El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La plebs espanyola

quetgles | 31 Gener, 2016 18:10

 

      

                        La plebs espanyola

   

    La plebs castellana de l'Estat espanyol, s'ha d'entendre.

      Aquests dies, quan el debat sobre la investidura presidencial arriba al paroxisme, resta palès que els partits espanyols fan un discurs per a satisfer els baixos instints xovinistes de la plebs castellano-andalusa. Si de cas, Podemos, en seria una excepció (i una novetat dins el miserable panorama intel·lectual espanyol).  Per descomptat, no tot és negre dins aquest panorama: cinc milions de votants elegiren la papereta de Podemos.

    En relació al paper de les plebs corrompudes, vegeu el cop genial d'En Hegel contra la beateria de la tradició enaltidora de l'Imperi Romà; fa així: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.  

     En comptes de no repetir-me,  he pensat que seria bo reproduir un escrit que vaig publicar a S'Arenal de Mallorca, a 1992, exposava la relació entre l'oligarquia  i la plebs espanyoles. Fa així:

Heisenberg va establir un dels principis que defineixen

la Física contemporània, el de la  incertesa. La

pretensió de Marx de fer una mena de ciència física dels

processos socials històrics restava més forassenyada

encara. Els "doctors" marxistes han hagut de patir la

humiliació de veure com esdevenien, davant dels ulls del

món, aprenents de bruixots, d'una bruixeria que els duia

a no sabien quin infern (Ei! perquè no  sigui amagat:

jo mateix, durant molts d'anys, vaig ésser marxista; crític,

però marxista; de cada vegada més crític, fins que només

m'ha quedat, de Marx, bàsicament, la crítica social i

alguns punts del materialisme històric). En un dels seus

cops de geni, Hegel va assenyalar que la Filosofia era com

l'òliba, que només emprenia el vol quan s'havia fet fosc,

quan ja havia transcorregut tot el dia.

Aplicats els conceptes a la nostra realitat nacional,

ens trobem que, per una banda, el nostre procés històric

també és incert, i, per l'altra, si volem fer filosofia, el dia

ja és passat. En aquest cas, el dia són aquests dos-cents

darrers anys; durant aquest temps, la nació catalana ha

anat desplegant les seves possibilitats en tots els ordres

de la realitat social-històrica i en oposició dialèctica a

la nació castellana. Seguint la idea d'En Hegel: les òlibes no

canvien la realitat dels processos històrics, si de cas en

són un producte.

Tot aquest preàmbul és per a tractar d'alguns punts

sobre l'estratègia independentista. Es a dir, consideracions

sobre les possibilitats d'aconseguir l'establiment

d'un Estat Català a curt termini. L'esquema dialèctic

essencial és la confrontació entre la nació castellana, que

disposa del poder del seu Estat, i la nació catalana. La raó

dialèctica és plurinacional. La nació espanyola té sotmeses

Galícia, Catalunya i Euskadi. La classe dominant

actual, seguint la política tradicional, no reconeix la

realitat nacional de Galícia, Euskadi i Catalunya, i

s'esforça per ocultar la seva identitat nacional. L'esglaó

final del projecte nacional espanyol és la integració de

Catalunya, és a dir, la fi de la història de Catalunya, com

a nació. Aquesta dialèctica no és absoluta sinó que es fa

dins el context d'Europa i del món.

Com s'ha vist a l'imperi rus, tot d'una que la nació

opressora perd el monopoli del poder, les nacions

oprimides aprofiten per establir el seu propi Estat, si

poden. Un buit de poder tan fora-mides com ha

representat la dissolució del poder del PCUS ha permès

la reaparició d'un munt de nacions que estaven amagades

dins la presó de pobles que era l'URSS. Llavors, si' prenem

nota d'aquesta

lliçó històrica, l'estratègia que

ens convé a nosaltres és aquella que aconsegueix afeblir el poder de

l'Estat espanyol, i tot allò que sigui centralisme i

estatalisme. Observem com, en aquest punt, els marxisme

clàssic espanyol -Psoe i Pce- coincideix amb la

classe dominant. La classe dominant tradicional espanyola,

tot i que ha hagut de cedir parcel·les de poder,

encara controla els mecanismes essencials de l'Estat. La

pèrdua d'aquests mecanismes significaria un trencament

- un salt dialèctic- del procés històric hispànic de

conseqüències una mica semblants - esperem - a les dels

països bàltics.

Es podria parlar d'estafa del Psoe perquè es diu

socialista o obrer; però, de fet, va segellar un pacte de

cavallers amb la classe dominant espanyola. Més encara:

una part important de l'élit del Psoe pertany socialment

a aquesta classe tradicional que disposa de les terres, de

la banca, de la premsa, i, sobretot, dels càrrecs de les

administracions civils i militars. El govern del Psoe

representa d'amagat, els interessos de la classe dominant

espanyola. Precisament, en aquesta política d'amagar la

realitat a les masses espanyoles - de mantenir-les dins

el parany - rau el rar virtuosisme de la cúpula d'aquest

partit.

Fins ara , la classe dominant espanyola sempre ha

aconseguit el suport de les classes populars espanyoles

amb la seva estratègia política imperialista, espanyolista,

reaccionària i anticatalana. Recordem el suport entusiasta

de les masses espanyoles a la política anticubana de

finals del segle passat. Tots, com a esperitats, juraven i

perjuraven, que Cuba - i sabeu que l'estimaven de molt

a aquella illa!- formava part indivisible de la pàtria

espanyola.

Quan va esclatar la guerra amb els Estats

Units, haguéssiu vist quines manifestacions d'eufòria per

places i carrers de Madrid: estaven segurs que en aquella

guerra tot seria bufar i fer ampolles, i que el món

quedaria astorat de l'ardor bèl·lic espanyol. Es clar,

aquelles classes populars espanyoles eren de mentalitat

pre-industrial, un xic troglodites, i es creien tot allò que

els deien els seus amos.

A l'any 1992,  cent anys després, l'estratègia de

la classe dominant no ha variat substancialment. A través

dels mitjans de comunicació, que, majorment, són propietat

seva, i per mitjà dels partits que fan la política que

 convé, continua desplegant una política xovinista,

espanyolista, anticatalana, andalusista. Fins ara li va bé:

aconsegueix fer una pinya de "tots" els espanyols contra

els catalans i bascos. Però nosaltres hem de defugir

aquest parany. La nostra estratègia - la dels diversos

partits d'obediència catalana - ha de ser la defensa de

l'esperit republicà: el rebuig de l'irracionalisme i de la

xenofòbia, la denúncia dels intents de confrontació

ètnica. L'esperit republicà és il·lustrat i s'empara amb la

raó i amb la veritat. No, no es tracta d'una mena de partit

de futbol a gran escala. Hem de proclamar que el nostre

escut és la veritat, i que ells menteixen.

   Fins aquí l'escrit. Si voleu, podeu veure de què anava la revista en aquell temps: L'esperit republicà (X).

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb