El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Catalunya i la Xina, Rússia i l'Iran. 20 tesis.

quetgles | 21 Maig, 2014 20:03

    

  

 

               

 

                       Catalunya i la Xina, Rússia i l'Iran.   20 tesis.

 

 

        Proemi.

 

   Per a la independència de Catalunya cal desfer-se de la ideologia neoliberal predominant. 

 

 

       Catalunya s'ha d'entendre com a Catalunya Plena, és a dir, Sencera; o sigui, de Salses  a Guardamar i de Fraga a Maó.

 

     La ideologia neoliberal és la promoguda per CIU durant dècades, i la ideologia declarada com a pròpia pel govern de la Generalitat de N'Artur Mas.

 

   Per entendre'ns, amb l'expressió ''ideologia neoliberal'' em vull referir a la ideologia que és al servei del sistema de domini capitalista mundial, sistema de domini que està encapçalat pels Estats Units.

 

    Per entendre'ns, els grans mitjans mediàtics dels EUA i d'Europa són al servei del sistema capitalista neoliberal. Són mitjans propietat de les corporacions capitalistes (o dels magnats) o bé són mitjans dependents de l'Administració.

 

   Durant dècades, les amples masses catalanes han  hagut de suportar la propaganda dels mitjans d'Espanya i de França. Per altra banda, els mitjans en llengua catalana, majoritàriament,  són al servei dels governs autonòmics (Per descomptat, també hi ha els mitjans catalans dissidents, mitjans que, fins ara, no ha aconseguit posar en crisi el discurs neoliberal a Catalunya (Sencera).

 

     Actualment, i de fa uns pocs anys, s'ha produït un salt qualitatiu de l'accés a Internet de les amples masses de tot el món, accés a Internet a la recerca d'informació.

 

   Des de fa uns pocs anys, ha sorgit poderosos mitjans ''no occidentals'' que ofereixen informació  diferent de la dels mitjans ''occidentals'', des d'un altre punt de vista. Els internautes catalans tenen a l'abast tan La Vanguardia com Russia Today, posem per cas.

 

   Els grans mitjans ''no occidentals'' fan edicions digitals en llengua anglesa a fi d'arribar a tota la població mundial.

   Per posar un exemple destacat:  al 2007, la República Islàmica de l'Iran va crear el canal Press TV   que emet en anglès (i en altres llengües) les 24 hores del dia.  La creixent presència de Press TV a les regions ''d'Occident'' va inquietar els governs europeus  i el dels EUA, fins al punt que, al juliol del 2013,  Washington i Londres decidiren retirar el servei dels satèl·lits europeus a Press TV  i a altres canals iranians.  Malgrat tot, Teheran ha aconseguit contractar el servei d'altres servidors, de manera que els canals iranians són a l'abast d'Europa i dels EUA.

 

     Els catalans continuen embolcallats amb una xarxa ideològica reaccionària. Tot i que  s'han deslligat parcialment de l'espanyolisme imperant, els catalans continuen sotmesos a la pressió dels instruments ideològics controlats per l'Estat i per les corporacions capitalistes i per les multinacionals ianquis (Basta veure la omnipotència de les distribuïdores de cinema ianquis; més del 90 % de les pel·lícules vistes a Catalunya són nord-americanes).

 

     Fets aquests aclariments generals, passaré a exposar una bateria de tesis que contradiuen l'esquema bàsic de la ideologia capitalista dominant.  És possible que qualcuns d'aquestes tesis sorprenguin al lector català, però precisament aquesta és la meva intenció, incitar a la revisió de llocs comuns ideològics que duen la marca de l'Imperi. Allò que pretenc amb aquest escrit és que el lector investigui pel seu compte les qüestions plantejades als informes que acompanyen les meves tesis ; és una mena de convit a la investigació.

 

  

     Els economistes portaveus del capitalisme repeteixen (juntament amb la teoria de ''la mà d'obra barata xinesa'') incansablement que l'èxit econòmic de la Xina és  degut a l'adopció del sistema capitalista per part de la nació asiàtica.  En contra d'aquesta manefleria, vegeu la tesi que segueix.

 

    Tesi: L'inaudit desplegament econòmic (al voltant del dos dígits) de la Xina al llarg de tres dècades és una conseqüència de l'aplicació del ''socialisme a la manera xinesa'', segons l'ideari del líder Deng Xiaobing.

 

      Tesi: El programa polític d'En Deng Xiaobing allò que pretén (i que ha portat a terme) és la utilització del recursos que ofereixen les corporacions capitalistes per tal d'accelerar el bastiment de la societat comunista xinesa.

 

     Allò que s'ha de saber:  Les multinacionals i la multitud d'empreses nacionals xineses que s'han desplegat al país asiàtic ha fet possible el gran salt endavant de la Xina, però de la Xina comunista i no de la Xina capitalista.

 

   En contra dels supòsits dels teòrics capitalistes, el desplegament de l'economia xinesa no ha significat cap avantatge pel capitalisme, sinó tot el contrari.  Al moment present, l'auge de la Xina es vist com a la principal amenaça a Wall Street. I el creixement industrial xinès és paral·lel al decreixement del dels Estats Units.

 

    Tesi: La decadència industrial ''occidental'' és una conseqüència de la pràctica financera del capitalisme.

 

    Tesi:  S'ha de subratllar que, juntament amb la Xina, Rússia i l'Iran porten a terme una pràctica econòmica que contradiu la pràctica essencial de les corporacions capitalistes.

 

     La Xina, en tot moment, fa palesa la inspiració socialista dels plans quinquennals elaborats pel PCX.

 

    Tesi: S'ha de saber:  La República Islàmica de l'Iran, des de la seva creació, ha mantingut una posició crítica radical contra el capitalisme i contra les pràctiques econòmiques de les potències  occidentals.

 

    S'ha de saber:  El sistema social i polític de l'Iran, en propietat, s'acosta al dels països d'economia socialitzada.  L'Iran  manté efectiva la declaració de que les riqueses del subsòl són propietat de l'Estat, i, igualment, la banca i les empreses més grans són estatals (així succeeix respecte a les empreses de petroli i de gas, les quals produeixen la major porció del PIB de l'Estat). Per altre costat, la República islàmica manté una organització social i política semblant a la dels països de règim socialista.

 

    S'ha de saber: Actualment, amb una població de 80 milions d'habitants,  l'Iran és una gran potència en recursos naturals, però també en indústria, en ciència i en tecnologia. Es pot constatar que l'Iran té una de les taxes més altes de creixement urbà del món. I com a indicador del seu creixement industrial,  l'Iran supera (al 2013) al Regne Unit i a l'Estat espanyol en producció d'acer (Vegeu la web List of countries by steel production).

 

   

 

 

   Tesi: S'ha de saber: Amb l'arribada d'En Vladímir Putin a la presidència  de la Federació Russa, Rússia va recuperar element essencials propis dels sistemes socialistes (La premsa capitalista ho denomina com a ''capitalisme d'Estat''). Així, de manera semblant a la de la Unió Soviètica, els recursos naturals de la nació són propietat de l'Estat, i són estatals les grandioses empreses que administren  aquests recursos. Així mateix, la banca i les grans finances són sota el control de l'Administració de l'Estat. En el mateix sentit,  han tornat a ser competència de l'Estat les grans empreses industrials, en especial les dedicades la producció d'armament, les drassanes, les aero-espacials, així com les d'alta tecnologia (Vegeu la web Russian economy since fall of Soviet Union.).

 

 

   Tesi: Durant la crisi que sacseja el món capitalista, els tres Estats (la Xina, Rússia i l'Iran) han continuat la seva expansió industrial i econòmica.

 

   Tesi: S'ha de saber:  la crisi industrial profunda i irreversible que pateix els Estats Units es va iniciar  als anys 70.

 

   Tesi: S'ha de saber: Actualment, en relació a la indústria pesada, els Estats Units són com un nan en comparació amb la Xina; la Xina produeix més de vuit vegades més que els EUA. 

    

   S'ha de saber: la Xina, des de 1978, l'Iran, des de 1989, i Rússia, des de l'any 2000, han seguit una forta expansió en tots els ordres.

 

   S'ha de saber: Per descomptat, les classes treballadores de tots tres països han tingut un creixement del nivell de benestar paral·lel al del nivell de l'economia. I, viceversa, les amples masses dels països capitalistes, espantades, han vist de quina manera es desintegrava el seu suposat benestar social.

 

     S'ha de saber: Fa poc han aparegut revisions i previsions sobre l'economia mundial que diuen que, en realitat, la Xina serà la major economia mundial enguany, a 2014.  Vegeu la web La Xina ocupa el primer lloc . Allò que importa destacar és que, des de principis de segle, la Xina és el principal agent que fa moure l'economia global.

 

   S'ha de saber: La Xina esdevingué la primera potència financera del món. La banca xinesa és la més gran del globus. L'ICBC, el Banc Industrial i Comercial de la Xina, de propietat estatal, és el major banc del món.

 

    S'ha de saber:   De fet, l'ICBC desplega una activitat financera equivalent i alternativa a la del FMI, activitat que és present a la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica llatina.

 

   Com a indicador del canvi de poders:  A finals del segle XIX, era Anglaterra la que la que finançava i construïa les línies de ferrocarril de l'Àfrica oriental; actualment, és la Xina la que finança i construeix el nou ferrocarril que va de Nairobi a Mombasa, nova línia ràpida que, segons el projecte, s'ha d'allargar per a donar abast a Rwanda, Burundi, Uganda i Sudan.

 

    Com a indicador del canvi de poders: Fa cent anys, els Estats Units finançaren i construïren el canal de Panamà; a finals del 2014, serà la Xina (i Rússia hi participarà) la que ha de finançar (amb 50.000 milions dòlars) i construir el canal de Nicaragua, canal que, segons el projecte, farà obsolet el de Panamà.

 

   Es pot constatar:  Des dels anys 90, les principals inversions financeres de Washington són de caràcter militar (Ha de finançar unes  20.000 bases militars a l'interior dels EUA i unes mil bases militars a l'estranger).

 

   Es pot constatar: Fora dels projectes relacionats amb activitats militars, el govern dels EUA és molt reservat.  Les grans inversions de caràcter comercial o social són fetes per les multinacionals nord-americanes.

 

    Com es sabut, el pressupost militar dels Estats Units és més gran que la suma de pressupostos militars de les grans potències. I la despesa militar de la Xina és unes quatre vegades inferior a la dels EUA.

 

    Respecte d'això, podeu veure el següent enunciat que sosté que la suposada superioritat militar ianqui és exagerada.

 

   Tesi:  La diferència entre el pressupost de defensa dels EUA i el de la Xina (oficialment, per al 2014,  526.000 milions de dòlars i 131.000 milions, respectivament) no representa les reals inversions que determinen el creixement del poder militar.

   Una part important del pressupost militar ianqui va destinat a despeses que no incrementen la capacitat militar dels EUA, i, en conseqüència, s'ha de suposar que es redueix la diferencia de nivell de la despesa militar entre les dues grans potències. Podeu veure la web  Pressupost militar de la Xina).

 

 

  Com a confirmació de la tesi:  Les despeses de la guerra de l'Iraq (2003) i de l'Afganistan van abastar la xifra 1.3 trilions de dòlars (Podeu veure la web de CNN Report: Tab for 'War on terrorism' tops $1 trillion - CNN.com). Per descomptat, aquestes despeses de guerra (incloses als pressupostos) foren nul·les respecte a la capacitat militar de l'exèrcit.

 

    De manera semblant, les despeses aprovades pel Congrés dels EUA en funció del manteniment de bases militars de l'exèrcit nord-americà a l'estranger són una mostra de l'enorme potencialitat bèl·lica del Pentàgon, però no determinen un increment del poder militar ianqui.

   O sigui, l'establiment d'una nova base militar representa un augment de la capacitat bèl·lica de l'exèrcit dels EUA, però la despesa anual pel manteniment de la base militar no representa un increment de poder.  Per tant, la despesa anual pel manteniment del miler de bases militars a l'estranger (despesa que és inclosa al pressupost de defensa) no representa un increment del poder militar.

     Com a variant, a manera d'incís:  La despesa per a la investigació d'alta tecnologia militar inclosa al pressupost de defensa determina el nivell del poder militar d'un país. I aquesta despesa se suposa que provoca un augment del poder militar, un augment anual continu.

   No se sap quines són les inversions concretes fetes a l'àmbit d'investigació en tecnologia militar, però  els experts coincideixen a l'hora de considerar que la Xina ha fet un salt en alta tecnologia militar de  manera que posa en crisi l'estratègia militar nord-americana.  Tres legisladors nord-americans del Comitè de Serveis Armats ho expressaven dient: "Mentre que ronda rere ronda de retallades de la defensa han eliminat l'avantatge tecnològica dels Estats Units en la seva part posterior, els països competidors xinesos i altres empenyen cap a la paritat militar amb els Estats Units, i en alguns casos, com en aquest, que semblen estar saltant per davant de nosaltres''.
 (Podeu veure més informació a la web El míssil hipersònic xinès o, també, amb imatges,  a chinese hypersonic missile).

 

 

    Tesi: Si als darrers anys la Xina ha sigut capaç d'igualar-se als EUA en relació a l'alta tecnologia militar, s'ha d'arribar a la conclusió que el ritme de creixement tecnològic del país asiàtic avança més ràpidament que el dels Estats Units (Vegeu la web Xina llança Lunar sonda Chang'i-3 - informe especial - English.news.cn. Vegeu també la web La Xina a punt d'esdevenir el major mercat mundial de robots.) .

  

    Tal com afirmen molts de comentaristes crítics, s'ha de suposar que l'elit dominant ianqui (neocon i pro-sionista), al veure s'afeblia la seva l'hegemonia econòmica mundial,  va desplegar una estratègia de guerra secreta bruta amb l'objectiu de danyar les economies dels països  competidors. Tan és així que, actualment, els EUA ha esdevingut un Estat policíac i un Estat que fa de policia mundial, de manera que no hi ha cap racó del món lliure de la vigilància de Washington, tal com  mostrà l'escàndol del cas Snowden. 

 

    Les guerres promogudes directament per Washington (les del Vietnam, l'Iraq, l'Afganistan) han produït la ruïna de l'erari nord-americà, però, a més a més, aquestes guerres han sigut un fracàs militar.  Al Vietnam, l'exèrcit nord-americà fou derrotat pel Vietcong; a l'Afganistan, al cap d'onze anys de guerra, l'exèrcit dels EUA no ha aconseguit liquidar la resistència dels talibans; i, respecte a l'Iraq, per iniciativa del trio de les Açores (En Bush, En Blair i N'Aznar), els EUA va desfermar  una guerra ''idiota'': Després de la ''victòria'', en lloc de pau,  van seguir vuit anys de guerra contra la insurgència  i vuit anys de guerra civil entre xiïtes i sunnites; guerra ''idiota'': l'Iraq no ha esdevingut una democràcia aliada amb els EUA, sinó que el govern (xiïta) de Bagdad ha estret els llaços amb l'Iran (un dels ''eixos del mal'', segons En George Bush).    

      Hem de suposar que la nova Administració Obama  va decidir evitar aquestes males pràctiques de guerra oberta heretades de l'època d'En Bush.  Es pot veure que el president Barack Obama ha evitat moure guerres obertes. Però, com a contrapartida, N'Obama s'ha llançat pel precipici de la pràctica contínua de la guerra secreta. 

 

       La pràctica més comuna de guerra secreta per part de Washington consisteix en intervenir militarment a un país però sense declaració de guerra i sense la participació de l'exèrcit nord-americà.

    L'actual guerra de Síria seria el cas més escandalós de guerra se secreta. Cas escandalós perquè s'ha fet evident i de domini públic que la guerra respon a una estratègia de Washington. Valent-se del compromís de qualques Estats vassalls  de la regió (l'Aràbia Saudita, Qatar, Turquia i Jordània), Washington és l'autor real  del reclutament de    i de la provisió d'armament.  I encara més:  els EUA no han dubtat a l'hora d'utilitzar com a agents de la guerra a organitzacions de l'extremisme islàmic com és el cas d'Al Qaida.

 

     La pràctica canalla de la guerra secreta ja era prou usada en èpoques anteriors, però N'Obama la va intensificar notablement, fins al punt que ha esdevingut guerra permanent.

 Sembla que la CIA ha esdevingut l'agència d'intel·ligència encarregada de portar a terme tot tipus de guerres secretes.

 

   Per  a subratllar:  L'assassinat per mitjà dels drones (avions no tripulats) ja es feia a l'època d'En Bush, però amb N'Obama l'ús dels drones s'ha multiplicat.

       

 

   Tesi: La pràctica contínua de la guerra secreta de l'Administració Obama és un intent desesperat de reforçar l'autoritat de l'Imperi.

 

      Nombrosos països han reforçat la seva autonomia i no segueixen l'estratègia política mundial dissenyada per Washington. Molts d'aquests països han fet un notable desplegament econòmic i social. Els EUA, en canvi, des dels anys 60, arrossega un procés de decadència (Vegeu el meu escrit  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.) .

 

     Per entendre la cosa:  la Xina ha esdevingut el principal soci comercial de la majoria de països de l'Àfrica. Mentre Pequín pacta grans projectes de caràcter econòmic amb aquests països, Washington els ofereix principalment propostes de caràcter militar. 

 

     Per entendre la cosa:  Al 2011, Líbia tenia el nivell de vida més alt de l'Àfrica. Tenia grans projectes pel desenvolupament. La Xina era el major soci comercial. Més d'un centenar  d'empreses xineses eren presents a Líbia. L'anorreament del règim de Gaddafi va significar una catàstrofe per a les empreses xineses (30.000 obrers xinesos foren embarcats al port de Trípoli).

 

 

    Tesi: Per tal de compensar la seva incompetència econòmica,  el govern de N'Obama recorre a pràctiques extraeconòmiques per aconseguir objectius econòmics que no podria abastar d'altra manera.

 

    Tornant a la qüestió de la cursa d'armament.

 

    Mentre el president Obama parlava de promoure la pau i d'avançar en els plans de desarmament, de fet, el Congrés aprovava un pressupost de defensa semblant als dels anys de la II Guerra, pressupost que incloïa cars programes de desplegament d'alta tecnologia militar. 

 

    El discurs hipòcrita de Washington no ha enganyat a ningú.

 

     Tesi: S'ha d'entendre que l'increment del pressupost de defensa de Rússia i de la Xina és una resposta obligada a la política militarista dels EUA.

 

    S'ha de saber:  La indústria de guerra russa és la segona del món darrera la nord-americana, però de manera que quasi van igualades. Podeu veure la web EEUU y Rusia, los mayores exportadores de armas 2009-2013 | Defensa | RIA Novosti.

 

     Arribats aquí, és probable que el lector faci aquesta pregunta:  I què hi té que veure Catalunya respecte del la confrontació que s'ha exposat?

 

     Tesi (a manera de resposta): Catalunya, així com la resta de nacions del món, encara que no vulgui, és afectada de manera decisiva pel procés de canvi de la geopolítica global.

 

    Tesi: Rússia, la Xina, l'Iran són els impulsors de la construcció d'un món multilateral (un món alliberat del domini criminal dels Estats Units i de les potències imperialistes). Però nombrosos països fan costat, en graus diversos, al projecte democràtic (Cal esmentar grans potències com són l'Índia i el Brasil).

 

    Tesi: Fins ara, les classes treballadores catalanes no s'ha revoltat contra el projecte neoliberal europeu.

 

   Tesi: a excepció de la CUP, els partits d'esquerra catalans no s'han atrevit a denunciar l'activitat criminal de l'Imperi.

 

    Tesi: Per descomptat, els grans mitjans catalans es mostren eficients al servei dels interessos de l'Imperi.

 

       En aquestes circumstàncies, el projecte sobiranista de Catalunya-Principat és més aviat una il·lusió  (Vegeu el meu escrit  La independència de Catalunya Sencera.).

 

<

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb