El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'aristocràcia i la burgesia espanyoles. De revolució burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai.

quetgles | 19 Gener, 2017 08:54

           L'aristocràcia i la burgesia espanyoles. De revolució burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai.  

 

 

 

    Des del segle XIX, la base intel·lectual del discurs social i polític a Espanya i a Catalunya majorment és esbiaixat en el sentit que és un discurs que interpreta de manera distorsionada la realitat social de l'Estat espanyol.

     Exposaré un seguit de breus comentaris, a
manera de lluernes, per tal de fer un poc més de llum al debat ideològic català.

    Aclariment previ: Des de l’antiguitat, la classe social dominant ha sigut la dels grans propietaris de terra. A Roma es denominaren
”patricis” (els forjadors de la pàtria i els seus descendents); però, la denominació més universal ha sigut la de ”l’aristocràcia” o ”la noblesa”. El nom de ”oligarquia” es una altra denominació de la dita classe social.

Al llarg del segle XIX, les diverses reformes legislatives democràtiques a l’Estat espanyol (Les primeres foren les de les Cortes de Cádiz, 1811) rebaixaren l’estatus de l’aristocràcia espanyola; al 1837, fou abolit el ”règim de senyoriu”. Durant el segle XX, continuaren les reformes democràtiques per tal d’eliminar els últims privilegis legislatius de la noblesa. Però encara es va haver d’esperar a l’any 1984 per abolir el dret de passaport diplomàtic del que encara gaudien ”los grandes de España”.

Certament, des dels anys 30 del segle passat, es pot afirmar que l’aristocràcia espanyola va deixar de figurar com a classe social específica, segons la legislació. Però allò que interessa subratllar és que les famílies aristocràtiques espanyoles continuaren disposant d’immensos recursos econòmics i socials.

Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa és la classe dominant a l’Estat espanyol des de la formació d’aquest Estat al 1714 (com a conseqüència de la victòria franco-espanyola a la guerra de successió).

Qüestió de noms: uso l’expressió
”oligarquia castellano-andalusa” per tal de destacar el nucli dur de la classe dominant a l’Estat espanyol. Pel contrari, l’expressió ”oligarquia espanyola” és més confusa posat que amaga la confrontació entre la nació
imperialista, l’Espanya estricta (el que era la Corona de Castella), i les nacionalitats sotmeses (Galícia, Euskadi i Catalunya).

   Qüestió de noms: S’ha d’entendre que fins als anys 1930, els membres de les famílies aristocràtiques constituïen la base majoritària de l’oligarquia. O sigui, s’ha d’entendre que l’oligarquia incloïa un nombre creixent d’individus sense títol nobiliari però formant un sol bloc de classe dominant integrats amb l’aristocràcia.

   Aclariment: L’aristocràcia catalana (de la Catalunya sencera) fidel als interessos de la nació va desaparèixer de l’escena històrica com a conseqüència de la derrota a la Guerra de Successió. Només va romandre la noblesa catalana botifler, la qual va quedar formant part del conjunt de la noblesa espanyola. O sigui, a partir de 1714, l’aristocràcia catalana va restar absolutament desnacionalitzada.

   Aclariment: El grau de poder i de prestigi de l’aristocràcia espanyola (al igual que les diverses aristocràcies) es basava en la propietat de la terra. Es pot dir que el conjunt dels latifundistes era quasi idèntic als dels grans aristòcrates. O sigui, fins al segle XX, molt rarament es podria donar el cas d’un gran terratinent espanyol sense títol nobiliari. Els ”grandes” de l’aristocràcia d’Espanya (uns cinc-cents) eren els majors terratinents de l’Estat. La ”grandesa” dels ”grandes” era proporcional a l'extensió de les terres de cadascun.

   Tesi: Si bé la propietat de la terra era la base econòmica de la noblesa, des de sempre els nobles van participar en altres activitats econòmiques per tal d’incrementar la seva riquesa. A l’època moderna, s’incrementà la participació dels aristòcrates en activitats econòmiques relacionades amb la indústria i el comerç.

   Per posar un exemple aclaridor: La introducció del molí de vent (segle XII) fou l’avanç tecnològic més important de la baixa edat mitjana. Doncs bé, els terratinents, o sigui, els nobles, de bell antuvi, decretaren el monopoli del molí de vent. Per descomptat, els senyors no s’ocupaven directament de l’explotació industrial dels molins, explotació comercial que era una concessió del senyor.

   Tesi: A part del benefici de la producció primària dels seus latifundis, en tot temps, les diverses aristocràcies han intervingut en l’activitat econòmica, però sempre a la manera aristocràtica: per mitjà de privilegis, monopolis, concessions i llicències.

   A manera d’exemple: Com a cosa inaudita, N’Alfons XIII tenia un patrimoni més aviat escàs (No era propietari de cap gran finca). Posat que amb el pressupost de la casa reial no cobria les seves despeses, el rei participà en nombroses iniciatives de les elits econòmiques madrilenyes, de manera que en poc temps aconseguí una millora substancial dels seus ingressos.

En referència a l’Estat espanyol i al segle XX, passo a exposar els següents enunciats:

   Tesi: No és el cas que l’aristocràcia com a classe dominant tradicional fos substituïda per la burgesia moderna.


   Tesi: Fou la pròpia classe aristocràtica la que establí la manera de com fer front a les amenaces de la modernitat sense perdre la seva hegemonia econòmica i social.

   L’aristocràcia espanyola anà incorporant als
seus cercles socials nombrosos grups d’individus no pertanyents a la noblesa. Aquest nou conglomerat social es correspon amb la denominació de ”oligarquia castellano-andalusa”, denominació que faig servir preferentment.

   Tesi: Els jerarques de l’Església catòlica també formaven part essencial de l’oligarquia castellano-andalusa.

   Que resti clar: No és el cas que a l’Estat espanyol hi hagi cap jerarquia catòlica no sotmesa a l’espanyola (Si de cas, la del País Basc, als anys trenta, en seria una excepció).


   Tesi: Aquesta oligarquia, tot i centrar el seu poder econòmic en la renda de la terra, disposava també del control de les grans finances, i participava en la major part de grans projectes econòmics de l’Estat. Els oligarques eren els accionistes majoritaris de les noves grans empreses com eren la telefònica estatal, els ferrocarrils, les elèctriques, aviació, els embassaments i d’altres.

   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa del segle XX mantingué el control dels poders de l’Estat; de l’exèrcit i del Poder judicial, en especial.

   Tesi: La imprevista instauració de la República Espanyola fou entesa per l’oligarquia com a una greu amenaça al seu domini. D’aquí que, d’immediat, inicià la conspiració contra la República (El general Sanjurjo feu el primer intent de cop d’Estat al 1932).

   Tesi: La jerarquia catòlica espanyola (la catalana en formava part) va constituir una peça clau de la conspiració contra la República. I no fou solament que la jerarquia disposés del consentiment del Vaticà, sinó que el seu cap, En Pius XI, s’implicà personalment en la conspiració. La trama conspiradora del Papa era cent vegades més potent que la dels agents d’En Mussolini.

   L’oligarquia guanyà la guerra i anorreà les conquestes socials de la República.

   Tesi: El Règim del general Franco fou
expressió dels interessos de l’oligarquia (Cal recordar que, al cop d’Estat de 1936, dels vuitanta-vuit generals de l’exèrcit espanyol solament dos es mantingueren fidels a la República).

   Tesi: No és el cas que amb la denominada
Transició Democràtica Espanyola l’oligarquia deixés d’ésser la classe social dominant. Ans al contrari, l’oligarquia negocià amb l’oposició democràtica des d’una posició de força de manera va mantenir intactes els seus privilegis i el seu poder.

O sigui,

   Tesi: L’oligarquia espanyola mai ha sigut
vençuda per una revolució democràtica (una ''revolució burgesa'',  diria En Marx).

  Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant, continua administrant les corporacions financeres i continua controlant els mecanismes de poder de l’Estat espanyol.

   Exposats els enunciats precedents, he de
fer un seguit de consideracions que mostren la inconsistència del discurs polític de les formacions polítiques de l’esquerra de l’Estat espanyol.

   Des de l’esclat dels conflictes socials a principis del segle XX, el discurs polític de l’esquerra s’afanyà a imitar el discurs de l’esquerra europea. Els partits obreristes i els sindicats obrers feren seus els plantejaments marxistes i anarquistes més generals.

   Per a centrar la qüestió: Les formacions
obreristes basaren el seu discurs en ''el conflicte de classes entre la burgesia i el proletaria''.

    Les formacions obreristes de les diverses
nacions de l’Estat espanyol, tot i que posteriorment van   suprimir les crides a la insurrecció armada, han mantingut el discurs marxista fins a l’actualitat.

    Al voltant d’aquesta qüestió, exposaré una bateria de comentaris que mostren el biaix del discurs de les formacions obreristes.

''Burgesia espanyola''.

    Sostenen que el conflicte bàsic a l’Estat espanyol és entre una suposada burgesia i un suposat proletariat, reproduint així el discurs marxista.

    Als anys 30, certament s’havia dut a
terme una modesta revolució industrial a l’Estat espanyol, però aquesta industrialització es concentrava a Catalunya Principat i a Euskadi (També abastava a les zones mineres asturianes).

   Per altra banda, a Catalunya l’expansió industrial (tèxtil, bàsicament) es concentrava al Barcelonès.

   Tesi: El concepte de ”burgesia espanyola” no s’adequava a la realitat social de l’Estat. Era un concepte arbitrari, que encobria l’autèntica realitat social que era l’oligarquia catellano-andalusa. El concepte de burgesia industrial només es corresponia amb la realitat social catalana o basca, però no en absolut a la realitat social de l’Espanya pròpiament dita.

    Es podria pensar que a Madrid havien aparegut qualcunes grans empreses de manera que també hi hauria una burgesia madrilenya encara que fos modesta. Però aquesta suposició seria errònia. La realitat social del Madrid dels anys trenta era una continuació d’una realitat social on l’oligarquia mantenia el monopoli dels principals recursos econòmics, cosa que havia fet sempre.

   Per descomptat, en referència a Madrid,
l’oligarquia era el nucli de les societats anònimes que controlaven nous monopolis econòmics de la ciutat. No hi havia un sol moviment econòmic que no estigués controlat i utilitzat per l’oligarquia. Eren individus de l’oligarquia els qui constituïen les noves societats econòmiques madrilenyes. L’oligarquia, tal com havia fet sempre, establia els nous monopolis comercials i industrials de
Madrid. Així, sorgiren les grans companyies d’electricitat, d’aigües, telefònica, del transport urbà,  aèria, de ferrocarrils,  de grans empreses comercials i d’altres.

   Actualment, l’oligarquia manté el seu domini de classe. Respecte a això, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit meu (Espanya impossible) que fan així: ”Podria semblar que, a començament del segle XXI, l’Estat espanyol havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem enganyar,  haurem de veure que ni l’oligarquia ni l’Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint el seu poder i els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l’oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica. La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d’aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d’Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors
és que ha estat l’oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l’aire d’una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

  A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil.
Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

   Tesi: la major part dels individus que conformen la denominada “gran burgesia espanyola” establerta a Madrid no són una suposada segona generació d’industrials, uns fills d’uns suposats capitans d’indústria. Més aviat són la nova figura de l’oligarquia. majorment són oligarques, o clients principals de l’oligarquia.

   Madrid és ple de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d’indústria.

   Ja durant el franquisme, l’oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més populosa de l’Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s’hagués iniciat una política d’estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d’indústria.

   Durant el franquisme i després, fins el dia d’avui, s’ha seguit aplicant el mètode econòmic de l’oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l’Estat. Per suposat, les conseqüències d’aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d’àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular”.




   Als anys trenta, el discurs de les formacions obreristes no solament era esbiaixat per a definir la classe dominant. De manera semblant, feia un
plantejament esbiaixat sobre un suposat proletariat i, alhora, cultivava amb delectació el mite del poder revolucionari del ''proletaria''. Es pot dir, sense exagerar, que el discurs obrerista era mitòman, de manera exaltada. Ho eren les formacions llibertàries, en especial, però també el PSOE de Largo Caballero.
   Dit de manera esquemàtica, el discurs de les formacions obreristes creava el mite d’un proletariat espanyol gegant, amb força més que sobrada per
trencar les cadenes socials. El discurs establia els seus fonaments teòrics en la confrontació de la burgesia espanyola i el proletariat, però ambdós
conceptes expressaven miratges, no realitats.


   Tesi: No hi havia una burgesia espanyola com a classe sorgida de la revolució industrial, per la senzilla raó que a l’Espanya estricta no es va
donar la revolució industrial. Així, per exemple, les empreses comercials i industrials del Madrid de 1930 eren un monopoli de l’oligarquia. O sigui, no fou el cas que a Madrid
aparegués una burgesia industrial com a nova classe que competís amb l’oligarquia. Per suposat, la burgesia tradicional, la dels menestrals i dels petits
comerciants, que tenia segles d’existència sí era present a les ciutats espanyoles,  tan endarrerides i poc poblades.
Respecte a la significació de la burgesia espanyola, es pot fer el següent enunciat: L’Espanya de 1930 estava sotmesa a l’immobilisme social decretat per l’oligarquia.


     Tesi: Als anys trenta, la burgesia i les classes treballadores urbanes de l’Espanya estricta, eren una continuació de la burgesia tradicional i de les classes treballadores urbanes de sempre (Els menestrals constituïen el gruix de la burgesia industrial tradicional; i la major part dels treballadors urbans ho eren dels tallers dels menestrals). O sigui, la burgesia moderna era totalment absent.


    De bell antuvi, l’ús del terme ”burgesia” ha sigut un niu de confusió. Els teòrics socials, majorment, equiparen ''burgesi'' amb la classe dels capitalistes. Sovint es deixa de banda el fet social determinant: que els menestrals i els petits comerciants constituïen la base dels burgs. Tots aquells burgs on no s’ha produït la revolució industrial fan testimoni del manteniment de la menestralia i del petit comerç tradicionals.


    Respecte de la realitat social de la burgesia i dels treballadors industrials urbans al Principat dels anys
trenta, és veritat que hi havia hagut una modesta revolució industrial (amb la indústria del tèxtil com a nucli); és veritat que havia aparegut la nova burgesia industrial capitalista i el proletariat de
les grans empreses. Però, respecte a això, s’ha de fer el següent aclariment.  Allò a considerar: Que la
revolució industrial catalana es concentrava a Barcelona i al seu anell industrial. Que a la majoria de les comarques catalanes (i a
Barcelona mateix) continuava immòbil
l’estructura econòmica i social de sempre.


    S'ha de saber: Al costat (i en contra) del concepte marxista de ''revolució burgesa'',  els capitalistes ianquis (En Rockefeller,  primer gran promotor) difongueren el concepte de ''revolució burgesa'', segons el qual l'activitat dels emprenedors,  quan es dóna un marc de lliure comerç,  crea riquesa i llibertat (En Fredrich Hayek, el guru dels neocons, fou promogut per En Rockefeller,  als anys 20) 
Però la nova burgesia barcelonina dels anys vint i trenta en lloc d’impulsar una ''revolució burges'' va portar una pràctica social i política confrontada
les demandes de les classes treballadores, i en tot moment es va mostrar inclinada a pactar amb les forces més reaccionàries (En Francesc Cambó, el
líder de la Lliga, al 1936,  iniciada la guerra civil, va fer una proclama a favor del general Franco, i d'immediat va fer generoses contribucions econòmiques al bàndol colpista).
   La nova burgesia catalana dels anys vint i trenta no estava per cap tipus de ”revolució burgesa”. I els que donaven suport al catalanisme ho feien majorment per mitjà de formacions polítiques dretanes.
   El proletariat de l’Estat espanyol, definit a la manera marxista com al conjunt d'obrers de les grans empreses industrials, abastava solament una petita porció de les classes treballadores. El proletariat català era sens dubte el més nombrós de l’Estat. Però s’ha d’entendre que estava concentrat a l’àrea industrial del Barcelonès i que els obrers de les grans fàbriques continuava essent una porció modesta del total del treballadors catalans.


Tesi: El proletariat espanyol dels anys trenta fou' ''un tigre de paper''.


Les formacions obreres dels grans nuclis industrials
tingueren una capacitat d’organització i de mobilització,  al costat de la qual  els gremis tradicionals no tenien color  . Per altra banda, s’ha d’entendre que aquesta gran capacitat d’organització dels obrers catalans era semblant a la dels obrers d’altres àrees industrials d’Europa.

     Però a diferència de les de l’Europa
democràtica, les formacions obreres catalanes – i les de la resta de l’Estat –, debut a la seva aparent fortalesa semblaven un colós revolucionari, un tigre
disposat a saltar. Però haurem de veure que, en realitat, era ”un tigre de paper”.


    Tesi: Fou per causa de l’endarreriment social i polític de l’Estat espanyol que les organitzacions obreres de les àrees industrials tingueren una
incidència social tan accentuada.
   A principis de segle, les organitzacions obreres que sorgien a l’Estat espanyol anaven més enllà dels objectius sindicals.  Però a l’Estat espanyol no s’havia produït la revolució democràtica.
L’oligarquia tractava d’acomodar-se a la modernitat però sense voler cedir cap parcel·la de poder.


   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa, alhora que parlava d’europeïtzació i de modernització, intensificà la repressió contra les demandes de les classes oprimides de les diverses nacions de l’Estat.
L’oligarquia refermà la seva aliança estratègica amb l’Església catòlica per tal de bastir una ciutadella conservadora.


   Tesi: La multiplicació d’organitzacions obreres i l’expansió de les grans centrals sindicals (la CNT i
la UGT, bàsicament) esdevingueren el gran instrument de les classes treballadores per a reivindicar l’establiment dels drets democràtics més elementals.
   En referència a Catalunya, el moviment obrer català va caure dins una fatal deriva espanyolista.
   Tesi: Les organitzacions obreres de Catalunya, majorment, rebutjaren les reivindicacions del catalanisme polític. A la revolta de ”solidaritat
catalana”, les organitzacions obreres del Barcelonès hi contraposaren ''la solidaridad obrera''.


    De bell antuvi, el que seria el sindicat majoritari a Catalunya, adoptà la denominació de Confederación Nacional del Trabajo (CNT, amb les sigles). La
CNT va decidir usar l’espanyol com a llengua vehicular. A més a més, els dirigents del sindicat van incloure a la denominació del sindicat el terme
”nacional”, però amb aquest ”nacional” es referien a ”la nació espanyola”. Els líders anarquistes
declararen, majorment, que el concepte de ”nació catalana” era una invenció de la burgesia catalana.   (Per cert, l’ús del terme ”nacional” no pot ésser més
contradictori per una formació obrera que es declara anarquista).

   Per entendre la cosa: A Barcelona i al cinturó industrial de Barcelona,  a la major part de grans empreses,  era molt elevat el percentatge de treballadors immigrats castellano-parlants. La conseqüència fou que la minoria de treballadors espanyols s'imposà grollerament i negà els drets elementals dels treballadors catalans. Els líders anarquistes feien com si ni s'adonessin que el seu anticatalanisme era una deriva de l'oligarquia espanyola,  com si no s'adonessin que la imposició del seu espanyolisme era una conseqüència de l'opressió a que estava sotmesa Catalunya Catalunya Sencera) des de 1714.

    Per entendre la cosa: El gran líder anarquista En Buenaventura Durruti,  nascut al si d'una família obrera de Lleó; traspuava l'espanyolisme barroer de la plebs castellana. Con a indicador: Dos germans de N'Urruti s'inscrigueren a Falange espanyola,  formant part dels escamots feixistes contra el sindicats obrers.

 


Per a entendre l’extraordinària expansió de les organitzacions obreres (de les centrals sindicals, especialment), podeu veure el següent enunciat:

   Tesi: A una època d’agreujament dels conflictes socials, les organitzacions obreres de les grans àrees industrials (Barcelona, Bilbao, Astúries, Madrid)
esdevingueren el pal de paller de la resta d’àrees, socialment més endarrerides (Madrid, tot i que no tenia de grans nuclis industrials, així mateix disposava de grans empreses de serveis que empraven un gran nombre de treballadors, com per exemple, les dels transport).

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb