Igualment confusionari és la denominació de ''revolució burgesa''. En contra de Marx i els marxistes, les elits econòmiques modernes – grans comerciants i industrials, banquers, financers – majorment han fet costat als governs conservadors de signe aristocràtic i han pres partit contra les reivindicacions democràtiques. Per posar un referent pròxim: els industrials i comerciants catalans del Principat, en conjunt, donaven suport a les formacions polítiques conservadores. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista i, segurament, l'home més ric del Principat, alhora que impulsava un catalanisme conservador, donava suport polític als governs dretans de la monarquia espanyola; als anys vint, fins i tot fou ministre del govern de N'Antonio Maura. A les eleccions de 1931, En Cambó no aconseguí l'acta de diputat; ni tampoc l'aconseguí a les eleccions de 1936. S'ha d'entendre que la classe obrera catalana i les amples capes populars havien donat l'esquena a la Lliga. Iniciada la guerra civil, En Cambó, des de l'exili, va fer públic el seu suport al general Franco; i, més encara, contribuí econòmicament en suport del bàndol rebel. Fent un tall a l'ordre del discurs, ens centrarem a qüestions de l'època actual. A parir del segle XIX, com es sabut, la filosofia dominant al món fou el Positivisme. El Positivisme i els corrents positivistes són predominants al món fins al dia d'avui. Davant aquesta deriva filosòfica, la pregunta seria: Si, tal com afirma el Positivisme, la filosofia ha de cedir el pas a la ciència, hauria de sorprendre que encara no s'hagi fet efectiu el traspàs. Les constants proclames positivistes s'han mostrat com a simples bones intencions. No hi ha hagut la suposada solució positivista per als greus conflictes socials, polítics i econòmics que afecten al món. La tesi principal del Positivisme s'ha demostrat que era falsa. S'ha comprovat que era fals, en efecte, suposar que la ciència podria solucionar els conflictes humans. És un miratge o un engany donar per suposat que ''uns experts (científics) en qüestions socials'' resoldran els conflictes socials. És un miratge o un engany suposar que ''uns experts en economia'' resoldran les crisis econòmiques. D'antuvi, les elits capitalistes impulsaren la formació d'experts en temes socials que, segons l'esquema positivista, havien de resoldre els conflictes socials. O sigui, d'antuvi, els capitalistes promogueren la substitució de l'exercici de la ''la voluntat general'' per les ''solucions'' dels experts. El primer gran intent, l'ús de la sociologia per a resoldre el conflictes, fou un fracàs. Va resultar que cadascuna de les formacions polítiques confrontades disposà dels seus experts en ciències socials (Cal subratllar que En Marx s'apuntà a la nova moda i es declarà científic de la societat i científic de l'economia). El segon gran intent. A començaments del segle XX, les elits capitalistes iniciaren la gran estratègia per tal de guanyar la guerra ideològica en defensa dels interessos del gran capital. L'estratègia capitalista consistí en intentar fer seva la nova ciència denominada ''economia''. Els grans financers ianquis es situaren a l'avantguarda de l'ordre de la batalla ideològica. La nova moda consistí en crear Universitats o Centres d'investigació científica per mitjà de fundacions, de manera que els magnats capitalistes restaven com els mecenes de la ciència. Per suposat, els equips directius de les fundacions eren nomenats pel magnat fundador. Exemple aclaridor: En John Rockefeller, amb el seu afany de poder ideològic, als anys 1920, va fer grans aportacions a la London School Econòmics a fi de difondre la teoria de l'economia ''liberal'', la que postula la llibertat total del mercat. S'iniciava l'era dels ''Think Tanks''. Entre aquests, destacà la Mont Pelerin Society, impulsada per l'economista-filòsof En Friedrich Hayek. Ha de restar clar: En Hayek fou contractat per la LSE perquè el seu currículum s'acomodava als projectes d'En Rockefeller. Per suposat, la Mont Pelerin fou possible perquè En Rockefeller es feia càrrec de les despeses.

L'ús de les teories econòmiques com a instrument de lluita ideològica ja venia de lluny. Ho explico al meu post Hayek i Popper | quetgles: De bell antuvi, els teòrics de ''l’economia polític'' aportaren els seus ''sabers econòmic'' en suport d’una determinada ideologia. A principis del segle XIX, el Parlament britànic prohibí les associacions sindicals obreres – les ''unions'' – . En David Ricardo i En James Mill van fer costat a la prohibició; feren pública la seva ''opinió d’experts'', segons la qual els sindicats esdevenien un fre per al desplegament econòmic. En Thomas Hodgskin, en canvi, també com a savi economista, explicà que el capitalisme es basava en la injustícia i en els privilegis dels capitalistes. Ricardo, Mill, Bentham, representaren l’economia ortodoxa (''utilitarista''), En Hodgskin, la radical, la revolucionària. I uns anys més tard En Marx, a Londres estant, començaria a elaborar ''El Capital''.

D'antuvi i fins avui, les elits capitalistes disposaren d'enormes avantatges respecte a la guerra ideològica. Els mitjans de comunicació eren empreses que rutllaven a la manera capitalista i el seus propietaris eren majorment empresaris capitalistes. I, en canvi, les organitzacions socials de caire obrerista sempre han estat en inferioritat de condicions.

Certament, a vegades qualque capitalista dóna suport a projectes obreristes, com fou el cas de N'Engels que va prestar ajuda econòmica a En Marx i, posteriorment, es feu responsable de l'edició de ''El Capital'' (Per posar un exemple pròxim: En Pere Portabella, fill del capitalista Antoni Portabella, propietari de Danone, fou un activista del PSUC i dels projectes culturals del partit).

Actualment, a Europa, els grans mitjans de comunicació majorment són empreses capitalistes; les excepcions són les dels mitjans de propietat de l'Estat.

S'ha de subratllar que tot i que les empreses de la comunicació es presenten com a societats anònimes, de fet sempre tenen un ''amo'', sempre hi ha un gran magnat que és el qui disposa de la majoria d'accions de l'empresa mediàtica i el qui estableix la línia ideològica del mitjà.

En aquest camp de batalla, és evident que les forces són desiguals: les formacions de caràcter obrerista disposen de pocs mitjans, i les grans empreses mediàtiques són propietat dels grans capitalistes i despleguen, sense excepció, una ideologia en defensa de ''la llibertat de mercat''.

Al camp de batalla purament ideològic, podem constatar que, a partir dels anys 1980, es manifesta una retirada contínua de les forces intel·lectuals d'esquerra.

La desfeta imprevista de l'URSS al 1990, va significar la gran crisi dels partits comunistes d'Europa. En paral·lel, els filòsofs i els intel·lectuals marxistes es trobaren derrotats i desorientats.

Per altra banda, es va posar de manifest que ''la filosofia'' era una planta que no aconseguia arrelar als països de règim comunista.

Per a que resti dit: De bell antuvi, els partits comunistes s'organitzaren de manera que fos impossible l'exercici de la democràcia interna. Una vegada que ha consolidat el seu control sobre el comitè central, el Secretari General esdevé una mena de Pontífex. Amb la ciència marxista al seu servei, el Secretari general es reconegut com a màxima autoritat científica referit a temes socials, polítics i econòmics.

S'ha de comprendre que aquest sistema d'ordenació de ''la ciència'' no deixava marge per al debat filosòfic. Tan bon punt un membre del partit pretenia desplegar unes idees confrontades a les del Secretari General aquell hom ''queia en desgràcia''. A una fase posterior, els líders marxistes, és a dir els Secretaris Generals, rebutjaren l'estalinisme al que consideraren una degeneració burocràtica de ''l'Estat obrer soviètic'' i de la Tercera Internacional.

Es pot constatar fàcilment que al conjunt de països de règim comunista no aparegué ni una sola figura destacada de la filosofia, excepció feta dels ''grans líders'' del Partit.

Els pocs noms de filòsofs marxistes contemporanis corresponen a personalitats majorment d'Europa. Destaquen els autors de l'Escola de Frankfurt (Marcuse, Habermas, Adorno...) i N'Althusser.

A partir de la II Guerra, les elits capitalistes han estès per tot arreu les seves organitzacions de caràcter ideològic, les nord-americanes en avantguarda. Tot de d'Universitats, Centres d'Investigació i Societats de ''savis'' han estat creats en funció dels interessos de les elits de l'Imperi.

La nova estratègia de l'Imperi incorpora el recent creat exèrcit d'economistes que ha esdevingut la punta de llança de l'ofensiva ideològica capitalista.

A la fase actual de la lluita de classes, les elits capitalistes han desplegat l'ofensiva ideològica, i les organitzacions treballadores són a la defensiva.

Les elits han deixat la filosofia en un segon pla, com si fos una arma poc segura i d'escassos rendiments.

   Les elits van decidir substituir els filòsofs pels teòrics de l'economia, pels grans gurus de la ''ciència econòmica''.

   Karl Popper amb la seva famosa obra liberal ''La societat oberta i els seus enemics'', fou declarat com a ''filòsof màxim'' per les elits capitalistes. Però l'obra teòrica de Popper sobre la falsabilitat de la metodologia científica defuig dels interessos de les elits; no els resulta útil per al reforçament del seu predomini ideològic.

  En Friedrich Hayek (originàriament, Von Hayek) esdevingué el gran guru de les elits neoliberals  (També anomenats ''neocons'').

   Certament, als anys trenta, la teoria econòmica d'En Keynes guanyà la partida a la d'En Hayek, però no era el cas que En Keynes negués o fes crítica al sistema capitalista.

   Als anys 1980, les elits capitalistes decidiren imposar la teoria econòmica (i la filosofia) d'En Friedrich Hayek. S'inicià l'època de la política econòmica dels neoliberals o neoconservadors, amb Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit.

Com a indicador notable de l'orientació neoliberal dels capitalistes catalans i de CIU podeu veure la web ''Gruphayek''. Com ells mateixos declaren, el Gruphayek o Grup Hayek pretén ésser el principal ''Think Tank'' català. La versió espanyola del ''Grup de Reflexió'' seria la Faes, presidida per l'expresident José María Aznar.

   El Crac del 2007 ha posat de manifest el fracàs de la política econòmica neoliberal.

    La Crisi econòmica no solament mostra el fracàs de la política dels neocons. També fa patent a les amples masses treballadores el fracàs dels partits socialdemòcrates.

   Tothom ha vist que la pretensió dels partits socialdemòcrates de fer d'administradors de ''l'economia de lliure mercat'' era una il·lusió, un pur miratge. Com indicaven a bastament les estadístiques, durant aquests últims trenta anys les elits capitalistes ianquis han anat incrementant la seva porció de la renda nacional alhora que, inevitablement, s'estancava l'augment salarial de les classes treballadores (O sigui que els capitalistes feien seu l'augment de la productivitat derivat de les innovacions tecnològiques).

En Barack Obama, al discurs d'investidura, reafirmava la bonesa del sistema capitalista malgrat de la catàstrofe provocada pel Crac financer del 2007. Deia N'Obama: ''La nostra economia s'ha debilitat enormement degut a la cobdícia i a la irresponsabilitat de qualcuns'', i, tot seguit, referint-se al sistema capitalista (al ''lliure mercat''), expressava la valoració tradicional, a la manera d'En Hayek, dient ''la seva capacitat (del capitalisme) de generar riquesa i estendre la llibertat no té igual''.

Segons aquest discurs - i segons el programa polític desplegat fins ara -, l'acció política ha de consistir en un rearmament moral i ha de tenir el propòsit d'eradicar el mal moral (Bé, sembla que

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb