El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat ''La filosofia i la religió sense caretes'', editat a la Xarxa com a post.

Les revolucions burgeses (reedició).

quetgles | 13 Gener, 2017 21:13

    

              Les “revolucions burgeses”, una mistificació d'En Karl Marx (Reedició).   

  En contra del que diuen En Marx i els marxistes, els capitalistes mai han tingut cap interès en fomentar les revolucions democràtiques;  si de cas, al contrari, han donat suport als moviments reaccionaris. 

    Són abundants els textos d’historiadors que descriuen la ideologia i la pràctica política dels capitalistes i la seva relació negativa amb la democràcia. Els historiadors catalans ho expressen clarament;   així, per posar un exemple,  vegeu aquest text:

  

   Als burgesos revolucionaris del XVIII i del XIX els interessava la democràcia censatària, és a dir, el dret a vot dels majors contribuents; era la democràcia dels rics. Per posar un exemple del que significava el vot censatari a Catalunya, podem dir que l'any 1867 només tenia dret a votar el 2,5% de la població. A Catalunya, aquest mateix any només va exercir el dret de vot el 33% dels votants, és a dir, d'una població de quasi 1.700.000 habitants, en van votar solament 15.000. De la llibertat, l'únic que els interessava era, sobretot, la llibertat de comerç. Va ser la classe obrera catalana qui aviat es va adonar que la seva lluita per l'emancipació anava intrínsecament lligada a l'exercici real del dret a la llibertat d'expressió, associació i vot. Podem recordar la manifestació de Barcelona de1855 amb el lema "associació o mort".    La lluita per aconseguir el sufragi universal (masculí) tot i intentar-se al 1820-23, i al sexenni revolucionari, només es consolidà l'any 1890. Durant dos segles el moviment obrer i el conjunt de forces laiques i progressistes van haver de lluitar de valent per fer valer els seus drets a la llibertat. Van sovintejar clausures de locals, detencions, multes, judicis, etc. (La fi de l'Antic Règim i la industrialització 1787-1868, Josep Fontana,pàgina 341) .

 

     De bell antuvi, En Karl Marx va convertir  les expressions  de revolució burgesa i democràcia burgesa,  en  categories de la realitat social i històrica. El filòsof va construir les seves ciències – el materialisme històric i el materialisme dialèctic -, on el concepte de burgesia esdevé referent central.

     El pensador de Tréveris fa ús de les categories revolució burgesa i democràcia burgesa,  sense explicitar els exemples històrics concrets a que feia referència. Als seus escrits, abunden tot de tesis històriques sense que aportin proves o arguments o autoritats.  Declara com a vertaderes i indubtables les seves descripcions de les diverses situacions històriques.

      El pensador alemany sempre dóna per suposat que les revolucions democràtiques modernes foren encapçalades per la burgesia en la seva lluita contra l’aristocràcia dominant; que la burgesia hauria aconseguit que les demés classes socials, els proletaris inclosos, seguissin la bandera democràtica que havia aixecat contra l’Absolutisme.

    En contra de les tesis marxistes,  allò que mostra la història és que les revolucions democràtiques que esclataren a Europa a partir del segle XVI foren totes elles,  sense excepcions,  comandades per la facció renovadora de l'aristocràcia.

   Per entendre la cosa: A molts de països d'Europa (sobretot els d'arrel germànica),  l'aristocràcia s'escindí entre els conservadors (partidaris de l'absolutisme i el catolicisme) i els renovadors que donaven suport a la reforma protestant. Foren les forces armades de la facció renovadora feren possible la Reforma luterana.

   En paraules de l'historiador En John H. Elliot:  La fusió (entre els reformistes religiosos i l'aristocràcia renovadora) va culminar en poc més d'una dècada, ja que durant la dècada de 1550 i començaments de la de 1560 fou quan l'aristocràcia europea començà a acollir-se a la fe calvinista en nombre considerable.

    I també diu: En Calví mateix no tenia dubtes sobre la suprema importància de guanyar-se la noblesa per a la seva causa. Podeu  veure el llibre de N'Elliot a la xarxa:    La Europa dividida. 1559-1598 - Resultat de Google Llibres.

    Convé saber:  Les enciclopèdies i els llibres de text d'inspiració conservadora catòlica (com ho són,  majoritàriament,  els publicats a Espanya i a Catalunya) presenten la Ginebra calvinista com a una teocràcia i a En Calví com a un dèspota,  alhora que amaguen la qüestió essencial,  que En Calví,  el calvinisme,  posava les bases teòriques fonamentals de les futures repúbliques. També amaguen el funcionament plenament republicà del Consistori dels Ancians,  que regia la vida política i social de Ginebra.

    En Marx usa en dos sentits la categoria revolució burgesa. Quan es refereix a l’activitat revolucionària de la burgesia, majorment, empra la categoria en el sentit d’agent de la Revolució industrial;  un capità d’indústria o un comerciant que crea una línia de navegació son uns revolucionaris, a la manera que Marx escrigué:  La burgesia ha representat a la història un paper altament revolucionari (Manifest del Partit Comunista, pàgina 25); i a la pàgina anterior, la 24, es pot llegir: El descobriment d'Amèrica i la navegació al voltant d'Àfrica crearen un nou terreny a la burgesia naixent. El mercat de les Índies orientals i de la Xina, la colonització d'Amèrica, l'intercanvi amb les colònies, la multiplicació dels mitjans de canvi i de les mercaderies en general donaren un impuls no vist mai fins llavors al comerç, a la navegació, a la indústria, i, amb això, un desenvolupament ràpid a l'element revolucionari dins la societat feudal en descomposició.     L’altre sentit en que fa ús de la categoria de burgesia revolucionària és quan es refereix a les revolucions polítiques encapçalades – segons En Marx – per la burgesia. Però, es pot constatar que el filòsof de Tréveris fou molt gasiu a l’hora d’explicar de quina manera  va intervenir la gran burgesia en el procés revolucionari. En canvi, en el sentit primer – de revolució econòmica - hi ha una gran abundor de textos.    Sobre la revolució política de la burgesia, quasi no hi ha textos explicatius al Manifest del Partit Comunista; a la pàgina 29, es troba aquest text:  La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'empolainament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el “pagament al comptat” sense entranyes. Ha ofegat les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia petitburgesa en les aigües glaçades del càlcul egoista. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi i al lloc de les innombrables llibertats guanyades a pols i garantides documentalment ha posat l'única llibertat de comerç, sense escrúpols. En un mot, al lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques ha posat l'explotació oberta, desvergonyida, directa, àrida.     A un opuscle titulat La burgesia i la contrarevolució,  En Marx és un poc més explícit, i així, a la pàgines 2 i 3, escrigué: (Referint-se a la revolució anglesa de 1648) En 1648, la burgesia, aliada amb la nova noblesa, lluità contra la monarquia, contra la noblesa feudal i contra l’Església dominant.   Anàlisi del text.   Al 1648, encara no s’havia iniciat la Revolució industrial, fenomen que començà a la segona meitat del segle XVIII. Si el filòsof es volia referir  a la classe dels menestrals, llavors cometia una contradicció: la classe dels menestrals no era una burgesia nova. En Marx es refereix a una nova noblesa, sense explicar el significat. Contra la monarquia, diu.  El conflicte s’havia iniciat al 1642 entre el rei, En Carles I, i el Parlament anglès. El Parlament reclamava al rei el compliment de les lleis i la carta de llibertat; els parlamentaris reclamaven allò que els corresponia.   I contra l’església dominant:   En Marx s’inventa una altra expressió nova, misteriosa, de la qual no desxifra el significat.    I en aquest paràgraf no en diu res del proletariat, ni de les classes no burgeses.                 I en referència a la Revolució francesa, el text continua dient:     A 1789, la burgesia, aliada amb el poble, lluità contra la monarquia, contra la noblesa i contra l’Església dominant.    La revolució de 1789 havia tingut el seu prototip...únicament en la revolució de 1648, i la revolució de 1648 l’havia tingut en la rebel·lió dels Països Baixos contra Espanya...A ambdues revolucions , la burgesia era la classe que encapçalava realment el moviment. El “proletariat i les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia” no tenien encara els seus interessos separats dels de la burgesia.      Anàlisi del text.       La burgesia, aliada amb el poble. No especifica que s’ha d’entendre per poble;  tampoc aclareix de quina aliança es tracta.      En aquest text, estranyament, no fa referència a la pagesia tot i que constituïa la major part de la població.“proletariat i les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia” (l’entrecomillat és d’En Marx). És una mostra de la poca escrupulositat de l’autor a l’hora de fer ús dels conceptes. No sé si, al fons, aquesta manera “desembarassada” de manejar els conceptes constitueix el nucli de la denominada dialèctica materialista.    El proletariat, diu. Diu que el proletariat prenia part activa a la revolució anglesa de 1648.  Però, en altres escrits defineix molt clarament com a el conjunt dels obrers de la gran indústria moderna;  així a El Manifest, pàgina 31, està escrit: En la mateixa proporció en que es desenvolupa la burgesia, és a dir, el capital, es desenvolupa també el proletariat, la classe dels obrers moderns.  Hem de considerar que a 1648 encara no havia començat la Revolució industrial, i que no hi havia proletariat. Ni el capital ni el proletariat eren presents a les revolucions democràtiques de 1541 (Ginebra) 1566 (Països Baixos), 1648 (Anglaterra), 1688 (Anglaterra i Escòcia), 1776 (Estats Units) i 1789 (França).      Quines altres capes de la població?,  podríem preguntar a Marx; perquè, en realitat, si descartem la burgesia i el proletariat,  no hi ha mes capes de població urbana.    Les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia. Si es volia referir a la menestralia i als botiguers, llavors allò més propi hagués estat escriure “el proletariat, els menestrals i els botiguers”.    He de pensar que En Marx va fer recurs a aquest circumloqui en comptes d’usar les paraules exactes – menestral, botiguer – intencionadament, posat que en altres escrits diu que els menestrals formaven part de la burgesia tradicional.                En Marx deixa de banda la revolució primera i més important d’Europa, la Gloriosa, la que va tenir lloc a l’any 1688 a Gran Bretanya, aquella a partir de la qual s’establiren les bases de la monarquia democràtica del Regne Unit.    I també deixa de banda la revolució que instaurà la primera república moderna al món. No cita la revolució nord-americana que proclamà la independència a 1776.    Als seus escrits, sempre que tracten de revolucions burgeses, En Marx exalça la Revolució francesa com a  revolució burgesa que va commoure el món.     L’Univers ideològic francès  ha creat un immens imaginari on s’estableix la Il·lustració francesa i la Revolució francesa són els esdeveniments més importants que han contribuït a forjar el món modern. L’Univers ideològic de les esglésies marxistes actuals mantenen viva la tradició marxista clàssica sobre la Revolució francesa.      El sector progressista de l’Univers ideològic espanyol d’antuvi es va mostrar francesitzat. A l’Univers català,  després d’una llarga tradició antifrancesa que arrancava  de 1659,  també es va donar un corrent francòfil, corrent més o menys francòfil, de línia il·lustrada, laica i republicana. Però cap als anys 1970,  l’independentisme català va prendre clares posicions de denúncia de l’imperialisme francès i de les mistificacions culturals  de les elits franceses. 

    Tesi:  En Marx no fa d’investigador de la veritat històrica, sinó que manipula els fets històrics a fi de que encaixin al seu esquema del materialisme històric.    

 Tesi:  En Marx fa d’ideòleg i no té escrúpols a l’hora de presentar la denominada democràcia burgesa com el pitjor règim possible per a les classes treballadores. Per això identifica Capitalisme amb democràcia burgesa.

    Tesi: En Marx fa aquesta descripció catastrofista per a justificar la crida a la guerra civil i a l’establiment d’una dictadura.    En darrer terme, d’allò que es tractava era de pegar un cop d’Estat  i establir la dictadura del proletariat.

      Tesi primordial:  En contra de la teoria marxista, les revolucions democràtiques foren a benefici immediat de les classes populars, les quals eren l’agent històric.  

   Tesi primordial: Una vegada establert el règim democràtic, continuà el conflicte entre les elits econòmiques i les classes treballadores.  La lluita de classes, que menà a les revolucions i a les guerres civils, continuà amb uns altres protagonistes socials i en un altre escenari històric.  

  Tesi primordial:  No és el cas que el conflicte sigui entre les classes treballadores i la – denominada per En Marx – democràcia burgesa. La realitat històrica de les societats democràtiques modernes és que les classes populars es veuen obligades a lluitar en defensa de les seves conquestes socials i polítiques que abastaren amb les revolucions democràtiques. Les elits socials i econòmiques tracten d’augmentar el seu poder i blindar els seus privilegis; les classes populars tracten d’impedir-ho. 

    Al meu llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 48 i següents, explico de quina manera les classes populars aconseguiren la unitat ideològica per tal d’alliberar-se de l’Absolutisme i del despotisme de l’Església de Roma.  Per posar un exemple, al llibre esmentat, es pot llegir: 

     Si En Luter proclamà la llibertat del cristià, tot seguit, En Calví proclamarà la igualtat del cristià

. En Luter havia trencat el centralisme; En Calví establí el principi de l'autonomia de les assemblees cristianes locals. Certament, l'objectiu d'En Calví era de caràcter religiós. Allò que proposava era l'establiment de l'autèntica església cristiana. Però el projecte calvinista establia, de fet, la igualtat entre els cristians; eliminava tot tipus de jerarquia eclesial. I allò que més importa: feia valer l'emotivisme moral, principi que implica el reconeixement de la voluntat de la majoria. La Ginebra calvinista esdevingué la primera república; i la federació de cantons suïssos, majorment calvinistes, el primer Estat republicà – la República Helvètica -. Ginebra irradiava el calvinisme a tot Europa. A Ginebra cercaven refugi els exiliats (En Jean Calvin mateix hi cercà refugi fugint de la repressió de l'Església francesa).

    

Tesi: Tan bon punt es despleguen societats obertes, llavors allà es manifesta el cantonalisme, entès com a única garantia d'igualtat i de llibertat.

   Tesis primordial:  Les classes populars feren ús del calvinisme com a instrument de la lluita de classes contra l’Absolutisme i l’aristocràcia. La religió i l’organització de la nova església esdevingué imprescindible a les classes populars per a aconseguir la unió ideològica i l’organització política. Organitzar i estendre l’Església presbiteriana (calvinista) era establir les bases fermes d’allò que seria republicanisme.      Es pot constatar fàcilment que l’expansió del calvinisme va seguit, quasi inevitablement, de revolucions democràtiques.  Heus ací una breu referència:      Ginebra a 1541. Pot ser considerada la primera república de signe calvinista;  En Calví en persona va disposar de poder polític per a dur a terme la Reforma. Sovint, es diu que la Ginebra d’En Calví era una teocràcia puritana, i no és mentida; però allò que m’interessa destacar és que aquells beats calvinistes de Ginebra s’organitzaven de manera republicana i assembleària. Allò que En Marx i els marxistes miraren d’amagar és que la gran burgesia de Ginebra s’oposà a les reformes de Calví, no per escrúpols sobre el dogma, sinó per l’establiment d’un sistema clarament democràtic.  La Ginebra de la Reforma és una prova per a demostrar la inconsistència del marxisme, al meu parer.   

  La guerra dels 80 anys. Els Països Baixos a 1566. El poble del Països Baixos – majoritàriament calvinista - s’oposà a la política absolutista, centralista i catòlica de Felip II, rei de Castella i d’Aragó. El conflicte desembocà a la revolta popular de 1566. I en resposta a la genocida intervenció militar del duc d’Alba contra els rebels, al 1568, s’iniciava la Guerra dels  80 anys per la independència. El rei de Castella i l’aristocràcia castellana no hi podien consentir a perdre la joia de la Corona, aquelles províncies que proveïen les arques reials. S’ha de veure que la ideologia calvinista i les organitzacions socials calvinistes van ser l’instrument que cohesionà les Províncies Unides. El poble desarmat aconseguí guanyar la guerra contra un gran imperi militarista. S’ha de destacar que l’holandesa fou la primera guerra d’alliberament nacional que es donava a l’Edat moderna. Cal assenyal.ar que les províncies del Sud, catòliques, es separen dels seus connacionals del Nord i continuaren sota el despotisme dels castellans i del Papa de Roma (Passarien a ser el Flandes que forma part  de Bèlgica).   

   La Declaració del Mayflouer a 1620. Els 120 pelegrins del Mayflouer emigraren a Nova Anglaterra amb la missió de fundar una colònia plenament calvinista de cristians lliures i iguals.      

    La revolució anglesa de 1648.  La reforma protestant era majoritària a Anglaterra i Escòcia. I el calvinisme havia penetrat profundament entre les classes populars de Londres. El calvinisme era present arreu. Foren aquestes classes populars treballadores les qui donaren força a Cromwell i als parlamentaris de tendència republicana per tirar en davant la revolució. Hom diu que En Cromwell creia que complia un designi diví. És més que probable que sí, però això no llevà qualitat a les iniciatives revolucionàries que afavorien la condició social de les classes populars. Per primera vegada es processava i s’executava un rei. Aquell procés era la proclamació urbi et orbe de que la sobirania nacional és exclusiva del poble (De bell antuvi, els calvinismes acceptaren la monarquia si i solament si el monarca jurava fidelitat a la Constitució. Segurament, la innovació més revolucionària i personal d’En Cromwell fou la creació de la New Army. Amb el nou model d’exèrcit s’iniciava el que serien més endavant els exèrcits nacionals. La New Army trencava el monopoli secular de l’aristocràcia;  la New Army fou una decisiva arma de cavalleria (heus ací: els menestrals de Londres fent de cavallers!) formada a partir de voluntaris per lluitar contra l’absolutisme i l’amenaça de la reacció catòlica; la major part de cavallers de la New Army pertanyien a les classes populars i abraçaven el calvinisme. La cavalleria de Cromwell va destrossar la del rei, l’aristocràtica (A l’exèrcit aristocràtic, els càrrecs s’obtenien segons la categoria aristocràtica; el general en cap era el rei. A la New Army s’ascendia per mèrits de guerra; a més a més, era un exèrcit democràtic altament polititzat, que seguia amb passió tots els esdeveniments socials i polítics, i hi deixava sentir la seva veu.   En Marx tractà d’amagar el significat democràtic de la revolució de 1648. Oculta la participació dels treballadors amb l’expressió la burgesia, aliada amb la nova noblesa.  

   La Revolució de 1688, la Gloriosa (Que ja he esmentat més amunt).  Va permetre que la Gran Bretanya, tot i mantenint la monarquia i els privilegis de l’aristocràcia, va aconseguir establir les bases sòlides del sistema democràtic:  Establiment de la sobirania del poble i afirmació de l’emotivisme moral com a ideologia hegemònica. Certament, tot i que s’establiren tot de normes per tal d’assegurar la democràcia, les elits socials i econòmiques – l’aristocràcia,  els grans industrials i els grans comerciants – aconseguiren augmentar les seves riqueses i cercaren blindar els seus privilegis. O sigui, la lluita de classes continuà viva però dins un nou marc històric.  

    La Revolució americana de 1776. S’establí la primera república de l’Era moderna. Deixant de banda els Estats esclavistes del Sud, la nova república dels Estats Units d’Amèrica esdevingué un gran refugi per als exiliats del món per motius religiosos i, alhora, en un gran pol d’atracció per les oportunitats quasi inesgotables que oferia la república als desposseïts d’Europa. 

   La Revolució francesa de 1789. S’ha de considerar que fou un fracàs.  En contra del que afirma l’Imaginari francès i en contra de la valoració que en feu En Marx, la República francesa no durà més de tres anys. Els motius del fracàs els explico a La filosofia i la religió sense caretes:     Que la Revolució francesa fou l'esclat d'una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que es donà un fatal desacord inicial entre els jacobins parisencs i els girondins de les àrees de les altres nacionalitats no franceses (Un altra vegada francs subjugaren els gals).  Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l'aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l'Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m'interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i les normes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l'instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d'organització de masses revolucionàries.  (Després de publicar aquest post a la xarxa, m’he trobat amb una web que recull les tesis d’experts de la Revolució francesa amb les quals coincideixo. En aquest article, titulat París: Llums i Revolució » Florence Gauthier: “Crítica del concepte de “revolució burgesa” aplicat a les revolucions dels drets de l’home i del ciutadà del segle XVIII”, veureu que denuncia la manipulació marxista i dels defensors de l’Imaginari francès. I m’he congratulat de comprovar que reconeix la validesa del pensament d’En Thomas Paine).    

    Resulta ridícul que En Marx i els marxistes pretenguin dir quina ha sigut la realitat històrica, com si fossin uns investigadors d’uns determinats processos històrics i amb substitució dels historiadors pròpiament dits (Certament, no és rar que alguns historiadors actuïn ideològicament. La manipulació de la veritat històrica s’accentua a mesura que minven les garanties democràtiques;  d’aquí deriva la poca fiabilitat de la historiografia espanyola).          En Marx al seu temps feia crides als comunistes comminant-los a preparar la rebel·lió armada per a fer l’assalt al Poder. El filòsof vivia a Londres – sense ésser molestat per les seves activitats polítiques  - però, curiosament, no organitzava cap partit comunista d’Anglaterra. O sigui, allò que vull subratllar és que el pensador no esperava que revolució tingués lloc a Anglaterra.     Per una banda, En Marx descriu el desenvolupament capitalista d’una manera radicalment determinista, com un astrònom que anuncia la trajectòria d’un cos celeste, però alhora, estranyament, en les seves previsions científiques no preveu que la revolució proletària hagi d’esclatar a Anglaterra, tot i essent, de molt, l’àrea de major desenvolupament capitalista del món.     S’ha de suposar que En Marx i N’Engels veien molt clar que les Unions – els sindicats britànics – eren refractàries a les propostes marxistes.    Al Manifest, el filòsof revolucionari declara que confia que la revolució comunista esclatarà a Alemanya;  així, es pot llegir: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària (El Manifest, pàgina, 65).     A l’Anglaterra del segle XVII, diu. Però, al segle XVII no hi havia capitalistes, ni obrers industrials moderns.     Alemanya...amb un  proletariat molt més desenvolupat, diu, però no explica que aquell proletariat no era tan desenvolupat com el d’Anglaterra.    Alemanya es troba a la vigília d’una revolució burgesa, diu. I és que, de bell antuvi, En Marx i els comunistes marxistes van considerar que una revolució democràtica (revolució burgesa), donada la feblesa del Govern en aquell moment de crisi,  és una oportunitat única per a intentar el cop d’Estat i implantar la denominada dictadura del proletariat.    Tocant a aquest tema, En Lenin fou el deixeble avantatjat d’En Marx: aprofità les contradiccions que ofegaven la recent proclamada República russa, per pegar un cop d’Estat. S’emparà del poder manu militari i proclamà la dictadura del proletariat (Era la dictadura del Partit Comunista Rus, la dictadura d’En Lenin; un Lenin que no dubtà a bombardejar i aniquilar la gran comuna anarquista de Kronstadt). Però això ja és una altra història que requereix una especial tractament i estudi.

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb