El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Lluita de classes i alienació nacional

quetgles | 12 Maig, 2015 08:00

                 Lluita de classes i alienació nacional

 

     Alienació nacional, aclariment: Es dóna quan un hom es posa  al servei d'una nació (o d'una organització) aliena per motiu de confusió ideològica.

     

    En contra de la suposició d'En Marx, els proletaris en tenen, de pàtria.

 

   I, més encara, sense pàtria, els proletaris no es poden alliberar. 

 

 Tesi: Les classes treballadores (o sigui, la dels treballadors que van a sou) d'una nació sotmesa pateixen una doble opressió, la nacional i la social.

      

 

    Tesi:  Únicament per mitjà de l'alliberament nacional les classes oprimides poden accedir a l'alliberament social.

 

   Tesi:  A un Estat plurinacional, sempre hi ha una nació dominant i una - o unes - de dominada.

 

   Tesi:  Segons ens mostra la història, les elits de les nacions sotmeses sovint són ''botifleres'' (col·laboracionistes) i es posen al servei de la nació imperial.

 

   Tesi:  Les classes treballadores de la nació opressora, comunament, cauen dins la corrupció plebea tot fent aliança roïna amb l'oligarquia imperial contra els drets dels nacionals oprimits.

 

      La conjunció de classes de la Roma imperial era manifesta a l'omnipresent emblema del poder imperial romà que feia SPQR, acrònim de Senatus Populus Que Romanus (El Senat i el Poble de Roma). Certament, els senadors eren membres del patriciat romà i la plebs era definida com a Poble de Roma

 

 

 

    Com a paradigma modern:  Als anys 1950, a la revolta dels algerians contra l'imperi francès, el Partit Comunista d'Algèria, amb ''germanor'' amb el Partit Comunista Francès, proposava que allò ''correcte'' era aprofitar la via democràtica (tot evitant una guerra sangonosa) per aconseguir que Algèria tingués  un alt grau de sobirania; segons això, allò decisiu era que   s'establís un govern a París en el que el PCF fos la veu cantant. Però els algerians del FLN no escoltaren el cant de sirena dels comunistes francesos.

   

 

   A París estant, mentre es desfermava la revolució (de 1848), En Marx i vuit sastres alemanys  (tal vegada eren catorze)  conformaven el partit polític que es denominaria Partit Comunista. Fruit de l'ideari d'aquesta formació fou la publicació del Manifest del Partit Comunista.

    Els proletaris no tenen pàtria,  s'afirmava al Manifest; però En Marx i els sastres alemanys sí que en tenien, de pàtria. En aquell partit comunista de París, els militants eren alemanys (de pàtria alemanya), i no hi havia membres de pàtria francesa; i les sessions eren en llengua alemanya. 

    Aquells comunistes alemanys, a París estant, com a patriotes alemanys que eren, no prengueren part en els esdeveniments revolucionaris de França. Això explica el misteri que el Manifest es publiqués a Londres i en idioma alemany; allà aparegué el Manifest der Kommunistischen Partei.

 

    Fent ús de la dialèctica d'En Marx, ens resulta que En Marx mateix era un petit burgès,  i que aquells sastres  eren uns petits burgesos. Resultava, doncs, que l'avantguarda del proletariat estava formada per petits burgesos alemanys desclassats.

 

     Que resti clar:  La frase de referència (els proletaris no tenen pàtria) no és una simple exclamació vehement, sinó que es correspon en la teoria marxista primordial. La teoria marxista (en especial, la de la primera època) està construïda amb totxos manllevats a En Hegel i va amarada d'etnocentrisme hegelià.

   En relació a això, jo deia:  Inicialment, aquest pensador formà part de l'esquerra hegeliana. Els seus escrits traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava (Vegeu el meu opuscle Marx i la filosofia.)

 

  

 

   En relació a l'Estat espanyol, les amples masses  castellano-andaluses, des de sempre, s'ha aferrat desesperadament a les propostes imperialistes de l'oligarquia. Al 1898, les amples masses castellano-andaluses inundaven els carrers de les ciutats clamant que Cuba era espanyola. Al esclatar la guerra amb  els Estats Units, el poble madrileny  va sortir al carrer clamant venjança i guerra. Aquella pobre gent s'havia empassat el que deia la premsa (dels oligarques) sobre la superioritat bèl·lica d'Espanya (els oligarques espanyols sempre han estat afectats de mitomania, afecció aquesta que ha amarat la psique de les amples masses espanyoles).

 

    No cal dir que, actualment, les classes treballadores de l'Espanya estricta es mostren amarades d'un profund anticatalanisme.

 

   Tesi: L'anticatalanisme de les amples  masses espanyoles brota d'un sentiment; el sentiment de percebre les reivindicacions catalanes com una amenaça.

 

   Tesi:  El sentiment anticatalanista brolla espontàniament  d'una confrontació nacional real:  Les amples masses espanyoles perceben clarament que l'augment de la sobirania dels catalans és realment una minva dels seus privilegis imperials.

 

 

   Es pot enunciar dient que a una major sobirania catalana correspon una minva de privilegis espanyols, privilegis dels quals participen les classes treballadores.  I, per tant, amb una sobirania plena (l'Estat català complet), els privilegis dels espanyols serien zero. 

 

   Convé no badar:  l'enfrontament  entre les amples masses espanyoles i les catalanes va més enllà dels conflictes per motiu de llengua i cultura; l'enfrontament insalvable és en relació als privilegis econòmics.

 

     Tesi: Les amples masses castellano-andaluses gaudeixen de privilegis econòmics a les regions catalanes de l'Estat espanyol, privilegis que, és clar, causen perjudicis a les classes treballadores catalanes.

 

         Per descomptat, dins un Estat català, els espanyols no podrien concursar al càrrec de secretari d'un ajuntament català.  Per descomptat, els llicenciats espanyols deixarien d'optar a les places de professor de les escoles catalanes. Per descomptat, la companyia Transmediterránea tornaria a l'administració catalana. I les autopistes catalanes serien de franc, com les espanyoles. I els mallorquins tornarien a gaudir del palau de Marivent.

 

 

   El poder de la nació.

 

     A vegades les elits d'una nació sotmesa, traeixen la seva nació i es posen al servei de la nació imperial. Però, de la renúncia nacional de les seves elits, no se'n segueix cap benefici per a les classes treballadores, ans al contrari un major espoli.

 

    A vegades sí que llençava un llampec En Hegel. Així, va dir:  Allò real és racional, i allò racional esdevé real. Aplicat a Catalunya com a realitat històrica, s'ha de copsar que la formació de l'Estat català obeí a una necessitat de les poblacions dels antics territoris pre-catalans (una necessitat, o sigui, allò racional).

 

    Tesi:  Sense Estat, els pobles s'esmicolen de manera que cada vall és un cantó, i resten indefensos dels atacs imperialistes.

 

   Per a considerar: La Gàl·lia era la nació més gran de la Europa del segle I aC.; però estava escindida en una varietat de cantons que estaven en constant guerra entre sí. Això explica que els 12 milions de gals (celtes) fossin sotmesos per una sola ciutat, Roma, que a l'època devia tenir uns 350.000 habitants.

 

     Que resti clar:  No fou el cas que Roma hagués ordit un pla de conquesta dels pobles celtes, no. El cas fou que els aduins (celtes que eren una branca dels sèquans) sol·licitaren l'ajut militar de Juli César per alliberar-se del jou dels sèquans.

 

  En relació a la cita d'En Hegel, vegeu l'enunciat.

 

  Tesi: En tot temps, les nacions sotmeses i amenaçades de perdre la consciència nacional malden una i altra vegada per refer una fórmula d'Estat nacional sobirà. Aquesta és la racionalitat que brolla entre els habitants de les regions que conformaven la nació esguerrada.

 

    I una última consideració:  Els oligarques franquistes restaren espantats en constatar que al Principat de Catalunya es donava un procés indeturable de catalanització i de nacionalització de les amples masses de treballadors immigrants procedents dels diversos territoris de l'Estat. Era el fracàs de l'estratègia franquista de  l'espanyolització de Catalunya.  ''Allò  racional''  es feia present.

 

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb