El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Metafísica. En fan negació, però, alhora, en fan ús.

quetgles | 16 Desembre, 2014 17:01

 

   Metafísica. En fan negació, però, alhora, en fan ús.

 

 

 

       

 

    En fan negació, però, alhora, en fan ús, amb aquesta expressió em refereixo als positivistes, i, en particular als filòsofs del Positivisme Lògic. Argumenten que la Metafísica no és possible com a ciència, però no s'estan de fer recurs a la Metafísica, entrant en flagrant contradicció.

 

    A d'altres escrits ja he fet palès que el Positivisme Lògic és eixorc, que no provoca cap tipus de moviment social. Indico que el Positivisme, en general, no incomoda per res el capitalisme liberal (neocon, es denomina als EUA) ni a les jerarquies eclesiàstiques.

 

     En aquest escrit faig una última precisió sobre els diversos usos de la Metafísica. Per mostrar d'immediat de què va la cosa, exposo dos enunciats.

 

      Tesi:  Tots els humans, els més dogmàtics  inclosos, a l'edat de la raó, es veuen impel·lits a prendre una personal posició sobre conceptes de caràcter metafísic.

 

     Per entendre'ns:  Els joves es veuen empesos a raonar sobre les creences religioses i les normes morals presents a la seva societat. Fins i tot aquells joves de família molt religiosa, tot i havent fet seves les creences i les normes morals familiars (cosa la més comuna), així mateix es veuen contrets a decidir  quin ha de ser el seu compromís personal; compromís que pot anar des del estàndard fins al de la mística de la santedat, posem.

 

 

    Tesi:  La moral i el projecte vital dels no creients també s'ha de recolzar sobre plantejaments metafísics. I, de manera semblant  al dels creients, el projecte personal dels no creients també es mou entre  el més corrent i el de la mística laica.

 

   O sigui, no és el cas que hi hagi individus que hagin prescindit de la Metafísica. Si de cas,  n'hi haurà, d'individus, que faran recurs a arguments que responen a una Metafísica materialista.

 

    Que resti clar: Al costat de la Metafísica clàssica, Idealista, també  hi ha una producció teòrica que s'ha d'encabir com a Metafísica Materialista.

 

   A vegades, l'ús de termes del llenguatge quotidià en qüestions filosòfiques pot provocar confusió. Ha de restar clar:  Que una persona tingui una concepció idealista o materialista en qüestions  de Metafísica no té res a veure amb la qualificació de idealista o materialista aplicada al comportament moral d'una persona, en el llenguatge ordinari.

 

    Passant a un altre tema.

      Sovint un hom té la impressió de que hi ha una successió inacabable  de filòsofs i de filosofies. Respecte a això, haig de dir que les qüestions essencials de filosofia i de metafísica són unes poques.

 

     Tesi: Necessàriament, el pensament (i la voluntat) dels humans es veu contret a  decidir sobre els fonaments de la moral (és a dir, sobre de quina manera s'ha d'ordenar la societat).

 

    Les societat prehistòriques, sense excepcions, es valgueren de la religió per assegurar la cohesió social.  En aquelles societats s'entenia que les normes morals (i l'ordenació social) eren expressió de la voluntat dels déus o dels esperits.

 

   A la Hèl·lade, emperò, no hi havia ni llibre sagrat ni casta sacerdotal. Aquesta circumstància explica el perquè de la precoç aparició de la filosofia a les polis gregues.    Amb el desplegament de les polis s'inicià el debat sobre la moral i el logos, de com s'havia de regir la ciutat i de com s'havien de comportar els ciutadans. Per tot arreu brollaren escoles de filosofia.

 

    Amb el triomf de les revolucions democràtiques, les polis establiren que el logos era resultat de la lliure voluntat dels ciutadans. Per primera vegada a la història, s'establia el principi del contracte social, principi que es desprenia del concepte de l'emotivisme moral.

 

     Que resti clar: En relació al fonament de la moral, els filòsofs, els teòrics de la moral, necessàriament, es situen en un dels dos bàndols:  o bé argumenten en suport de l'intel·lectualisme moral, o bé en suport de l'emotivisme moral. Al bàndol intel·lectualista, com a autors destacats figuren En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil; al bàndol emotivista, En Hume seria la figura més representativa (Podeu veure un més ample tractament del tema al meu post  Intel·lectualisme i reacció. Apunts).

  

     Aclariment:  Els 40.000 filòsofs cristians són del bàndol intel·lectualista. No de bades, N'Agustí era platònic i N'Aquino era aristotèlic.  Els filòsofs cristians pretenen demostrar que les normes morals descrites per la Bíblia (és a dir, expressió de la voluntat de Déu) són racionals, concorden amb la raó, i tenen una existència pròpia que és a l'abast de la intel·ligència dels humans, com afirmava En Sòcrates. 

 

     Aclariment: La filosofia de Karl Marx és materialista, però això no lleva que aquest autor sigui intel·lectualista. S'ha de saber: En Marx és un dels filòsofs més radicalment  intel·lectualistes; va pretendre crear el socialisme científic (En Marx sosté que quan un proletari pren consciència social, llavors del seu cap, de manera espontània, brolla el pensament marxista).

 

      Sobre l'oferta ideològica actual, vegeu uns aclariments.

 

      Tesi:  Els autors positivistes declaren que la metafísica no és possible com a ciència, però no expliquen que s'ha de fer amb les idees metafísiques.

 

    Tesi: Els mitjans de comunicació més poderosos són en mans del Poder (bé siguin en mans de l'Administració pública bé siguin en mans de Corporacions).

 

   Tesi: Els mitjans de comunicació (Les enciclopèdies i els llibres de text, per exemple) escampen la falsa idea de que la veritat (en especial, la filosòfica) no és a l'abast de les amples masses, de que el coneixement de la veritat està reservat a uns pocs homes (els pensadors) que disposen d'una extraordinària capacitat intel·lectual i d'una enorme acumulació de sabers.

 

      En contra d'aquesta suposició,

 

   Tesi:  Els filòsofs, al igual de la resta dels humans, es mouen socialment segons la seva ideologia.

 

   Tesi: Els pensadors inicien la seva activitat ideològica moguts pels seus sentiments, no pels seus sabers.

 

    En tota ocasió, els humans es mouen segons sigui la seva ideologia. Majorment, manifesten la seva ideologia i li donen suport. Comunament, els homes fan argumentacions en defensa dels seus principis, excepció feta d'aquells que els volen mantenir ocults.

 

      Tesi: No és el cas que els denominats filòsofs disposin d'un particular privilegi per trobar la veritat.

 

 

    Els quaranta mil teòlegs medievals eren el principal obstacle per a l'exercici de la llibertat de consciència i per a l'avanç de la ciència. Podeu veure que les enciclopèdies i els llibres de text diuen que aquells teòlegs-filòsofs eren uns grans savis. Però la realitat era que el saber d'aquells frares (La filosofia, el saber, era un monopoli de l'Església romana) era una increïble acumulació de disbarats.

     Comunament, les enciclopèdies subratllen la saviesa dels filòsofs. Però aquest subratllat és fruit d'un prejudici. Vegeu la tesi següent.

 

    Tesi cabdal: No és el  cas que un major coeficient intel·lectual o una major acumulació de sabers sigui cap garantia de validació del discurs d'un filòsof.

 

     He d'insistir:  No és l'afany per la ciència allò que mou un home a filosofar, sinó una emoció, un desig, una passió.

 

    Amb les 800 pàgines de la Crítica de la raó pura, En Kant  no pretenia l'avanç de la ciència, sinó  crear una argumentació sòlida que garantís la bonesa de la moral del pietisme luterà (En Kant havia sigut educat en el pietisme prussià). En Kant no pretenia donar suport a l'Empirisme, sinó  blindar el cristianisme luterà contra l'amenaça de la Il·lustració. En efecte, amb la Crítica de la raó pràctica, el filòsof de Königsberg pretenia una teologia i una ètica científiques (A una placa devora la seva tomba està escrita la frase que resumia la seva Metafísica, frase que fa així: Dues coses omplen l'ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents, com més freqüent i continuadament reflexionem sobre elles: el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu. Vaja! Al final de la seva vida, el filòsof troba el consol en el sentiments de quan tenia  dotze anys).

 

    L'educació estrambòtica a que fou sotmès En John Stwart Mill pel seu pare, En James Mill, és un paradigma que mostra els mals que causa el prejudici de l'acumulació de sabers. En James Mill va decidir fer del seu fill John una gran figura intel·lectual que difongués l'utilitarisme d'En Jeremy Bentham. En John fou aïllat de tot contacte amb altres nois, i va començar a patir l'acumulació de sabers: Als vuit anys començà a estudiar llatí, geometria i àlgebra, als deu anys llegia els autors grecs i llatins, i als dotze  estudiava N'Aristòtil. Tingué la sort de no tornar boig.

 

    En Ludwig Wittgenstein figurava com el geni que va escriure el Tractatus logico-philosophicus; però la publicació del seu Diari Secret va revelar que  era un fogonet encès que estava turmentat perquè no podia controlar la seva erotomania; també va revelar la seva mística religiosa (a vegades tenia una mena de diàleg amb Déu). El Tractatus conté qualques indicis d'aquesta mística. Així, es pot llegir:  Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652).  S'ha de saber: Mentre elaborava el Tractatus, En Wittgenstein portava a la butxaca L'Evangeli de Tolstoi, opuscle sobre la santedat laica.

 

   En Karl Popper, amb col·laboració amb el neuròleg John Ecles, va sorprendre els cercles analistes amb la publicació de El jo i el seu cervell, llibre on s'entrelluca la formació del jo com a ens espiritual sorgit de l'evolució de la matèria (Vaja! Després de tant de predicar, al final resultava que la metafísica era possible com a ciència!) (Entusiasmat, el president Pujol, tan cristià i tan neocon, al 1989 li va concedir, a En Popper, el Premi Internacional de Catalunya).

 

    Certament, hem de concloure que els pensadors positivistes (i neopositivistes) s'esgoten inútilment cercant maneres de repetir el mateix discurs, sense fer noves aportacions ideològiques. 

   És lògic que sigui així. Vegeu l'enunciat.

 

   Tesi: La ideologia dominant a una societat respon als interessos de les elits que controlen el Poder (I les elits capitalistes fa temps que controlen el Poder).

 

 

   Com tothom sap, actualment, són les elits capitalistes (l'1 % de la població) les que disposen del poder econòmic (Per cert, el llibre de més èxit d'En Popper, La societat oberta i els seus enemics, exalta una suposada bonesa del sistema capitalista).

 

 

      Tesi: Sense canvi social, sense revolució, no és possible el sorgiment d'una nova ideologia dominant.

 

      També es pot fer l'enunciat dient:

 

   Tesi:  L'aparició d'unes noves idees entre les amples masses pot ésser el factor determinant d'un canvi de cicle històric.

 

    

 

 

 

 

   

 

    

 

  

 

                      

          

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb